L’Elefant Trompeta

I avui estic molt contenta de portar-vos una autèntica delícia pel que fa als curts d’animació. Ja sabeu que m’apassionen els curts que Disney pixar ens regalen a l’inici de cadascuna de les seves pel·lícules. Aquesta vegada però no us en parlaré d’ells, us parlaré més aviat del primer de dinou curts d’animació de Disney protagonitzats pels clàssics personatges de la seva factoria. Aquests curts tindran lloc a diferents ciutats del món, i al que es va presentar el passat 12 de març, com ja us he explicat se li sumaran 18 més. I amb quina ciutat han decidit començar? Doncs amb París, amb quina sinó! I quins són els personatges clàssics per excel·lència? Mickey Mouse i la seva eterna enamorada, la Minnie.

El curt en sí està molt ben fet, tracta de recuperar elements de l’animació tradicional, la música molt ben escollida, i la història senzilla i divertida. Un curt amb el que recorrereu alguns dels racons més emblemàtics de París. Així que us deixo amb Mickey Mouse a Croissant de Triomphe. Jo si fos vosaltres, no me’l perdria, són tres minutets i mig que valen la pena gaudir. Us deixo amb algunes imatges del curt, i al final el vídeo!

Una vegada més anar al cinema a veure Disney, és sinònim de petit regalet per a tots aquells que hem decidit gastar-nos una part dels nostres calers per pagar per una entrada de cinema. El regal és com sempre un curt, i com sempre un excel·lent curt, i és que o jo tinc poc criteri, o els curts que presenten abans de les pel·lícules sempre són molt bons, o com a mínim tots els de les que he anat a veure al cinema darrerament. Aquesta vegada es tractava d’un curt de dibuixos animats en blanc i negre, ambientat en la Nova York dels anys 40. La història és senzilla i bonica, un home està esperant el tren a l’estació, i agafa una fulla de paer que volava pel seu costat, pertany a una noia, quan li va a tornar el paper, un dels papers que l’home carrega cap a l’oficina va a parar a la cara de la noia, i accidentalment s’emporta el pintallavis d’ella en forma de petó a la fulla. Els dos riuen, la noia puja al tren, ell al tren que va en direcció contrària. I sembla que ja no es tornaran a veure més. Però en els papers hi haurà certa màgia que farà que la història canvii.

Una història bonica, tendre, simpàtica i sorprenent. Simplement preciosa. Val la pena no perdre ni un sol detall d’un curt com aquest.

Molts la coneixereu per Rompe Ralph, però jo que sempre acostumo a intentar veure cinema en català, un cop més vaig buscar el cinema més proper on fessin En Ralph, el destructor per anar-la a veure. I un cop més Disney ha aconseguit sorprendre a grans i petits amb aquest nou film d’animació. Una pel·lícula que s’allunya de les princeses i històries d’amor ensucrades que Disney ens acostuma a portar (i no ens enganyem, que tant ens agraden) per fer un homenatge als videojocs de fa 15, 20 o fins i tot 30 anys. És per mi un homenatge a tota una generació, una generació que començava a anar a jugar a les màquines recreatives, que les seves primeres consoles eren de 16 Bits, la generació del Sonic, el Super Mario, i de tots aquells videojocs que de tan pixelats costava endevinar la forma dels personatges.

Jo he estat una nena d’aquestes, una nena que la seva primera consola va ser la Master System i la Game Boy, que era de son germà gran, i que li havia de demanar permís per jugar-hi una estona. Doncs bé, amb aquesta pel·lícula vaig tenir la sensació que a part de voler fer una pel·lícula per a nens, també estaven fent una història per mi. I el fet de que et transportin als primers videojocs que vas jugar com el Sonic, l’Street Fighter o el Pacman, fan que ben aviat la pel·lícula t’interessi o fons i tot t’enganxi.

Però tots aquests videojocs dels que us he parlat, no surten com a tal en la pel·lícula, i només fan petites aparicions alguns dels seus personatges, sobretot alguns dels seus dolents. I ara entendreu perquè.

En Ralph és el dolent, l’antagonista d’un joc de recreatives que compleix 30 anys, Fix-it Felix Jr. On en Félix és el gran heroi de l’edifici que ha de reparar totes les destrosses que en Ralph genera. I així una partida rere l’altre, sempre fent el mateix paper, sempre acabant perdent, sempre odiat per tots. I en Ralph ja n’està fart, ja no vol ser més el dolent de la pel·lícula, vol demostrar als seus companys de videojoc que ell també pot ser el bo. I per això va a la recerca d’una medalla que demostri que és dels bons, i és que en tots els videojocs ja acostuma a passar, el que guanya s’emporta una medalla.

El protagonista tot decidit va a per la seva medalla, surt del seu joc, marxa a un altre, i no se sap ben bé com i de rebot, arriba al joc Sugar Rush, un joc molt ensucrat de curses de cotxes. Allà coneixerà el que és sens dubte el meu personatge preferit la Vanellope, que li farà canviar la seva perspectiva sobre qui és, qui vol ser, i sobre l’amistat.

No us n’explicaré gaire més perquè ressenyes sobre la pel·lícula, i resums de l’argument en podeu trobar un munt. Em quedo amb diversos factors que m’han fascinat del film: l’ambientació és perfecte, preciosa; els personatges són molt actius, dinàmics i divertits; i la història és d’aquelles que agrada a grans i petits, una espècie de pel·lícula sobre la recerca de la pròpia identitat i de la felicitat, però amb un format curiós, entretingut i diferent.

Sens dubte, la millor elecció cinematogràfica que he fet aquests Nadals, i estic convençuda que si encara esteu a temps d’anar-hi, no us la perdeu, us encantarà.

Avui us vull parlar d’una nova joia del món de les pel·lícules d’animació, es tracta del film Ernest et Celéstine, una pel·lícula basada en els contes de l’autor belga Gabrielle Vincent, que va començar l’any 1982 una sèrie protagonitzada per l’Ernest i la Celéstine, i que estaria formada per un total de 25 títols que es publicarien fins l’any 2004, 4 anys després de la mort de l’autor.

La història de la pel·lícula ens narra els inicis d’una peculiar amistat, l’amistat entre l’Ernest i la Célestine.L’Ernest és el coprotagonista de la història, és un ós pobre, que viu en una situació marginal, li haura agradat guanyar-se la vida com a músic o com a poeta, però lluny d’això es dedica a fer el músic i pallasso ambulant pels carrers, per tal d’aconseguir algunes almoines. Roba per poder menjar, i tot i ser un gran rondinaire també és un ós de gran cor, que un bon dia trobarà dormint en un contenidor la Célestine i l’acabarà convertint n la seva gran amiga. El problema de tot plegat és que la Célestine és una ratolineta orfe, i això en el món dels ossos està totalment prohibit, ja que no està gaire ben vist que un ós vagi amb una ratolineta, i molt menys que es facin amics! Junts començaran una amistat pràcticament clandestina, i perseguida que els portarà a viure incomptables aventures.

Doncs aquest bonic relat, es convertirà en una bonica joia dels enamorats del bon cinema d’animació, i sens dubte que seria una pel·lícula que m’agradaria molt veure. Però de moment ens haurem de conformar amb algunes imatges i el tràiler, ja que no s’estrenarà de moment a les nostres contrades, i ho farà a França i a Luxemburg el proper 12 de Desembre, i el 19 de Desembre a Bèlgica.

L’adaptació a pel·lícula d’animació, modernitza evidentment l’estil de dibuix de la il·lustració original, molt més clàssica, però li continua aportant a la història la màgia i la dolçor que vol transmetre.

http://www.youtube.com/watch?v=GKaHOWwXo7c

Em complau anunciar-vos una nova estrena del Format Verdi Kids, un format del que ja us vaig parlar fa uns quants mesos i que porta als més petits pel·lícules infantils no comercials. Aquesta vegada l’estrena és sens dubte espectacular. Es tracta de la pel·lícula “Amics per sempre”dirigida per Jesper Moller i Toni Loeser, i que arriba als cinemes el proper 30 de Novembre.

La pel·lícula està basada en els contes de l’escriptor i il·lustrador alemany Helme Heine, un dels autors més llegits a tota Europa amb els seus llibres: Els Tres amics, El cotxe de carreres i Un cas pels tres amics.Un autor que ha fet d’aquests animals de granja els protagonistes d’innombrables aventures, amb un estil molt adaptat als més joves però que narra grans temes com l’amor, l’amistat, la tristesa. Sensible i amb humor les seves il·lustracions són realment especials. Pel que fa a l’adaptació cinematogràfica de les seves il·lustracions, sembla una molt bona adaptació, caldrà veure-ho als cinemes per corroborar-ho.

El film es basa en els llibres de l’autor i narra les aventures i desventures que viuen els habitants d’una granja molt particular, que reben un nou inquili, un ratolí molt particular que es convertirà en l’heroi i epicentre de la granja, a través de les aventures i històries que explica de temps passat. Aventures però que haurà de demostrar que són veritat en el moment que l’ovella de la granja és segrestada, i ell, el gall i el porc emprenen una aventura per tal de rescatar-la. És aquest moment en  que el ratolí haurà de demostrar la seva heroïcitat.

Si hi ha alguna cosa que Pixar demostra sempre ens els seus curts és que la imaginació i la màgia no tenen límits ni fronteres, i que ens poden transportar a històries fascinants i sorprenents. Aquesta vegada a la pel·lícula de Brave l’acompanya  un fantàstic curt que us transportarà a la lluna.

Curts sense paraules, tan sols uns minutets són suficients per portar-nos una història entranyable, sorprenent. La història de tres generacions un avi, i un pare que ensenyen al més menut l’ofici, i avui és la gran nit. La primera nit del menut protagonista d’aquesta història. Una feina ben peculiar a la lluna.

I no us vull explicar res més perquè sinó perd la màgia, només dir-vos que és una història preciosa, tendre, dolça amb uns personatges molt simpàtics i bonics. És com un petit conte en moviment. Us deixo amb les imatges, de ben segur que us encantarà.

Si hi ha una pel·lícula de Disney que feia mesos que esperava en candeletes, aquesta era sens dubte Brave. Des que vaig saber que la farien tenia clar que l’havia d’anar a veure i és que reunia els requisits essencials per a que m’agradés: animació de Pixar, Escòcia, princesa valenta…

Us explico una mica l’argument intentant no fer-vos gaire spoiler del que passarà, tot i que si la voleu anar a veure potser que no llegiu el que poso que em sabria greu trencar la màgia.

Aquesta és la història de Merida, la princesa i hereva del tro d’Escòcia, una princesa que l’han criat i educat com a tal, amb una mare excessivament estricte que la instruït per a poder-se convertir algun dia en reina, i ara és hora de que un dels fills dels líders dels altres tres clans d’Escòcia sigui el seu marit. És per això que s’organitza un torneig on el vencedor serà promès amb la princesa. Merida per això és una noia amb caràcter, que sap utilitzar les armes, que l’arc se li dona de meravella i que no està pas disposada a casar-se amb ningú ni a escollir marit, ella vol ser lliure. Per aconseguir-ho…

I ja està fins aquí, una història on hi ha tots els elements dels contes de fades: bruixes, encanteris, un rei, una reina, una princesa… Però en falta un, no? Algú que fa que els contes siguin ensucrats i amb final feliç, oi? I el príncep? On és? El noi, el protagonista, l’heroi? No n’hi ha!!! Visca! Un aplaudiment per Disney que per primera vegada crec que s’ha atrevit a fer una història sense amor, sense noi, sense heroi masculí, i això la fa sens dubte una pel·lícula diferent.

Ara us parlaré una mica dels personatges.

El meu preferit és evidentment i sens cap mena de dubte, la protagonista, la princesa Merida de cabells rojos com el foc i esbojarrats al vent, valenta, atrevida, divertida i bona amb l’arc i les fletxes, creu amb la màgia i amb els focs follets i és tot plegat la que l’empentarà a buscar el seu propi destí. És la imatge d’una princesa diferent, que no va vestida amb vestits ridículs, ni de rosa, que no espera el seu príncep blau i que l’únic que espera és ser ella mateixa qui esculli el seu propi camí.

Després tenim la figura de la mare, una gran reina i una gran dona. Compassiva i piadosa, però sovint massa estricta amb una filla que l’únic que té ganes és d’arrencar el vol. Sempre correcte, sempre elegant, incapaç de mostrar la seva part més humana, més real.

El Rei és també un dels meus personatges preferits, un home gran i fort, valent i al que li encanta explicar la història de com va perdre la cama contra Mor’du, un temible ós salvatge al que es va enfrontar fa molts i molts anys per defensar la seva dona i la seva filla. És en el fons un dels contrapunts més divertits de la pel·lícula i un personatge que en el fons és una mica calçasses però tot i així entranyable.

I què dir-vos dels nens, els tres bessons de la història. Tres nens menuts de cap gros, cabells vermells, enamorats dels dolços i dels pastissos i dolents com la tinya. No parlen, de fet no articulen paraula en tota la pel·lícula, però tampoc els hi cal, són tan expressius i tan complementaris l’un amb l’altre que realment no fa falta que diguin res. Són la versió moderna dels tres nebots de l’ànec Donald.

Com a personatge secundaris tenim també un cavall, l’Angus, fidel aliat de la nostra princesa. I és que sovint en moltes pel·lícules d’aquest estil tenim algun animaló que acompanya al protagonista.

Els tres caps i els seus respectius fills, que volen aconseguir que aquests darrers es casin amb la jove Merida. Tres clans molt diferents i amb trets molt característics, els Macintosh, els Dingwall i els MacGuffin, tots ells disposats a competir per emportar-se la mà de la princesa. Amb personalitats molt diverses, però molt divertits. Jo personalment em quedo amb els Macintosh.

I per acabar la bruixa, que té poc de temible i de bruixa, és despistada, un desastre i és d’aquests personatges que no saps ben bé si et fan por, si et fan riure o si et fan angúnia. Com a company, la bruixa té un corb ben peculiar.

Ah! I em descuidava, els focs follets per mi també tenen un paper força important i els considero en certa manera també personatges de la pel·lícula, però no us en dic res més, prefereixo que els descobriu vosaltres mateixos.

Com a aspectes a destacar de la pel·lícula, us puc dir que el tractament dels paisatges que fa Pixar és espectacular, les escenes són precioses i ens mostren una vegada més una Escòcia espectacular, l’Escòcia dels clans, dels castells, de les muntanyes i del verd, de la màgia, de les costums i les tradicions.

I ja per acabar un parell de crítiques o de cleques cap al film. Ja us he dit que em va encantar, i de fet vaig sortir de la pel·lícula incapaç de trobar-li res de negatiu, l’únic que us en puc dir és que el seu argument us pot recordar una mica i en certs moments a Germà ós, i que hi ha una escena en que ella està tirant amb arc a les dianes dels seus pretendents que és un autèntic plagi de Robin Hood. I aquest fet li pot treure l’originalitat que en un inici pot semblar que té. Però us la recomano molt fermament i de fet és una de les millors pel·lícules d’animació que he vist amb temps. I sobretot aneu-la a veure en català! Jo ho he fet!

Ah! I si sou dels que us quedeu a veure els títols de crèdit fins al final, no deixeu de fer-ho, tindreu recompensa!

El proper mes d’octubre d’aquest any s’estrenarà una nova pel·licula que té una combinació que sens dubte és sinònim d’èxit: Walt Disney i Tim Burton. Es tracta de la pel·lícula Frankenweenie, una pel·lícula d’animació en format Stop Motion que està basada en el primer curt que va crear el famós i en aquell moment desconegut Tim Burton. Un curt de persones que tenia el mateix argument que la pel·lícula que enguany s’estrenarà.

L’argument és ben senzill, a en Víctor, un nen una mica peculiar se li mora el gos i investigant i estudiant com si es tractés d’un gran científic, retorna al gos a la vida. En definitiva, un Frankenstein en format gosset, i molt més infantil, sense tractar-se evidentment d’una pel·lícula de terror.

Us deixo amb algunes imatges de la pel·lícula i el tràiler.

Avui us porto un curt d’animació fantàstic, preciós i sorprenent. Es tracta d’un film de 15 minuts creat l’any 2011 i dirigit per William Joyce i Brandon Oldenburg, i produïda pels estudis Moonbot. Un curt que en aquesta passada edició dels Óscars va guanyar el guardó al Millor Curtmetratge d’Animació, i m’he posat a veure’l i m’ha semblat poc més que fascinant, sorprenent, deliciós…

La història ens explica com Morris Lessmore es troba al balcó de casa escribint les seves memòries, quan de sobte es veu atrapat enmig d’un tornado que l’arrossega ben lluny, mentre ell s’aferra desesperadament al seu llibre.

Quan tot ha passat, el seu món està devastat, tot ha perdut el seu color i s’ha tornat blanc i negre. I el seu estimat llibre ha perdut tot el text que hi havia a les seves pàgines. Està totalment en blanc. Recull el seu llibre, i comença a caminar pels voltants de la zona on es troba, quan de sobte veu un grup de llibres voladors que estan subjectats per una fina cinta que porta una bonica noia que té el poder de volar. La noia envia cap a baix un dels seus contes, el d’en Humpty Dumpty, i a partir d’aquell moment tot en la vida d’en Morris comença a canviar…

I no us n’explico més perquè considero que aquest film és una autèntica delícia que cal que veieu amb els vostres propis ulls, 15 minuts d’una història d’amor cap als llibres i la lectura.

El protagonista està inspirat en l’actor de cinema mut Buster Keaton, i l’escena del tornado s’inspira en el mític clàssic El Mag d’Oz, i també en la devastadora catàstrofe de l’Huracà Katrina. Però inspiracions a part, només us demano una coseta, seieu davant del vostre ordenador, prepareu-vos un cafè o un bon “colacao” i dediqueu 15 minuts del vostre valuós temps en mirar-vos-el. Crec que no us defraudarà.

Sé que és tard, sé que la majoria de vosaltres ja hi heu anat, sé que ja fa setmanes que es va estrenar, i també que ja fa uns quants dies que vaig anar a veure-la. Però més val tard que mai, no? O com a mínim això és el que diuen. I és que entre festes Nadalenques, vacances a fora de casa i que el dia que vaig escollir per anar-la a veure va ser el de Nadal, encara no havia tingut ni un moment per seure davant de l’ordenador i parlar amb vosaltres de la pel·lícula en qüestió.
No cal que us parli de l’argument, dels seus directors o del seu creador original, Hergé, tampoc dels còmics que han recorregut el món sencer fent gaudir a nens i adolescents de les aventures d’aquest intrèpid investigador.

Així que us parlaré de les meves sensacions. Vaig tardar força en anar a veure la pel·lícula, ja que em mostrava força reticent a veure l’adaptació cinematogràfica d’uns còmics que han marcat una època. Digueu-me negativa, però sempre penso que en les adaptacions es fan autèntiques destrosses, i la veritat no em venia de gust veure’n una més. Però amb el pas dels dies, tothom anava dient que era una bona adaptació, que era una pel·lícula divertida, plena d’aventures, i que fins i tot, els aferrims seguidors “tintinaires” no n’estaven descontents.

Superades les meves pors al tema de l’adaptació, un altre aspecte que em tirava una mica enrere és el sistema 3D en el que està feta la pel·lícula, em recordava massa al de  The Polar Express o al de El Grinch, formats que en el seu dia no em van agradar.

Però finalment, vaig oblidar tot plegat i vaig pagar l’entrada del cinema amb poques expectatives, la veritat. I això de tenir poques expectatives en una pel·lícula no és dolent del tot, i és que per molt decepcionant que acabi resultant, com no tenies unes grans expectatives, no acaba sent excessivament desil·lusionant.

Cal dir, però que en aquest cas, no vaig haver de fer aquesta reflexió, i és que des del minut 0 del film, vaig entrar totalment en la història, em va encantar tot el relacionat amb aquesll format de 3D, i és que lligava molt per explicar la història com ho estaven fent. El ritme de la pel·lícula és trepidant, l’adaptació correcta (amb alguns aspectes trets de la màniga, evidentment, com acostuma a passar en totes les adaptacions) i t’acabes endinsant en una aventura plena d’intrigues, vaixells, persecucions, baralles…

El resultat de tot plegat és que vaig sortir del cine amb la sensació de que Tintin em queia una mica millor del que m’ha caigut sempre, ja que segons el meu parer, sempre m’ha semblat un xic estirat; i que em considero fan de Milú, un gos valent i divertit on els hagi. Ah! I també ja em perdonaran els castellanoparlants, però amb la sensació de que l’hauria d’haver anat a veure en català (de fet, era la intenció, però ens vam espavilar massa tard en anar-la a veure i ja no quedaven pràcticament sales on la fessin), ja que per mi Dupont i Dupond mai es podran dir Hernández i Fernández.

La pel·lícula em va retornar en certa manera a records d’infantesa, i és que per casa mon germà tenia alguns dels còmics, i nosaltres sempre havíem vist les pel·lícules de Tintin en dibuixos animats que teníem en format VHS.

I de tot plegat, la conclusió que n’extrec i la més important pel Trompeta, és que és una pel·lícula per nens, per adults amb ganes de tornar-se a sentir nens i per a famílies que vulguin passar una tarda de cinema entretinguda, o ben aviat de DVD (i és que am el que he tardat en parlar-vos-en, no m’estranyaria que ben aviat el traguessin al mercat). Que potser no està indicada per a nens molt petits i és que hi ha alguns aspectes que no entendrien, però que val molt la pena veure-la, deixar-se emportar i simplement gaudir-ne.