L’Elefant Trompeta

No ho vaig poder evitar, i la setmana passada em vaig acostar al cinema per veure la nova pel·lícula de Walt Disney, The Princess and the frog (traduïda al castellà com “Tiana y el sapo”, fet que no entenc, ja que es podria haver utilitzat la traducció literal del títol original).

La veritat és que estava força escèptica en relació a la història que em trobaria, ja que “La princesa i la granota” o “El príncep granota” és un conte tradicional europeu, amb un probable origen escocès, però sens dubte popularitzat pels famosos germans Grimm.

I jo al veure el tràiler de “Tiana y el sapo” veia una “princesa” afroamericana, una espècie de bruixot i uns animals simpàtics… Res no encaixava en la versió de “El príncep granota”.

Però aquesta vegada, em trec el barret davant dels senyors de Disney, ja que no han agafat un conte tradicional per ensucrar-lo, afegir animals que parlen i vendre’ls als infants com la única versió existent a partir d’ara de “El príncep granota”. Al contrari, s’han basat en aquest fantàstic conte, per generar una història paral·lela que poc hi té a veure, però que es basa evidentment en l’encantament d’un príncep transformat en granota.

Evidentment, Disney no deixa de ser-ho, i és una bonica versió ensucrada, on tot acaba sortint bé i on el final és absolutament previsible, on tenim uns animals que parlen que es fan amics dels protagonistes i que els ajuden en la seva aventura per tornar a ser qui eren; un dolent molt dolent, que cal dir que és dels que més “por” pot generar als infants des de fa temps en aquest tipus de pel·licules; i el toc d’humor de la mà del cocodril que vol tocar jazz.

Un conte de fades modernitzat que es situa a la Nova Orleans a principis del segle XX, i on la protagonista no és una princesa, sinó una noia pobra i treballadora que lluita per aconseguir complir el seu somni i el del seu pare: obrir el seu propi restaurant.

La banda sonora de tota la pel·lícula és jazz i música de l’estil, fet que l’allunya del tipus de música al que ens tenia acostumats les pelis Disney.

Commovedora i bonica, una pel·lícula que torna als orígens de grans clàssics com Aladí, el Rei Lleó, o el Llibre de la Selva. I és que si us hi fixeu bé, hi ha algunes escenes i comentaris que ens recorden la simpàtica catifa d’Aladí, la frase de Pumba sobre les estrelles, o el cocodril flotant en els pantans panxa amunt com havia fet ja fa molts anys en Baloo. Detalls que per als nostàlgics no se’ns escapen fàcilment.

Hi ha una escena de la pel·lícula que  m’agrada especialment, en la que la noia està amb la seva mare al local que s’ha de convertir en el seu propi restaurant, i comença a cantar i tot es transforma en una animació al més pur estil Jordi Labanda.

Per altra banda, considero que Disney s’ha equivocat en un aspecte, el cartellisme fet entorn la pel·lícula, on se’ns ven la típica història per a nenes que volen ser princesetes, amb estètiques ensucrades i cursis; enlloc del que realment és la pel·lícula.

En definitiva, si teniu nens, o sou una mica nens, aneu-hi; que no trobareu la típica història de princeses i prínceps blaus… Va una mica més enllà. Així coneixereu la treballadora Tiana, el príncep vividor i arruïnat, l’Home de les Ombres  que fa vudú, el cocodril amb esperit de gran músic de jazz, el curiós personatge de la Mama Oda, i la simpàtica cuca de llum, en Ray.

Farà  un parell de setmanes vaig anar a veure aquesta pel·lícula, cridada pel fet de conèixer el conte original i voler-ne veure l’adaptació cinematogràfica. I la veritat és que em va agradar força, de fet, més enllà  d’una adaptació com a tal, es pot considerar que la pel·lícula és com una ampliació del conte. Va més enllà  d’aquest i ens acosta una mica més als monstres del que ho fa el conte.

En la pel·lí­cula, cada monstre pren un nom i una personalitat diferents, cadascú d’ells té les seves penes, les seves angoixes i els seus anhels, i junts amb en Max construiran un món extraordinari.

És evident que en el conte no passen tantes coses, però el que em fascina ha estat la capacitat de plasmar en tres dimensions els monstres dibuixats fa més de 45 anys per en Maurice Sendak en paper. I és que a través de la pel·lícula reconeixes perfectament cadascú dels monstres que apareix en el conte.

El Max triat per a fer la pell·lícula trobo que està molt encertat i reflexa perfectament el tipus de nen que es sent sol, incomprès i aïllat en el seu propi món.

Jo em quedo amb el conte, evidentment, però la pel·lícula val molt la pena anar-la a veure si us agrada la fantasia, la imaginació i ELS MONSTRES.

El proper divendres 18 de Desembre s’estrena a les nostres contrades la versió cinematogràfica de “Where the wild things are” (” Allà on viuen els monstres”), el famòs i ja convertit en un clàssic conte publicat l’any 1963 per Maurice Sendak. Una versió ja estrenada fa un parell de mesos als Estats Units i que ara arriba aquí amb molta força i molt bona pinta.

La veritat és que a mi em farà il·lusió anar-hi, a veure si deixen entrar a un petit Elefant cinefil…

La història és la que tots coneixem, la història d’en Max, un nen una mica desobedient i rebel, que com molts nens d’arreu del món s’han anat a dormir sense sopar per una rebequeria amb els seus pares. I és allà en la seva habitació, en el seu món, on a través de la seva imaginació viatja al fascinant món del monstre, i on les cortines es converteixen en lianes, les parets en arbres i tot canvia de forma.

Abans de veure la pel·lícula, us recomano que agafeu el conte en qualsevol llibreria o biblioteca i us el llegiu i mireu en calma. És una autèntica obra d’art, un conte convertit en un autèntic clàssic.

Explicada la història i havent parat a mirar el conte, anem a parlar de la pel·lícula, de la que en sé poqueta cosa. El director és Spike Jonze, que ha diregit pel·lícules com “Como ser John Malkovich” i també molts videoclips. Jo en destacaria els monstres que estan força ben fets i semblen d’allò més entranyables, però m’esperaré en anar-la a veure per explicar-vos-en més. De moment us deixo amb el tràiler i algunes imatges.

Com la majoria de vosaltres ja deu conèixer, en Tim Burton està preparant la seva esperadíssima versió del clàssic l’Alícia al país de les Meravelles. Amb actors de la talla d’en Johnny Deep fent de “Sombrerero”, la temible Reina de cors Helena Bonham Carter, i la resta de personatge increïbles: el conill blanc, el gat Cheshire amb el seu somriure inesgotable, i evidentment, la innocent i valenta Alícia…

Fa pinta de ser una delícia gràfica per a grans i petits, recreant un món fantàstic creat per Lewis Carroll l’any 1865. Una pel·lícula que sense que hagi estat estrenada encara, us convido a veure perquè fa molt bona pinta.

Però no sense abans haver llegit el llibre original, un deute que jo encara tinc pendent ui és que una bonica versió de l’Alícia m’està esperant a la meva llibreria particular, la voleu conèixer?

ALICIA EN EL PAÍS DE LAS MARAVILLAS, Lewis Carroll, Il·l Helen Oxenbury, Editorial Lumen (2000) --> Una versió d’un clàssic entre els clàssic, d’una història desitjada i volguda per molts il·lustradors amb prestigi que es moririen de ganes de poder il·lustrar el fantàstic món de l’Alícia i els seus personatges. L’Helen Oxenbury en fa per mi, la que és una versió dolça i moderna de la història amb les imatges que ens aporta d’aquesta. Una Alícia que s’escapa força de com estem acostumats a veure-la vestida, això sí, sempre de blau, però amb un estil molt peculiar. A mi em va enamorar aquesta versió, espero que a vosaltres també.

Si voleu una versió diferent de la història completa, sempre podeu descobrir un nou llibre que ha sortit fa molt poquet.

ALICIA EN EL PAÍS DE LAS MARAVILLAS, Lewis Carroll, Marta Gómez- Pintado, Nórdica Libros (2009) --> Una volta més a aquest clàssic amb les acurades il·lustracions de Marta Gómez-Pintado, en que ens donen una imatge de l’Alícia més seria i menys dolça que la versió anterior. Sigui com sigui, una molt bona opció.

L’altre dia vaig tenir el gust de poder anar a veure UP! I a part de que la pel·lícula em va encantar, el curt animat de Pixar que fan abans no es va quedar “curt”. I és que aquesta gent fan un Curtmetratges preciosos i Partly Cloudy no n’és una excepció. Ens explica una bona i bonica història, amb uns personatges simpàtics, dolços i tendres.

I és que tothom sap que els nadons, cadells… els porten les cigonyes en uns grans sacs de color blanc amb els seus llargs becs. Doncs bé, d’on els treuen les cigonyes? La resposta la podem trobar en el cel, on hi ha núvols que fan bebès de tota mena en forma de cotó fluix i els atorguen la vida.

El protagonista d’aquest curt és un dels núvols, que lluny de fre criatures dolces, tendres i precioses, fa els “bebès” dels animals més agressius, ferotges o desagradables, i la pobre cigonya que ha de portar els seus “encàrrecs” té sempre una feinada.

Com acaba tot plegat? No us ho penso dir, però és molt i molt bonic, el núvol és entranyable.

Una pel·lícula que s’endinsa en l’interior de l’autor de Peter Pan, J. M. Barrie. Un home que vivia una vida que no li agradava i que a través dels seus propis ulls de nen i dels jocs amb els fills de la Sylvia Llewelyn Davies, va crear tot un món i un personatge inoblidable en la història de la literatura infantil de tots els temps: en Peter Pan.

Durant el transcurs de l’estiu, els tres fills de la Sylvia, la Sylvia i el senyor Barrie enforteixen una sòlida amistat que a tots fa feliços, tret de la dona de Barrie i la mare de la Sylvia que no veuen en bons ulls aquesta relació.

Uns nens que comparteixen amb el senyor Barrie, en James, les ganes de divertir-se, il·lusionar-se, imaginar i descobrir mons llunyans. Tots no ho comparteixen, en Peter es mostra sempre reaci als jocs i a la fantasia, però acabarà aprenent a somiar, igual que han de fer tots els nens i tots aquells que ja no ho som tant.

Sense paraules em quedo per definir i parlar d’aquesta pel·lícula. Divendres vaig anar a veure-la en un cinema on la feien en 3D. Mai havia vist cap pel·lícula amb aquestes simpàtiques ulleres i la veritat és que em va agradar moltíssim l’experiència.

Però ara parlem de la pel·lícula. La història ens explica com en Carl, ja des de petit volia ser un gran aventurer i va conèixer a una nena que també pensava com ell, junts van crèixer, es van enamorar, es van casar i ella va marxar per sempre més. Tenien un somni en comú, portar la seva casa fins al cim de les “Cascada Paraíso”.

Ell quan ja és molt gran, el volen portar a una residència és aleshores quan agafa la seva casa i plena de globus el damunt, començarà la seva gran aventura. L’aventura de portar la seva llar i amb ella tots els records que compartia amb la seva dona al indret on sembla que mai hi passa el temps.

En tota aquesta aventura es veuen implicats un nen grassonet explorador, en Russell; un ocell exòtic de nom Kevin; un gos poc espavilat per amb un cor enorme, Dug;  i com sempre els dolents: un explorador obsessionat en descobrir l’au exòtica que porta perseguint tota la vida i els seus gossos sicaris.

Però de tot plegat el més important no és l’aventura sinó el rerefons emocional de la història. Una història que personalment m’ha fet reflexionar sobre aspectes com la vellesa, la mort, la vida en parella… En fi, és una commovedora història amb un protagonista, que per molt que sigui un home gran i es critiqués que un vell no pot protagonitzar una pel·lícula per nens, que arriba als cors de tots aquells que se la vulguin mirar. I és que considero que la lluita pels somnis i l’aventura no tenen edat i que amb 8 o 80 anys, et pots identificar amb l’entranyable Carl. I és que no sempre cal tirar de tòpic per fer bones pel·lícules.

I la casa que vola! És genial! Tan bonica, amb tants globus, tants colors… i amb tanta vida a dins.

No sé, preciosa, a mi em va tocar la fibra…

Quan vaig llegir el títol d’aquesta pel·lícula em va resultar poc sorprenent i la típica pel·lícula per nens, però jo com que en el fons porto una nena dins, de fet un petit elefant a dins, la vaig veure d’oferta i me la vaig comprar.

Vaig començar-la a veure i em va agradar molt. Us explico primer la història i després el perquè em va agradar.

Mr Magorium (Dustin Hoffman) és un personatge força extrafolari propietari d’una tenda de joguines màgica en la que treballa com a encarregada la Molly (Natalie Portman). Mr Magorium, amb 243 anys d’edat decideix que ja és hora de marxar i deixar la seva estimada botiga en mans de la Molly…  Entranyables dos personatges: el nen que no té amics i col·leciona barrets, en Eric (Zach Mills) i el mico de peluix que vol abraçar a qui no es deixa. La resta no us l’explico que perdria la gràcia.

Us ha passat mai de petits d’haver-vos imagina’t un munt de joguines estranyes que no podíeu trobar enlloc? Heu imagina’t sales plenes de pilotes, peluixos que prenen vida, joguines de mil colors i tot ple de màgia? Doncs bé, això és el que ens aporta aquesta pel·lícula, una història dolça i commovedora amb un Mr. Magorium genial i uns efectes i una tenda que ja voldríem molts poder visitar. Ni la tenda de joguines més bonica i més gran del món es pot equiparar a la tenda màgica que surt en aquesta pel·lícula. És preciosa!

Heu cregut mai en la màgia? Potser val la pena fer-ho en algun moment de les vostres vides…

L’any 1964 Roald Dahl va escriure aquesta novel·la sota aquest títol, i posteriorment el sempre genial i atrevit Tim Burton en va fer una adaptació l’any 2005. Entre el repartiment destaca el camaleònic Johnny Depp interpretant a Willy Wonka, i el Charlie per Freddie Highmore. Doncs bé, sense entrar en detalls amb les diferències de la novel·la·la i la pel·lícula, ja que no l’he llegida; vull dir que és una d’aquelles pel·lícules que ens porten a mons imaginaris i impossibles, amb personatges estrambòtics, milers de colors i elements que només existeixen en una realitat, la de la nostra imaginació.

La història ens narra com en Charlie és un nen pobre que vol participar d’un concurs en el que es sortegen 5 passis per poder fer una visita a la fàbrica de xocolata del famós i gairebé arruïnat Willy Wonka, que l’ha tornada a obrir després d’una crisis deguda a l’espionatge industrial. Un dels premis és per en Charlie, la resta per a 4 nens malcriats, repel·lents, rics i impertinents. Tots ells, acompanyats d’un adult, començaran una aventura que ja mai més podran oblidar… La resta suposo que ja la coneixeu i si no és així, us animo a que veieu la pel·lícula que a mi personalment em va fascinar.

Una història que com en molts contes de fades, ens demostra que la valia d’una persona es troba en el que porta a dins, no en els seus diners ni la seva fatxenda. En fi, un conte de fades, passat pel filtre dels ulls d’en Tim Burton.

A mi em va agradar i a vosaltres?