L’Elefant Trompeta

A les escoles, normalment, es prepara una manualitat pel dia del Pare i una altra pel de la Mare, a part de les de: la Castanyada, Nadal, Pasqua, Sant Jordi… Doncs bé, per al dia del pare d’enguany, amb el meus nens, hem preparat una manualitat que tot i pensar que no quedaria gaire bé, al final ha quedat d’allò més bonica. Es tracta d’un cuc porta- llapis. El resultat és d’allò més colorista i vistós.

Estan fets en fang, pintats amb pintura verda i groga, envernissats i amb els llapis de colors ja preparats. Ara a embolicar-los, a acabar-ne alguns d’uns nens que no han vingut aquests dies i a esperar que els papes estiguin d’allò més contents.

Els altres anys que m’ha tocat fer manualitat pel dia del pare he fet: una marieta de fang trepitjapapers, i un porta notes o fotos amb un gat de plastilina subjectant el pal i la pinça on es poden posar les fotografies, amb una superfície de fusta.

I vosaltres, què heu preparat aquest any?

A la meva escola, com suposareu evident, no es van suspendre pas les classes, de fet, en un principi tampoc semblava per tant… De fet, ahir va haver classe, i amb 19 alumnes de 25, vam passar un dia força estrany. Al matí es preveia normal, un dilluns més de pluja, no resultava pas estrany. Però ja cap al migdia, la pluja es va anar transformant, i a les 3 quan vaig tornar, ja estava nevant de valent, i més que ho va fer la resta de la tarda. Amb els nens, ens vam acostar a les finestres i portes a mirar com queia la neu. De fet, la majoria d’ells de ben segur que mai l’havien vist, o si no, mai l’haurien vist fora d’una pista d’esquí o de la muntanya. I és que veure nevar a Barcelona, no és el més habitual.

Les seves carones, i les de les senyoretes (perquè negar-ho), eren d’una fascinació absoluta. El pati, les plantes… tot es va cobrir de neu, i al carrer igual (i jo que ja havia decorat la classe amb floretes de primavera).  Un dia perfecte, per aprofitar i explicar als més petits, què és la neu, perquè nevava en comptes de ploure, i com era el gel. Molts d’ells, ho van comprendre a la perfecció, i va ser una tarda d’allò més particular. Una tarda que va acabar amb un dibuix sobre la neu, el que havien vist nevat: cases, cotxes, plantes, arbres… i evidentment uns dibuixos força poc pintats i molt blancs.

Avui al matí, estaven eufòrics. Qui més qui menys havia tocat la neu, fet un ninot de neu, havia llençat una bola de neu a algun familiar o amic… Tots d’allò més nerviosos explicant les seves aventures amb la neu. La senyoreta evidentment, també va tenir la seva pròpia experiència amb la neu ahir, però evidentment, se la guarda per a ella mateixa.

I és que la neu té alguna cosa que fascina a grans i petits, i és que podries estar-t’hi molta estona mirant com cau i mai et cansaries.

Fer aprendre a llegir els nens és un procés molt complicat i complex, a la vegada que meravellós… i és que la descoberta de les lletres i paraules és un camí que només s’inicia un cop a la vida, i a mi em pertoca aquesta difícil tasca amb els meus nens de P4. I és que a la meva escola no treballen cap lletra a P3 i tot es comença a P4, de manera que comencen el curs amb les vocals, i durant la resta d’avaluacions s’hi van afegint algunes consonants: p, m, n, t, l, d, r, s… etc. La veritat és que és un pèl dur, i és que al treballar en lletra lligada ja des de l’inici, alguns infants es confonen amb el que han pogut veure en lletra de pal a casa o en altres mitjans.

Però bé, superades les primeres dificultats, comença el curiós procés de reconeixement de les lletres i de comprendre que una lletra es pot dir d’una manera, però que té un so determinat, i que en funció de la vocal que hi ha darrera obtenim síl·labes diferents… uf! Quina feinada, no? La veritat és que és un procés d’assimilació massa complexe, i que hi ha alguns infants que amb 4 anys, no estan preparats a nivell maduratiu per assimilar.

I a vegades et capfiques, i penses que és el que deus estar fent malament perquè hi ha alguns nens als que els hi costa una barbaritat, i altres que sembla que hagin nascut sabent llegir. I és que a vegades, no tens temps per treballar el que caldria cada lletra, perquè hi ha un nombre de fitxes massa elevat que fan que el teu ritme hagi de ser, a la força, diferent al dels nens.

És lo bonic d’aquesta etapa, no? Que els primers aprenentatges bàsics els faran amb tu, i que gràcies a ells començaran un camí que mai podran tornar a deixar, el fantàstic camí de la lectura.

Però acaba el curs i veus tot el que han  après, fins on han arribat i que en part, és gràcies a la feina feta, i aleshores et compensa tot plegat… I així és, en certa manera, la feina d’una mestra: grans esforços compensats amb grans alegries.

Sé que aquest Bloc va començar com el diari d’una mestra, i sé que en certa manera avui dia no és així, i és que ja gairebé mai us parlo del que faig a l’aula amb els meus nens, però és que metodològicament no estic en el moment en que em sento més satisfeta de la feina feta.

Evidentment que els meus nens aprenen i molt, però no ho fan de la manera en que jo trobo més coherent per al seu nivell, i és potser per això que ja no us explico tant el que faig o deixo de fer a l’aula.

Però l’altre dia, en un moment de pau i tranquil·litat entre Caga Tió i visites “reials”, xocolatades i nadales, vaig poder agafar un conte i seure a explicar-los als meus nens. Fet que em va fer recordar les carones dels meus petits Elefants quan els hi explicava un conte, i em van fer adonar que encara no hi he perdut la pràctica, i que aconsegueixo captar l’atenció dels meus menuts, per molt que aquests siguin una mica més grandets.

I és que un conte sempre és un conte, i per a mi sempre és un moment màgic, llàstima que no tingui temps d’explicar-ne més. Però el conte de l’altre dia era un conte especial: “Allà on viuen els monstres”.

I després d’haver-lo explicat, no vaig poder evitar demanar-los que em dibuixessin la part del conte que més els hi havia agradat, i la veritat és que me’n vaig adonar de que els hi costa molt fer volar la seva imaginació i deixar que els seus dibuixos s’allunyin del “típic nen amb casa”.

Per això us deixo amb una petita mostra de les seves produccions. A veure si us agraden.

Avui vull fer un post d’una cosa curiosa que em va passar l’altre dia a l’escola. Estàvem preparant la decoració nadalenca de les finestres i havíem fet els tres Reis Mags, l’Estel, i els camells; i jo amb paper marró, havia fet el terra com del desert. Doncs bé, innocent de mi, els hi vaig preguntar als meus nens: “D’on vénen els Reis Mags?”.

Mare meva, no em pensava que la pregunta els hi resultés tan difícil, però les respostes han estat si més no, sorprenents:

- Vénen de la lluna!

- No, de l’estrella de Nadal!

- Del cel

La cosa ha anat derivant i fins i tot un nen m’ha dit que venien d’Itàlia, un altre dels camells, i una nena m’ha dit que venien del Pessebre… En definitiva, que no han entès res! I és que clar, jo m’esperava que em contestessin que venien del desert, o de l’Orient, o fins i tot em conformava que em contestessin que venien de molt lluny.

Però al final he decidit deixar el tema, perquè he pensat que a lo millor totes aquestes coses els hi han explicat a casa seva, i no els hi volia fer un embolic. No sé, al final, em sembla que qui s’ha fet l’embolic he estat jo; o això, o els meus nens m’han pres el pèl (que també pot ser).

I vosaltres a la seva edat (4 anys) d’on creieu que venien els Reis Mags? Jo del desert! Perquè sinó com s’explicava que vinguessin amb camell? (bé de fet, amb dromedari), però aquesta ja és una altra història…

Uf!!! 3 anys han passat ja des del meu primer article en aquest bloc. I quina data millor que aquesta per fer néixer el Bloc del meu estimat Elefant Trompeta!

Amb tres anys han passat un munt de coses, a nivell professional, he passat de portar una classe de P2 en una llar d’infants a ser tutora d’un grup de P4, passant per fer l’anglès de tot el parvulari. I el que queda encara per venir… Però més enllà de tot això han estat tres anys plens d’experiències, d’aprenentatges, dels meus nens… Perquè al cap i a la fi, tots els que passen per les meves mans, són els meus nens.

Sempre recordaré amb especial enyorança als meus elefants, ara aviat començaran P5. Mare meva! Com els hi anirà? Què grans s’hauran fet! Aviat ja sabran llegir i tot… Encara recordo el meu primer dia de mestra, crec que no m’he sentit tan saturada, emocionada, nerviosa i atabalada, tot a la vegada, mai… Menys mal que les meves companyes van estar allà per donar-me un cop de mà.

I és que aquest Bloc més que el naixement de l’Elefant Trompeta i tot amb el que ell va al darrera, comporta el naixement d’una mestra; una mestra amb il·lusions i amb ganes d’aprendre i fer aprendre, fer coses noves i créixer en el món de l’educació; tot i que sovint l’àmbit laboral en el que ens trobem immersos, no ho permeti tan com ens agradaria.

Puc dir amb la boca ben grossa, el cap ben aixecat i la veu ben forta que fa tres anys que sóc mestra, i que cada any, cada curs que comença, m’enfronto a coses noves que vindran, no totes elles agradables, però que m’ajudaran a créixer a mi i als meus nens. I amb bona predisposició a afrontar tot el que vindrà a partir d’ara.

Pel que fa a l’Elefant Trompeta, és un dels meus màxims orgulls, és molt més que una titella, un personatge, una mascota, un dibuix… És part de mi, de la meva vida i de la meva manera de veure el món de l’educació i de la literatura infantil. El Trompeta parla de contes i parla amb passió, alegria i ganes de descobrir històries sorprenents, personatges commovedors, grans i fantàstics il·lustradors…

Recordo com va començar aquest bloc, fent un article setmanal en el que parlava de la meva experiència amb els meus Elefants, tot explicant el que fèiem cada setmana. I s’ha acabat convertint en un Bloc que recomana contes, fa entrevistes, parla dels orígens dels contes clàssics… I tot això gràcies a la meva parella que em va animar a que fes aquest Bloc, i als meus Elefants que van fer possible l’experiència d’aquesta espècie de “diari d’una mestra” que s’ha convertit amb el temps en alguna cosa més.

I què passarà més endavant? Vés a saber… potser el Trompeta i jo inventem noves seccions, en recuperem algunes d’oblidades o ens quedem així, perquè ja ens agrada. I el dia en que perdi la passió pel món dels infants i de l’educació, aquell dia el Trompeta s’acabarà. Però no ens enganyem, això crec que mai passarà.

Felicitats Trompeta i feliç Diada!!!

Aquest any comença, de fet ja ha començat,  el meu quart curs com a mestra, i per primera vegada, repeteixo com a tutora de P4. I això em dóna molta seguretat… i és que és molt complicat anar fent cada any una tasca diferent, tot i que també he après moltíssimes coses.

Tinc la intenció de prendre’m les coses amb més calma, anar més tranquil·la i segura, i no pujar el to de veu amb els nens tan com fins ara. Sempre hi ha bones intencions a l’inici d’un curs escolar, i aquesta vegada espero portar-les a terme.

Estic relativament contenta, ja que els meus nens aquest any semblen molt tranquils i  molt bons. En definitiva, sembla que serà un bon grup. I dic relativament, perquè sempre hi ha coses del funcionament del centre que mai t’acaben d’agradar.

Els meus ex-alumnes, que estan a la classe del costat em vénen a veure, suposo que encara no s’han acostumat a la seva nova mestra, i potser perquè m’han trobat una micona a faltar… Vés a saber!

Conec moltes mestres que tenen ganes de començar un nou curs i, jo seré sincera, no en tenia: un altre vegada estrès, feina preocupacions, fitxes i més fitxes que no s’acaben mai, tornar a començar amb uns nens diferents… Se’m feia una petita muntanya. Però som mestres i ja sabem que sempre ens passa això, i que de ben segur que els nous nens que entren a la nostra classe ens aportaran un munt de coses noves, i mica en mica això em fa agafar les ganes i la il·lusió.

Tinc la sensació que va ser ahir el meu primer dia amb els meus estimats Elefants, i recordo aquelles carones plenes de llàgrimes i mocs, i que no volien saber res de mi, però jo sí que en volia saber molt d’ells. És ara quan encara, si passejo per la zona on treballava, miro bé a veure si em trobo algun Elefant. Ara ja estaran preparant-se per començar P5! Mare meva, què grans! Si pràcticament ni parlaven i ara aprendran a llegir i a escriure… Uf…

En fi, a tots i totes les mestres us desitjo un bon inici de curs, que de ben segur que serà millor que l’anterior, o si més no, diferent, perquè mai n’hi ha dos nens iguals.

És simplement preciós i colpidor aquest vídeo que m’ha arribat via e-mail fa pocs dies. I és que normalment no faig cas a aquesta mena de mails, però aquest em va entendrir. És un curtmetratge de la Fundació Orange per donar a conèixer l’autisme. L’autisme és una malaltia molt greu, però en aquest vídeo, més enllà del dramatisme, se’ns acosta aquesta malaltia des del punt de vista de la germaneta gran del nen autista.

No puc dir res més, que simplement destacar la seva senzillesa i genialitat. Posa la pell de gallina.

En aquest final de curs, durant el mes de juny a P4 vam fer exposició de fang, cada nen havia de pensar tres figures de fang i fer-les, amb l’ajuda inestimable de la mestra, evidentment, perquè les figures havien de semblar el que eren i no podien ser qualsevol cosa, perquè sinó de cara als pares no queda bé… és clar. En fi, ironia.

Doncs bé, tret de que va ser complicat que els nens volguessin fer coses senzilles que es poguessin fer a partir de boles, rodones, cubs i rectangles; van sortir algunes de molt xules i originals.

Se m’havia oblidat de fer fang i de lo dur que resulta amassar-lo per un nen de quatre anys, així que primer jo havia de preparar-li el fang perquè el nen el pogués treballar una micona. La imaginació al final dóna per molt i van sortir 75 figures diferents, us porto les fotos d’unes quantes.

Han passat ja dos anys des de que em vaig acomiadar dels meus primers alumnes, i sovint encara hi penso, m’enrecordo dels seus noms, de les seves carones, dels seus somriures… Quan passa el temps, sovint penses que només es recorden les coses bones, però jo també recordo les coses dolentes i no per això els deixo de trobar a faltar. Recordo mossegades o algun nyanyo, recordo alguna malifeta o el complicat que resultava que tots t’escoltessin quan els volies explicar alguna cosa, el nen que no havia manera que sabés els colors i ja no sabies com explicar-li, el que es feia caca al damunt i s’amagava en un racó perquè no el veiessis, el que no havia manera de que li volguessin treure el bolquer, l’esgotament, el no descansar en tot el dia ni un segon (bé, sí els minuts en que les meves companyes “m’obligaven” a seure i dinar tranquil·la); i de tot això en vaig aprendre tant, que no crec que els dos cursos que han vingut després hagi après tantes coses de la professió com aquell any.

Però també recordo moltes altres de bones: les estones explicant-los contes, les abraçades, els petons, les rialles, les mil activitats que m’empesacava per fer-los aprendre coses noves, les meves companyes i el que vam riure plegades… Tantes i tantes coses que van passar en tan sols un curs. M’encantaria algun dia trobar-me’ls pel carrer i que em diguessin: “és la senyoreta que tenia a la classe dels Elefants, la meva senyoreta”. De fet, jo sempre em sentiré una mica la seva mestra, i m’agrada sentir-me així.

Aquest any he tornat a ser tutora d’un grup de P4, la mateixa edat que la dels meus Elefants ara, i no tinc les mateixes sensacions, ni la mateixa sensació d’anyorança, evidentment, el curs acaba d’acabar i no ha estat un comiat, ja que el curs vinent els continuaré veient fer de les seves. Tot i així, potser també ha estat un grup difícil, un curs complicat, una adaptació per part meva de nou a una tutoria i a una manera de fer molt diferent a la que a mi m’agrada i em fa sentir bé… Sigui com sigui, avui encara no trobo a faltar els seus somriures. M’he insensibilitzat? Ho dubto, simplement que els meus Elefants, sempre seran els meus Elefants.