L’Elefant Trompeta

Quan vaig començar amb la secció d’entrevistes a l’Elefant Trompeta, ara fa tot just 5 anys no m’esperava ni de bon tros arribar a aquest nombre d’entrevistats, i és que amb la darrera entrevista publicada l’altre dia de la Natalia Colombo ja en sumem un total de 100! Mare meva, es diu aviat, 100 il·lustradors i autors (sobretot il·lustradors) que ens han acostat la seva visió del món de la literatura infantil des del seu propi prisma, 100 maneres diferents de veure i viure la feina a la que es dediquen. I amb aquestes línies l’únic que volia fer és donar-los les gràcies a tots ells! Han estat moltíssims il·lustradors, alguns ja consagrats, altres de més novells, però tots ells complint una sola premisa: fan il·lustracions que ens fan somiar. A la seva manera, en el seu estil… però tots ells amb un mateix objectiu: fer possible una mica més el món dels contes.

L’altre dia quan em vaig adonar de la importància del nombre d’entrevistes publicades, vaig pensar que era un bon moment per donar les gràcies, gràcies a tots aquells il·lustradors que pacientment han respost les meves preguntes, que valoren la feina feta i que han col·laborat a formar part del cor de l’Elefant Trompeta, que creieu-me que és cada dia més gran per encabir tot allò que el fa possible. I és que el Trompeta té la sort de ser un elefant ple d’amor, amor rebut, i amor per repartir. Així que una vegada més: GRÀCIES A TOTS PER FER-HO POSSIBLE!

Han passat quatre anys d’ençà que us vaig presentar i donar a conèixer un gran artista que tenia a la classe, un nen del que m’enamoraven els seus dibuixos, que em semblava un autèntic geni de la il·lustració amb només quatre anys. Feia coses sorprenents, tenia una imaginació desbordant, i quan el vaig descobrir, vaig saber que seria molt complicat trobar-me un nen com ell. I efectivament, ha estat així, han passat uns quants cursos darrera seu i no he trobat cap nen amb el seu potencial, la seva imaginació, la seva màgia. El curs passat vaig ser tutora de la germana d’aquest nen, i no tenen res a veure l’un amb l’altre, però em vaig passar el curs demanant-li un dibuix del seu germà i no el vaig aconseguir.

Ara aquell petit geni està a tercer, diuen que ja no dibuixa tant com abans, tinc la sensació que li han tallat les ales a la seva imaginació, que de tan imaginatiu algú que altre el va titllar de nen estrany. I saber això em trenca el cor! No us podeu imaginar com m’agradaria que aquest nen no deixés mai de dibuixar, no deixés de somiar.

En la meva professió, passen els anys, i un munt d’alumnes per les teves mans, nens que recordes per un motiu o un altre, uns més brillants, els altres més intel·ligents, xerraries, espavilats, carinyosos… però creieu-me que passi el temps que passi aquell petit nen per mi sempre serà especial, aquell nen que jugava al pati a ser Peter Pan, i que em feia al·lucinar amb els seus dibuixos. Ell era feliç amb un paper i uns colors, i jo era feliç veient-lo crear!

Doncs bé, avui el motiu del meu article és que l’altre dia vaig rebre un regal molt especial, crec que un dels millors regals del món. La seva germana, que ara està a P5 em va dir: “El XXXX està preparant un conte per tu”. I al dia següent em va venir a buscar a la classe per donar-me el que avui us vull portar. Un conte de Sant Jordi molt especial, el conte del meu petit artista.

Potser pel que fa a la imaginació de les il·lustracions no sembla al nivell que estava a P4, com ja us he dit tinc la sensació que l’han fet tocar de peus a terra, però aquell traç, les mirades dels seus personatges em continuen mostrant al petit artista que un dia vaig veure en ell. Estimo la meva feina per detalls com aquests i em fa feliç dia rere dia haver escollit ser el que sóc, haver decidit ser mestra.

Més o menys passat l’equador d’aquest curs, m’agradaria fer un petit balanç de com m’està anant com a mestra amb aquest grup. Ja a principi de curs us comentava que no seria un curs fàcil, que era una classe que molts mestres anomenem “complicades”, “difícils”, i la veritat és que els pronòstics no eren del tot erronis.

Però també us vaig comentar que me’ls acabaria guanyant, i a les alçades de curs que estem no tinc la sensació que acabi de ser així. Sí que en molts casos la relació amb alguns nens ha millorat, l’actitud és millor i el comportament també.

No sé si recordareu que us vaig parlar d’en Pau, un nen que presenta un trastorn de tipus autista, i la veritat és que és un nen que dia rere dia no ha deixat de sorprendrem. Ja pronosticava la seva psicòloga que seria una criatura al que l’aprenentatge de tots aquells conceptes que són mecànics no li costaria gens, i així està sent, no es va equivocar en aquest sentit. Reconeix totes les lletres, i nombres, i els escriu amb certa facilitat amb els mecanismes apresos a l’aula. Pel que fa a la lectura, una vegada ha entès el sistema de desxiframent de les síl·labes, llegeix amb certa facilitat paraules o fins i tot frases, tot i tenir certs retards en l’adquisició del llenguatge, la parla i la pronunciació.

Però pel que fa a nous reptes, a coses més imaginatives, costa que vagi més enllà, que faci un pas més. En els dibuixos lliures és repetitiu, tant pel que fa als esquemes i patrons a l’hora de dibuixar com els colors. Pot repetir un dibuix una vegada i una altre, amb setmanes de diferència.

Li costa assumir com pintar qualsevol cosa, si no té un patró de colors clars. Així per exemple no té cap problema en pintar les cares de les persones, ja que sempre les pintarà color carn o taronja, però a l’hora de pintar-los la roba no sabrà de quin color pintar-los. Tot allò que s’allunya dels seus esquemes de colors, el té absolutament perdut. Una casa per ell sempre té el sostre vermell, la porta marró, les finestres blaves i les parets grogues. I si li treus aquells colors de la capsa es bloqueja, no la pinta i deixa estar el full.

Pel que fa al seu comportament, és complicat de controlar,  ara us explico perquè. En Pau no acaba de comprendre el que està bé, i el que està malament, no entén les llàgrimes ni el dolor d’un altre nen al que sense voler li pot fer mal amb una empenta, no acaba d’entendre què vol dir estar enfadat, no entén els càstigs, i no té noció d’allò que pot ser perillós (pot saltar escales de 3 en 3 sense tenir por de caure o de fer-se mal). Sí que exterioritza o comença a fer-ho, els seus sentiments, quan ell es fa mal. Demostra la seva alegria quan està content, i t’abraça i et fa petons com a mostra d’estima i afecte, o per aconseguir alguna cosa que li interessa.

És difícil escollir els seus companys de taula, ja que hi ha nens que s’adonen que al Pau se’l renya d’una manera diferent que a la resta, hi ha qui no veu que és un nen diferent. Però pel que fa a les seves dues companyes de taula, cal dir que tenen una paciència increïble amb ell i m’estan ajudant moltíssim. Li diuen el que està bé i el que no sense enfadar-se ni esbroncar-lo, l’ajuden explicant-li què ha de fer. I tenen la santa paciència de recollir-li una vegada i una altra els colors del terra que ell llença expressament, com si es tractés d’un joc, quan en realitat és una cosa que no pot fer. Fins i tot quan tots els de la taula acaben la feina, em porten els colors perquè no els llenci més.

En definitiva, cal tenir molta paciència i te l’aprens a estimar moltíssim, i amb ell aprens moltíssimes coses. Et dóna més del que tu li pots donar.

El cap de setmana vaig poder veure un reportatge a tv3 dedicat a la revista per a nens Cavall Fort, i no me n’he pogut des d’aquí estar de retre’n el meu petit homenatge a aquesta gran publicació per a nens. De Cavall Fort se n’ha de dir i s’ha de tenir molt en compte l’e`poca en la que va ser creada i va néixer com a revista. Estem parlant de l’any 1961, moment de gran repressió i de persecució de tot el que feia pudor a català. Atrevir-se aleshores de crear una revista en català per a nens, va ser del tot agosarat, un atreviment, i fins i tot van haver de distribuir-se’n els seus exemplars en la més absoluta clandestinitat. Tots els nens de l’època en els que a casa seva es parlava en català, desitjaven frisosos poder llegir aquesta revista o que els hi deixés algun amic per fer-ho, i és que per fi podien llegir amb la llengua que es parlava a casa.

Des de que va néixer Cavall Fort ha tingut un objectiu ben clar divertir als infants i enriquir els seus coneixements a través de contes, jocs, concursos, historietes, tires còmiques, passatemps… I tot plegat ho han fet sempre i des de sempre en els seus més de 1000 números.

La revista no només ha estat una eina per al divertiment dels infants, sinó una gran manera per autors i il·lustradors de les nostres contrades de donar-se a conéixer i aportar el seu granet de sorra a la família de Cavall Fort. Entre els autors més il·lustres del génere de la literatura infantil i juvenil que han participat hi podem destacar noms com Joaquim Carbó, Josep Vallverdú o Pep Albanell. Però per Cavall Fort també han passat moltíssims autors que han escrit per al públic adult com Salvador Espriu, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Tísner… Entre els il·lustradors trobem grans de tots els temps com Cesc (que s’ha encarregat de fer cada any des del seu naixement de totes les portades del número especial de Nadal), Picanyol, Fina Rifà, Pilarín Bayés, Llucià Navarro, Carme Solé o Maria Rius; i altres de més actuals com Pep Brocal, Mercè Canals o Montse Ginesta, entre molts i molts d’altres als que Cavall Fort ha donat l’oportunitat d’obrir-se un petit forat en aquest àmbit tan complicat de la il·lustració infantil.

Però parlar de noms i més noms no és significatiu ara, perquè estic segura que els que de petits hem llegit el Cavall Fort, no recordem el nom d’autors i il·lustradors, però sí que recordem el ja mític Ot El Bruixot, o les aventures de d’en Jep i Fidel o fins i tot en Massagran! A part recordem haver llegit per primera vegada i en català grans clàssics del còmic belga, bressol del còmic europeu per excel·lència com en Lucky Luke, Sergi Grapes o La patrulla dels Castors. I és que a les nostres contrades el còmic belga va encaixar a la perfecció.

Un reportatge sens dubte preciós, us deixo el link per a que el pugueu veure íntegre al TV3 a la carta.

Com molts de vosaltres ja sabeu, fa uns quants cursos que sóc mestra i tutora d’un grup de P4 en una escola concertada de Barcelona, i estranyament us parlo de nens en concret. Aquest curs m’espera un curs molt dur, una classe molt complicada i amb força mala actitud, però tard o d’hora me’ls acabaré guanyant, sempre ho aconsegueixo, aquest no té perquè ser un curs diferent. Tots els nens tenen les seves peculiaritats i mentiria si us digués que la classe d’enguany és fantàstica, però jo vull que ho siguin i així ho intentaré.

Dins de la classe hi tinc un cas molt particular, és en Pau (en direm així), un nen que després de passar el curs passat per un seguit de probes, metges, psicòlegs i informes infinits es va diagnosticar amb més de 15 pàgines resumint totes les probes realitzades, que presentava un trastorn d’aspectre autista. Moltes paraules i massa tecnicismes per acabar dient que aquest era un nen especial i que el que la seva mestra havia detectat en només mirar-se’l una mica, era cert del tot.

Però si us haig de ser sincera quan estudies per mestra i fas psicologia et donen un munt d’informació i definicions sobre diverses malalties d’aquesta mena que pot presentar un infant, molta informació perquè a l’hora de la veritat acabis tenint la sensació que quan et trobes davant d’un cas d’aquesta mena, no en saps absolutament res del tema. I és que no ens enganyarem l’autisme és un trastorn estigmatitzat, la gent es creu que es tracta de nens que seuen en un racó, no parlen amb ningú i és com si no hi fossin; però la realitat és molt més complexa. Tots els casos d’autisme són molt diferents, suposo que al igual que no hi ha dos nens iguals, no n’hi ha dos nens que presentin aquesta afecció de la mateixa manera, no sé si m’explico.

Jo el que volia amb aquest article era parlar-vos del Pau, de com és, de com es relaciona amb la resta, i com ha estat la seva evolució. Sempre ha estat un nen força gran i alt, i els pares creien d’ell que simplement era una mica maldestre a nivell psicomotriu, ja que en altres activitats de tipus intel·lectual el nen mostrava unes qualitats per damunt de la resta de nens de la seva edat. Amb 3 anys era capaç de muntar trencaclosques de 100 peces i reconeixia els nombres fins al 30 gairebé, però en canvi tenia certes dificultats en la parla i el llenguatge. Als pares, com suposo que deu passar a molts, els costa reconèixer que el seu fill pot patir un trastorn d’aquesta mena, però finalment i una vegada assimilat, han fet tot el possible per intentar ajudar al seu fill.

En Pau a la classe és un nen que generalment li agrada jugar sol, i es relaciona amb els nens de forma estranya, pràcticament sense establir-hi conversa, els abraça, els llença al terra, en algunes ocasions podria arribar a fer-los mal sense adonar-se de que realment allò que està fent no està bé. Li costa comprendre les ordres rebudes, sobretot en termes relacionats amb la seva conducta. És molt repetitiu, i en podríem dir un xic obsessiu amb les seves accions, us explico un exemple. Cada taula de 4 té la seva capsa de colors al mig, ell sovint, quan no té cap feina per fer o cap distracció més interessant, es dedica a treure i a posar una vegada i una altra el colors de la capsa, i se’n podria estar moltíssima estona. Quan jo li dic que no es fa, ni es gira a mirar-me, i no deixa estar la seva “diversió” en aquell moment que és tocar al colors, li tornes a repetir i la seva conducta és la mateixa. Fins que no vas, li treus els colors de la mà, i li apartes la capsa de la taula, no para de fer-ho.

És molt repetitiu pel que fa a la seva quotidianitat, al seu dia a dia, cada dia es treu la jaqueta i la motxilla i la penja al penjador, em porta la bata per a que li posi, i tot i que jo li dic una vegada i una altra que ha d’intentar posar-se-la sol, ja que la resta dels seus companys ho fan, ell continua repetint cada dia el mateix procés. A l’hora de berenar sempre em deixa el suc al damunt de la taula per a que li obri, i li costa demanar moltíssim el que vol, dóna per fet que jo entendre el que em demana sense dir-li.

Pel que fa al llenguatge, en general, només és capaç de respondre a preguntes que impliquin un sí o un no, preguntes més complicades no és gaire capaç de respondre-les, tot i que cada matí em diu bon dia en quan entra per la classe i s’alegra de veure’m, perquè jo sé que se n’alegra moltíssim,  i és que és molt carinyós,i tot i que no acostuma a fer petons, sí que li agrada que n’hi facis i t’abraça quan l’abraces.

Té temporades de tot, va tenir uns mesos a finals de P3 que li va donar per saltar des de certes alçades, s’enfilava a la cadira i saltava, saltava des de tres esglaons, i tens la sensació que ell no comprèn la sensació de perill, de que pot caure i fer-se mal.

Tens la sensació que no t’escolta, però en realitat crec que el que li passa és que per més que ho vulgui no t’entén, ell parla o pensa o es comunica d’una manera diferent a la resta, i el seu pensament és força allunyat de tothom. És lluny i tu intentes que estigui a prop teu. I és que aquest nen, en un inici, la psicòloga creu que podrà dur a terme la seva escolaritat en un centre “normal” amb la resta dels nens; però en Pau creixerà, i la resta de nens de la seva classe que ara ja se n’adonen que és diferent, potser arribaran a pensar d’ell que és molt raret, que no volen ser els seus amics, o fins i tot que és tonto. I a mi això em fa patir, perquè penso en el seu futur, i m’agradaria poder creure que amb un tractament adequat podrà arribar a portar una vida normal i ser tot el que vulgui ser. I perquè et planteges que hi ha 60 casos per cada 10.000 nens i et preguntes el perquè li ha tocat a ell. I penses en la seva mare i el seu pare, i et preguntes tu com actuaries davant d’un cas com aquest en el teu fill, com reaccionaries quan al germanet petit que va tenir el Pau fa un anyet, abans que li diagnostiquessin autisme, es referís a ell com al bebé i ni se’l mires; o parlés d’ell mateix en tercera persona… Són coses que espanten, a mi m’espantarien com a mare suposo.

La psicòloga que el porta, ens va donar una sèrie d’indicacions a seguir amb ell, com intentar trencar-li aquests esquemes preconcebuts, intentar evitar aquestes rutines repetitives, portar-lo a través del llenguatge a que ens respongui quelcom més que un sí o un no, no reforçar en ell les activitats més sistemàtiques… Una sèrie de pautes que no us diré que no siguin útils, però que quan et trobes amb la realitat del nen per molt que hagis llegit, intentis informar-te sobre el tema, acabés fent el que pots i el que sents, el que et diu el sentit comú i sobretot el cor, que has de fer. Perquè te l’acabés estimant moltíssim, i perquè saps que és un d’aquells nens que se’t quedarà gravat en un raconet del cor per molts anys que passin.

Perquè sovint quan ell no se n’adona te’l mires i penses on deu estar, què és el que pensa i com el pots ajudar, i de cop et mira i et somriu, i amb el seu parlar maldestre se n’adona que ets allà observant-lo i et diu “Meritxell, avui farem la a”. “Sí Pau avui farem la a. Bon dia!”

Avui no us porto cap conte en concret, ni cap origen ni us recomano cap història. Més aviat em venia de gust explicar-vos la meva pròpia experiència llegint Peter Pan. Haig de confessar-vos que de petita mai vaig llegir els clàssics de la literatura infantil, i que tot i haver-ne llegit fragments, Peter Pan era un deute que tenia amb mi mateixa. Me’l van regalar l’any passat o l’altre, i no és fins que arriba l’estiu en que trobo estones, moments per a llegir. És gràcies a aquests moments en que em dono petits homenatges, i en aquest ca l’autohomenatge d’enguany ha estat llegir Peter Pan, de la mateixa manera que deu fer un parell d’estius vaig llegir l’Alícia al País de les Meravelles.

Doncs bé, de Peter Pan no us vull explicar ben bé les diferències que hi ha amb la versió Disney format pel·lícula que es va fer ja forces anys, ni vull entrar a criticar si és fidel a l’original o no, ni ens els detalls o descripcions dels personatges. De fet no és una mala versió la que en fa Disney, però omet molts aspectes que per mi canvien totalment l’objectiu amb el que JM Barrie va escriure aquesta obra.

Peter Pan i Wendy és una novel·la de l’any 1911 adaptada de l’obra de teatre anterior (1906) i narra la història com tots sabeu de Peter Pan, el nen que no volia créixer i de com aquest va a casa de la Wendy a emportar-se-la a ella i als seus germans, per tal de tenir una mare. Argument relativament senzill però ple de matissos, i és que en la novel·la parla de la societat de l’e`poca, una època on l’afan d’aparentar cert nivell social estava per damunt de la resta de coses, un clar exemple d’això que us explico és que la família de la Wendy, els Darling, vivien en una zona on tothom tenia mainadera per als seus nens, però com ells no se la podien permetre pas una mainadera humana, tenien una gossa per a fer les mateixes funcions.

Un altre aspecte que m’ha cridat molt l’atenció de la novel·la és la crítica de l’autor que fa a la figura dels nens, que tatxa d’éssers egoistes i cruels, que no pensen en res més que sí mateixos, i és aquests egoísme el que porta a la Wendy i als seus germans a marxar de casa i no tornar durant mesos sense pensar en cap moment en com es deuen sentir els seus pobres pares. I quan tornen l’únic que esperen és rebre una abraçada, i que els estiguin esperant amb els braços oberts sense queixes ni renys.

Una altra crítica força gran, o si més no, he interpretat així, és la crítica que fa l’autor a la societat maternal del moment, a les mares que renuncien a una vida més enllà dels seus fills, on el seu únic paper és cuidar del marit, de la llar i de las criatures, l’autor les observa amb certa llàstima i compassió.

I què dir-vos d’en Peter Pan, el teòric heroi de la història que no és res més que un nen cruel, cregut i vanitós, que no veu més enllà dels seus propi nas i que es creu per damunt de la resta, un nens que en el fons està perdut, que no sap el que és tenir mare, que ja no recorda ni com és la seva, però que és incapaç de créixer, de madurar, de fer-se gran i d’assumir les responsabilitats que la maduresa comporta.

No sé, és una manera de veure o de fer una segona lectura d’una història que té tot el que ha de tenir per ser un gran clàssic de la literatura infantil: un món fantàstic on els pirates, indis, sirenes i els Nens Perdut hi conviuen en cert equilibri i viuen innombrables aventures i desventures. Ha estat sens dubte, una gran lectura per aquest estiu, i m’ha encantat la manera en com està narrada la història on al lector se’ns fa partícips i protagonistes en més d’un moment del que està passant en el llibre.

Haver nascut l’11 de Setembre és pel Trompeta un gran orgull, no ho negaré, és el dia del seu país i també és el seu dia. Probablement va ser una casualitat que el primer article del Trompeta es publiqués un 11 de Setembre del 2006, però sigui com sigui ara ja han passat 6 anys i seguim aquí amb la mateixa força o fins i tot més, que el primer dia.
El Trompeta ha crescut com a Bloc, s’ha fet gran i junts hem viscut coses fantàstiques i increïbles. Gràcies al Trompeta he descobert el món dels contes i la literatura infantil, la que s’ha convertit avui dia en una de les meves més grans passions. He conegut grans il·lustradors de les nostres contrades. I he aprés moltíssim com a mestra, he compartit experiències, he obert el meu cor, he plorat i he rigut, i tot plegat ho he fet de la millor manera de la que he estat capaç.
És gràcies a tots els que hem seguiu, a tots els que de tant en tant deixeu els vostres comentaris, a tots els que m’heu donat les vostres opinions, els que m’heu fet consultes, a tots els que heu estat sempre allà, que el Trompeta ha estat possible i ha crescut com ho ha fet aquests anys. M’he mantingut sempre ferma al meu estil, a les meves conviccions, a la meva manera de pensar i de fer, a la meva manera d’entendre, veure i viure el món de la docència, el món de la literatura infantil, l’únic criteri que he seguit ha estat el meu, encertat o desencertat, però mai m’he deixat influenciar en aquest sentit, i suposo que això és el que ha fet de l’Elefant Trompeta el que és avui.
I que sóc feliç! Que un any més puc compartir tot plegat amb vosaltres, i que un any més he pogut continuar donant-li vida a un projecte que en un inici no creia que creixés tant, no m’imaginava que seria tan important per a mi com ho és ara, que ara és part de la meva vida i que se’m faria estrany viure sense ell.
Són 6 anys i encara recordo la inseguretat del meu primer article, la por de ser mestra, d’engegar un bloc, de si funcionaria, si continuaria escrivint-lo i aquí em teniu avui, que no podria deixar de fer-lo mai (o com a mínim això espero).
I des d’aquí només puc fer que donar les gràcies a tots, tots el que heu fet possible el Trompeta tot aquest temps, els que m’heu aportat experiències, els que heu enriquit aquest particular diari, els que m’heu donat sempre suport, dir que us estimo molt i que em feu feliç!
Així que per molts anys Trompeta, que tingueu una feliç Diada i visca Catalunya!

Si hi ha quelcom dur per una mestra d’Educació Infantil és el període d’adaptació. El període d’adaptació només el vius quan estàs treballant en Llar d’infants i el primer curs del Parvulari, el de P3. I jo que estic a P4 haig de ser molt honesta i confessar que no envejo per res a la meva companya durant aquells dies o setmanes en que dura aquesta adaptació. I recordo l’any que vaig treballar a la Llar d’Infants i el període d’adaptació, i va ser molt dur, un dels moments més durs de la meva carrera com a mestra. Imagineu-vos: nova en el món de la docència com era, recent sortida de la carrera, amb molts coneixements i molta teoria però cap que expliqués com comportar-se i què fer per ajudar als més menuts quan estan desesperats plorant perquè troben a faltar la seva mare, perquè se’n volen anar amb ella, perquè es volen escapar de la classe o es tiren al terra desesperats i donen patades a qualsevol que se’ls acosta. I tu que no coneixes a les criatures, que tens un poti poti de noms, d’informació que t’han donat els pares i que et tremolen les cames perquè és el teu primer dia “oficial” com a mestra i tens un munt de responsabilitats… I et ve el món a sobre, i els nens no paren de plorar, i tot el que tenies pensat fer i treballar amb les criatures no ho pots fer, i no et queden mans per consolar a tots els nens, ni ulls per controlar-los a tots, i s’enfaden, es peguen, i fins i tot si poden et donen algun cop a tu perquè no els deixes sortir de la classe i baixar escales avall a buscar a la seva mare. I passen els dies, i tens la sensació que res no millora, i que continuen els plors, i que alguna cosa deus estar fent malament perquè plorin tant, i et sents culpable de no tenir aquella solució màgica que faci que tots parin de plorar i puguin escoltar les teves paraules de consol. I no us enganyaré, quan surts de la feina i vas camí a casa, tu també plores (com a mínim jo me’n vaig fer un tip aquell primer any) i sents que no te’n sortiràs, però continués lluitant dia rere dia, plor rere plor perquè has somiat en ser mestra tota la vida, i unes llàgrimes no faran que et desdiguis del teu propòsit. Fins que arriba un dia, no saps ben bé com ni quan, de fet no recordo el dia que van deixar de plorar els meus estimats Elefants, que pots seure’t al terra amb els teus nens, explicar-los un conte, veure els seus ullets oberts com a plats, emocionats i de sobte tanques els ulls i escoltes i no se sent ni un sol plor. Aquell dia va ser potser un dels més feliços en la meva feina de mestra, us semblarà una ximpleria, però la sensació de victòria, de tranquil·litat, de pau i d’alleujament que vaig sentir en aquell moment és inexplicable, un instant preciós, d’aquells que et marquen per sempre.

I a mi aquells dies o setmanes, em van marcar com a mestra, em van fer establir un vincle molt especial amb aquelles criatures, un vincle que no he establert amb cap altre curs de la mateixa manera, la sensació de responsabilitat en les seves vides, en el fet de que estiguessin bé, que fossin feliços, en que eren els meus nens, que durant les hores que estiguessin a la Llar d’Infants jo era la seva màxima responsable, la seva mare postissa, la que els havia de cuidar i protegir. Un vincle també molt especial va néixer amb les meves companyes en aquell moment, que em van fer costat i que van aguantar estoicament les meves llàgrimes, els meus dubtes i les meves pors. Són vincles que avui dia encara no he trencat, i que quan penso amb els meus Elefants, sento que encara hi són, que em preocupo per ells, que m’encantaria veure’ls per un foradet, cadascú a la seva classe, saber que estan bé i que són feliços, que han crescut, han après i han viscut i viuen sans i forts.

I ja en són set els cursos que començaré com a mestra i tots tenen les seves coses especials. Sempre es fa un xic farragós, no ens enganyem per molt que estimis la teva feina, a ningú no li agrada acabar les seves vacances per tornar a treballar. El curiós és que sempre tinc la mateixa estranya sensació, que és la de tornar a començar del principi. M’explico, estic a P4 i en l’escola en la que treballo és un curs molt dur, ja que a P3 no treballen ni lletres ni nombres, i és a P4 on han d’adquirir tots aquests aprenentatges. Molta feina, molts fulls, i molts aprenentatges. I després de passar-te mesos doblegant l’esquena, ajudant a tots els nens a escriure i fer-ho gairebé un per un i dia rere dia, quan ja tens la sensació que escriuen sols i que ho fan prou bé, que ja no necessiten tan la teva ajuda, s’acaba el curs i se’n van a P5. Per una banda sents una gran satisfacció de lo grans que s’han fet al teu costat, de tot el que hem aprés junts, i per altra sents certa ràbia perquè tens la sensació de que quan ja han adquirit certa autonomia i s’han fet grans et marxen.

I ara és tot tornar a començar, entres a la classe el primer dia de classe i els veus petits, menuts, un xic ploraners i anyorats de les mames, papes i avis, de les vacances i d’estar a casa jugant, i penses que tu si poguessis també ploraries perquè també anyores els instants de relax que et donen les vacances, però allà has d’estar, consolant si cal, i aquí per mi comença un dels moments més importants del curs. Si més no, el que marcarà i establirà els límits que estàs disposada a no sobrepassar. Sempre el primer dia, tinc la costum de xerrar als meus nens, d’explicar-los que ja són un any més grans, que aprendran moltes coses i que s’ho passaran molt bé, que jugarem, cantarem, explicarem contes… tot plegat, sempre i quan ells compleixin certes normes que els hi faig saber ja des del primer dia. Potser ho trobareu exagerat, potser penseu que són nens massa menuts per explicar-los tot plegat, però a mi em serveix. M’explico, en la meva consciència, el fet d’haver-los marcat les pautes i normes que han de complir durant el curs, em serveix per si jo durant els mesos renyo a un nen per un comportament o un altre, o m’hi enfado, no sigui per ell una novetat i sàpiga que això passa perquè hi ha una sèrie de normes que no ha complert. Així no tinc la sensació de que no els he avisat amb antelació. No sé si m’he explicat, espero que sí.

Les normes que estableixo són força senzilles i no són complicades de complir, bàsicament són:

- No ens peguem ni barallem amb els companys, qualsevol problema que tinguin me l’han d’explicar a mi directament.

- Portar-se bé a classe: no trencar el material, no aixecar-se constantment de les cadires, seure bé…

- Fer cas a la senyoreta.

Crec que amb això englobo tot plegat, a part d’establir certes pautes de conducta durant al curs del tipus: Dir bon dia quan entrem a la classe al matí, demanar les coses siusplau, donar les gràcies, aprendre a esperar el nostre torn, aixecar el braç per parlar, que amb el menjar no es juga ni es llença… No sé, són coses que jo considero bàsiques i de sentit comú i que a mi, els meus pares em van ensenyar de petita que eren de bona educació, i jo intento inculcar-les als meus nens cada any.

En definitiva, considero que les pautes i normes establertes el primer dia, i l’acceptació o no que els nens en facin d’aquestes, són fonamentals per a encarar de manera positiva i profitosa un nou curs. I així és com passo part del meu primer dia d’escola, un dia complicat, potser una mica dur, però que intento passar amb el millor humor possible i començar amb energies i molta il·lusió.

I amb aquest ja en són sis els cursos que tanco com a mestra, sis cursos plens de tot, amb canvis, alegries, experiències i moments complicats… Però avui, perquè crec que ja toca vull fer balanç d’aquest darrer curs, de com ha anat, de com m’he sentit, de com m’hauria agradat que anessin les coses…

Aquest ha estat una vegada més, un altre curs com a tutora de P4 en l’escola de la que ja fa cinc anys de la que hi formo part. Una escola que no ens enganyem, potser no és l’escola de la meva vida. I és que totes les mestres somiem amb una escola ideal, una escola on creiem i volem que tot es faci bé, o com a mínim bé sota el nostre criteri, però no ens enganyem és força complicat de trobar tot plegat, i mentre no ho faci, i en els moments que corren, continuaré treballant de la millor manera possible en l’escola de la que formo part. L’escola que m’ha donat l’oportunitat de ser tutora una vegada més d’un grup.

Un grup que no ens enganyem venia de P3 sent un grup molt heterogeni, força mogut i amb una gran manca de maduresa, i això, a la meva escola, pel ritme i sistema de treball que utilitzem dificultava molt les coses. Un grup on un 28% de l’alumnat és nouvingut, implica a la vegada una suma d’esforços pel tema idiomàtic i de convivència de diferents cultures i maneres de fer i pensar de les famílies. Però jo com sempre, començava el setembre de nét, sense tenir en compte el que podria haver vist dels nens el curs anterior, però en certa manera, sense perdre-ho de vista, ja que s’ha de ser realista i és molt important conèixer els nens que et vindran.

Com sempre nens que els hi costa més, altres que els hi costa menys, però tots poc o molt acaben avançant. Això sempre és bo perquè nens d’aquestes edats no es poden estancar en els seus aprenentatges, ja que de ser així, hi deu haver alguna cosa que no s’està fent bé. Hi ha nens que en un inici connecten amb tu a la perfecció, saps que hi tindràs feeling que hi podràs parlar; altres en canvi, tens la sensació que ha posat com una gran barrera invisible que no es veu però que percebs a la perfecció i que et costarà travessar-la. Hi ha nens que els hi costa parlar amb la senyoreta, que es mostren reservats, tímids, però que al final els hi arrenques unes paraules, un somriure, un petit gest que fa que te n’adonis de que aquella frontera s’està començant a escardar, i tu busques en aquella petita esquerda per intentar arribar una mica més a ells, i un bon dia, sense saber ben bé com o perquè t’abracen i et fan un petó, i saps que per fi, aquells nens també s’han acabat sentint a gust amb tu.

Aquest curs ha estat també l’any del germanets, un munt de nens han tignut o estan esperant germanets al llarg de tot el curs, i això per a nens d’aquestes edats saps que serà un canvi molt gran per als nens. Un canvi que potser per alguns serà complicat, per altres els donarà aquell punt de maduresa de fer-se grans que els calia, i per altres serà una alegria tan gran que no sabran explicar-se la vida d’abans de néixer el seu germanet o germaneta. I els pares pateixen molt, pateixen per com i quan explicar als seus fills que tindran un germanet, i pateixen perquè la reacció sigui negativa i si és així no saben què fer, ni com respondre. És un tema complicat, però s’ha d’afrontar amb la màxima naturalitat del món i de ben segur que tot anirà perfecte, fins i tot, millor del que pensen alguns pares.

També ha estat un curs amb baralles, evidentment no baralles greus però si de nens que els hi costa solucionar els seus conflictes i que quan ho fan, no ho fan verbalment, i això ha estat un autèntic repte. Intentar disminuir les baralles, patades, pessigades i tot plegat no és senzill, però crec que al final amb el temps, paciència i ganes de fer bé les coses, tot ha anat molt millor.

Pel que fa a l’escriptura, els meus nens han fet un pas de gegant. De no conèixer lletres i nombres a escriure’ls i reconèixer-los amb l’aparent facilitat amb la que sembla que ho fan, el canvi ha estat realment abismal. I pel que fa a la lectura, el curs anterior era un grup que potser era millor pel que fa al comportament però que els hi costava molt el que fa a llegir, en canvi aquest anys, el comportament ha empitjorat però els progressos en l’aprenentatge lector han estat molt més grans.

Però de tot plegat, més enllà dels aprenentatges, de si saben comptar o no fins al 20 o si reconeixen la lletra l, em quedo amb el fet de que ha acabat el curs i els nens estan contents amb mi, m’estimen i jo a ells, han estat feliços i han avançat en el llarg camí que els hi queda per viure, i una part molt important de la seva vida han tingut la generositat de compartir-la amb mi, de fer-me partícip de les seves pors, de les seves alegries, dels seus disgustos, dels nous canvis que es produirien en la seva vida, de les seves pèrdues, de les seves descobertes… I jo amb ells, com em passa cada any, he après moltíssim, i per tot això, els hi tinc molt a agrair.