L’Elefant Trompeta

Avui em fa especial il·lusió, parlar-vos d’un tema en concret a través del conte que us porto a continuació:

CUANDO TODOS REGRESARON MÁS PRONTO A CASA, Isabel Pin, Editorial Lóguez –> Aquest fantàstic àlbum il·lustrat ens explica una història que potser és més quotidiana del que ens pot semblar en un inici, tot i que sembli en certa manera una exageració. Tot plegat comença un dia en que la mestra proposa als seus alumnes fer un dibuix lliure. Lea pinta un gran sol, Paul les seves noves bambes de bàsquet, i en Tom…

Quan la mestra veu el quadre que ha fet en Tom s’horroritza, i el porta al despatx del director, aquest truca a la seva mare que el ve a buscar a l’escola i se l’emporta a casa, la mare preocupada truca al pare, que torna de la feina a casa més aviat, també li expliquen a una veïna que és amiga del nen, ve l’àvia també preocupada… En Tom està content, perquè tothom ha vingut més aviat a casa i estan molt pendents d’ell, però no acaba de comprendre el perquè de tanta alarma pel seu dibuix.

Aquest és un conte fantàstic, i evidentment, no us n’explicaré el final, perquè si no, potser no tindria gaire gràcia. Però el tema que es treballa és un tema que per a totes les mestres, sobretot en l’educació infantil, ens pot resultar molt proper. És evident i tots sabem que dels dibuixos que fan els infants, se’n poden extreure moltes coses, dels colors que utilitza, de com situa els personatges en el full, si a l’esquerra, a la dreta, si els fa grans o menuts, com es dibuixa a sí mateix i a la seva família, les formes més habituals, els elements que caracteritzen els seus dibuixos.

Tot es pot estudiar, i tot plegat està recollit en un munt de llibres sobre anàlisis del dibuix infantil. I de fet, fa poc, em vaig trobar que la directora del meu centre em demanava que observés a un infant perquè trobava que els seus dibuixos tenien alguna cosa que la preocupava, relacionat amb l’esquema corporal que tenien els nens i nenes que dibuixava, i a vegades penso que pot resultar difícil, a través d’un dibuix i sense conèixer a l’artista que hi ha al darrera, veure o apreciar si realment l’infant pot tenir algun problema.

Per altra banda, el tema del conte, m’ha portat a pensar en el meu artista particular del curs anterior, i en els seus dibuixos, en la seva gran imaginació força pel damunt dels nens de la seva edat; i també en la sensació de que no està ben vist, en que un nen es surti dels esquemes considerats “normals” per la majoria. I és que el fet de que el meu petit artista fes aquells dibuixos tan fantàstics, jugués a ser Pintoxo, o Peter Pan al pati, o s’imaginés personatges amb els quals compartia jocs i formaven part dels contes que escoltava dia rere dia, no el feia un nen massa “normal” a ulls d’altres senyoretes. I aquest any, que ha tingut una altra mestra, ja no ha fet els dibuixos que feia, potser perquè s’ha sentit més dirigit, més observat, o potser perquè ha passat l’etapa més imaginativa i s’ha centrat més a fer el que feien la resta; i jo ho sento molt de dir-ho, però em sap molt greu! No es tracta de buscar culpables d’aquest canvi ni de jutjar a ningú, cadascú entén els infants i l’educació d’una manera diferent, però a vegades penso que els nens d’aquestes edats no haurien de tocar tant de peus a terra… I se’ls hauria de deixar creure en fades, mons fantàstics, pirates i nens que volen, i ninots de fusta que parlen.

I si un nen vol utilitzar el negre per pintar, no vol dir que necessàriament li estigui passant alguna cosa dolenta per dins, simplement que potser aquell llop ferotge que ha dibuixat és de color negre, o que el senyor que han dibuixat pot anar vestit de color negre, o que la pell d’aquella nena també ho és. I això, si fa no fa, és que li passa al protagonista d’aquest conte, i és que les coses a vegades, per la ment d’un infant, són més senzilles del que poden semblar.

Jo sóc mestra, i ho sóc perquè m’agrada de tant en tant creure en el món en el que creuen els infants, perquè és un món més nét, més senzill i més sincer, i perquè ells en aquest món són feliços, i jo quan sóc a prop d’ells també. Si els hi trèiem aquest món i els convertim en adults en miniatura, qui creurà amb els contes de fades?

De nou, al igual que l’any passat, hem tornat a fer l’exposició de fang a l’escola, amb tres figuretes per nen. Tot està fet a base de boles, boles deformades, xurros, xurros xafats i molta imaginació de la senyoreta. al final els resultats han estat força bons, la veritat.

Ja sabeu què en penso d’aquesta mena d’exposicions, però després de tota la feinada, m’ha donat goig ensenyar-vos-en les figuretes.

Quan s’acosta final de curs sempre és moment de fer balanç, perquè si la gent normal el fa a finals d’any, en èpoques Nadalenques, per a les mestres, els anys van en certa manera, una mica diferents. Doncs bé, aquest curs ha estat un curs complicat tan a nivell personal com professional, i potser força dur, però ara ja s’acaba i no sense certa nostalgia en pensar que els teus nens, el curs següent seran els nens d’una altra senyoreta, i més en anys com en aquest en que el grup – classe que tens són relativament tranquils, obedients i treballadors, i en que el grup de pares et posen les coses molt fàcils.

Quan arriba aquest moment penses, que han après, que els hi ha quedat per aprendre? Com sortiran de cara al curs següent? Què has fet malament? Què podries haver fet millor? I això sigui quin sigui el centre en el que treballes sempre et ve al cap.

Aquest curs, podríem dir que estic força contenta, i tot i que es tracta d’un grup força infantil, han après molt, tot i que com sempre no tan com m’agradaria.

A aquestes alçades a pocs ens queda energia per a pensar en el curs següent, en el que farem o volem fer, i de fet fins al setembre el meu cap no tornarà a engegar en aquest sentit amb les piles carregades i amb les il·lusions renovades.I és que en cada curs s’envà un trosset de tu, de la teva manera de ser mestra, un curs perquè són moguts, l’altre perquè són dolços i carinyosos, l’altre per tranquils… Però tots i cadascún dels nens que passen per les teves mans quan ets mestra, fins i tot aquells que més feina t’han donat, t’han regalat alguna cosa molt important que et fa ser com ets dia rere dia.

Sempre en aquesta època recordo als meus primers nens, els que sempre seran els meus Elefants! Penso amb com els hi haurà anat, de fet aquest any ja acaben P5, i l’any vinent començaran Primària! Mare meva, i pensar que eren tan menuts que amb prou feines parlaven i a mols d’ells els hi vaig treure els bolquers! I és que sempre els recordaré, aquelles carones quan els hi explicava un conte, aquells ullets quan els hi explicava les coses… Sempre seran els meus nens, i algun dia quan siguin grans i vegin una foto de quan feien P2, m’agradaria que ho recordessin amb l’estima amb que ho recordo jo i pensin: aquesta va ser la meva senyoreta quan anava a la classe dels Elefants!!! Des d’aquí, els hi envio un petonàs enorme, i que no dubtin que quan d’aquí uns anys tregui l’àlbum de fotos on tinc les seves carones, pensaré: ELS MEUS ELEFANTS!

Hola a tots i totes!

L’altre dia, amb el cole vam anar d’excursió, i tot i ser un dia esgotador, va ser d’aquells dies que et recorden el perquè t’agrada tant ser mestra. Sempre quan marxem d’excursió, com a mestra vaig amb una tensió afegida. Tensió, perquè estàs al càrrec de 25 nens en un espai que no és al que tots estem acostumats; autocars, vòmits i marejos; que caiguin i es facin alguna esgarrinxada… i acabem tornant tots bruts, cansats i mig adormits a l’autocar.

Del que em quedo però de l’excursió de l’altre dia, és que de tant en tant, una excursió et serveix per desconnectar de la rutina diària de l’aula. Tanta fitxa, lletres i nombres es substitueixen per excursions al bosc, carreres al camp de futbol, veure algun que altra animal de granja… La veritat és que el que més em va agradar va ser el “partit”, si se’n pot dir així que vam fer tots els nens (uns 65) contra dues senyoretes i 6 o 7 pilotes. Vinga a córrer amunt i a baix, i per una estona oblides les diferències entre mestra i alumne, i et tornes en certa manera un d’ells, i després de tornada a l’autocar t’encantaria poder-te quedar adormida igual que fan els teus nens després d’una jornada tan intensa…

També em va sorprendre moltíssim, com pensa el cap d’una nena de quatre anys en el camí de tornada a l’escola amb l’autocar. I és que vaig tornar amb una d’elles, i em va semblar molt curiós, tot el que pensava i com s’anaven els seus pensaments d’un tema a l’altre i m’ho anava comentant. Que si havia vist moltes grues, que si hi ha cotxes de molts colors, però molts són del mateix, que si havia anat al cine fa poc a veure una pel·lícula de dos “chiguagües” que s’enamoren i es casen… Ha estat molt divertit, i ha estat d’aquelles converses que et fan adonar perquè els nens són tan especials: perquè són planers, sincers, van de cara, són honestos, innocents, divertits… Llàstima que moltes d’aquestes qualitats les persones les perdin quan són grans. El món seria molt més senzill en la ment d’un nen o nena de quatre anys.

Sé que fa temps que no us parlo de la meva experiència com a mestra, ni de com em sento a l’aula, el que fem amb els nens, ni res de tot plegat. I és que últimament estic una mica baixa de moral a la feina, però a vegades petites coses et fan recordar el perquè vas triar aquesta feina i perquè són tan especials els menuts. Ahir els nens, estaven força esverats, i és que després de tornar de Setmana Santa, amb la Mona i tot plegat, era el més lògic, la veritat…

I és que sembla que mai tens temps per res, que sempre estem fent feina, i que sempre estigui hagi d’estar tot perfecte és dur, a vegades. Però ahir, tenia deu minuts abans d’obrir la porta de l’escola per marxar a casa i em vaig decidir a explicar-los un conte… Amb el que a mi m’agraden. Quan temps devia fer que no els hi explicava cap en condicions? Uf… vés a saber. Però ens ho mereixíem. A més ho vaig fer com a  mi m’agrada, sense llibres ni papers, només amb la meva veu i els meus gestos, i és que a vegades, el fet de tenir un conte a la mà, limita una mica l’expressivitat i la gestualitat, tot i que m’encanta ensenyar contes i explicar-los, però potser amb un nombre més reduït d’infants.

I és que quan decideixo quin conte explicar, és com si tot el que ens rodeixa es transformés en l’escenari on passa tot plegat…

Em vaig decidir per un gran clàssic, la Ventafocs. Que si les germanastres, el vestit de la Ventafocs, el ball… Els nens es quedaven bocabadats, amb els ulls ben oberts i brillants i al final de la història, tots amb un somriure als llavis. Què macos! 25 nens i nenes de 4 anys en silenci i embadalits esperant que continuïs explicant i desgranant una història que ja coneixen sobradament. És en aquests moments, en que el temps es para, el silenci és absolut, i en el que t’adones que has nascut per aquesta feina, que no et sabries veure fent res més, i per fi, de tant en tant, et sents orgullosa de dir JO SÓC MESTRA!

A les escoles, normalment, es prepara una manualitat pel dia del Pare i una altra pel de la Mare, a part de les de: la Castanyada, Nadal, Pasqua, Sant Jordi… Doncs bé, per al dia del pare d’enguany, amb el meus nens, hem preparat una manualitat que tot i pensar que no quedaria gaire bé, al final ha quedat d’allò més bonica. Es tracta d’un cuc porta- llapis. El resultat és d’allò més colorista i vistós.

Estan fets en fang, pintats amb pintura verda i groga, envernissats i amb els llapis de colors ja preparats. Ara a embolicar-los, a acabar-ne alguns d’uns nens que no han vingut aquests dies i a esperar que els papes estiguin d’allò més contents.

Els altres anys que m’ha tocat fer manualitat pel dia del pare he fet: una marieta de fang trepitjapapers, i un porta notes o fotos amb un gat de plastilina subjectant el pal i la pinça on es poden posar les fotografies, amb una superfície de fusta.

I vosaltres, què heu preparat aquest any?

A la meva escola, com suposareu evident, no es van suspendre pas les classes, de fet, en un principi tampoc semblava per tant… De fet, ahir va haver classe, i amb 19 alumnes de 25, vam passar un dia força estrany. Al matí es preveia normal, un dilluns més de pluja, no resultava pas estrany. Però ja cap al migdia, la pluja es va anar transformant, i a les 3 quan vaig tornar, ja estava nevant de valent, i més que ho va fer la resta de la tarda. Amb els nens, ens vam acostar a les finestres i portes a mirar com queia la neu. De fet, la majoria d’ells de ben segur que mai l’havien vist, o si no, mai l’haurien vist fora d’una pista d’esquí o de la muntanya. I és que veure nevar a Barcelona, no és el més habitual.

Les seves carones, i les de les senyoretes (perquè negar-ho), eren d’una fascinació absoluta. El pati, les plantes… tot es va cobrir de neu, i al carrer igual (i jo que ja havia decorat la classe amb floretes de primavera).  Un dia perfecte, per aprofitar i explicar als més petits, què és la neu, perquè nevava en comptes de ploure, i com era el gel. Molts d’ells, ho van comprendre a la perfecció, i va ser una tarda d’allò més particular. Una tarda que va acabar amb un dibuix sobre la neu, el que havien vist nevat: cases, cotxes, plantes, arbres… i evidentment uns dibuixos força poc pintats i molt blancs.

Avui al matí, estaven eufòrics. Qui més qui menys havia tocat la neu, fet un ninot de neu, havia llençat una bola de neu a algun familiar o amic… Tots d’allò més nerviosos explicant les seves aventures amb la neu. La senyoreta evidentment, també va tenir la seva pròpia experiència amb la neu ahir, però evidentment, se la guarda per a ella mateixa.

I és que la neu té alguna cosa que fascina a grans i petits, i és que podries estar-t’hi molta estona mirant com cau i mai et cansaries.

Fer aprendre a llegir els nens és un procés molt complicat i complex, a la vegada que meravellós… i és que la descoberta de les lletres i paraules és un camí que només s’inicia un cop a la vida, i a mi em pertoca aquesta difícil tasca amb els meus nens de P4. I és que a la meva escola no treballen cap lletra a P3 i tot es comença a P4, de manera que comencen el curs amb les vocals, i durant la resta d’avaluacions s’hi van afegint algunes consonants: p, m, n, t, l, d, r, s… etc. La veritat és que és un pèl dur, i és que al treballar en lletra lligada ja des de l’inici, alguns infants es confonen amb el que han pogut veure en lletra de pal a casa o en altres mitjans.

Però bé, superades les primeres dificultats, comença el curiós procés de reconeixement de les lletres i de comprendre que una lletra es pot dir d’una manera, però que té un so determinat, i que en funció de la vocal que hi ha darrera obtenim síl·labes diferents… uf! Quina feinada, no? La veritat és que és un procés d’assimilació massa complexe, i que hi ha alguns infants que amb 4 anys, no estan preparats a nivell maduratiu per assimilar.

I a vegades et capfiques, i penses que és el que deus estar fent malament perquè hi ha alguns nens als que els hi costa una barbaritat, i altres que sembla que hagin nascut sabent llegir. I és que a vegades, no tens temps per treballar el que caldria cada lletra, perquè hi ha un nombre de fitxes massa elevat que fan que el teu ritme hagi de ser, a la força, diferent al dels nens.

És lo bonic d’aquesta etapa, no? Que els primers aprenentatges bàsics els faran amb tu, i que gràcies a ells començaran un camí que mai podran tornar a deixar, el fantàstic camí de la lectura.

Però acaba el curs i veus tot el que han  après, fins on han arribat i que en part, és gràcies a la feina feta, i aleshores et compensa tot plegat… I així és, en certa manera, la feina d’una mestra: grans esforços compensats amb grans alegries.

Sé que aquest Bloc va començar com el diari d’una mestra, i sé que en certa manera avui dia no és així, i és que ja gairebé mai us parlo del que faig a l’aula amb els meus nens, però és que metodològicament no estic en el moment en que em sento més satisfeta de la feina feta.

Evidentment que els meus nens aprenen i molt, però no ho fan de la manera en que jo trobo més coherent per al seu nivell, i és potser per això que ja no us explico tant el que faig o deixo de fer a l’aula.

Però l’altre dia, en un moment de pau i tranquil·litat entre Caga Tió i visites “reials”, xocolatades i nadales, vaig poder agafar un conte i seure a explicar-los als meus nens. Fet que em va fer recordar les carones dels meus petits Elefants quan els hi explicava un conte, i em van fer adonar que encara no hi he perdut la pràctica, i que aconsegueixo captar l’atenció dels meus menuts, per molt que aquests siguin una mica més grandets.

I és que un conte sempre és un conte, i per a mi sempre és un moment màgic, llàstima que no tingui temps d’explicar-ne més. Però el conte de l’altre dia era un conte especial: “Allà on viuen els monstres”.

I després d’haver-lo explicat, no vaig poder evitar demanar-los que em dibuixessin la part del conte que més els hi havia agradat, i la veritat és que me’n vaig adonar de que els hi costa molt fer volar la seva imaginació i deixar que els seus dibuixos s’allunyin del “típic nen amb casa”.

Per això us deixo amb una petita mostra de les seves produccions. A veure si us agraden.

Avui vull fer un post d’una cosa curiosa que em va passar l’altre dia a l’escola. Estàvem preparant la decoració nadalenca de les finestres i havíem fet els tres Reis Mags, l’Estel, i els camells; i jo amb paper marró, havia fet el terra com del desert. Doncs bé, innocent de mi, els hi vaig preguntar als meus nens: “D’on vénen els Reis Mags?”.

Mare meva, no em pensava que la pregunta els hi resultés tan difícil, però les respostes han estat si més no, sorprenents:

- Vénen de la lluna!

- No, de l’estrella de Nadal!

- Del cel

La cosa ha anat derivant i fins i tot un nen m’ha dit que venien d’Itàlia, un altre dels camells, i una nena m’ha dit que venien del Pessebre… En definitiva, que no han entès res! I és que clar, jo m’esperava que em contestessin que venien del desert, o de l’Orient, o fins i tot em conformava que em contestessin que venien de molt lluny.

Però al final he decidit deixar el tema, perquè he pensat que a lo millor totes aquestes coses els hi han explicat a casa seva, i no els hi volia fer un embolic. No sé, al final, em sembla que qui s’ha fet l’embolic he estat jo; o això, o els meus nens m’han pres el pèl (que també pot ser).

I vosaltres a la seva edat (4 anys) d’on creieu que venien els Reis Mags? Jo del desert! Perquè sinó com s’explicava que vinguessin amb camell? (bé de fet, amb dromedari), però aquesta ja és una altra història…