Monòlegs políticofestius

Primer dos titulars, “Gràcia aprova cedir espais municipals a les entitats que organitzin consultes” (el Punt) i “l’equip de govern accepta el posicionament d’ERC quant a la Sedeta i rep el suport de la majoria de forces polítiques”.

Em permeto una llicència literària (agafo la idea d’en Paco Gambús que va fer diferent allò habitual) i explico el plenari com si fos el 9, el diari esportiu.

A partir d’aquí, cinc equips que juguen un partit de futbol, el plenari de Gràcia. Preneu-ho com un divertimento sense mala fe. Evidentment no sóc neutral, però no hi ha mala intenció. Espero que poguem riure’ns de nosaltres mateixos.

PSC: Estàtic i conservador. El saber fer dels cracs veterans, com al Milan, no es contraposa amb l’eclosió de nous valor i els dubtes que hi ha sobre les noves incorporacions. La retirada del conseller Espriu, ara entrenador, fa que aquest no pugui estar jugant al camp i es nota. Massa triangulacions a la defensiva. El pes de tants partits i competicions els comença a passar factura, i acaben demanant el final del partit. Si no té un joc més àgil i flexible, perilla la UEFA.

CiU: Imprecís a voltes, la banda dreta de comerç la té ben coberta, però els davanters no van estar fins, i semblaven absents a voltes. No saben trobar un sistema de joc adequat, ni el cos a cos. A la recerca d’un model de joc definit, hi ha bons jugadors, però falta esperit d’equip. Jugar sempre a la contra impedeix sovint tenir clars els objectius de joc. Un bon director de joc al camp, que no pot arribar a tot arreu, però.

IC: El seu sistema de joc teòric no es demostra a la pràctica. Van entrar en contradiccions en el seu estil de joc, provant a la primera part de centrar el seu joc en el toc (Participació) per després, a la segona, canviar d’estil i no deixar jugar als qui volien jugar al toc (Consultes). Mancats de lideratge al mig del camp i molt pendents del sistema del rival. Es troben còmodes en el cos a cos, però no troben la personalitat en el camp per a que s’entengui el seu sistema de joc. La manca d’un estil propi impedeix fer brillar algun dels seus jugadors.

PP: Conservador, va deixar passar els minuts buscant l’empat. L’efecte de jugar sempre en camp contrari els crea una por escènica que no permet veure un esquema de joc definit. Continuen buscant un 4 per substituir l’estrella lesionada.

ERC

Ben dirigits per l’entrenador (Ricard), amb pocs jugadors cobreixen tot el camp. El partit es va centrar molt per la banda esquerra (urbanisme, temes tècnics) cosa que va fer que el joc es concentrés poc per la banda dreta (Joventut, Drets Civils, Dona, Gent Gran). Quan van jugar per aquesta, van complir. Marquen el seu sistema de joc de forma que els altres equips s’acoblen a com juguen. Mereixen estar en millor situació a la taula de la que es troben pels resultats. Els qui tenen major mobilitat i saber decidir en els moments importants del partit.

Les millors jugades del partit van passar per les seves botes i tot i que en algun moment van fer dubtar els espectadors amb el seu joc, van tenir el ritme del partit controlat. El seu director de joc (qui escriu) potser toca massa la pilota. Juguen a l’atac i saben que el partit dura 90 minuts. Haver guanyat la Champions en anteriors temporades fa que dominin la posada en escena i coneixen bé el joc dels altres equips.

Escric expressament el matí de les consultes del 28-F. Abans dels resultats, que ja valorarem. Perquè ara no és el que entenc prioritari.

El sol fet de fer-ne ja és molt, com ho van ser el 13-S a Arenys, i el 13-D a moltes viles i ciutats. Avui, 28-F, és una altra data important. Així en parla el 3/24 mentre esmorzo al bar del davant de casa. Un home remuga sobre la independència, es gira i torna a llençar una moneda a la màquina escurabutxaques. Ell ja té fet el debat. La normalitat d’un diumenge al matí.

Mentrestant, torno al tema. Què són les consultes populars? Per mi, una resposta, la millor resposta nacional.

En un escenari on uns jutges allargassen fins al cansament infinit (el nostre) la sentència de l’Estatut, on un president del govern espanyol compleix la frase “no es pot enganyar a tothom durant tot el temps”, hom cerca respostes.

Alguns creuen, legítimament, que la resposta a l’espoli fiscal que pateix el nostre país és altre cop uns Jocs Olímpics, una fórmula que el 92 (sí, l’any dels jocs i l’atac del Garzón a l’independentisme, recordo) podia funcionar.

Alguns creuen, legítimament, que la resposta és la creació d’un nou partit polític i que això sacsejarà prou el mapa com perquè CiU i ERC es dissolguin sota la porta a un món nou. Però no és, crec, la resposta.

La que entenc com a millor resposta de canvi són les consultes populars. Bàsicament per dos motius.

1. Les consultes són una eina de mobilització i creació d’opinió política i apartidista. Dic política perquè evidentment demana una reflexió política sobre un model de futur, el ciutadà que pensa sobre el seu país i com el vol, de forma lliure i individual. I dic apartidista perquè hi són presents tots els partits que volen. Repeteixo, tots els partis que volen.
2. Les consultes populars permeten, al meu entendre, el treball col·laboratiu d’entitats, persones individuals i partits polítics. Els ciutadans es queixen que no sabem arribar a acords, que tothom tira per la seva i que el joc polític prima sobre la política. Com més amunt del tipus d’administració, com més lluny del ciutadà, més d’acord estic amb la percepció. Justa o no, és la percepció que surt dels mitjans de comunicació (el segon poder, per si algú encara pensa que és el quart). Treballar plegats, crear ponts, construir sinèrgies i cercles de confiança és el primer pas per a moltes coses.

I aquí ve una hipòtesi de treball que em ronda el cap. I com prou feina tinc, la llenço als politòlegs. Crec fermament que del treball col·laboratiu de les consultes en sortiran més majories de govern sòlides després de les Municipals. Allà on els partits nacionals han treballat plegats, crec que s’han creat sintonies que tindran translació política. Fins el 2011, però, no es podrà demostrar.

Uns Jocs Olímpics poden generar il·lusió. Un hospital pot generar il·lusió. Un nou partit polític pot generar il·lusió. Però penso que res genera més il·lusió per la ciutadania que veure que els partits polítics (els que així ho volen) treballen plegats per a una idea col·lectiva, treballada a través de les consultes, per a la creació d’un nou Estat.

Perquè recordem-ho, n’hi ha molts que no només volem un nou Estat. El volem diferent, aprofitar per solucionar mals endèmics d’administracions i inèrcies, més pròxim i amb més Estat del Benestar.

Avui a Sant Quirze. El 25 d’Abril on calgui. A Gràcia i Barcelona? Seguirem treballant.

Contextualitzem-ho tot, ja que hi som. L’11 de Novembre del 2008 el Regidor Guillem Espriu, al Consell de Barri del Camp d’en Grassot, anuncia per sorpresa la decisió de l’equip de govern de construir un edifici a la Plaça de la Sedeta per encabir-hi un Centre de Serveis Socials i altres equipaments de barri. També es diu que es convoca un concurs d’arquitectura i que es preveu que el 2010 estarà enllestida la reforma (Independent, núm. 273).

Ja llavors ERC va mostrar la seva oposició, entenent que no es pot perdre espai públic en un barri tan dens. En la recerca de possibles solucions, el regidor d’ERC i President del Districte, Ricard Martínez va celebrar una reunió el 23 de Març amb veïns i veïnes per expressar que calia cercar un local alternatiu, tot oferint algunes propostes de locals en lloguer a la zona (Independent, núm 289 i 290).

Un any després, en un nou Consell de Barri a l’octubre del 2009, es torna a anunciar el concurs d’idees. Llavors, el nostre posicionament va ser que primer calia buscar el consens abans d’escometre el concurs. L’experiència de la Violeta i el que va costar assolir una solució prou satisfactòria és ben viu en aquell moment.

A partir d’aquí, s’engega un debat participatiu, el darrer esforç de l’equip de govern per a trobar complicitats. Tot i l’evident biaix poc neutral del debat, un clam majoritari torna a dir que es vol un arranjament urgent de la Plaça, que es vol un CSS al barri però no a la Plaça, i que no es veu clar que es pugui mantenir la qualitat de l’espai públic amb un nou edifici.

La responsabilitat d’un partit és tirar endavant amb les seves propostes. Perquè, es farà un debat participatiu sobre la Plaça Dones del 36 i el seu tancament? Es considera l’opinió majoritària del Plenari de Gràcia i les associacions del voltant sobre el Pla Integral del Parc Güell?

Sobre construir ponts, ja se sap on som. Estaria bé que no fos necessari haver de presentar una moció al proper plenari del dia 2 de Març. Després de l’experiència de la Violeta, el Carrer Palou i el Parc Güell, diguem-li mamífer gran amb trompa i ullals, però veritat que és un elefant? Doncs la solució llavors sembla senzilla.

Aquesta setmana, a tí­tol personal, haurà  vingut marcada per dos fets: la decisió de l’Ajuntament d’Ascó i el Debat participatiu de la Sedeta.

En el cas d’Ascó, és curiós que hem assistit a un cas de YIMBY (Yes In My BackYard), quan normalment estem més acostumats al NIMBY (Not In My BackYard) com en els casos de la Narcosala o les presons, o les nuclears, fins ara. Són debats apassionats, però diferents cada un, i responen a pors i oportunitats mal enteses.

Tot i la decisió d’Ascó, a qui ara crec que cal pressionar és al Govern Espanyol, que és a qui li toca decidir. Fem-ho!

Quant a la Sedeta, tot i que alguns volien fer creure que era un altre NIMBY, la seriositat de les opinions del Debat reflecteixen que sí es vol arranjar la Plaça i sí­ es vol un Centre de Serveis Social, la qual cosa no vol dir que aquest hagi de ser a la Plaça de la Sedeta. Continuarem donant voltes, doncs és un tema que encara no està  resolt ni tancat

Que ahir fou un dia especial i de quasi clima electoral total, ho demostra el fet que tothom dirà que han guanyat, l’eterna relació d’amor entre dades i analistes, on tothom s’enamora de la que vol i deixa les altres en un racó.

Crec que la principal conclusió és que l’esquema vot favorable i participació continua sent inversament proporcional, la principal lliçó per aprendre. Altres idees ràpides són:

1. L’Estratègia unionista de no anar a votar és una arma de doble fil. En aquest sentit, crec que s’equivoquen perquè el curt termini els afavoreix, però perden la bandera de la participació i la mobilització. Molts que no han anat a votar que no perquè seguien consignes no ho entenen, però no érem demòcrates?

2. La consulta, més que mai, valida l’eix nacional. Així, els qui volen pensar que només hi ha un eix, demostra que s’equivoquen. També crec que s’equivocaran els qui pensin que només hi ha el nacional. La realitat ens demostra que la complexitat de la realitat catalana és que conviuen els dos eixos, i en tots dos cal seguir apostant i oferint propostes.

3. Hipocresia del PSOE? Ahir en Chaves parlava d’acte de propaganda, i avui parlen sobre la participació. A què juguem? O no hi fem cas, o sí, però no podem agafar els arguments que ens interessen de tots dos. Per mi, això demostra que preocupa encara que no ho sembli.

4. Participació baixa, cal seguir millorant el procés. Cal implicar els NOs demòcrates perquè votin, perquè llavors tindrem una mesura real.

5. Algú gosarà parlar en nom del 72,5% restant? S’equivocarà qui vulgui pensar que el 72,5% que no va votar és unionista. Mentrestant, en aquest percentatge hi haurà vot independentista ocult que no va anar a votar per mil motius. I, sobretot, l’abstencionista declarat que tan se’ls dóna.

6. L’independentisme és el principal projecte polític pel país. Algú pensa quin seria el resultat si s’hagués preguntat sobre federalisme? Doncs està clar que no seria aquest. Potser no és majoritari en termes absoluts, però no hi ha millor alternativa al sistema actual, això està clar.

7. Pressió a la Diagonal. Depenent del que digui el PSC, caurà en la seva pròpia trampa. Algú creu que el referèndum de la Diagonal tindrà uns resultats similars en termes de participació? Què diria el Govern amb un 25% de participació en el procés de la Diagonal? Encuriosit estic.

8. L’independentisme és més que Esquerra. Aquesta és la principal conclusió. Mentre sempre es deia que només Esquerra representava l’independentisme, ara es veu que sobrepassa el màxim resultat mai assolit per ERC en aquests llocs. D’aquí es pot treure:

8.1 Missatge a CiU. Sí, ha de saber entendre el missatge, sobretot en Duran, per mi una de les principals conclusions. Ells podran extrapolar dels seus votants quants es manifesten independentistes, i caldrà saber llegir els resultats. Perquè llavors potser sí que té sentit un independentisme de dretes i si no es mouen els ocuparà un partit aquest espai. Ens entenem?

8.2 Màxim sostre d’Esquerra? Ara sabem, en cada poble el màxim resultat avui dia que podria treure l’únic partit independentista que hi ha avui dia. És una mesura molt interessant.

9. Cal saber les dades sobre gent gran i gent jove que ha anat a votar. Fora bo saber si el sector entre 16 i 18 ha anat a votar, doncs aquest és el que fa créixer, desacomplexadament, també, l’independentisme.

10. Els immigrants saben qui compta amb ells de veritat i no de copet a l’esquena. Més enllà dels acostaments del PSCSala, ara saben que els independentistes no parlem per ells, sinó que som els primers que els hem deixat votar. I això no és un fenomen menor.

11. Participació i Independentisme van a del bracet. Mai cal altre mecanisme de consulta havia fet moure tanta gent

12. La realitat del país no és la del Facebook. No ho dic menystenint-ho, sinó justament com a defensor de les Xarxes Socials, no ens podem creure que és el tot, i això és un bon aprenentatge. Parafrasejant el Jaiak bai, Borroka era bai, “Facebook sí, carrer també!!”

13. Hi ha consultes millors organitzades que altres. Osona és un bon exemple, no pel resultat, sinó per la participació i com s’ha fet. Potser funcionar com a franctirador no és el millor camí, sinó que cal una sinèrgia com la que s’ha fet a la Comarca. Tinguem-ho en compte.

Seguirem donant voltes i lluitant per la Independència, des d’una postura republicana i d’esquerres. És el que som i el que s’espera de nosaltres. Pròxima estació? Properament…

Ahir va tenir lloc el darrer plenari de l’any. Plenari, llarg, dens, i amb una forta, molt forta, càrrega política. Esquerra Republicana va demostrar, entenc, que un grup petit pot tenir un paper determinant, no només des d’un punt de vista aritmètic, sinó sobretot pel que fa a les propostes.

La conclusió del plenari d’ahir és que l’espai públic és un tema central a Gràcia i allà on l’equip de govern no sembla tenir les eines i idees ajustades als veïns i veïnes. En tres temes, Parc Güell, Sedeta i Dones del 36, no té consens ni l’acord d’Esquerra Republicana, ni dels veïns i veïnes. L’equip de govern pot pensar que els altres s’allunyen si camina cap enrera. I Esquerra no s’haurà mogut.

Anem a pams. 3 eixos són importants actualment en política municipal i molt marcats a Gràcia atesa la conjuntura de temes sobre la taula: Consens, participació i espai públic, que no són sinó 3 bocins del mirall amb el qual l’Ajuntament s’observa en la seva relació amb la ciutadania.

Vam dir que moltes de les moltes obres reben crítiques i això és un problema. Tot i restar a l’oposició, tenim una responsabilitat com a Ajuntament i quelcom s’està esquerdant, perquè ja no és respecte als polítics, sinó respecte la institució.

I no tots en som igualment culpables, evidentment, però certament entre tots hem d’aportar idees. Així, per exemple, vam demanar una reunió dels portaveus per parlar de les comissions, les seves convocatòries i utilitats. Ho creiem oportú tenint en compte els consells de barri, la vella “nova” joguina de l’Ajuntament.

Evidentment, el Parc Güell va ser el tema més destacable, pel públic i pel debat polític. Vam donar suport a la proposta de CiU i ells van donar suport a la nostra, que crec sincerament que era millor per la concreció que aportava, crítica amb proposta, seguint el nostre estil.

Així, el text proposat és el següent:

- Instar a l’Àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Barcelona i al propi Districte a reelaborar la proposta del Pla Integral d’actuacions al Parc Güell amb la intenció de garantir la compatibilitat dels tres principals objectius esmentats. La nova proposta evitarà la restricció d’accés que comporta el tancament perimetral del Parc.

- Que la nova Proposta de Pla Integral estableixi un calendari d’actuacions i inversions, prioritzant les actuacions en l’arranjament, la neteja i el manteniment, tant de l’àrea forestal i de l’àrea patrimonial, especialment en el perímetre de tot el Parc.

- Que el nou Pla Integral contingui una proposta d’òrgan gestor i coordinador únic.

- Que el nou Pla Integral es formalitzi en un calendari tancat de dos mesos, a partir de l’aprovació d’aquest acord, amb un procés efectiu de participació veïnal i social, per tal de consensuar el conjunt d’actuacions.

En el fons, vam convertir les mocions en una votació del Pla Integral, i el govern va perdre la votació. A Gràcia, el Districte del Parc Güell, i això ha de tenir conseqüències, si algú ho vol veure. No es poden enrocar sense consens polític ni veïnal. Es pot governar sense un dels dos, però no sense els dos.

I altre cop Sedeta. Fa mesos que Esquerra Republicana està sobre el tema (reunions, comunicats de premsa). Ara CiU s’acosta a la nostre posició, perfecte. Seguirem demanant consens abans del concurs.

I ERC-Gràcia no va donar suport als pressupostos de Barcelona i Gràcia, tot abstenint-nos. Tal com vam dir, responsabilitzem l’equip de govern de no haver fet el gest d’acostar-se a negociar. Esperem que a BCN es prengui nota. Perquè no és agradable, per un partit que vol construir un Estat, no votar la principal eina d’actuació política.

A banda d’això, a l’Audiència Pública van aparèixer els temes del Casal de Joves de Ros de Olano i la Plaça Dones del 36 (gran Josefina Piquet). Dues temàtiques diferents però que lliguen amb l’inconformisme històric gracienc (això també és memòria històrica). Tot i saber el que pensa l’AJG de nosaltres, crec que tenen el seu paper polític en el procés d’alliberament nacional, emprant volgudament la retòrica dels anys 70.

Finalment, opinarem sobre els partits, un clàssic esportiu:

PSC: potser, i lògicament, més a la defensiva que mai. Una Sala de Plens amb respecte però a la contra imposa, ho entenc. Diuen que han pres nota. Tant de bo.

IC: Desdibuixada com mai. La llosa de la gestió Mayol es nota, i s’aferren a la Contracte de Neteja, on tots i alguns més, ens hi juguem molt.

CiU: saber que els podem donar suport en temes d’oposició i a la inversa, si hi ha base argumental i ideològica, no el d’estar en contra perquè sí. Que s’acostin a les nostres posicions (Sedeta, Parc Güell) està bé, mentre entenguin i acceptin el lideratge de les propostes. Avui suposo que serem bons per ells, altres dies som dolents. Ja ho té això, la política.

PP: Fa passes per a incorporar-se al consens, esperant en transició (curiós concepte aplicat a ells) el retorn o no d’en Belón. La seva cara amable no em fa oblidar què i qui són, per això.

ERC: Crec que ahir vam estar bé, explicant bé les nostres idees, tot i que continuem progressant i millorant. A part de política, li donem una visió pedagògica que crec que el públic agraeix.

Han passat ja 10 anys? aquesta és la primera pregunta a fer-se. La segona és, com han canviat les coses en aquests anys. Una societat que continua sense poder evitar mols assassinats, i molts d’ells envers les dones.

Recordo que fa 10 anys no estava a Esquerra. Però ja era persona i gracienc. I recordo que em va impactar. Probablement no estàvem tan avesats a sentir assassinats. Jo, que havia anat a l’Escola Sant Josep de Verntallat, amb el pati donant a Rubí, sentia que allà hi havia hagut un assassinat. Buff.

Recordo també que vaig anar a la manifestació o me la vaig trobar, ara no ho recordo, però sé que anònim, m’ha vaig afegir. Ara sé que allà hi havia molta de la gent que ara sí conec i que continua lluitant en aquest tema. Però aquell dia no les coneixia. I potser tard o d’hora ens haurem de plantejar algun reconeixement a l’Ángeles Chivan, digues-li plaça, digues-li nom de res, però això ho deixarem per a altres àmbits.

Aquests dies que estic llegint la novel·la d’en Toni Soler sobre en Companys, penso que segurament empraria la màquina per a evitar aquell crim, o només (per allò de no canviar el passat) voldria que s’esclarís. Aquell dia recordo la sensació que hi havia un assassí a Gràcia i ningú no sabia qui era.

Bé, tot això que forma part del diari personal, només per dir que cal continuar reivindicant i lluitant per anar contra tot tipus de violència i, sobretot, contra les dones. Hi ha coses que repugnen independentment del gènere. Perquè en acabat només hi hauria distinció entre els humans i els inhumans. Jo tinc clar on sóc. Ens hi posem?

Ho vam dir des del principi. Alguna cosa no es feia bé. Primer va ser el procés d’informació (no goso dir-ne participació). Després fou el procés de gestió de les reunions. En aquell moment, des d’ERC-Gràcia vam demanar reunions, consens i voluntat d’arribar a un acord.

Era difícil, tancar el cercle i considerar la triple A: Accessibilitat, Arbrat i, també, Aparcament. Es va arribar a titllar en algun lloc dels veïns com a insolidaris perquè en la següent combinació lineal:

Solució Carrer Palou: (accx1 + arbx2 + apax3),

no entenien que el factor acc, el pes que es donava a l’accessibilitat tingués quasi un 100%. Davant la manca de voluntat d’acord, des d’ERC vam donar una solució.

1.    Els Barris Nord no són la Vila, han de tenir un tractament diferenciat.
2.    Fruit de no tenir un full de ruta clar, com ara el Pla de Mobilitat, determinades (no totes, certament, moltes venen marcades per les illes del mandat anterior) obres es converteixen en bolets (Gomis, Palou, Rabassa, etc.). Així, es volen fer obres en un carrer sense considerar els voltants. És lògic voler fer accessible Palou sense considerar Capellades, Montornès o Veciana?

Volent imposar la lògica, des de l’oposició hi ha camins difícils però n’hi ha.

En Ricard va presentar en nom d’ERC el següent prec a la Casa Gran:

Que es procedeixi a realitzar un estudi integral de la  configuració de l’espai urbà del barri de Mas Falcó i que s’aturin els  projectes d’urbanització previstos.

A la vegada, també, perquè entenem que cal oferir propostes quan ets crític, vam proposar que la creació de plataformes úniques com a element que resoldria l’aspecte de l’accessibilitat o carrers amb voreres de 3 cm, que garanteixen l’accessibilitat des del punt de vista normatiu i efectiu i que a efectes pràctics són el mateix.

A partir d’aquí un cop acceptat el prec, les coses queien pel seu pes.

Ara llegim que formalment el prec pren forma per part de l’equip de govern. Bé, una altra rectificació. I, i això és el que enorgulleix l’acció d’oposició, cap al nostre punt de vista.

Potser com a conclusió, crec que la feblesa d’un equip de govern no està en el fet de tenir minoria, sinó en com es gestiona políticament la mateixa. Per fer servir la lògica, sempre hi serem.

El passat dilluns vaig assistir a una xerrada al Centre Moral sobre Darwin i l’Evolució, primer de tres (espero amb candeletes la tercera).

Darwin, qüestionat i reaprofitat. Després de la xerrada, em van sorgir una sèrie de reflexions al voltant de la Selecció Natural.

La Selecció Natural existeix i és palpable. Tal com es va explicar, sovint s’ha emprat per a justificar la supremacia d’una raça sobre les altres, l’esclavitud i fins i tot la neteja ètnica del nazisme. Deixant de banda aquestes infàmies, el cert és que la Selecció Natural hi és, però això no vol dir que l’home no pugui crear eines (deixant de banda la vessant animal per augmentar la racional) per no ser capaç de mitigar els efectes. Una cosa és que expliqui coses i l’altra que la justifiqui.

Es va parlar de si era apropiat protegir espècies febles davant la selecció natural. Evidentment, sí. I afegeixo dos punts més on no es pot deixar el lliure albir:

-    El Quart Món i els països desenvolupats, la pobresa no com a factor natural sinó com a conseqüència artificial, en un sentit de produït de l’home. En aquest punt, la selecció natural s’ha d’entendre com a animal, i no per això cal acceptar-la, sinó que la part racional de l’home s’hi ha d’imposar.

-    La riquesa i diversitat cultural i lingüística. És evident que la immersió lingüística no només afecta a paràmetres de justícia històrica sinó també als darwinians. La Selecció Natural no pot ser una excusa perquè desapareguin llengües. El mateix es pot aplicar a les discriminacions positives, on les Administracions tenen un possible factor corrector a aplicar.

Sobta, anant més enllà encara, que els Estats Units en alguns estats es provi d’anar en contra del darwinisme quan són els màxims valedors del sistema econòmic que es basa en la visió més ferotge de la selecció natural: el capitalisme. Com a creient en la sincronicitat, l’altra dia vaig veure “El método”, basat en la famosa obra de teatre.

Així, crec que el Socialisme (el de veritat) va fallar en dos aspectes contra els quals costa lluitar: l’entropia, el desordre, com a força natural, entesa en un sentit social, i la Selecció Natural. Aquí crec que rau el problema de bastir un projecte pràctic sobre una teoria molt interessant.

Seguirem donant voltes al tema

Acostumats com estem que la premsa parli abastament dels debats interns d’Esquerra, m’ha sorprès la notícia que llegeixo avui al Punt. Tracta bàsicament de com el PSC es vol posicionar davant de les baixes expectatives electorals a la capital del país.

On hi ha fum, hi ha foc, diuen. Doncs bé, sembla que les brases són ben vermelles. Acostumat també a com el PSC sempre fa veure que és una bassa d’oli, que el debat es faci públic evidencia que alguna cosa es cou a Barcelona.

És palpable que l’alcalde Hereu està tocat, però per mi el pitjor fora de les persones, està en l’ambient polític. La sensació és que en lloc de la famosa frase de Julio Anguita, “programa, programa, programa”, el PSC sembla encomanar la seva salvació a “Gestió, gestió, gestió”. Possiblement el mandat anterior marcava aquesta tendència que ara mateix s’ha accentuat, entenc.

I això, de vegades funciona, però quan la gestió està en entredit, llavors no hi ha alternativa. Lideratge i gestió no acostumen a anar sempre a l’hora.

A voltes, també, hi ha un efecte que sembla calcat del seu referent a l’Estat, en Zapatero. La dosi d’improvisació que sembla acompanyar les decisions sobre la crisi a l’Estat semblen les mateixes amb que s’aborden els problemes a la ciutat. I quan l’agenda política te la deixes marcar per unes pàgines de color salmó passa el que passa.

El problema també és que quan mires cap a l’altra banda de l’arc municipal, les sensacions no són millors. Un partit, CiU, que espera guanyar pels errors dels altres, sense oferir un model més enllà d’arreplegar les crítiques evidents, tampoc no és engrescador.

Tot sabent que ens trobarem una bipolarització buscada pels que no volen canviar les coses, seguirem treballant oferint una via alternativa, on la gestió es posi al servei d’una ideologia. Ningú ens va dir que fora fàcil alliberar un país.