Monòlegs políticofestius

Aquesta setmana, a tí­tol personal, haurà  vingut marcada per dos fets: la decisió de l’Ajuntament d’Ascó i el Debat participatiu de la Sedeta.

En el cas d’Ascó, és curiós que hem assistit a un cas de YIMBY (Yes In My BackYard), quan normalment estem més acostumats al NIMBY (Not In My BackYard) com en els casos de la Narcosala o les presons, o les nuclears, fins ara. Són debats apassionats, però diferents cada un, i responen a pors i oportunitats mal enteses.

Tot i la decisió d’Ascó, a qui ara crec que cal pressionar és al Govern Espanyol, que és a qui li toca decidir. Fem-ho!

Quant a la Sedeta, tot i que alguns volien fer creure que era un altre NIMBY, la seriositat de les opinions del Debat reflecteixen que sí es vol arranjar la Plaça i sí­ es vol un Centre de Serveis Social, la qual cosa no vol dir que aquest hagi de ser a la Plaça de la Sedeta. Continuarem donant voltes, doncs és un tema que encara no està  resolt ni tancat

Que ahir fou un dia especial i de quasi clima electoral total, ho demostra el fet que tothom dirà que han guanyat, l’eterna relació d’amor entre dades i analistes, on tothom s’enamora de la que vol i deixa les altres en un racó.

Crec que la principal conclusió és que l’esquema vot favorable i participació continua sent inversament proporcional, la principal lliçó per aprendre. Altres idees ràpides són:

1. L’Estratègia unionista de no anar a votar és una arma de doble fil. En aquest sentit, crec que s’equivoquen perquè el curt termini els afavoreix, però perden la bandera de la participació i la mobilització. Molts que no han anat a votar que no perquè seguien consignes no ho entenen, però no érem demòcrates?

2. La consulta, més que mai, valida l’eix nacional. Així, els qui volen pensar que només hi ha un eix, demostra que s’equivoquen. També crec que s’equivocaran els qui pensin que només hi ha el nacional. La realitat ens demostra que la complexitat de la realitat catalana és que conviuen els dos eixos, i en tots dos cal seguir apostant i oferint propostes.

3. Hipocresia del PSOE? Ahir en Chaves parlava d’acte de propaganda, i avui parlen sobre la participació. A què juguem? O no hi fem cas, o sí, però no podem agafar els arguments que ens interessen de tots dos. Per mi, això demostra que preocupa encara que no ho sembli.

4. Participació baixa, cal seguir millorant el procés. Cal implicar els NOs demòcrates perquè votin, perquè llavors tindrem una mesura real.

5. Algú gosarà parlar en nom del 72,5% restant? S’equivocarà qui vulgui pensar que el 72,5% que no va votar és unionista. Mentrestant, en aquest percentatge hi haurà vot independentista ocult que no va anar a votar per mil motius. I, sobretot, l’abstencionista declarat que tan se’ls dóna.

6. L’independentisme és el principal projecte polític pel país. Algú pensa quin seria el resultat si s’hagués preguntat sobre federalisme? Doncs està clar que no seria aquest. Potser no és majoritari en termes absoluts, però no hi ha millor alternativa al sistema actual, això està clar.

7. Pressió a la Diagonal. Depenent del que digui el PSC, caurà en la seva pròpia trampa. Algú creu que el referèndum de la Diagonal tindrà uns resultats similars en termes de participació? Què diria el Govern amb un 25% de participació en el procés de la Diagonal? Encuriosit estic.

8. L’independentisme és més que Esquerra. Aquesta és la principal conclusió. Mentre sempre es deia que només Esquerra representava l’independentisme, ara es veu que sobrepassa el màxim resultat mai assolit per ERC en aquests llocs. D’aquí es pot treure:

8.1 Missatge a CiU. Sí, ha de saber entendre el missatge, sobretot en Duran, per mi una de les principals conclusions. Ells podran extrapolar dels seus votants quants es manifesten independentistes, i caldrà saber llegir els resultats. Perquè llavors potser sí que té sentit un independentisme de dretes i si no es mouen els ocuparà un partit aquest espai. Ens entenem?

8.2 Màxim sostre d’Esquerra? Ara sabem, en cada poble el màxim resultat avui dia que podria treure l’únic partit independentista que hi ha avui dia. És una mesura molt interessant.

9. Cal saber les dades sobre gent gran i gent jove que ha anat a votar. Fora bo saber si el sector entre 16 i 18 ha anat a votar, doncs aquest és el que fa créixer, desacomplexadament, també, l’independentisme.

10. Els immigrants saben qui compta amb ells de veritat i no de copet a l’esquena. Més enllà dels acostaments del PSCSala, ara saben que els independentistes no parlem per ells, sinó que som els primers que els hem deixat votar. I això no és un fenomen menor.

11. Participació i Independentisme van a del bracet. Mai cal altre mecanisme de consulta havia fet moure tanta gent

12. La realitat del país no és la del Facebook. No ho dic menystenint-ho, sinó justament com a defensor de les Xarxes Socials, no ens podem creure que és el tot, i això és un bon aprenentatge. Parafrasejant el Jaiak bai, Borroka era bai, “Facebook sí, carrer també!!”

13. Hi ha consultes millors organitzades que altres. Osona és un bon exemple, no pel resultat, sinó per la participació i com s’ha fet. Potser funcionar com a franctirador no és el millor camí, sinó que cal una sinèrgia com la que s’ha fet a la Comarca. Tinguem-ho en compte.

Seguirem donant voltes i lluitant per la Independència, des d’una postura republicana i d’esquerres. És el que som i el que s’espera de nosaltres. Pròxima estació? Properament…

Ahir va tenir lloc el darrer plenari de l’any. Plenari, llarg, dens, i amb una forta, molt forta, càrrega política. Esquerra Republicana va demostrar, entenc, que un grup petit pot tenir un paper determinant, no només des d’un punt de vista aritmètic, sinó sobretot pel que fa a les propostes.

La conclusió del plenari d’ahir és que l’espai públic és un tema central a Gràcia i allà on l’equip de govern no sembla tenir les eines i idees ajustades als veïns i veïnes. En tres temes, Parc Güell, Sedeta i Dones del 36, no té consens ni l’acord d’Esquerra Republicana, ni dels veïns i veïnes. L’equip de govern pot pensar que els altres s’allunyen si camina cap enrera. I Esquerra no s’haurà mogut.

Anem a pams. 3 eixos són importants actualment en política municipal i molt marcats a Gràcia atesa la conjuntura de temes sobre la taula: Consens, participació i espai públic, que no són sinó 3 bocins del mirall amb el qual l’Ajuntament s’observa en la seva relació amb la ciutadania.

Vam dir que moltes de les moltes obres reben crítiques i això és un problema. Tot i restar a l’oposició, tenim una responsabilitat com a Ajuntament i quelcom s’està esquerdant, perquè ja no és respecte als polítics, sinó respecte la institució.

I no tots en som igualment culpables, evidentment, però certament entre tots hem d’aportar idees. Així, per exemple, vam demanar una reunió dels portaveus per parlar de les comissions, les seves convocatòries i utilitats. Ho creiem oportú tenint en compte els consells de barri, la vella “nova” joguina de l’Ajuntament.

Evidentment, el Parc Güell va ser el tema més destacable, pel públic i pel debat polític. Vam donar suport a la proposta de CiU i ells van donar suport a la nostra, que crec sincerament que era millor per la concreció que aportava, crítica amb proposta, seguint el nostre estil.

Així, el text proposat és el següent:

- Instar a l’Àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Barcelona i al propi Districte a reelaborar la proposta del Pla Integral d’actuacions al Parc Güell amb la intenció de garantir la compatibilitat dels tres principals objectius esmentats. La nova proposta evitarà la restricció d’accés que comporta el tancament perimetral del Parc.

- Que la nova Proposta de Pla Integral estableixi un calendari d’actuacions i inversions, prioritzant les actuacions en l’arranjament, la neteja i el manteniment, tant de l’àrea forestal i de l’àrea patrimonial, especialment en el perímetre de tot el Parc.

- Que el nou Pla Integral contingui una proposta d’òrgan gestor i coordinador únic.

- Que el nou Pla Integral es formalitzi en un calendari tancat de dos mesos, a partir de l’aprovació d’aquest acord, amb un procés efectiu de participació veïnal i social, per tal de consensuar el conjunt d’actuacions.

En el fons, vam convertir les mocions en una votació del Pla Integral, i el govern va perdre la votació. A Gràcia, el Districte del Parc Güell, i això ha de tenir conseqüències, si algú ho vol veure. No es poden enrocar sense consens polític ni veïnal. Es pot governar sense un dels dos, però no sense els dos.

I altre cop Sedeta. Fa mesos que Esquerra Republicana està sobre el tema (reunions, comunicats de premsa). Ara CiU s’acosta a la nostre posició, perfecte. Seguirem demanant consens abans del concurs.

I ERC-Gràcia no va donar suport als pressupostos de Barcelona i Gràcia, tot abstenint-nos. Tal com vam dir, responsabilitzem l’equip de govern de no haver fet el gest d’acostar-se a negociar. Esperem que a BCN es prengui nota. Perquè no és agradable, per un partit que vol construir un Estat, no votar la principal eina d’actuació política.

A banda d’això, a l’Audiència Pública van aparèixer els temes del Casal de Joves de Ros de Olano i la Plaça Dones del 36 (gran Josefina Piquet). Dues temàtiques diferents però que lliguen amb l’inconformisme històric gracienc (això també és memòria històrica). Tot i saber el que pensa l’AJG de nosaltres, crec que tenen el seu paper polític en el procés d’alliberament nacional, emprant volgudament la retòrica dels anys 70.

Finalment, opinarem sobre els partits, un clàssic esportiu:

PSC: potser, i lògicament, més a la defensiva que mai. Una Sala de Plens amb respecte però a la contra imposa, ho entenc. Diuen que han pres nota. Tant de bo.

IC: Desdibuixada com mai. La llosa de la gestió Mayol es nota, i s’aferren a la Contracte de Neteja, on tots i alguns més, ens hi juguem molt.

CiU: saber que els podem donar suport en temes d’oposició i a la inversa, si hi ha base argumental i ideològica, no el d’estar en contra perquè sí. Que s’acostin a les nostres posicions (Sedeta, Parc Güell) està bé, mentre entenguin i acceptin el lideratge de les propostes. Avui suposo que serem bons per ells, altres dies som dolents. Ja ho té això, la política.

PP: Fa passes per a incorporar-se al consens, esperant en transició (curiós concepte aplicat a ells) el retorn o no d’en Belón. La seva cara amable no em fa oblidar què i qui són, per això.

ERC: Crec que ahir vam estar bé, explicant bé les nostres idees, tot i que continuem progressant i millorant. A part de política, li donem una visió pedagògica que crec que el públic agraeix.

Han passat ja 10 anys? aquesta és la primera pregunta a fer-se. La segona és, com han canviat les coses en aquests anys. Una societat que continua sense poder evitar mols assassinats, i molts d’ells envers les dones.

Recordo que fa 10 anys no estava a Esquerra. Però ja era persona i gracienc. I recordo que em va impactar. Probablement no estàvem tan avesats a sentir assassinats. Jo, que havia anat a l’Escola Sant Josep de Verntallat, amb el pati donant a Rubí, sentia que allà hi havia hagut un assassinat. Buff.

Recordo també que vaig anar a la manifestació o me la vaig trobar, ara no ho recordo, però sé que anònim, m’ha vaig afegir. Ara sé que allà hi havia molta de la gent que ara sí conec i que continua lluitant en aquest tema. Però aquell dia no les coneixia. I potser tard o d’hora ens haurem de plantejar algun reconeixement a l’Ángeles Chivan, digues-li plaça, digues-li nom de res, però això ho deixarem per a altres àmbits.

Aquests dies que estic llegint la novel·la d’en Toni Soler sobre en Companys, penso que segurament empraria la màquina per a evitar aquell crim, o només (per allò de no canviar el passat) voldria que s’esclarís. Aquell dia recordo la sensació que hi havia un assassí a Gràcia i ningú no sabia qui era.

Bé, tot això que forma part del diari personal, només per dir que cal continuar reivindicant i lluitant per anar contra tot tipus de violència i, sobretot, contra les dones. Hi ha coses que repugnen independentment del gènere. Perquè en acabat només hi hauria distinció entre els humans i els inhumans. Jo tinc clar on sóc. Ens hi posem?

Ho vam dir des del principi. Alguna cosa no es feia bé. Primer va ser el procés d’informació (no goso dir-ne participació). Després fou el procés de gestió de les reunions. En aquell moment, des d’ERC-Gràcia vam demanar reunions, consens i voluntat d’arribar a un acord.

Era difícil, tancar el cercle i considerar la triple A: Accessibilitat, Arbrat i, també, Aparcament. Es va arribar a titllar en algun lloc dels veïns com a insolidaris perquè en la següent combinació lineal:

Solució Carrer Palou: (accx1 + arbx2 + apax3),

no entenien que el factor acc, el pes que es donava a l’accessibilitat tingués quasi un 100%. Davant la manca de voluntat d’acord, des d’ERC vam donar una solució.

1.    Els Barris Nord no són la Vila, han de tenir un tractament diferenciat.
2.    Fruit de no tenir un full de ruta clar, com ara el Pla de Mobilitat, determinades (no totes, certament, moltes venen marcades per les illes del mandat anterior) obres es converteixen en bolets (Gomis, Palou, Rabassa, etc.). Així, es volen fer obres en un carrer sense considerar els voltants. És lògic voler fer accessible Palou sense considerar Capellades, Montornès o Veciana?

Volent imposar la lògica, des de l’oposició hi ha camins difícils però n’hi ha.

En Ricard va presentar en nom d’ERC el següent prec a la Casa Gran:

Que es procedeixi a realitzar un estudi integral de la  configuració de l’espai urbà del barri de Mas Falcó i que s’aturin els  projectes d’urbanització previstos.

A la vegada, també, perquè entenem que cal oferir propostes quan ets crític, vam proposar que la creació de plataformes úniques com a element que resoldria l’aspecte de l’accessibilitat o carrers amb voreres de 3 cm, que garanteixen l’accessibilitat des del punt de vista normatiu i efectiu i que a efectes pràctics són el mateix.

A partir d’aquí un cop acceptat el prec, les coses queien pel seu pes.

Ara llegim que formalment el prec pren forma per part de l’equip de govern. Bé, una altra rectificació. I, i això és el que enorgulleix l’acció d’oposició, cap al nostre punt de vista.

Potser com a conclusió, crec que la feblesa d’un equip de govern no està en el fet de tenir minoria, sinó en com es gestiona políticament la mateixa. Per fer servir la lògica, sempre hi serem.

El passat dilluns vaig assistir a una xerrada al Centre Moral sobre Darwin i l’Evolució, primer de tres (espero amb candeletes la tercera).

Darwin, qüestionat i reaprofitat. Després de la xerrada, em van sorgir una sèrie de reflexions al voltant de la Selecció Natural.

La Selecció Natural existeix i és palpable. Tal com es va explicar, sovint s’ha emprat per a justificar la supremacia d’una raça sobre les altres, l’esclavitud i fins i tot la neteja ètnica del nazisme. Deixant de banda aquestes infàmies, el cert és que la Selecció Natural hi és, però això no vol dir que l’home no pugui crear eines (deixant de banda la vessant animal per augmentar la racional) per no ser capaç de mitigar els efectes. Una cosa és que expliqui coses i l’altra que la justifiqui.

Es va parlar de si era apropiat protegir espècies febles davant la selecció natural. Evidentment, sí. I afegeixo dos punts més on no es pot deixar el lliure albir:

-    El Quart Món i els països desenvolupats, la pobresa no com a factor natural sinó com a conseqüència artificial, en un sentit de produït de l’home. En aquest punt, la selecció natural s’ha d’entendre com a animal, i no per això cal acceptar-la, sinó que la part racional de l’home s’hi ha d’imposar.

-    La riquesa i diversitat cultural i lingüística. És evident que la immersió lingüística no només afecta a paràmetres de justícia històrica sinó també als darwinians. La Selecció Natural no pot ser una excusa perquè desapareguin llengües. El mateix es pot aplicar a les discriminacions positives, on les Administracions tenen un possible factor corrector a aplicar.

Sobta, anant més enllà encara, que els Estats Units en alguns estats es provi d’anar en contra del darwinisme quan són els màxims valedors del sistema econòmic que es basa en la visió més ferotge de la selecció natural: el capitalisme. Com a creient en la sincronicitat, l’altra dia vaig veure “El método”, basat en la famosa obra de teatre.

Així, crec que el Socialisme (el de veritat) va fallar en dos aspectes contra els quals costa lluitar: l’entropia, el desordre, com a força natural, entesa en un sentit social, i la Selecció Natural. Aquí crec que rau el problema de bastir un projecte pràctic sobre una teoria molt interessant.

Seguirem donant voltes al tema

Acostumats com estem que la premsa parli abastament dels debats interns d’Esquerra, m’ha sorprès la notícia que llegeixo avui al Punt. Tracta bàsicament de com el PSC es vol posicionar davant de les baixes expectatives electorals a la capital del país.

On hi ha fum, hi ha foc, diuen. Doncs bé, sembla que les brases són ben vermelles. Acostumat també a com el PSC sempre fa veure que és una bassa d’oli, que el debat es faci públic evidencia que alguna cosa es cou a Barcelona.

És palpable que l’alcalde Hereu està tocat, però per mi el pitjor fora de les persones, està en l’ambient polític. La sensació és que en lloc de la famosa frase de Julio Anguita, “programa, programa, programa”, el PSC sembla encomanar la seva salvació a “Gestió, gestió, gestió”. Possiblement el mandat anterior marcava aquesta tendència que ara mateix s’ha accentuat, entenc.

I això, de vegades funciona, però quan la gestió està en entredit, llavors no hi ha alternativa. Lideratge i gestió no acostumen a anar sempre a l’hora.

A voltes, també, hi ha un efecte que sembla calcat del seu referent a l’Estat, en Zapatero. La dosi d’improvisació que sembla acompanyar les decisions sobre la crisi a l’Estat semblen les mateixes amb que s’aborden els problemes a la ciutat. I quan l’agenda política te la deixes marcar per unes pàgines de color salmó passa el que passa.

El problema també és que quan mires cap a l’altra banda de l’arc municipal, les sensacions no són millors. Un partit, CiU, que espera guanyar pels errors dels altres, sense oferir un model més enllà d’arreplegar les crítiques evidents, tampoc no és engrescador.

Tot sabent que ens trobarem una bipolarització buscada pels que no volen canviar les coses, seguirem treballant oferint una via alternativa, on la gestió es posi al servei d’una ideologia. Ningú ens va dir que fora fàcil alliberar un país.

El passat plenari de dimecres a Gràcia no serà recordat com a políticament engrescador. És el que hi ha. Havent passat la Festa Major i les vacances, calia aquest plenari, esperem que perquè l’equip de govern, PSC i IC-EUiA es posi les piles, perquè ara la màquina hauria d’estar ben greixada i no és la percepció que hom té.

Balanç de mig mandat

En un llistat d’ampolla mig plena, el Regidor Espriu va enumerar un llarg llistat d’obra feta. No pertoca a Esquerra menystenir part de l’obra de govern, atès que bona part dels temes enunciats s’inicien en el mandat anterior, aquell on governàvem. I aquí és on vam parlar que creiem que una gran part ha estat la gestió de la inèrcia del mandat anterior (moltes de les Escoles Bressol anunciades, Cibeles, arranjament de manteniment carrers illes B-1 i C-2, Institut IES Vallcarca, reforma Carrer Grassot, Aparcament Laguna Lanao, …).

Sí que també vam felicitar el Regidor pel CEIP del Carrer Bailén, i ens vam posar a la seva disposició per si calia estar en desacord amb la sovint erràtica gestió del Consorci d’Educació, del seu partit.

El preocupant d’una inèrcia és que necessita ser alimentada, i cal una empenta que amb un govern que se sap feble és més difícil.

Rectificacions a dojo

Una de les característiques del segell Espriu i que dificulta la gestió política són les sovint rectificacions que hi ha sobre el que s’anuncia que es farà. Això succeeix sobretot amb els temes que no treballa el consens, com ara la Violeta, on va emprar el clàssic jo no vaig dir això (respecte el que estava publicat).

Festa Major de Gràcia

En aquest punt vam donar les gràcies merescudes a la gent de la Festa Major, ara Fundació, que ho fa possible (llegiu en aquest sentit La Campana, entrevista a en Ricard Estruch). La Festa ens marca dues coses: seguir les conclusions del Debat de Festa Major és útil i que el lideratge ha de recaure en la Fundació. També aquí cal considerar el paper dels Mossos, un cop la Policia Nacional Española marxa.

Informes de consellers i conselleres

La meva opinió particular és que estant a la defensiva, es trien temes on el debat polític queda apagat. Prevenció i Inici del Curs Escolar són dubtosament profitosos a l’hora de debatre. Quant als tècnics de barri, sí que era interessant, tot i que en presentar-los en persona, es feia estrany criticar políticament uns càrrecs sense semblar que es critiquen les persones. En aquest sentit, des d’Esquerra vam reiterar que creiem que és una estructura que redunda i que incideix en la proximitat allunyant els centres de decisió que era el que caldria acostar.

Paper d’Esquerra

Esquerra Gràcia, tot i ser oposició, fa propostes de les que transformen i milloren Gràcia. En aquest sentit, s’accepta la proposició d’ERC per a pacificar la Riera de Sant Miquel i enjardinar eventualment la Plaça Gal·la Placídia un cop marxi el mercat provisional, tot i que creiem que cal anar més enllà.

A la vegada, vam fer un prec que no va acceptar el govern per tal que es faci un seguiment de la crisi en el teixit comercial gracienc. No entenem aquest fet, atès que sense aquest estudi no ens podem plantejar-nos decisions.

Vam preguntar sobre què pensa el Regidor sobre el peatge del Parc Güell. Altre cop, el Regidor va tirar pilotes fora sobre el que surt als mitjans dient que era una reflexió.

Vam preguntat sobre el que considerem que era un error de gestió important, la construcció de la Plaça Laguna Lanao que s’està allargassant massa sense motiu.

Un cop demostrat el paper d’ERC en les reixes de la Plaça de les Dones del 36(el Regidor es va disculpar per atribuir-nos-les), cal un consens que serà difícil. El posicionament d’Esquerra el sap tothom.

Resta de partits

El PSC està a la defensiva i es nota. Dos anys, que es mouen entre el “ja portem dos anys?” i el “només falten dos anys?”, quan hi ha molta feina per fer, si es vol fer bé. És evident que no ens posarem d’acord en temes nacionals. Però en temes d’esquerres ens podríem trobar. Ara bé, si abandonen les polítiques d’esquerres quant a l’espai públic (Plaça del Sol, Plaça Dones del 36, Parc Güell) no ens trobarem. I nosaltres no ens haurem mogut.

Quant a la resta dels partits, una IC-EUiA incòmode que no sap com posicionar-se ni desmarcar-se, amb falses crisis de govern quan són corresponsables del que succeeix, no es pot ser-ne només de les coses bones, companys. No troben el to a l’hora de marcar perfil, i això ens deixa a tots perplexos.

Pel que fa a CiU, certament no poden escollir el mateix discurs que a Barcelona, doncs les problemàtiques són diferents. En això trobar a faltar un discurs i idees, i propostes per Gràcia que vagin més enllà del no. Si volen governar a Gràcia i Barcelona, els falta relligar coherentment les seves crítiques.

Conclusions

Crec sincerament que Esquerra Republicana manté una línia clara i coherent pel que fa a allò que pensa. Com aquella mare que sempre sabem què ens diria, tant el govern com l’oposició negacionista (CiU i PP), poden preveure què pensarem i com ens posicionarem. Ara, doncs, caldrà veure, qui ens buscarà pel consens i com. Tot i així, veurem com haurem de tornar a marcar l’agenda política de les prioritats. Per això estem, també. Mobilitat, Comerç, Sedeta, Mercat de la Llibertat, PEMPRI, Joventut i la fotuda i maleïda crisi

Amb un necessari temps de digestió, escometo el debat sobre Cuba. Cal, primer, dues reflexions prèvies.

En primer lloc, ser un viatger (o turista, si voleu) durant 15 dies no és suficient per a fer dibuixos acurats de la realitat, i més quan sembles viure en un Second Life dins del país, vides paral·leles convivint en un mateix indret. El filtre d’experiències personals afegeix una subjectivitat que cal considerar.

En segon lloc, Cuba com cap altre país sacseja l’escala ideològica i de valors de cadascú, els nostres apriorismes. Els prejudicis (entesos com a idees prèvies) l’allunyen del mètode científic d’hipòtesis que cal demostrar. A banda d’això, hi sumem la consideració de si ens considerem socialment d’esquerres, nacionalment patriota, geopolíticament antiamericà, per posar un exemple.

Dit això, Cuba resisteix. I ho fa per la via del patriotisme antiimperialista. M’explico. Un país que duu 50 anys lluitant contra un megapaís que continua sempre restant a 90 milles, com dos miralls que es reflecteixen contínuament les seves virtuts i els seus defectes. És part del mèrit o part del càstig?

La principal reflexió i potser la que més impacta, és un etern debat que sotraga un persona que viu, al seu pesar, en un sistema violentament capitalista.

A què som capaços de renunciar pel benestar dels que ens envolten? Individualisme personal versus el col·lectiu? Hem de triar.

Sí, Cuba té uns xifres estadístiques col·lectives de sanitat i educació superior al que li tocaria si fos un país com els que l’envolten. Sanitat gratuïta que inclou cirurgia estètica i la vessant dental. Educació universal i universitat gratuïta. Amb això n’hi ha prou? Potser no, però no en traiem el mèrit.

Sí, Cuba té un únic partit. On resta la llibertat d’expressió? I aquí ve el principal sacseig difícil de respondre el nostre entorn.

Tots plegats ens queixem que tothom va molt a la seva. A què seríem capaços de renunciar per a fer-ho diferent?

El socialisme cubà, en termes reals (no en els que es diuen socialistes) demana sacrificis constants, el tenir tu menys per a que la resta tinguin, tot i que poc, per tots. Estem disposats a fer-ho? Renunciaries a tenir un bon sou, independentment del que has estudiat, perquè el teu veí tingui el mateix? Si la resposta és sí, Cuba és el teu país. Si no, ves-te’n a Miami, perquè mai seràs feliç.

Ego, individualisme versus col·lectiu. Renunciaries a no votar en un sistema clàssic perquè no guanyi aquell qui inverteix més diners en una campanya? Si la resposta és sí, Cuba és el teu país. Si no, ves-te’n a Miami, perquè mai seràs feliç.

Renunciaries al que creus merèixer aquí pel que has estudiat i treballat a canvi que cap nen estigui sense escolaritzar? Si la resposta és sí, Cuba és el teu país. Si no, ves-te’n a Miami, perquè mai seràs feliç.

Menjaries cada dia pollastre i fruita per tal que no hi hagi ningú sense menjar? Si la resposta és sí, Cuba és el teu país. Si no, ves-te’n a Miami, perquè mai seràs feliç.

Aquestes són les contradiccions extremes a que sembla abocar-te el sistema socialista cubà.

Altres consideracions que costa no fer serien:

-    Es pot parlar d’una revolució que dura 50 anys? O la pregunta que sembla aflorar, fins quan? pàtria o mort tindrà mai la resposta? Cada dia que passa, sembla una victòria davant dels Estats Units. Hi som encara, sembla dir-se per tot arreu.

-    Valor i valors associat als diners. Pot permetre un sistema socialista que a poc a poc s’obrin escletxes de diferenciació entre els qui reben diners de Miami o bé viuen del turisme i la resta? Ofegarà això el sistema tot i que permeti alleugerir l’embargament?

-    Com seria la Cuba socialista sense l’embargament? Seria la rica i poderosa dels anys 80 o la crua del període especial dels 90? Com seria la Cuba socialista si estigués a 90 milles del Cap Verd?

-    Si es continuen obrint reformes i permeten iniciatives privades, quan es podrà dir que allò ja no és socialisme?

-    És el sistema cubà socialista o castrista? Sobreviurà als Castro? Sobreviurà a la pressió del lobby de Miami?

Ja veieu, moltes preguntes, poques respostes.

Cuba és, ara ho sé, un mirall on es reflecteixen els nostres defectes com a societat i com a individu d’esquerres. Per què veus més pobresa extrema passejant per Barcelona i no surts al carrer portant coses per si algú et demana com fa la gent a Cuba? Per què el quart món sempre serà més obscenament injust? I, sobretot, a què estem disposats a renunciar individualment pel bé col·lectiu?

Seguirem reflexionant. I parlarem, també, d’un personatge que no deixa indiferent. Fidel.

I, mentrestant, una cançó que no deixa indiferent,

Faré unes recomanacions volgudament heterogènies de llibres que m’he llegit darrerament i que recomano. Els que no recomano ja són a la lleixa dels oblits.

Emulsions de ferro

La gran descoberta i recomanació. Ambientada a la Gràcia de la transició, pels graciencs és un regal a una forma de ser de Gràcia, la gitana i la dels artistes. En Sebastià Jovani ens regala protagonistes coneguts i espais actuals en un passat inventat, amb gent com en Nubla i en Comelade que apareixen, igual que el Resolis.

Millennium

Evidentment, per a qui no els hagi llegit, l’estiu és una bona època per encarar la trilogia. Bona capacitat d’enganxar, tot i el manit recurs conspiracionista de la SAPO. Fàcils de llegir. El tercer millora el ritme baix del segon.

El Pintor d’Ombres

Novel•la històrica d’intriga i assassinats que inclou a Picasso i la Barcelona canalla de finals del segle XIX. Com sempre, les novel•les històriques que passen al nostre país tenen un regust de proximitat difícils de tenir en altres ambientacions. Ràpid de llegir.

La solitud dels nombres primers

Estranya novel•la magistralment escrita que mai no triaries pel títol. Pensa i fa pensar, i això és sovint l’important d’una novel•la, on les complexitats del dia a dia i les relacions difícils fan la vida sovint més crua però més viva.

La trampa

La nova novel•la de Grisham, un clàssic entre els enganxats a aquest autor, entre els quals em compto. Hi ha la versió catalana, compte, que sovint no apareix a les lleixes de les llibreries. Advocats, poders fàctics i la dificultat de viure en una societat com la nord-americana on els peixos grans continuen fent-se tiberis de peixets petits.

L’ascensor. L’arribada al poder dels altres catalans

Escrita per els autors del 23-F a Catalunya o bé L’oasi català, ara parlen de persones provinents dels altres catalans que a poc a poc han emprat un dels valors de la societat catalana, l’ascensor social. Un llibre que fa pensar en els nous models de societat que tenim i tindrem.

La vostra sang

Novel•la històrica ambientada en l’època de la construcció de la Catalunya Vella i Guifré el Pilós, ben escrita i documentada.

Llegits aquests, escoltaré recomanacions de llibres, tot i que ja m’han vingut, i formen part dels objectius estiuencs, sobretot Olor de Colònia, Amb ulls americans, i cercaré el darrer llibre d’en Nick Hornsby. Alguna proposta més?