Mira, no vull polemitzar massa. Us heu muntat una festeta d’indepetes i em sembla bé. Ara, imaginem que el TC diu que l’Estatut és plenament constitucional, ja trobareu altres arguments per estar cabrajats amb Espanya…

I per suposat que cap constitució é intocable, però la que hi ha s’ha de respectar…

Per mi les raons per construir un projecte polític independent que superi la dialèctica amo-esclau que històricament ha marcat la relació entre Castella/Espanya i Catalunya són ja de pes suficient. No suporto més veure tota aquesta energia política malgastada en contrarrestar la mentalitat colonialista d’uns polítics espanyols (i una societat que els escull) que creuen que un ha de ser espanyol “por cojones” i que aquí no hi ha res a debatre.

Els marcs polítics han de poder-se adaptar a les necessitats de cada poble o comunitat política, i fins que no s’elimini l’amenaça de violència (en forma d’article 8 de la Constitució, per exemple) sobre les vies sobiranistes, molta gent, encara víctima del rentat de cervell que va perpetrar el franquisme, no considerarà la independència viable, pel simple fet que no poden evitar pensar en una resposta militar espanyola. Molta gent de 50 anys en amunt no ho veuen clar perquè aquesta por persisteix. És trist, és tristíssim, però és així. Si tinguéssim un TC com el de Canadà, i la possibilitat d’organitzar referèndums sobre el nostre marc polític, i si puguéssim debatre en igualtat condicions, en un marc constitucional on les cartes no estiguéssin marcades com ho estan ara, “otro gallo cantaria”, que diuen els castellans.

En definitiva, jo estic amb Jefferson: qualsevol generació té el dret de decidir el marc polític més adequat a les seves circumstàncies; no hi ha constitucions intocables ni pàtries indivisibles ni unitats sagrades.

m’apunto els vostres arguments, bons, bons!!

I això em porta a un dels arguments més sòlids a favor de voler un Estat propi per Catalunya: l’eficiència. No podem estar dilapidant quantitats exagerades d’energia política, cada dia, dedicades únicament a fer valer el nostre criteri sobre quina és la millor manera de governar-nos. Si tota aquesta energia la puguéssim dedicar, no a discutir amb el veí (l’Espanya castellana) si tenim o no competències per tal cosa o tal altra, sinó a governar-nos efectivament, no tinc cap dubte que la societat catalana s’hauria regenerat espectacularment, hauria superat la majoria dels efectes del rentat de cervell franquista i seria una de les més pròsperes d’Europa.

Crec que ara, el que fa falta, és conscienciar a la ciutadania del nostre país que l’única via que ens deixa l’Estat espanyol, és la de caràcter sobiranista. Hem de fer entendre que les regles de joc que planteja espanya estan viciades de base.
No és possible que el TC, el qual és l’òrgan que en última instància ha de decidir (prèvia presentació de RI pels agents legitimats a la LOTC)si l’estatut s’adequa, o no, a la Constitució, estigui conformat per magistrats que, o bé es subjecten a la doctrina imposada pel PSOE, o bé a la doctrina del PP (és a dir, cap proposat per partits nacionals no espanyols).
I no només això. Quan algú s’ensuma que algun d’aquests magistrats té un mínim sentit del federalisme… apa! Sol·licitud de recusació i a prendre pel sac!

La lògica plurinacional comporta que la relació Catalunya-Espanya ha d’ésser abordada pels executius dels dos països, els quals haurien de configurar el marc de relacions entre ambdós. I no per un Tribunal configurat per magistrats que responen a la repartició de poder entre 2 partits d’estricte obediència espanyola.

És a dir, posats a fer un símil futbolístic, és com si en un Barça-Madrid l’àrbitre sortís a arbitrar amb la samarreta del Madrid.

Hem de fer entendre a la resta de ciutadans que si Espanya no accepta ni ens vol com som, no hi tenim res a fer a l’estat espanyol. Al llarg dels segles, des de Catalunya s’ha fet un esforç estèril per regenerar la consciència democràtica dels poders fàctics espanyols.
Ja és hora que els catalans fem cas del poeta, i portem a la praxis allò de: Adéu Espanya!