Entrevista recomanada
Hola,
com veieu aquests dies de final de semestre vaig una mica de bòlit i no tinc massa temps per escriure. Bé, a la tortuga sí que hi he escrit, tot i que amb retard respecte el dia habitual.
Segurament aquest cap de setmana ja faré una anàlisi dels fets que estan passant a Gràcia.
Així que poso un enllaç interessant:
– Una entrevista a en Roger Buch, una persona que vaig conèixer per primer cop a la Campanya Freedom for Catalonia dels jocs olímpics via l'Esbarzer. Perquè és important pensar en l'independentisme com a quelcom transversal, també.
– I un article d'en Cardús, prou acurat també.
juny 17th, 2007 at 6:52 am
Àlex, et copio aquí un debat molt interessant que s’ha produït entre un tal C de Carabassa i un tal Carles al blog de l’Antoni Vives a Vilaweb. Crec que t’agradarà. El tal C de Carabassa afirmava que ERC no era més independentista que CiU, i el tal Carles apostava per mantenir els ponts de diàleg entre una ERC més “carreteresca” i una CiU sobiranitzada.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/54150
Si vols seguir l’intercanvi des del principi (tampoc no és excessivament llarg), comença al post “Sobiranisme, Catalunya Empresa Oberta…” dels comentaris (el tal Carles al final respon a dalt de tot). El copio les dues últimes intervencions perquè són interessants:
C de Carabassa:
No em sembla que ERC sigui més sobiranista que CiU. Ho dic per més d’una raó. Per començar una raó matemàtica: probablement no tots els integrants o votants de CiU són independentistes, però si una bona pila, com a mínim tots els que conec. (ara mateix som a casa d’un que n’és) Encara que em demostressis que a ERC ho són tots, partint de que la gent de CiU dobla en nombre a la gent d’ERC, i encara que només admetéssis que el 60% de convenrgents són sobiranistes, hauries d’admetre que CiU és el principal partit sobiranista de Catalunya… com a mínim en nombre de sobiranistes.
A part d’aquesta peregrina demostració matemàtica, que (encara que certa) és més per riure que altra cosa, el que em fa dir que no trobo que ERC sigui sobiranista són els fets. No neteja més blanc el detergent que ho diu més clar en el seu anunci, sinó el que ho demostra. En el camp de la realitat, en temps de Pujol vàrem avançar molt més cap a la plena sobirania, sense dir on anàvem, que en els darrers quatre anys, en els que més aviat anem endarrere. Em fa la sensació que això d’anar a jugar al pòker ensenyant les cartes no és bona idea. L’Espanya profunda pot admetre concessions (competències, IRPFs…) d’un gobierno a partits nacionalistes catalans, però al gobierno no se li perdonen concessions a partits independentistes, ja coneixes la gent del PP. A Madrid més val anar-hi amb pell d’ovella que ‘marcant paquet’ metrosexual. No dubto de la bona voluntat de cap dels polítics ni de la gent que els vota, però si que dubto de les estratègies que apliquen i de les seves capacitats, i en funció del que veig opino decideixo el vot. Fa temps que no tinc dubtes, voto convergent.
Carles:
T’agraeixo les explicacions. Algunes són interessants, però crec que al final, quan passen 30 anys i els líders d’un partit (CiU) no són capaços de dir que creuen que la plena sobirania seria el més convenient pel país, això que expliques acaba convertint-se en una mena de mite. Em refereixo a aquest “nosaltres som independentistes però no ho diem en veu alta”. No podría ser això una estratègia per mantenir bona gent com tu com a votants del partit, gent que creu de bona fe que CiU és un partit-llop independentista amb pell de xai regionalista? Així us poden tenir a vosaltres (tot fent circular que CiU és realment com aquelles sectes de primers cristians que es reconeixien entre ells dibuixant peixos a les catacombes), i també poden retenir com a votants aquelles persones “d’ordre” que no volen ni sentir parlar de convertir Catalunya en un país normal, tan sobirà com els altres. La pregunta és: a qui estan enganyant, a ells o a vosaltres? Si CiU fos un partit independentista, seria un partit que pensa una cosa però en diu una altra, i als seus votants els correspon intentar endevinar què pensa realment. Un cas ben curiós en el panorama mundial: en podríem dir el “partit-endevinalla”.
He sentit dir, per votants convergents, que Mas és independentista. Si escoltes l’entrevista que en Bassas li va fer a Catalunya Ràdio quatre dies abans del pacte de la Moncloa fins i tot ho semblava (“no acceptarem un Estatut sense A, sense B, sense C…”), i després va arribar allò del “donde dije digo, digo Diego”. A canvi de què? Qui ho sap què es pensava que estava pactant, en Mas, però al final ha estat a canvi de res.
Amb Espanya ho hem intentat tot, i quina és la diferència entre les subtileses i l’enfrontament obert? No ho sé, però crec que al final dir les coses pel seu nom té avantatges. A Espanya, per la meva experiència, respecten més que els diguis “jo vull la independència perquè crec que serà la millor manera de gestionar-nos políticament, i els espanyols ja us ho fareu” que “volem continuar sent espanyols però amb diferències, perquè nosaltres som diferents dels extremenys i volem tenir una autonomia amb règim especial”, que és la política que va fer Pujol i que continua fent CiU. Per cert, passa’t per http://www.jordipujol.cat i llegeix-te especialment aquesta decebedora secció, http://www.jordipujol.cat/ca/jp/ideoleg Li tinc respecte a Pujol, per tot el que ha fet pel país, però aquest és ben bé el decàleg ideològic d’un regionalista (bé, són 13 punts, no 10), no el de l'(ex)líder d’un país que es vol lliure de les arbitrarietats alienes. Em diràs que Pujol ja no representa CiU, i jo et diré que molta gent que va deixar de votar-lo (i que no han tornat, i això és el més rellevant: parlo dels meus pares, per exemple) ho va fer perquè no entenia que no acabés de fer l’evolució “natural” d’un nacionalista, que em sembla que no pot ser altra que lluitar perquè el teu país sigui tan lliure com els altres, com Portugal, com Noruega o com Holanda. És una idea molt senzilla, facilíssima d’entendre. Tu saps el benefici que podríem treure’n com a país d’una major claredat en el discurs de CiU? Si CiU es mogués en la mateixa direcció que ho va fer el PNB amb el Pla Ibarretexe (no dic de la mateixa manera, però sí en la mateixa direcció), i donat el context actual europeu, amb precedents favorables com la Declaració de Downing Street o el referèndum de Montenegro, Catalunya podria convocar un referèndum d’independència en un parell de legislatures.
Jo crec que, sense haver de fer necessàriament el xulo-piscines, ja és hora que CiU marqui una mica de paquet. Des del meu punt de vista, l’error històric de CiU ha estat el de pensar que l’enfrontament és dolent per se. Quan hi ha injustícia, molt probablement hi haurà enfrontament: pregunta-ho als negres dels Estats Units. Si haguessin adoptat la filosofia que Pujol va adoptar amb el català (la de “no creem conflicte”), ara els negres encara no votarien, i viurien segregats, i dirien “és millor suportar la injustícia estoicament i no crear conflicte al carrer, hem de ser responsables”. Però això és pagar una doble penitència. ¿I als altres, als opressors, als que ens neguen el dret de decidir, als que ens juguen en contra culturalment, econòmicament i nacionalment, als que ens fan perdre un llençol a cada bugada i ens roben la cartera sempre que ens despistem, quan els tocarà ser responsables? I deixa’m afegir-hi una cosa: si ERC va per aquí també cometrà un gran error. La “pluja fina”, la gestió diària, eficient i responsable, no ha de significar perdre de vista els grans temes pendents des del punt de vista nacional. Per tant, ni marcar paquet sense substància, ni “tinc un bon paquet però no te’l vull ensenyar” (en aquest cas al final no se’t creu ningú). Si es té paquet, al final s’acaba veient, i també s’acaba descobrint si es tractava de cotó fluix. I, permet-me la vulgaritat, el paquet tard o d’hora s’ha de fer servir.
—————————
Per cert Àlex, dec estar obsessionat, però aquesta nit he somiat que hi havia unes primàries a ERC en què el Carod, el Puigcercós i el Carretero es disputaven el lideratge del partit, i jo tenia molt clar a qui votar. Comença amb C, continua amb A… però no acaba amb D. 🙂