L’Esquerra Independentista, avui, d’en Roger Buch
Recomano molt aquest llibre d’en Roger Buch, una persona amb criteri científic, que vaig conèixer a l’època de la campanya Freedom for Catalonia de l’Esbarzer entre d’altres, durant les Olimpíades.
Ofereix una anàlisi rigorosa de diferents àmbits de l’EI als Països Catalans. Des de la música, l’esport, els Casals, les festes, Internet, el burro català, etc., és un text que desprèn una anàlisi optimista. L’independentisme està pujant i consolidant-se, no només al lligat a Esquerra, sinó també el lligat a l’independentisme revolucionari o extraparlamentari, diguem-ne com vulgueu.
Evidentment, i això també m’agrada, hi surt en gran mesura i constantment Gràcia, un lloc on la Torna, CPF (o CFP, això ja sembla la vida de Brian), l’AJG, la Barraqueta, i altres llocs del rotllo treballen paral·lelament a les JERC per conscienciejar políticament i treballant per l’independentisme sociològic i polític.
Crec fermament que cada cop en som més, tots i que no tots s’expressen políticament al voltant de l’únic partit polític parlamentari que defensa sense ambigüitat la independència com a projecte polític.
Una de les reflexions importants que fa i comparteixo és el fet que el perímetre entre el catalanisme i l’independentisme està tendint a igualar-se, és a dir, que cada cop més el catalanisme pren la força del sobiranisme com a expressió. Per dir-ho d’una manera gràfica, sóc dels que crec que cada cop més, la frontera joventut/independentista-maduresa/nacionalista s’està trencant.
L’expressió màxima d’aquest fenomen es dóna a Esquerra, partit que està creixent de quadres de mitjana edat, a diferència dels anys 80, i que d’alguna manera la idea jove/ERC i de gran/CiU s’està trencant per la continuïtat a Esquerra de la mitjana edat (el partit té una mitjana de dirigents ja formats en la militància més o menys activa els 80, la generació dels 40 i escaig anys, la que li tocarà dur el partit), i també, cal reconèixer, pel no abandonament del sobiranisme pel pas de JNC i JU als partits mare, CDC i UDC, cosa que pot comportar també canvis a la llarga a CiU.
Dit encara d’una altra manera, l’independentisme està esdevenint una idea central i no només radical en l’expressió política de la societat catalana. I hem de saber valorar el que això implica, i l’avenç continu que té. Afegint a més a més, el sector cada cop més gran de la societat que es planteja un “per què no?” en el procés ideològic del sobiranisme.
agost 8th, 2007 at 12:06 pm
Encertat el teu anàlisi, a més a més, i en clau de partit, Esquerra té cada dia més arrelament al territori. I més gent sense complexos afirma que és d’Esquerra, cosa que abans això no feia treure pit.
agost 8th, 2007 at 2:26 pm
nosé, jo també en conec uns quants que han deixat de votar erc.
suposo que cada ú ho mira del prisma que li interessa, oi? Jo sóc dels que pensen que cada cop som menys.
el temps ens treurà de dubtes a tots 🙂
agost 8th, 2007 at 6:01 pm
Crec que les dues coses es donen a la vegada, greips, i crec també que jo parlava en un sentit més ampli de l’EI i no només d’Esquerra.
De vegades cal mirar enrera i veure com estava socialment l’independentisme fa 8 anys i com està ara.
agost 9th, 2007 at 12:13 am
@alex
ok pel matí entre ERC i EI 😉
agost 9th, 2007 at 2:19 am
http://lesquerraindependentistaavui.blogspot.com/
agost 9th, 2007 at 9:05 am
Gràcies, Ramonet, no coneixia l’enllaç!
Greips, el matís no implicava desacord respecte en que diu en Xavi.
La perspectiva des del meu punt de vista és optimista, pel desacomplexament que hi ha en la proposta, en la visió de tot plegat.
Crec que l’EI extraparlamentària també puja paral·lelament al suport d’Esquerra, i això fa pensar. Una cosa és el fet cojuntural d’unes eleccions o un cicle electoral i una altra cosa el sector sociològic que hi pertany, no sé si m’explico.
Més gent es planteja per primera vegada Esquerra entre les seves opcions o la sobirania com a solució, independentment que continuïn votant un altre partit, diguem, i això és part de la centralitat de la proposta, i llavors ho lligo amb el que molt bé diu en Xavi, quan en el teu sector professional pots dir tranquil·lament que ets d’Esquerra, quan fa pocs anys era titllat de radical, diguem, ara és una opció més, que al país no és una radicalitat sinó una proposta més, i això és molt interessant.
I fins i tot, el fet de governar i en molts casos fer-ho bé també implica que no som quatre eixalabrats radical amb cua de dimoni i olor de sofre.
setembre 1st, 2007 at 7:21 pm
Doncs jo veig que l’independentisme potser creix, no ho sé, però s’està enfonsant en un pessimisme polític de gran magnitud. Els independentistes estem desorientats, políticament orfes i en retirada. Per altra banda no crec que el trànsit juvenil cap a opcions extraparlamentàries de caràcter asocial sigui una solució. Si ERC continua pel camí de l’abandonament de facto de l’independentisme, a banda de ser una greu irresponsabilitat política, ens abocarà a tots cap a l’extraparlamentarisme. Potser en Carretero té alguna cosa a dir. En carod i en Puigcercós els veig acabats.
setembre 2nd, 2007 at 11:08 am
Això potser és cert, Joan, ens calen dosis d’il·lusió davant del pessimisme. L’important, sempre dic, és el projecte i darrerament es veuen moviments de mar de fons prou engrescadors. Si cal, que ho lideri aquell qui sigui més engrescador. Ànims, Joan, jo veig l’ampolla mig plena, cap al 2014!!
setembre 2nd, 2007 at 1:24 pm
Alex, no es un problema de pessimisme. No tinc un problema personal. Tinc el meu enfocament i se que no es l unic. Pero observo la societat i veig desorientacio en l univers ERC o EI, com vulguis. La prova es que la societat que se sent descontenta s esta organityant al vostre marge. Se sent decebuda i desencantada. Orfe politicament. Cada cop us percep mes com uns aprofitats de l escalf del poder i res mes. Un cop liquidat l estatut ja nom[es queda la politica del peix al cove. I per aixo ja tenim els genuins: CiU. Vosaltres no en sabeu. I al mateix temps no podeu fer res. La vostra entrada al govern no ha servit de res. Ja sabem que a uns quants els ha servit de molt pero aixo no es del meu interes. Despres del que va dir Montilla que la culpa de tot era el debat identitari calia fer-lo fora de la Generalitat sino pot semblar que hi esteu d acord. Cada cop us assembleu mes a Euskadiko Ezkerra. No se si teniu soluci’o que no passi per una neteja a fons.
setembre 2nd, 2007 at 8:44 pm
Joan, crec que entres dins d’una categoria dels que anomeno indepessimistes. He estat pensant aquest estiu i crec que hi ha diversos factors:
– expectativa que d’un dia per l’altre tot canviaria i que el camí estava enfilat. No era pas tan fàcil.
– El “contra el PP es vivia millor” cohesionava molt més el món de l’EI.
– Pregunto, depenent com acabin les coses, haurà servit per “sobiranitzar” a CiU? està per veure, encara.
– Un partit sol no pot assolir el procés tot sol amb 21 diputats. Benvinguts, doncs, els moviments de la societat civil, necessaris d’altra banda.
– No crec que tot es pugui jutjar en allò del peix al cove i de tenir el càrrec, atès que haguès succeït el mateix en altre governs. Cal més temps, n’estic convençut.