El debat a Ràdio Gràcia: la meva visió
Bé, amb aquest apunt tancaré la meva campanya electoral al bloc, menys intensa que a les municipals per qüestions de feina però prou interessant.
Dimecres hi va haver el debat a Ràdio Gràcia a les catalanes. Tot i no ser candidat, en Carles Salat ens va demanar que fos gent de la que habitualment pugéssim a la ràdio, així que vaig acceptar el repte, diguem-ne polític, diguem-ne intel·lectual.
Certament crec que Esquerra hi va fer un gran paper. Gràcies altre cop a en Carles Agustí pels seus comentaris, estic d’acord en que possiblement Esquerra i CiU van ser els dos partits que van mostrar millor les seves opcions i les idees clares. De tota manera, no em crec diferent del meu partit, només cal veure el to d'en Ridao en tota la campanya. Però Esquerra millor, crec que vam tenir agilitat en el debat. Una gran debat, d'alçada, com esmenta la Tortuga.
Evidentment, el primer que em vaig adonar és que era quasi l’únic que m’havia preparat el meu propi argumentari, preparant-lo a la meva forma d’expressar, la resta duien, menys en Joan Ferrer, els argumentaris oficials dels seus partits. Jo duia el díptic de 35 propostes d’Esquerra, però la resta s’ha anat confegint amb els companys i companyes del Casal.
Més que parlar del que vaig dir a la part més formal, em sembla interessant reflexionar sobre els partits i els diàlegs creuats que van tenir lloc.
El primer que cal dir és que possiblement els representants de CiU i dels PSC no serien el terme mig del seu partit. M’explico. Trobar-se amb un federalista del PSC com en Joan Ferrer pot ser reconfortant perquè s’ho creu, però la sensació que en el seu partit no és un tema preferent hi és sempre. Va dir que el seu partit, el PSOE, hi aposta però de fet, quan vam parlar de la reunió de Santillana del Mar, el que estava clar és que el PSOE si mai hi aposta (no sembla massa creïble), ho fa des d’una visió de la federació de 17 comunitats autònomes, el cafè per a tots, sense permetre una asimetria que Espanya hauria de respectar.
Així mateix, parlant del català al congrés, evidentment va sortir el nom d’en Bono, votaran ells en contra d’en Bono si no tenen grup parlamentari propi? Continuaran votant en bloc al Congrés contra la unitat de la llengua?
De fet, en Carles Agustí, de manera intel·ligent, va treure el tema que a Barcelona, al Senat (que vaig dir que calia reformar ja), Esquerra no es presenta. Vaig respondre que justament l’Entesa al Senat permet dues coses: una, que el PSC actuï de manera diferenciada del PSOE, és a dir, voti postulats pel país, i de l’altra en un sistema de 4 senadors per província (per què ningú no en parla en termes de proporcionalitat), Esquerra no en trauria cap i per això es pactava per a poder treure’l per Lleida i Girona.
Vaig fer èmfasi en que érem l’únic partit independentista. Perquè en el cas del Carles Agustí, ell pot ser-ne però el seu partit i menys el seu candidat, no la defensen. No es va sortir del guió de l’ambigüitat.
Iniciativa va fer un paper estrany, amb molt èmfasi en les polítiques socials. Jo vaig afirmar, perquè ho crec, que no hi haurà polítiques socials efectives sense la independència, atès el dèficit fiscal.
I finalitzo tornant a recomanar llegir les 35 principals propostes del nostre programa.
Crec sincerament que Ridao i rigor són sinònims, i que mentre a Espanya hi hagi els nostres diners i les seves lleis, cal que Esquerra hi sigui i hi sigui forta.
març 11th, 2008 at 10:23 pm
I després del ridicul, que? Sou com la bruixeta del conte de la ventafocs, que sempre és mira al mirall i sempre és la mes bonica. Despres de tants ridiculs i de tantes batacades ja va sent hora de que obriu els ulls a la realitat. Heu viscut amb un nuvol que es desinfla i tornara anys, molts anys, a tornarse a inflar. I el 2014, om queda, on estareu. Doneuli les gracies al Carod, al Puigcercos, al Veldrell, al Ridao. Us han portat, (hi aixó no s’acabat encara) a la miseria i al ridicul.