Monòlegs políticofestius

El passat dimecres vam tornar a les tertúlies debat de Ràdio Gràcia, evidentment marcades per la campanya electoral d’enguany. Aquestes són algunes de les idees, el meu propi argumentari que us poso a disposició per si les voleu comentar. No vaig tenir temps d’exposar-les totes, però formen part dels meus pensaments polítics de principis de curs:

Diada 11-S 2010

• No es tracta d’una Diada més, i no pas per la proximitat de les eleccions, sinó sobretot perquè és la primera post 10-J i sentència del TC, cosa que l’ha feta més reivindicativa que mai, perquè l’eix nacional està pesant molt i marca l’inici de la pre?campanya.
• Quant a Gràcia, el fet que el PP no hagi vingut, forma part de la seva lògica, tot i que crec que no té massa sentit fer un lleig a les entitats que van signar el Manifest del G-6. Volien una excusa per no celebrar la Diada Nacional i la van trobar.

Eleccions 28-N

• La data, massa tardana, ens porta a un escenari de mig recorregut, on tenim tres crisis barrejades (econòmica, nacional, política). Possiblement la tercera ve accentuada per les altres dues, però caldrà considerar-la com a efecte abstencionista o de vot a partits extraparlamentaris.

• La societat catalana i el seu pensament central s’està movent. Les, diguem-ne atzaroses, declaracions independentistes de certs dies de certes persones de CiU ens mostren fins a quin punt l’independentisme ja ha entrat en l’ideari, de forma transversal, de la ciutadania, encara no potser de forma majoritària. Curiosament, com a punta de llança, caldrà reconèixer que ERC ha aconseguit que sigui un pensament políticament correcte, cosa que fa uns anys no. Això és degut al moment polític i, també, al fet que hagi estat en el govern, de forma que tothom ha copsat que es pot governar i ser i declarar-se (important aquest punt) independentista. El món no s’ensorra i es pot continuar governant.

• En aquest moviment, el PSC està no només estàtic, sinó que per les seves xifres està reculant nacionalment. La purga d’un sector catalanista, el desembarcament d’en Corbacho, la fi del pacte amb CpC, la retirada d’en Castells, la marxa d’en Sobrequés i l’entrevista a en Maragall forma part d’aquest retorn al pensament polític dels anys 90. I això, com a càlcul electoral, els pot anar bé, però com a adequació al tempo polític post10-J, els fa abandonar el centre, potser per sempre?

• Deixant de banda l’independentisme d’ERC, més reforçat que mai, els altres partits s’han mogut fent propostes que possiblement siguin encara més utòpiques que la independència. Mentre aquesta només depèn de nosaltres, el concert econòmic de CiU i l’Estat Federal d’IC depèn dels qui no mouen fitxa. Així, necessiten una darrera prova per fer un pas més. Ho puc entendre, però perdem uns anys que necessitem per sortir de la crisi econòmica, i el resultat de l’Estatut, que en del 30-S contenia ambdues idees subtilment. És curiós que qui pacta la rebaixa d’aquell estatut ara vulgui incorporar aquelles propostes.

• La marxa d’en Sobrequés i l’entrevista d’en Maragall no acaben de ser tan sorprenents quan es veu com la permeabilitat de l’statu quo, el moviment entre els dos partits amb més escons, però que no volen anar massa més enllà. Gran error el del PSC de voler fer veure que CiU és independentista, quan aquest pensament, potser a Madrid funciona, però a Catalunya no és creïble.

• Si el vot de la por al PP ja està esgotat com a missatge, el vot de la por a la fractura social és encara més ridícul. Guerra de banderes? Si precisament el que demostra és que la societat és prou madura com per a poder dir el que pensa i no passa res, que dirien els Manel.

• CiU seguirà tirant de la doble xarxa Duran-Puig, i no en veuran una contradicció. Un missatge adequat per a tothom que el vulgui sentir, com sempre.

• Esquerra: sí, també cal parlar del meu partit. Un cop no en som els únics propietaris de la patent independentista, cal i caldrà explicar que el nostre valor afegit i diferencial és que el discurs és més llarg, independència i projecte des de les esquerres, des del republicanisme, i des del treball institucional. És l’independentisme més pròxim, el que porta més anys en lluita i al costat dels veïns i veïnes. Quan més temps portes treballant, més gran és la llista d’errors, cert, perquè només fent et pots equivocar. Però mirem també els encerts, els estratègics (on som i on èrem fa cinc anys). Algú creu realment que hem reculat nacionalment? I parlarem un altre dia de l’obra de govern.

This entry was posted on setembre 17, 2010 at 7:45 am and is filed under General. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.