Ja estem en campanya, així que subliminalment i com qui no vol la cosa, demano el vot per Esquerra. Dit això, que feia dies que tots volíem dir, passaré a comentar el meu punt de vista del debat. Jo no m’oblidaré d’escriure ni esmentaré només els candidats que a mi em semblin, els esmentaré a tots.
Primer comentaré el to general del debat, el funcionament i el paper del moderador. Passaré després a comentar els polítics presents o els partits, que si fa no fa és el mateix doncs crec que eren persones amb prou pes polític dins de cada formació.
Quant al debat, el cert és que va tenir com diferents parts, com irregular en certs moments. Fer un debat de ciutat amb parts gracienques tenia per la gent de Gràcia el seu interès.
Primer hi va haver una ronda de preguntes diferents a cada candidat. Molt subjectives, des del meu punt de vista, coincideixo amb un comentari, atès que algunes eren molt concretes i enverinades (el tema de l’ordenança, una espina per Iniciativa, en Gomà), o molt concretes i sectorials (comerç cap al Ricard), o molt ambigües per als altres tres, de manera que els permetia parlar d’allò que volien. En Lafarga ho va defensar com que era part de les habilitats. Sembla que allò que critiquem de certa política (pregunta’m el que vulguis que respondré el que voldré, com en Vives i en Martí), allà estava ben vist.
Crec que les rondes foren ajustades però hagués estat millor que cada pregunta tingués separadament el seu joc de rèpliques, es corria el risc de barrejar-ho tot.
La segona part referida a nomenclatura va tenir punts molt interessants però la gràcia va estar en la discussió sobre descentralització. Però es van deixar temes sobre la taula importants, com ara el comerç o l’habitatge de manera més estesa.
La part final de preguntes fou una mica càotica, des del meu punt de vista, doncs de vegades responia el més ràpid. A considerar aquests comentaris com a propostes de millora, no pas de queixa.
M’havien parlat molt bé d’en Lafarga com a moderador, però el cert és que no em va fer el pes. Però no perquè no deixés respondre un parell de cops a en Ricard, que també, sinó perquè no va saber tallar de manera enèrgica petites picabaralles de vegades un xic infantils (es veritat, no ho és, faltava el i tu més, entre en Carles Martí (PSC), sempre, i de vegades en Cornet (PP) i de vegades en Vives (CiU).
Anem ara pels candidats:
– Jordi Cornet (PP): el paper replicant d’en Fernández Díaz, en alguns moments va saber fer centrar el debat sobre el seu partit, que té mèrit, i més incisiu que l’altre de l’oposició. No ho va fer malament del tot, la veritat, per ser qui és, però no vaig entendre dues coses: primera, que s’allunyés en certs moments del seu propi partit, com a manca d’autoestima, com dient que són els bons tot i ser del PP. Segona, posar el País Valencià com a exemple urbanístic.
– Ricard Gomà (IC-V-EUiA): el tenia com un dels bons polítics d’IC-V, però em va decebre. Va començar bé amb un tema difícil com el de les ordenances, però després de ser molt ben respost per en Ricard sobre un parell de temes es va anar diluint, més pendent, em va semblar, del moment de marxar que del debat. Quan marxà a mitges, en Farriol va sortir i ho va fer en la seva línia. Possiblement li quedava gran el paper, però com és amic crec que ho va fer bé, tot i que anava a redós d’en Ricard. Va aprofitar una falca per parlar d’habitatge, veig que ara tenen pressa per parlar-ne després de tants anys.
– Antoni Vives (CiU): un bon exemple de ser un teòric que no coneix la pràctica, un intel·lectual que sap parlar en públic però que no semblava oferir una alternativa viable per canviar les coses. La seva acusació de turisme sexual a Barcelona com a paradigma va fer aixecar exclamacions fins i tot dels gossos de la Plaça del Nord. Va cometre algun error més en els temes i no va tenir cap problema en interrompre la gent. Que digués que a Gràcia no s’havia fet un procés participatiu sobre el Pla de Mobilitat en va fer pensar en un parell de tècnics i el posat que haguessin pres. Possiblement també n’esperava més, com si s’hagués preparat el debat per llençar unes idees força però no per debatre sobre polítiques concretes. Discurs molt genèric i poca cosa més.
– Carles Martí (psc-PSOE): no em va sorprendre tant. Ja l’he vist diverses vegades. Crec que té un to molt bregador i contundent, però pot ser adequat per un plenari o per un programa de televisió però no sé si és l’escaient per un debat polític, on la gent vol sentir propostes i no picabaralles, per això ens quedàvem a casa. Un xic nerviós i a la defensiva, tirava molt d’un full on llegia per no deixar-se res. Sempre m’agraden els polítics que diuen “diré tres coses” i les van desgranant sense perdre el control del guió, implica agilitat i discurs assimilat. És seguretat i és difícil, no és el seu cas. Em va sorprendre que, a Gràcia, prengués el to tan centralista, essent regidor de districte, tot i que ser-ho de Ciutat Vella deu tenir aquestes coses. No va saber jugar amb el tema nomenclàtor i mostrar comprensió.
– Ricard Martínez (Esquerra): sempre se’t fa difícil jutjar una persona tan propera, però crec que el vaig veure créixer un nou estadi. Atemperat, no va entrar en cap picabaralla, ni quan no pogué respondre un parell de cops i segurament en ser el que estava més tranquil, perquè estava preparat, jugava a casa i la feina feta et dóna un plus de seguretat. Em va agradar que la gent de Gràcia el veiés parlant de temes de ciutat, demostrant que també els domina. Segurament fou el més enginyós, com les diverses frases que recull a la Tortuga. La proposta de l’Ovidi per a l’auditori és bona. La proposta d’en Musons per a Nomenclàtor és genial (pobre Albert!). En el tema de la descentralització mostrà que ens creiem això de la Barcelona dels Barris, que parlar dels consellers en eteri és fàcil i el fet que defensés que cal parlar de la seva capacitat executiva i no només de com s’escullen és símptoma que coneix la realitat. En nomenclàtor prengué una posició de descentralització per convicció i no, com altres, perquè tocava dir-ho. Moltes de les seves idees eren prou bones com perquè els altres li donessin constantment la raó (senyal que la idea era central). Bona la idea que el President del Districte pugui ser un conseller.
En conclusió, crec que l’important no era guanyar sinó ser convincent i demostrar capacitat d’anàlisi de la realitat i els problemes, perquè és el primer pas cap a la seva solució, i oferir propostes de canvi. I crec que en Ricard en això fou el millor. No sóc objectiu? Crec que la sensació de tothom és la mateixa, però em puc equivocar, o poden no donar-me la raó.
He dit ja que voteu per Esquerra? Em penso que sí, però hi torno, Voteu Esquerra!! 😉
1 Comment | 
Campanya Municipals 2007 | 
Permalink
Posted by AlexLopez
