Monòlegs políticofestius

El passat dimecres vam tornar a les tertúlies debat de Ràdio Gràcia, evidentment marcades per la campanya electoral d’enguany. Aquestes són algunes de les idees, el meu propi argumentari que us poso a disposició per si les voleu comentar. No vaig tenir temps d’exposar-les totes, però formen part dels meus pensaments polítics de principis de curs:

Diada 11-S 2010

• No es tracta d’una Diada més, i no pas per la proximitat de les eleccions, sinó sobretot perquè és la primera post 10-J i sentència del TC, cosa que l’ha feta més reivindicativa que mai, perquè l’eix nacional està pesant molt i marca l’inici de la pre?campanya.
• Quant a Gràcia, el fet que el PP no hagi vingut, forma part de la seva lògica, tot i que crec que no té massa sentit fer un lleig a les entitats que van signar el Manifest del G-6. Volien una excusa per no celebrar la Diada Nacional i la van trobar.

Eleccions 28-N

• La data, massa tardana, ens porta a un escenari de mig recorregut, on tenim tres crisis barrejades (econòmica, nacional, política). Possiblement la tercera ve accentuada per les altres dues, però caldrà considerar-la com a efecte abstencionista o de vot a partits extraparlamentaris.

• La societat catalana i el seu pensament central s’està movent. Les, diguem-ne atzaroses, declaracions independentistes de certs dies de certes persones de CiU ens mostren fins a quin punt l’independentisme ja ha entrat en l’ideari, de forma transversal, de la ciutadania, encara no potser de forma majoritària. Curiosament, com a punta de llança, caldrà reconèixer que ERC ha aconseguit que sigui un pensament políticament correcte, cosa que fa uns anys no. Això és degut al moment polític i, també, al fet que hagi estat en el govern, de forma que tothom ha copsat que es pot governar i ser i declarar-se (important aquest punt) independentista. El món no s’ensorra i es pot continuar governant.

• En aquest moviment, el PSC està no només estàtic, sinó que per les seves xifres està reculant nacionalment. La purga d’un sector catalanista, el desembarcament d’en Corbacho, la fi del pacte amb CpC, la retirada d’en Castells, la marxa d’en Sobrequés i l’entrevista a en Maragall forma part d’aquest retorn al pensament polític dels anys 90. I això, com a càlcul electoral, els pot anar bé, però com a adequació al tempo polític post10-J, els fa abandonar el centre, potser per sempre?

• Deixant de banda l’independentisme d’ERC, més reforçat que mai, els altres partits s’han mogut fent propostes que possiblement siguin encara més utòpiques que la independència. Mentre aquesta només depèn de nosaltres, el concert econòmic de CiU i l’Estat Federal d’IC depèn dels qui no mouen fitxa. Així, necessiten una darrera prova per fer un pas més. Ho puc entendre, però perdem uns anys que necessitem per sortir de la crisi econòmica, i el resultat de l’Estatut, que en del 30-S contenia ambdues idees subtilment. És curiós que qui pacta la rebaixa d’aquell estatut ara vulgui incorporar aquelles propostes.

• La marxa d’en Sobrequés i l’entrevista d’en Maragall no acaben de ser tan sorprenents quan es veu com la permeabilitat de l’statu quo, el moviment entre els dos partits amb més escons, però que no volen anar massa més enllà. Gran error el del PSC de voler fer veure que CiU és independentista, quan aquest pensament, potser a Madrid funciona, però a Catalunya no és creïble.

• Si el vot de la por al PP ja està esgotat com a missatge, el vot de la por a la fractura social és encara més ridícul. Guerra de banderes? Si precisament el que demostra és que la societat és prou madura com per a poder dir el que pensa i no passa res, que dirien els Manel.

• CiU seguirà tirant de la doble xarxa Duran-Puig, i no en veuran una contradicció. Un missatge adequat per a tothom que el vulgui sentir, com sempre.

• Esquerra: sí, també cal parlar del meu partit. Un cop no en som els únics propietaris de la patent independentista, cal i caldrà explicar que el nostre valor afegit i diferencial és que el discurs és més llarg, independència i projecte des de les esquerres, des del republicanisme, i des del treball institucional. És l’independentisme més pròxim, el que porta més anys en lluita i al costat dels veïns i veïnes. Quan més temps portes treballant, més gran és la llista d’errors, cert, perquè només fent et pots equivocar. Però mirem també els encerts, els estratègics (on som i on èrem fa cinc anys). Algú creu realment que hem reculat nacionalment? I parlarem un altre dia de l’obra de govern.

Igual que vaig fer l’any passat, enguany recomano algunes lectures, les més reconamables que m’han acompanyat aquest any. A la vegada, us explico les lectures que faré, i m’obro a que em proposeu noves lectures, l’any passat vaig fer cas d’algunes. M’adono volgudament que cada cop m’acompanyen més obres menys polítiques, com a desconnexió de les hores que ja hi dedico.

David Lodge. La vida en sordina

David Lodge, un dels grans mestres anglesos del que en diuen novel·la de campus, ambientada en el món universitari. Si és recomanable “La caída del museo británico”, aquest cop pren una visió més autobiogràfica prenent com a protagonista un professor que es va tornant sord. Tot i així, continua tenint la ironia de retratar el món universitari i les seves misèries de forma brillant.

Tom Sharpe. The Gropes

La darrera novel·la de l’escriptor resident a Llafranc, em penso. Un geni, com sempre. Si bé els músics cada cop fan més concerts, la solució pels escriptors hauria de ser fer sopars amb els seus lectors. Quan pagaria jo per sopar amb en Tom Sharpe? Gran pregunta!

Patrícia Gabancho. El fil secret de la història

Amb la Gabancho em passa com amb la Rahola, tot més digerible llegida que escoltada. Un llibre que sorprèn pel relat que fa del país a través de la biografia de persones que van anar més enllà, diferents, originals, trencadores, des de Ramon Llull a Verdaguer, passant per les bruixes, el paganisme, Monturiol, i altres.

Toni Soler. L’última carta de Companys

En l’època de la novel·la històrica de tret senzill, una novel·la que més que del passat, ens fa pensar en el present, la política i el país. Fàcil de llegir, i fàcil de somriure, tot i donar una visió diferent d’en Companys, si bé ja al Minoria Absoluta també ens oferien una visió diferent d’en Macià.

Robert J. Sawyer. FlashForward

Novel·la en la qual es basa la sèrie de televisió, tot i que des d’una vessant més científica i menys policial que a la sèrie. Recomanable a científics i gent d’esperit de ciència. Conté algunes de les paradoxes i curiositats de la sèrie i hi surt el CERN, cosa que personalment té un valor afegit per la recerca que faig a la UOC.

Andreu Martín. Barcelona Tràgica

Novel·la històrica ambientada a la Setmana Tràgica. Ben documentada, et fa reviure com era viure a principis del segle XX, i entendre que Barcelona era una ciutat asimètrica, injusta i efervescent sindicalment.

Mark Haddon. Un petit inconvenient

Del mateix autor d’”El curiós incident del gos a mitjanit”, una novel·la plena d’humor de l’anglosaxó, sense estridències però amb la ironia de les petites coses que ens fan somriure cada dia.

Elle Newmark. El cuiner del Dux

Novel·la històrica centrada a la Venècia del Renaixement, on el poder i els fogons s’entrellacen d’una forma curiosa i amena.

Javier Cercas. Anatomia d’un instant

El que m’agrada d’aquesta obra, a banda del to de novel·la, és sobretot com planteja el que se sap, el que es pot intuir i el que possiblement no sabrem mai sobre el 23-F.

I aquests són els llibres que m’acompanyaran aquestes vacances. Uff, ara que ho veig, ja es pot dir que sóc un utòpic i que no em donarà temps de llegir-les totes. Ja us diré si ho aconsegueixo.

Bones vacances

Pius Alibek. Arrels Nòmades

Oriol Illa. Independentisme Català. Entre el símbol i la institució

Revista Eines, número 12. Política 2.0

A.B. Yehoshua. Una dona a Jerusalem

Amin Maalouf. Un món desajustat. Som la prehistòria d’una nova humanitat?

Yoram Kaniuk. Confessions d’un bon àrab

Núria Esponellà. Rere els murs

Ian MxEwan. Dissabte

Jordi Gendra i Manel Frau. Identitats en conflicte. Una visió catalana d’Israel

En primer lloc, el que vull deixar clar és que aquest article és pretesament personal i fruit de les reflexions que aquests dies estic tenint amb gent del partit, amb gent d’altres partits i amb gent de fora dels partits. Però voldria iniciar aquest debat amb calma, i sense presses. Massa poc temps entre el 10J i les eleccions per a fer les coses com cal, penso.

Per als qui no ho sàpiguen, el qui escriu això és un independentista d’esquerres o una persona d’esquerres independentista. Entès això i estan fart que se’l faci sempre triar entre una cosa i l’altra, cal construir un debat allunyat de les rodes de premsa.

Ara mateix, sobre la taula tan sols veig dues opcions, tot tenint en compte que no sé si són incompatibles, és a dir, que el que sembla una disjuntiva podria ser una copulativa, cosa que sempre té el seu “morbo”. Per a que sigui copulativa, ERC ha de ser el pal de paller, entenc.

Escric això sota la premissa que qualsevol de les opcions que es prengui no serà la majoritària a les eleccions de l’octubre, sinó que penso que s’ha de pensar més a mig termini. Reconegudament o no, el paper d’Esquerra com a catalitzador del procés és innegable. La famosa Batalla de les Idees. Però més enllà d’una batalla, hi ha una guerra ideològica a guanyar. A partir d’aquí, com s’ha de construir l’independentisme? I parteixo, perquè se m’entengui, que alguna cosa cal fer, no es pot estar estàtic davant de l’onada de fons que hi ha al país. Deixant això clar, què el que es podria fer? Això és el que voldria compartir, tot donant el meu parer.

Parteixo que el més possible ara mateix, és que el centre-dreta nacional guanyarà les eleccions, tot i que encara no se’n coneix el marge que tindrà. De fet, el centre-dreta nacional està endreçat i ben endreçat. Dos partits, el majoritari tendint al sobiranisme, i el minoritari instal·lat en el perpetu unionisme.

I com estan les esquerres? En tres partits i diverses ànimes. Quin crec que ha de ser el paper d’Esquerra Republicana? Bàsicament tenim dos objectius, un primer que és la construcció d’una Esquerra Nacional que condueixi a un pacte d’Estat amb el centre-dreta i assoleixi finalment el segon objectiu, la independència.

Ara, aquesta via estratègica es veu sacsejada per la irrupció d’un sector transversal, tan transversal com ho poden ser inicialment tres persones, ara moltes més, que oblida l’eix esquerra-dreta i aposta per una candidatura única. Entenc que sobre això hi ha dos problemes:

–          en primer lloc, parafrasejant el famós crit “Sense València, no hi ha independència”, podem dir que “sense Convergència, no hi ha independència”. Una Convergència (i Unió, no m’oblido de l’amic) que a punt de recuperar el poder, no té cap ganes de mullar-se en un procés amb el qual no té consens intern. Se sent forta i a punt d’assolir el poder. Es pot obtenir aquesta majoria ara i sense Convergència? Jo dic que no. Quanta gent independentista de CiU abandonarà ara aquest vaixell?

–          En segon lloc, quin sentit té aquesta candidatura unitària en un Parlament que continua treballant quatre anys en molts i diversos temes? Opina el mateix el liberalisme independentista que l’independentisme d’esquerres? Serà un exemple de desunió en molts temes mentre no es parli d’independència. O la candidatura hauria d’arribar el dia que hi hagi prou acumulació de forces com per a poder proclamar-la a l’endemà i poder tornar a fer eleccions, un cop independents?

Vista aquesta visió, l’altra seria que ERC es dediqui a jugar el que crec que ha de ser el seu paper, la construcció d’un espai d’esquerres nacionalment sobirà i postfederalista. Personalment, tres partits a l’esquerra em semblen massa. O jo no sóc ecoindependentista? O jo no sóc indepesocialista? Em penso que cal endreçar l’espai bàsicament en dues opcions: aquells qui volen anar més enllà del postfederalisme i els qui no. Podem dir-ne una Olivera Nacional, per no esmentar sigles, si voleu. No crec que calgui entrar ara en aquest debat.

Qui està cridat a ocupar aquest espai majoritari, doncs? És evident que el PSC acaba de regalar el centre polític, no perquè s’hagi radicalitzat, sinó perquè el país s’ha mogut cap al sobiranisme i ha quedat ancorat, al menys una part però la que pren les decisions, en l’unionisme com a resposta. Per a saber més, preguntar-li a la Carme Chacón. Regalat el centre, cal doncs omplir-lo.

Repeteixo. Qui està cridat a ocupar aquest espai majoritari, doncs? El sobiranisme d’esquerres. Des del més radical, si en voleu dir així, que seria l’espai sociològic de les CUP, si té sentit ara aquest adjectiu de radical. No s’estan entenent Euskal Alkartasuna i Batasuna, no hem de poder fer el mateix aquí, quan no hi ha ni el record de la lluita armada? Però, no ens enganyem, el gran gruix vindrà del PSC, d’Esquerra i d’Iniciativa-EUiA.

El PSC està en debat. Indubtable. Possiblement el darrer acte de vassallatge d’en Montilla ha fet decidir a molts que ja n’hi ha prou. Independentistes de fa quinze dies, tàctics si voleu, però omplerts de pragmatisme i lògica política. Possiblement aquest debat i aquesta escletxa s’eixamplin quan perdin els governs que perdran properament. Mai no havien tingut tant poder per a adonar-se que seran ells qui el perdran per no haver sabut defensar el país. Potser un altre congrés tipus Sitges? El darrer congrés d’aquest etern debat de les dues ànimes? Ja ho vaig dir, o el PSC sap ser postfederalista o hi haurà una Catalunya postPSC. Possiblement, es veurà que alguns acantonats en el regionalisme no eren tan federalistes com repetien.

I Iniciativa? D’una vegada caldrà que entenguin que el debat rau en saber trobar el mateix consens que tenen per a Palestina o el poble saharaui. Per què ha de ser més senzill defensar unitàriament el poble palestí que el poble català? Els nous dirigents han d’acabar amb les ambigüitats i reconèixer que el federalisme està tocat i enfonsat. Entrat en aquest debat, en què més pensen que pensem diferent? Potser seria la part més dogmàtica del moviment, però hi tindria cabuda.

I Esquerra Republicana? L’únic que no ha d’estar a debat és la seriositat del projecte. És possible que amb un ent més gran es perdés perfil. Cert. Però també és cert que el país demana passes i cal saber-les llegir. Certament haurà de ser el pal de paller, com a partit majoritari de l’independentisme. Si no s’entén que la llei d’Hondt és clau per a poder crear majories, és que aquí hi ha massa franctiradors oral i pocs cohesionadors socials.

Sí, possiblement hi ha dos moviments independentistes que s’han d’entendre. L’independentisme impacient i el, diguem-ne, tàntric. L’impacient creu que ja és possible. El tàntric entén que s’estan fent passes però cal saber esperar i acumular i recircular forces i fluxes.

Aquesta nova Esquerra podria ser la Convergència i Unió de l’eix d’esquerres? Possiblement per a tenir majoria social, hauria de perdre una part de la contundència del discurs, que no el projecte solidesa en el discurs i el camí ben clar i marcat. El que crec és que mai no hauria de caure en l’ambigüitat que tan mal fa a les esquerres. Ni al peix al cove, sinó al discurs de “la terra per qui se la treballa, el peix per a qui el pesca”.

I tot això en un context d’il·lusió. Només cal veure com caminen i opinen els federalistes per saber que aquest seu projecte no engresca. Com ja he dit algun cop, seria com aquell single que se’l veu tan necessitat de parella tot i saber que no té opcions, que no se sap fer atractiu.

I, sobretot, i també, haurà d’oferir un nou model de país des de l’esquerra. No volem ser independents per a repetir els mètodes d’un estat del segle XX. Res millor que aprofitar per pensar com volem que sigui aquest nou país. Un país amb administració electrònica com a eina, amb la competitivitat com a timó, el coneixement com a vector econòmic, i amb la voluntat de servei que intueixo que hi havia en els ulls de tots aquells qui van entrar als Ajuntaments a finals dels setanta i a la Generalitat a inicis dels 80. Aquesta força motivadora és la que ens hauria de permetre crear el país just socialment que justament volem.

Bé, em penso que ja he opinat. No tinc la veritat absoluta i aquest debat, de forma més plàcida i amb menys agenda plena, m’acompanyarà aquest estiu. Perquè com sempre dic, no cal fer una cursa de 100m llisos, com són les eleccions de l’octubre, sinó els 3000m, amb els obstacles a compte i pagats pel govern espanyol, la Noria i aquells quintacolumnistes que volen fer-se perdonar a Espanya. I el govern serbi, ja que hi som, posats a tornar favors pel tema de Kosova, una nova aliança que ni la de les Açores, Rússia, Sèrbia, Grècia i Espanya. Meravellosament engrescador.

Així doncs, no hi ha massa opcions per a triar. I això és bo, però el que cal és continuar fent passes endavant. El debat i la internacionalització del “cas català” aniran a favor nostre. Som-hi, doncs, amb la força de la raó i la raó de sentir-se forts.

Mai no he estat persona de lideratges tal com veig que els entén força gent. Per a mi hi ha un tipus de lideratge associat a la capacitat intel·lectual amb grans dosis d’empatia i un respecte que es guanya i no que s’imposa. A partir d’aquí, només hi ha feina per a poder ser jutjat.

En canvi, crec molt en els equips, els “Dream Team”, on no s’exerceix un lideratge individual sinó conjunt, tot i percebre’s que hi ha figures destacades i l’equip rutlla i rutlla bé.

A partir d’aquí, què crec que succeeix en l’actual moment polític? Crec sincerament que hi ha una cerca errònia del líder. El líder no es crea en 48 hores. O en Pujol i en Maragall no van emergir després d’anys i anys de feina? Buscar un líder ara a corre-cuita em sembla un error. Si tens l’objectiu clar i un bon equip, a mi no em calen líders. I crec que, lícitament potser, hi ha massa gent que vol ser líder, i menys que vulguin estar al darrera donant suport.

Sobre la proposta d’en López Tena i altres, diria que possiblement encerten en una determinada anàlisi, com li va passar a en Carretero, però s’equivoquen en les receptes, les formes i els tempos. Les grans coses no es couen en rodes de premsa, que és on es cristal·litzen, ni enviant missatges a una gent criticant i després demanant-los unitat. La unitat és el resultat d’una feina de formigueta. Si es vol cercar aquesta gran coalició, les coses es preparen, a foc lent i lluny dels flaixos.

Vol dir això que estic en contra de la coalició? No, però m’explico. Seria un error no escoltar l’onada de fons que hi ha al darrera.

Primer es crea la coalició i després es presenta. Si no, és l’oportunisme a disposició d’una campanya. És de manual que el petit no pot marcar els tempos sense tenir en compte el gran. Falta molta diplomàcia i sobren massa flaixos.

Però parlem del país, que és l’important. Cal reconduir el debat i fer que alguna cosa fructifiqui. És una partida d’escacs que no hauria d’acabar en taules. Sí, busquem la unitat, però la de debò. Aquella que suma i deixa de dividir-nos.

Sí, és el clam del 10J, bastir un projecte independentista potent, en la línia del que expressa en Ricard.

No és una cursa dels 100m llisos, com alguns volen fer creure, sinó més aviat, uns 3000m i amb obstacles.

Més enllà de respostes de manual, alguns seguirem treballant, com fem en el dia a dia per bastir ponts, com són també les consultes, llocs per a construir unitats més enllà dels partits. És el que ens va fer començar a militar. Cap de nosaltres hi ha entrat per ser regidor o conseller de districte, per molt digne i engrescador que sigui, sinó per canviar les coses i lluitar pel que creus.

Coalició? Busquem-la, però la que eixampli de veritat l’espai independentista, no només la que aglutini l’existent vot dispers, sinó la que vagi més enllà, la que pugui engrescar gent que no ho hagués votat mai. No contra ningú, sinó a favor del país.

És un repte que el principal partit de l’independentisme no pot defugir. Però fem-ho bé. No per ressentiments, sinó per sumar.

El meu telèfon no sonarà, :), però potser caldrà fer algunes trucades.

Fer una coalició independentista sense ERC és com fer una Lliga Catalana sense el Barça.

Fer una coalició sense considerar els qui són independentistes des de la sentència o des del 10J és com fitxar Messi perquè et marqui les línies del camp.

Sí, busquem la coalició, però la de veritat, no la mediàtica i personalista, sinó la de país. Trigarem més, potser, però serà la que se’n sortirà.

Escric mentre encara em venen ressons d’ahir. Sí, hi era i ho he palpat, però tot i així aquest matí, veient el 3/24 i llegint els diaris, tot pren una força encara més gran. Sí, hi eres, també, amb mi, amb   nosaltres, el poble, un poble, una nació, un país, el meu país, el teu país.

Expiro lentament mentre penso en el proper a escriure, el proper a fer. I mesuraré els mots, afònic com estic, per donar-los la força i la contundència necessària.

Fora fàcil portar l’aigua al meu molí. Podria parlar d’Esquerra Republicana, i de la força que pren el seu missatge, antic i molt llarg. I tan sols avui, què en podria dir?

Però avui parlaré de país, i de visió política. Seré neutral? No sóc un pop llefiscós, no vull ser neutral. Però pensaré en el pensament central del meu país.

Alguns ho forçaran més, altres menys. No diré que tothom que ahir era al carrer era independentista, però sí afirmaré dues coses:

1.Comença a esdevenir el pensament políticament correcte, el central, el de projecte de futur, ja no és el radical dels anys 80, no sóc l’adolescent que no sabia equilibrar amor i odi. L’independentisme ja no serà mai més un sentiment d’odi, sinó el d’amor a un país. Ja a ningú no incomoda tantes i tantes estelades. El Passeig de Gràcia era ple d’estels blancs i vermells. L’estelada ja és la tieta dels dinars familiars.

2.Ningú no gosava cridar res més. No per no ser gent, no per por, sinó perquè els qui defensen altres vies, s’han quedat orfes i sense esma ni alè. A qui pots explicar la via federal? Avui els federalistes llepen les seves ferides, i potser és el moment que posats a voler ser federal, mirar el País Valencià i les Illes, ja que vols seguir sent federal. Allà, potser, trobaràs qui es vulgui federar amb tu. Algú tenia esma per cridar a la defensa de l’Estatut? En Bob l’Estatut del Polònia? Algú vol defensar una causa perduda? Agafem la insostenible sentència del TC (no només pel paper necessari per a imprimir, sinó pel contingut) i fem-ne la foguera d’un demà millor. El federalista després de la sentència tan sols pot anomenar-se com els nous singles, aquells que queden per fer activitats, eternament solters.

L’independentisme surt amb deures de la manifestació. Una part més estrident, la que és capaç de colar-se i forçar les coses, farà un camí, sol, si vol. L’altra, la que només pensa en sumar gent al projecte, haurà i haurem de meditar molt com vol continuar creixent i estructurar-se per a saber assolir les fites. L’independentisme ja no és només d’Esquerra. Ja no en som el garant de les essències. Com un virus que es traspassa per l’aire, s’ha infiltrat, per sempre, en la resta de partits. La famosa batalla de les idees va per davant. Sí, hem guanyat la batalla i ja està a l’agenda, però ja no és només nostra. I, als qui ens importa més el país que el partit, és hora que comencem a pensar en les properes passes.

Possiblement CiU té més votants independentistes que ERC, on ho són quasi tots. Possiblement el PSC té més votants independentistes dels que ha tingut mai. Possiblement IC i EUiA saben ja que no poden defugir més el debat, el que val pel Sàhara i Palestina és fermament la millor opció pel poble català.

I doncs? Doncs ara toca pensar en com anar més enllà. Jo ja he tancat una època que no vaig viure iniciar, com va ser la transició. Però aquesta sí que la visc, en els millors anys de la meva vida, que deia aquell a qui ja se li han passat. Més que mai, tinc un deure assumit, un compromís. Ahir vaig tornar a saber per a qui lluitem. Hi ha poble i el poble espera i desitja. I no estem en això de la política, més gran o petita, per a fer acomplir aquests desitjos?

L’independentisme té un repte, el repte, de marcar el camí, per a un país. Diuen que els joves passen de la política. Potser sí, però no passen del seu país. I volen més, i tot i saber que darrera nostre hi haurà qui pugui prendre el relleu, ara ens toca. Ara sí toca.

Però fem-ho, agafem els federalistes desvalguts i desorientats i prement la seva mà acompanyem-los a fer el següent pas, el que costa, canviar de pensament i futur, reinventar-se. No són les crisis una oportunitat per a innovar? Si en Maragall vol liderar el que resta del federalisme per a poder dir de veritat el que el seu avui preguntava a l’aire, li ho posarem fàcil.

Agafem els convergents i eliminem el seu vertigen natural. Si en Pujol vol passar a la història com el pare de la independència, li farem el lloc que es mereix. Després lluitarem perquè el seu sistema econòmic no sigui el que tingui el nou país. Però les noves fornades, formades en el sobiranisme, també han de fer els deures des de dins.

Prenguem la mà dels independentistes impacients, els ètnics, els identitaris i aquells que només volen ser líders del seu petit mas i ensenyem-los el nou país, el que neix al Raval i no aniran mai a la Cerdanya a esquiar. I fem-los veure que ells també són país, i és també per a ells que el volem lliure.

Pensem bé, doncs, les següents passes a fer. Per arribar tots junts i units. No la unitat per rebaixar el missatge, sinó la unitat per ser valents i anar més enllà del que aniríem per separat.

Si els nord-americans tenen el 4 de Juliol i els francesos el 14 de juliol, no podem tenir els catalans un 10 de juliol?

Fa una TARDA clara i tranquil.la,
hi FA CALOR, LA DE JULIOL.
Els convidats van arribant i
van omplint “RIUS I TAULET”
de colors i de perfums.

Heus aquí EN MIQUEL PAGÈS,
en FLORENSA AMB EN METGE,
En MELGAREJO I EN BOTET
i LA MAR GIL,
ELS DEL CARGOL I ELS DEL COLL.

Oh ! Benvinguts ! Passeu, passeu,
de les tristors FAREM NACIÓ.
Que AQUESTA MANI TAMBÉ ÉS vostra
si és que hi ha … MANIS d´algú.

Hola ESPRIU ! i SANAGUSTÍN!
RÍCARD MARTÍNEZ i L’ESTRUCH.
EN JOAN LAFARGA I EN CASASSAS,
TOT EL G-6, LA GENT DEL CEG
I LA DOLORS QUE VE RIENT.

Oh ! Benvinguts ! Passeu, passeu,
de les tristors FAREM NACIÓ.
Que AQUESTA MANI TAMBÉ ÉS vostra
si és que hi ha … MANIS d´algú.

I VE TAMBÉ LA JOSEFINA,
UNA ESTELADA I L’ALEMANY.
REPUBLICANS I CONVERGENTS,
“EL” FEDERALISTA ESPANYOL,
I TOTA LA GENT DELS DECIDEIX

Oh ! Benvinguts ! Passeu, passeu,
de les tristors FAREM NACIÓ.
Que AQUESTA MANI TAMBÉ ÉS vostra
si és que hi ha … MANIS d´algú.

A les CINC han arribat,
ON ERA RIUS I ARA JA ÉS VILA.
En SALAT I EN BALANZÀ,
LA GENT DEL CENTRE.
i l´ ORFEÓ.

Oh ! Benvinguts ! Passeu, passeu,
de les tristors FAREM NACIÓ.
Que AQUESTA MANI TAMBÉ ÉS vostra
si és que hi ha … MANIS d´algú.

ARA VE EN VÍCTOR AMB L’AGUSTÍ
i EN ROGER I EN BARBERÀ.
La SANDRA VÉLEZ I LA MARTA,
GRACIAMON i EN GISPERT,
en COMPANYON i L’ÀLEX D’ERC.

Benvinguts passeu, passeu.
Ara ja no hi falta ningú,
o potser sí, ja me n´adono que tan sols
hi faltes tu …

També pots venir si vols.
T’esperem, hi ha lloc per tots.
El temps no compta ni l´espai …
QUALSEVOL NIT, SÍ SOM NACIÓ

Dissabte, a les 17:00 a la Plaça de la Vila de Gràcia!!!

Aquests dies s’estan duent a terme els Plans Estratègics dels barris a l’Ajuntament. Com si fossin les Setmanes Fantàstiques del “Corte Inglés”, cada setmana, 3 dies, 3 hores per dia, es parla temàticament de determinats aspectes de cada barri, sobresortint Urbanisme, Mobilitat, Equipaments i Participació.

Després de l’experiència ja de dos barris, Vallcarca-Penitents i el Coll, les sensacions són dubtosament pessimistes. Des d’ERC ja vam dir quan es van presentar que no crèiem que fossin políticament oportunes i estratègicament adequades, però que hi participaríem. I ho estem fent com en totes les comissions i reunions on anem, sent sempre constructius, tot fent propostes i també sent crítics quan cal.

Per dir aspectes positius:

1. En primer lloc, els documents de diagnosi dels tècnics de barri. Positiu per la part de reflexió que tenen, sobretot els DAFOs, tot i que és evident que poden ser considerats més com a documents de treball que no pas finals, i hi falten dades de futur per a poder prendre decisions.
2. Fem xarxa entre diverses entitats, que parlen de temàtiques que no els són tan properes en el seu dia a dia.

A partir d’aquí, les parts negatives, tal com les percebo:

1. Més que un Pla Estratègic, és un PAD de 10 anys vista. Són massa semblants als processos d’elaboració del PAD. Agafem una temàtica, amb els seus punts forts i febles i en fem esmenes. La majoria són evidents i hi falten elements de futur. Potser és perquè jo tinc un coneixement acumulat en el temps, però no semblen aflorar grans propostes, sinó les que ja es recullen habitualment en un PAD però més a mig termini. Una manera de dir que un PAD es queda curt, entenc.
2. Manca visió global i de futur. I no ho dic per la gent, sinó per com es planteja el procés la metodologia que s’empra, que no permet aflorar visió global sinó solucions als problemes actuals, i no hauria de ser així. Sí, allò que en diem model de barri, no s’esmenta. Si no es recull en les sessions, com es farà? Agafarà l’equip de govern les propostes i en farà unes línies estratègiques? Seran, doncs, les seves línies estratègiques? I que hauran fet els assistents, validar-les només? Caldria que es fessin unes línies a partir de les propostes, i que aquestes s’haguessin pogut prioritzar per a poder dibuixar els accents.
3. Poca participació. És cert que hi ha, trobo, poca gent, un cop traiem consellers, tècnics i altres persones del Districte. No s’ha sabut engrescar la gent, potser perquè no es transmet realment la utilitat, una certa sensació d’ara toca perquè tota la ciutat farà això, en un moment estrany, a un any d’eleccions, amb un equip de govern mancat de lideratge i el desgast evident que comporta. I la poca participació és el pitjor per a un Pla estratègic i de participació, perquè surten legítimament esbiaixats. Per això massa sovint des d’ERC optem per no dir massa per no marcar el debat, tot i que per a d’altres segur que intervenim massa. Al Coll, per exemple, no vam poder evitar intervenir quan es deia que es tancaria l’IES Bosch i Gimpera i el Centre de Serveis Socials del barri com si res.
4. Per respecte i deure, hi assistim. No entenc com CiU no hi va ni que els consellers de Govern sembla que hi passin per allà, més que ajudar a pautar el debat. És cert que hi hauria el risc del dirigisme si el Govern intervé, però semblen absents del procés. Quant a CiU, es pot ser crític, però hi hem de ser. Perquè em sembla una manca de respecte a la gent que hi està assistint. I, també, perquè res com assistir per a poder ser crítics com ho estic sent, però des del coneixement.
5. Les decisions es prenen en base a dades. Falten dades de futur, d’envelliment de la població, de percentatges de nouvinguts que s’esperen, del mapa escolar, de vehicles que hi haurà, elements de futur que permetin dibuixar millor el diagnòstic, sinó es prenen decisions sobre dades del present i no funcionen, perquè han canviat les perspectives. Quina tendència s’entreveu respecte l’oci i l’espai públic? Canviaran els usos dels equipaments, els seus models de gestió? Serà la pràctica de l’esport una lògica habitual en les receptes dels metges com vam promoure al CAP Larrard en el programa Salut i Esport en el mandat anterior?
6. Els plans estratègics ensenyen algunes vergonyes del PAD. Diu el PAD:

“Elaborar, d’acord amb les bases treballades des del Sector de Serveis Personals de l’Ajuntament, un pla d’equipaments del districte de Gràcia. El Pla d’equipaments ha de ser l’eina de planificació, de racionalització i de gestió que el Govern del districte necessita per aconseguir l’òptim nivell de qualitat de vida i de cohesió social per al conjunt de la ciutadania”

Té sentit fer el Pla Estratègic sense haver fet el Pla d’Equipaments? Crec que no, perquè quan en el mandat anterior es va fer allò de la Barcelona dels Barris, es va dir (i recordo amb la Iolanda anant a explicar-ho a diversos llocs, quan era a govern) que es faria un llistat d’equipaments que cada barri havia de tenir i a partir d’aquí es podrien detectar mancances. Això no s’ha fet, i no es pot pretendre fer-ho a partir de les propostes estanc fetes. Ja ho vam dir que s’haurien de lligar les dues coses, i no creiem que s’estigui fent.

Altres coses que diu el PAD:

“Impulsar la revisió del Pla general metropolità de Penitents i PEMPRI de la Vila, amb els objectius, d’una banda, de resoldre situacions que el planejament no executat ha plantejat i, d’una altra, d’obtenir possibilitats de sòl públic per a equipaments i habitatge”

No haver fet cap de les dues coses, a un any de finalitzar el mandat, fa que no es pugui plantejar oportunament el Pla Estratègic, cosa que crec que palesa que en aquest mandat s’ha fet poca planificació. És cert que queda un any, esperem que es pugui dur a terme, però s’hauria d’haver fet en els dos primers anys per a ara poder fer ja actuacions en aquest sentit.

A partir d’aquí, des d’ERC vam plantejar que calia una digestió i a l’octubre han inclòs una setmana de presentació dels documents per a fer-hi propostes. Que no s’hagués pensat abans no demostra que sigui una bona idea nostra, sinó que s’han plantejat molt improvisadament tot plegat.

Que la majoria de propostes no siguin noves, té una vessant bona, i és que des d’ERC ho tenim diagnosticat, i una de dolenta, que en aquest mandat no haurem resolt moltes de les problemàtiques evidents dels barris. Massa inèrcia en la política municipal.

Finalment, independentment del Pla Estratègic, des d’ERC presentarem un model per a cada barri. Eps, però en el seu moment, però ja queda dit. Perquè encara que alguns ens vulguin fer creure el contrari, queda un any per les eleccions municipals.

I avui, amb el repòs que dóna una mica de temps, pensem en tot el que va succeir la setmana passada, amb una anàlisi, que tot i no pretendre ser neutral, provarà de ser assenyada.

La teoria que expressava setmanes anteriors sobre el plebiscit es compleix

Tant l’equip de govern, com també CiU i el PP volien fer-ne un plebiscit, una aprovació o suspens de la tasca de l’equip de govern. Per això, també, ha hagut de dimitir en Carles Martí, i per això, també, CiU i PP volen la dimissió de l’Alcalde Hereu.

Però considerant que “tan sols” era una consulta, les següents idees:

–         Participació millorable: tot i que millorable, més que baixa podem dir que ha surt molt cara, i no només a l’equip de govern. La gent vol ser consultada, però quan es fa de forma clara i transparent, i possiblement cap d’aquests elements s’ha percebut en tot plegat. L’asimetria per districtes (tot i que continuem i no sabrem el resultat per districtes, d’A, B i C) sembla apuntar a que hi ha districtes que no s’han sentit cridats per la consulta, i coincideix en aquells on hi ha més votant del PSC. Per això ara a corre-cuita les dimissions i canvis de rumb.

–         Resultats C-laríssims: claríssims per la C, l’encoberta, la no visible que tossuda s’ha visibilitzat fins el límit. Que l’A hagi sortit per sobre la B, per mi mostra que en el fons era la que volia prioritzar l’equip de govern, tot i que no sembla significativament diferenciada.

–         La dimissió és pel com, no pel què. Tot i que ara es vulgui parlar de prioritats i d’errades pel fet de fer consultes, la dimissió havia de ser per com s’havia plantejat la consulta, per com no s’havia entès que la gent ha de poder decidir entre opcions clarament diferenciades i que al final només guanyava el poble. Com no es va plantejar així, per lògica, hi ha hagut dimissions. Quan es planteja com una revàlida i es perd, ha de tenir conseqüències. Com diu en Portabella, Consultar a la gent mai és un error, el problema és haver-ho fet tan malament.

I ho dic també perquè l’alcalde torna a fer com a l’opció C, on no se sabia què era, per donar uns motius de dimissió que poden ser ambigus. Ningú no dimiteix per fer una consulta, es dimiteix per no haver-la fet bé, es dimiteix per haver-la volgut convertir en propaganda per l’equip de govern.

–         Més consultes, menys desafecció. Si no ho diem clar que caldrà fer més consultes, la gent pensarà que una consulta és com la que s’ha fet, i alguns governs, porucs per l’experiència no en faran més, i d’altres pensaran que és una eina de desgast més.

–         Lligar tramvia i reforma ha estat un error. I es parla poc del paper d’IC, però és evident que també han estat perdedors, per la poca flexibilitat que han ofert. Voler donar la veu al poble en dues opcions imposant la teva visió, que pot ser encertada o no, però que no s’ha d’imposar com s’ha percebut. Sempre vaig dir que o es deslligava del tramvia, o bé es feia A amb tramvia, A sense, B amb tramvia, B sense. És realment la millor opció de transport públic? Hem de renunciar a fer-hi una línia de metro? Per què s’han obstinat a que el tramvia és progressista i el que s’allunya d’aquí és una conservador immobilista? És el mateix to que al Parc Güell. Et deixo decidir la cirereta, però el pastís el faig jo.

–         Ei, però la consulta no eren eleccions anticipades. Quant CiU i PP ho volen transformar en eleccions anticipades (que ja sabem que a les municipals, això no és possible), demostra que tampoc no creuen en les consultes i sí en els càlculs electorals. Sí, la imatge de l’alcalde Hereu en particular ha quedat molt tocada, pel que fa a lideratge i empenta, però no eren eleccions anticipades. Queda un any per a votar, i cometríem un error si ja s’entrés en precampanya, encara que alguns ja fa temps que hi són.

A partir d’aquí, què cal fer? Sí, lluitar contra la crisi, però sense demagògies, cal continuar pensant la ciutat, fins i tot des de l’oposició. Per això estem en política, no per guanyar eleccions, sinó per canviar la realitat.



Després de tots els esdeveniments d’ahir, podem començar a configurar una sèrie d’idees sobre la Consulta de la Diagonal. Perquè s’entengui l’estat d’ànim amb que escric, em situo entre la tristesa i la indignació.

Qui perdrà de veritat no serà l’alcalde, sinó la PARTICIPACIÓ, la que s’escriu en majúscules, la que té valors associats. Sembla que ni l’equip de govern ni l’oposició del no pel no, hi creuen. Sembla que hi ha altres preocupacions i pors a la seva agenda.

Sí, la consulta va ser idea d’ERC, i acabarà passant com amb una altra bona idea d’ERC, el Bicing, on una bona idea mal gestionada perd la força que tenia, malauradament.

L’estratègia de confusió a que han jugat molts partits han desembocat en un escenari estrany i difús. Així:

Un dia l’A i la B no marquen un transport públic clar (veure vídeo), a l’endemà sí (veure vídeo), i converteixen la consulta sobre la secció en un referèndum sobre el tramvia, també. I aquí l’equip de govern hi ha tingut gran part de culpa.

No era més senzill dir, Rambla o Bulevard amb el millor transport públic possible?, i després ja veuríem tècnicament el que hi posem? Perquè en acabat o es feien uns dibuixos generals o es feia un bon projecte de veritat. Els dibuixos proposats presenten massa dubtes, de voreres, mobilitat, parades de tramvia, aparcament, etc.

Sobre el sistema de vot, evidentment ha acabat marcant el fet de la pròpia consulta. Quan es fan unes previsions de vot, cal tirar al llindar alt perquè no es col·lapsi des del primer dia. Perquè aquí no estem comprant entrades pel Bruce, on ja s’inclou el col·lapse com a mètode de màrqueting.

I després, per relligar-ho, tenim alcalde que vota i no vota. El problema no és la seva credibilitat com a polític, és la credibilitat de Barcelona i l’Ajuntament, el que després vol organitzar uns Jocs Olímpics. Perquè repeteixo, més enllà si perd l’alcalde, qui perd és la Participació.

També cal parlar de la C de Calaix de sastre i al final, per intenció d’uns i nul·la subtilesa dels altres, per acció reacció s’hi acabaran trobant els qui voten contra l’alcalde, contra el tramvia, contra la crisi, contra ZP. Com el nen que se li amaga un endoll, com és s’ha amagat l’opció tot titllant-la d’immobilista, més s’ha fet visible. I més va, com més va.

Així mateix, els dubtes sobre la fiabilitat del vot electrònic augmenten, quan la professionalitat hauria d’estar per sobre. I ara sembla que es pot votar per una altra, i que es pot anul·lar un vot, i que fins i tot, com diuen alguns diaris que l’alcalde pot saber què havia votat, tot i que diuen que es pot rastrejar pel mòbil. Es sabrà qui va votar per Fernández-Díaz?

I mentre uns voldran salvar els mobles, esperant que la participació, encara que sigui a la contra sigui l’únic paràmetre a destacar, els altres ja estaran en precampanya. I qui haurà perdut és la Participació, i possiblement també la Diagonal. A banda de la consulta per la Independència, el 10 d’abril del proper any, qui gosarà tornar-ne a parlar de fer una consulta?

En nom de la Participació, gràcies, moltes gràcies. Amb tristesa i ironia, però.

El passat dimecres va tenir lloc el plenari de maig de Gràcia. La veritat és que el públic era molt poc nombrós, massa, pels temes que s’hi tractaven. El fet que Sedeta i Parc Güell s’hagin pogut encarrilar ja feia pensar que seríem pocs. Com un termòmetre de l’actualitat política, ja saps com respiren els barris, tot i la sensació que sembla que s’esperi a que torni a succeir quelcom que encengui els ànims.

Cal dir, però també, que si és un termòmetre també de l’equip de govern, més que a la defensiva que hi ha estat molt cops, crec que es mostraven nervis, possiblement per la Consulta de la Diagonal, però el Regidor Espriu, normalment calmat, el vam veure entrant en el cos a cos d’una forma que no acostuma. Consulta i clima d’eleccions a un any vista, mala cosa per a liderar un Districte.

I és més, possiblement el Regidor Martínez, en Ricard, va demostrar més lideratge gracienc essent President, quan va parlar dels Tres Turons, projecte on s’ha implicat a fons i amb la visió de Gràcia i de Barcelona adequada. Qüestió de tarannà, qüestió de decisió.

Crec que mai com ahir, Esquerra va demostrar que ha estat i és un partit de govern que ara resta a l’oposició, amb alguns temes que havíem engegat i que continuen apareixent (Violeta, Pla de Mobilitat, Fòrum del Silenci, Zona 14 i Tres Turons), amb d’altres que hi donem suport tot i estar a l’oposició i sempre amb una actitud propositiva, sense tirar del manual típic i tòpic de “Com estar a l’oposició” que fan d’altres, i en cada tema, propostes pròpies per millorar o considerar als projectes.

–         Planejament de Santa Madrona: des d’Esquerra a BCN es va demanar que la nova Escola Bressol es vinculi a Nexe Fundació, entitats que des del Carrer Escorial portant molts anys lluitant per les condicions dels infants amb pluridiscapacitats. I a part de medalles, que les tenen, cal saber veure aquestes oportunitats. Es va acceptar aquesta proposta a la vegada que la implicació amb el seu Programa Respir per les famílies.

–         Sedeta: per primer cop, una proposta sobre la Sedeta que es vota per unanimitat. Presentada per Esquerra, es demana que es continuï el procés participatiu i que les seves conclusions s’incorporin com a criteris del concurs d’idees. Ho encarrilarem? Espero que sí.

–         Parc Güell: un cop s’ha retirat la regulació de l’accés al Parc Güell, Esquerra va demanar que es segueixin totes les propostes on hi havia consens per a arranjar el Parc Güell, tant d’enllumenat, com d’acondicionament, com de preservació de la zona patrimonial.

–         Obres al Patronat Domènech: des d’ERC vam demanar que s’ajustin al calendari escolar, i que en el trasllat a l’escola Pirineus es consideri la mobilitat de Gran de Gràcia.

–         Gestió de l’Espai Públic: davant de l’anunci d’instal·lació de sonòmetres, vam dir que calia una gestió de pacte i negociació com era l’eina del Fòrum del Silenci, que l’actual equip de govern va fer caure en l’oblit, i que eren millor agents socials preparats que uns mims al carrer.

–        Gal·la Placídia: d’aquelles coses estranyes en un plenari. Tot just a l’octubre, amb una visió global, s’aprovava una proposta d’ERC per arranjar provisionalment la Plaça i aprofitar per començar a pacificar Riera de Sant Miquel. Va ser dur arrencar aquell compromís. CiU es va abstenir en aquell moment. I ara, ves a saber per què, es presenten amb una proposta que repeteix la reforma però anant tres passes més enllà, com si admetessin que la van errar en no donar suport. A partir d’aquí, i per responsabilitat amb un pacte que va costar arrencar, no hi vam donar suport. ERC aconsegueix coses, i a redós nostre una proposta més enllà sabent que no és possible. Brindis al sol, pel meu parer.

–         Pla Mobilitat: també vam votar en contra d’una proposta del PP, que hagués donat una excusa al govern per aturar la implantació del Pla de Mobilitat, una revisió quan ja està dins dels mecanismes. Si el Govern ja hi va a poc a poc i sovint sense semblar que hi cregui, la proposta del PP hagués permès aturar-lo. Ni un pas enrere en Mobilitat.

–         Violeta: Evidentment, com no podia ser d’una altra forma, vam donar suport al Planejament urbanístic. Cinc anys!, cinc anys després que en Ricard Martínez arribés a un acord que permetia salvar la Violeta, i amb tot el que va costar perquè el projecte conjugués preservació i usos, arriba finalment el planejament.