Monòlegs políticofestius

Bon dia,

avui simplement un avís, demà dimarts a les 20:00, al Casal Francesc Macià d'ERC-Gràcia, ve en un acte obert en Josep Maria Forn, director d'"El Coronel Macià".

És un acte obert, és a dir, pot venir qui vulgui, pels qui no ho sapigueu el Casal és al carrer Sant Salvador, 109.

Ve a parlar de la pel·lícula, sí, la que van passar per Nadal, i presenta un making off amb reflexions sobre cinema i política.

Al final, com sempre fem al Casal, hi ha un torn obert de preguntes.

Us esperem!

Per acabar d'engrescar,

us poso el tràiler i un fragment del final.

Algun cop he parlat del concepte de doble xarxa en un partit polític, dues maneres de fer i dir diferents per poder convèncer a diversos sectors a la vegada, cosa que a la llarga es pot concretar en incoherència.

Avui comentaré dos casos i la posterior reflexió.

D'una banda, el periódico apretant en Zapatero pel tema de l'AVE amb una portada i una editorial molt PSC, diguem, com lamentant-se de la "covardia" d'en Zapatero pel tema del túnel. En acabat, però el que sembla és que estan obrint una porta per poder-se desdir del tema del túnel.

I de l'altra, declaracions com la d'en bono sobre el tema del pressumpte membre d'ETA detingut. Perquè aquí a Catalunya es va esperar a jutjar determinades accions en funció d'uns informes. Allà surt en Bono defensant la Guàrdia Civil, quan no s'està parlant d'altra cosa que esclarir uns fets que fan dubtar.

I la reflexió és, es pot ser catalanista i estar al mateix partit que en Bono o en Ferran? encara no sé la resposta. 

Avui, a Vilaweb, he vist una opció molt bona, una gent de Tradu-cat s'han currat una traducció del Windows Live Messenger. S'instal·la sobre la versió 8.5. Molt senzill. Com deien els Pets fa anys, de català no s'hi neix sinó que se n'exerceix. Per cert, també n'hi ha de l'Skype.

I un altre regal optimista, un reportatge al punt de quatre immigrants, dels de fa anys, que són independentistes, més que les persones en sí és el fet.

En Ridao, per la seva banda, ja prepara la precampanya demanant debats a sis, bona proposta! Així es veurà la pluralitat que volen o bé l'intent gens subtil de polaritzar la campanya.

Jaume, te’n vas durant un temps fora del teu país, per feina. Mmm, quina envegeta, en el fons, les experiències que viuràs. 

L’altra dia al Casal el “fins aviat” va ser massa fred pel que crec que et mereixies, segurament per la sorpresa de la notícia. 

Del poc que et conec, el que millor et defineix és que ets un patriota. Amb tots els àmbits positius de la definició, i t’estimes aquest nostre país com ningú. Ets de les persona que quan vaig arribar al partit estaven allà aguantant la bandera. 

Quan llegeixis això, ja seràs fora. 

Sé que no sempre hem estat d’acord ni hi estem en els camins, però sí en el final del viatge. 

Sempre, i aquesta és la part bona, hem sabut separar les discussions polítiques de l’afecte personal. I això, que no és fàcil, és la part important. 

Haurem de substituir la teva ironia divertida i aquell parlar amb els braços envoltant el cap, per altres coses. 

Fes-nos saber com et va, per bloc o per correu. I que et vagi molt bé, i torna, que pel 2014 necessitarem a tothom.

Aprofito per posar l'enllaç al meu darrer article a la Tortuga.  

Ahir vaig veure un tros del partit amb Argentina. Aquest matí he vist que havíem perdut. Però hem jugat. Recupero aquí l’esperit de Coubertain, l’important era participar. 

Estem orgullosos dels nostres jugadors. Hi ha el dret a decidir, i, també, el dret a perdre. Poques coses es poden comparar en esport en poder sentir el teu himne, i ahir ho vam poder fer. Orgull, esport, il·lusió. 

Quan perdem massa cops a nivell econòmic, lingüístic i de dignitat, perdre en un esport ho fa molt diferent. 

Ànims per tots els nostres jugadors, han perdut, però han jugat pel seu país. Que sàpiguen que el seu país també és agraït. Endavant! Feia molt temps que no veia un partit de seleccions on tens por de perdre, on pateixes pel resultat. 

Felicitats, subcampions!!

Ahir vaig veure el programa la Noria, a Tele5. La setmana passada m’havia indignat amb la manera que dos catalans, en Jordi González i la Loles León ridiculitzaven el pas d’en Carod pel famós programa de televisió espanyola, jugant altre cop a ser els catalans que es feien perdonar.

Aquesta setmana, a banda del populista president de Cantàbria, vaig veure un tros del debat sobre la famosa conversa del Rei amb l’Esperanza Aguirre. Casualment va ser la Pilar Rahola, de qui no tinc massa bon concepte personal però sí de molt del que escriu, qui la va clavar, definint-ho tot plegat com un teatre fet perquè se sabés, una campanya per deixar bé en ZP i el Rei. 

Al rei dels espanyols li diria allò que ja vaig dir un cop, que Internet m’havia mostrat que era originalment d’en Martin Niemöller.

Quan els nazis vingueren a buscar els comunistes vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista.

Quan van engarjolar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan vingueren a cercar als sindicalistes, no vaig protestar, perquè no era sindicalista.

Quan vingueren a cercar als jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu.

Quan vingueren a cercar-me, no hi havia ningú més que pogués protestar

Doncs el Losantos fa massa anys que ataca els catalans i ningú des de l’espanyes deia pas res. Ara ens hem de posar a defensar-lo a ell? Jo li aplicaria aquesta dita. Substituïm, evidentment “quan els nazis vingueren” per en “quan en losantos criticava”, i en algun lloc posem-hi els catalans i quedarà ben explicat.

Vaja, com que veig que el tema s'ha anat per altres temes, sobre el programa amb en Carod, reprodueixo el vídeo per si algú encara no l'ha vist.

Pensava que era el 13, però em penso que és el 12. I no dimarts, sinó divendres 12, i d’octubre. 

Ahir em vaig llevar tard, sense despertador, l’únic signe que mostra que no era un dia qualsevol, però per feina i ganes, vaig treballar. 

Miro des del balcó. Ja a Horta, veig un balcó amb una bandera espanyola, rebregada, mig acomplexada. És la seva tria. Jo ja faig la meva. 

He vist cremar fotos d’en Carod i una estelada pels mitjans digitals. Llibertat d’expressió, no crec pas que els hagin d’engarjolar, diferent del dia que posaven amenaces directes de mort en una manifestació. Una cosa és el bon gust i l’altra el fet punitiu. 

De fet, però, ara me n’adono que hi haurà un altre divendres 12 important, el dia després del referèndum proposat per en Carod i que Esquerra, assembleàriament, pot aprovar el 20 d’octubre. Estaré a punt de fer 40 anys, una edat perfecte per independitzar-se.

Sempre ho he pensat, en els seus llibres i en els seus articles, però altra vegada em toca treure'm el barret cap a en Monzó.

Tot allò que va dir sense dir, tota aquella subtilesa per dir les coses clares.

Especialment emotiu és el lligam amb el discurs d'en Pau Casals.

Frankfurt ens dóna motius per treure pit.

Aquí podeu trobar el discurs. A la pàgina 7 ja surt en català.

Aprofito per enllaçar a l'article setmanal de la tortuga. 

Sí, acabo de veure el debat a 8tv. Estic content que de forma desacomplexada se n’hagi parlat del tema. 

Sí, he pogut veure que el tema aixeca passions, i sé, també, que no en puc ser objectiu, ni ho pretenc. 

Cal reconèixer que el nivell de la taula era alt, molt més alt que el del públic, ple de grupuscles minoritaris, sobretot els de la banda proespanyola. 

M’ha agradat sentir parlar en Xavier Solano, que ha anat desmuntant els argumentaris de gent com en Vidal-Quadras i en de Carreras. Per cert, el primer ha acabat parlant del darrer argument que els queda als espanyols, el de la por. Mala manera de debatre, entenc. Si un element com en Solano analitza la política per l’SNP, tenen més fàcil sortir-se’n, perquè com també ha dit, Espanya no és com Anglaterra. Of course. 

De la Patrícia Gavancho m’agrada més com escriu que no pas com s’expressa. 

I en López Tena és bo, i m’agradaria que gent com ell fos qui prengués les decisions a Convergència, ens aniria molt millor. 

D’en Fusté-Fabra no tenia el gust però m’ha semblat que buscava ser simpàtic amb poca gràcia, i a sobre parla de l’Alonso i en Hamilton, millor no tocar el tema. 

Crec que ha quedat palès que hi ha un punt de sentiment en tot plegat, és probable que el debat hagi estat d’extrems (no extremistes, diferencio), però és clar que els termes mitjos ambigus en acabat no haguessin ajudat en un moment que calia dir les coses clares. 

Potser he trobat a faltar un argument. Sempre són els proespanyols els qui parlen que no té sentit fer fronteres, però s’obliden que en l’economia global et dóna més possibilitats d’èxit. 

Bé, en seguirem parlant, ja és bo aquest tipus de debats, espero que molta gent l’hagi seguit, és allò que diuen que no interessa però sobre el qual tothom té opinió.

1. Per què hi ha gent que encara es pensa que ser republicà és només ser antimonarquies?
   

2. Per què en Mas ha de delegar feina dins del partit per a refundar el catalanisme?
   

3. Per què em sembla que si es vol refundar el catalanisme sense esdevenir regionalisme cal encarar la sobirania d’una vegada per totes?
   

4. Per què la refundació del catalanisme em sembla més una ponència estratègica per a recuperar el poder?
   

5. Per què tinc la sensació que en Guillem no va quedar satisfet de com li va anar el Plenari, fins el punt que no en parla al seu bloc?

6. Per què el gag de Polònia d’en Zapatero-Poppins fa riure, tot i que si el penses acuradament hauria de fer plorar?
   

7. Per què tots els qui criticaven Esquerra pel tema de Frankfurt no lloen el fet que finalment hi és únicament representada, com correspon, la cultura catalana, que era la convidada inicialment?
   

8. Per què estic content cada cop que, com dissabte tarda, el Correllengua arriba a Gràcia?
   

9. Per què tinc la sensació que si li hagués passat a l’Alonso el que li va succeir a en Hamilton, els nazguls haguessin demanat tornar a muntar l’Armada Invencible?
   

10. Per què certes lloances incomoden tant?
11. Per què, en efecte, La Vanguardia no canvia, i tot i tenir un format més petit, no ha tret una versió catalana del diari?