Monòlegs políticofestius

Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4 st1:*{behavior:url(#ieooui) } /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:”Tabla normal”; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:””; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:”Times New Roman”; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;}  

Aquests dies he escoltat grans converses sobre l’efecte Obama. Apunto algunes idees que m’han fet pensar:

–         Xarxa, treball col·laboratiu

Possiblement Obama ha estat el primer candidat 2.0. Com tot bé després cap a aquí, ja podem començar a posar-nos-hi.

–         Sobre els orígens d’Obama

M’agrada veure les hipocresies de la gent. Si diuen tant alguns sobre l’origen d’Obama, sense valorar el personatge concret, no haurien d’haver dit el mateix sobre el fet que un català de l’emigració fos president de la Generalitat? I em refereixo sobretot a les cohorts convergents que ara admiren Obama per l'origen. I repeteixo no parlo sobre el president Montilla, sinó sobre el fet.

–         Cercant sempre l’efecte mirall

Tota innovació sempre té efectes de còpia. Però cal cercar la il·lusió per a implicar la gent.

–         Baix nivell d’alguns opinadors

Crec que ahir a TV3 hi havia molt nivell amb gent com l’Anglada i la Núria Ribó, o l’Albert Elfa. He sentit massa cops aquests dies gent opinant sobre coses que repetien el que deien els diaris. Els periodistes han d’aportat alguna cosa més, i no repetir el que has tingut temps en 15 minuts de llegir a Vilaweb i altres mitjans. Aprendre’t quatre coses del swing states no és suficient, cal un valor afegit a la feina que sovint només dóna l’experiència.

–         McCain i la llosa d’en Bush

Potser, i no ho postulo encara, semblaria que a en McCain, potser el menys dretà dels republicans ha perdut perquè tenia la llosa d’en Bush. Potser és el mateix que li va passar a en Rajoy, les ombres d’en Bush i de l’Aznar eren massa allargades.

–         Royal, Obama, Sarkozy

Recordo les discussions que hi havia al voltant de Segolene Royal, de la qual ja ningú parla. Recordo les discussions sobre Obama i Hillary, i tothom contra en McCain. No diem massa sovint blat?

–         30% de les minories

No era conscient de la proporció de les minories als Estats Units, em pensava que eren un percentatge més alt. Cal tenir-ho en compte a l’hora de valorar els resultats.

Seguirem pensant i veient com podem fer que aquesta onada arribi al nostre país per a bé, si us plau.

Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4 st1:*{behavior:url(#ieooui) } /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:”Tabla normal”; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:””; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:”Times New Roman”; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;}

Per què no estic content amb la continuïtat de l’únic president del Barça i d’alguna entitat que acaba els discursos cridant “Visca Catalunya Lliure”?

Per què m’haig de passar dues hores d’un dissabte renovant-me el DNI i passaport i pagar perquè em diguin que sóc espanyol?

Per què el 116 sembla un bus turístic intern de Gràcia?

Per què això de la Casa Gran del Catalanisme cada cop sembla més “no som d’esquerres ni de dretes, no som independentistes ni ho deixem de ser. Tu vota’ns, que el que estem tots d’acord en aquest partit és que volem governar”?

Per què Iniciativa a Barcelona sembla que no existeixi?

Per què al programa “la Noria” de Tele-5 amb presència massiva de catalans, Jordi González, Glòria Serra, i Enric Sopena, no tracten sobre el Manifiesto por la Lengua Común que el seu canal ha signat, o bé la crisi, i es dediquen a parlar de coses que no interessen poc com ara els funerals d’Estat si han de ser laics o no?

Per què callen els catalans de Tele-5?

Per què el Bicing sembla que només serveixi per arribar a Gràcia i no perquè els graciencs de la zona nord baixem a Barcelona (no hi ha mai bicicletes)?

Per què si els incidents de la celebració de la victòria dels espanyols a l’Eurocopa han estat els que més destrosses han provocat se n’ha parlat tan poc? Què hagués passat si hagués estat una victòria de Catalunya al mundial d’hoquei?

Per què no em sorprèn que en David Madí hagi tingut un vot de càstig al congrés de CDC?

Per què no tinc temps ni per llegir els comentaris al meu propi bloc, ;-)?

Sé que tinc pendent una anàlisi de resultats, que espero demà poder oferir.

Avui, però, he vist que ha mort Abat Cassià Just, una bona persona.

És el nom de l'esplai de Sant Miquel dels Sants, on jo vaig anar força temps de la meva infantesa.

Pels 25 anys vam anar a Montserrat i ens va rebre. El recordo com una bona persona amb un parlar seré i de pau.

Tot i no ser massa creient, que descansi, com va viure, en pau, en el cel en el qual creia.

Com diu el Periódico, un defensor dels drets humans i el catalanisme, el recordo també a la roda de premsa d'en Carod, un dels dies més durs que recordo políticament. 

I no parlo de l'Obama i la hillary, sinó de la pel·lícula de veritat.

Sort d'en Woody Allen, tot just després de veure un 30 minuts que et deixava tocat, la genialitat d'en Woody et permet anar a dormit millor.

La veritat és que el 30 minuts ha estat molt bé, un homenatge merescut als metges com els qui hi sortien, així com un recorregut pel Raval del passat. Però massa injustícies.

Ahir vaig anar al concert dels Pets a l’Espaciu Movistar (com l’anomenava en Gavaldà). Per cert, em vaig trobar en Roger i l’Eduard. Bé, bé, sense aixecar la mà, 😉 

Els anomeno companys de sempre no pas perquè els conegui sinó pel fet que han estat des de fa molts anys en la memòria i referència. 

El públic d’ahir a capital era generacionalment estrany, en el sentit d’un ventall molt ampli, molt, on teníem por de ser els més grans i no va ser pas així. A la vegada, fornades de nou jovent que es treia la samarreta a la cançó de “jo vull ser rei”. 

Cal reconèixer que els Pets estan en un bon estat de forma, possiblement són el grup que millor saben connectar amb el públic. Va estar bé, molt bé. Amb crides a no emprar massa el mòbil, no repetiran, ja ja. De fet, si no vaig mal fixat, fou el primer concert a l'Espaciu Movistar d'un grup que canta en català. A veure si prenen nota i en comencen a oferir més, tot i que sovint fan publicitat per Tele 5 i llocs semblants i aquest cop diria que no ho han fet.

Acabo com va acabar ahir el concert, amb la millor cançó per llevar-se, Bon dia!!

Per cert, us poso l'enllaç a un article breu a la Tortuga 

–         Estic content, el Punt  recull la propera obertura a Gràcia del primer aparcament només per a vehicles de dues rodes. Iniciat el passat mandat, i del qual ens sentim, per entendre’ns més responsables que corresponsables, és el primer i denota una iniciativa en un àmbit al qual seguiran d’exemples altres, ja ho veureu.

–         En Ricard fa una interessant reflexió al voltant del mapa escolar al seu bloc.

–         El tema de la consulta popular del traçat del TAV va prenent forma. En Jordi Portabella en feia una roda de premsa de la qual us poso un fragment. Ara sembla que dins la lluita PSC-PSOE (molt pitjor del que fa semblar el periódico) s’adjudicarà o no, tot resta obert. Jo demano una consulta popular amb un debat tècnic i obert de les diferents propostes.

–         En Miquel Pairolí fa una interessant reflexió al Punt.

      –        En Toni Cruanyes parla de la doctrina “Carod” en política exterior i la    compara a la d’en Pujol.

–    En Zaplana i en Tardà s’enfronten al Congrès perquè en Tardà ha gosat dir que l’emperador va nu.

–         Els espanyols sembla que tenen himne, com bé diu en Joan Tardà, “No és el meu himne, no és la meva nació, respecto i trobo lògic que els espanyols tinguin el seu himne amb música i lletra”. Que no me’l facin cantar, si us plau, però.

–         Un testimoni desmunta la versió oficial de la detenció del pressumpte membre d’ETA Portu. Uff, diu que no era un control rutinari (els estaven esperant, ja sabem què vol dir això, ja feia massa casualitats, sempre controls rutinaris), i que no es va forcejar durant el mateix. Caram, com van les coses a Euskal Herria, només faltava això.

Aclaparat, vaig veure el darrer episodi de la sèrie sense saber que era el final final, diguem. Pensava que era final de temporada. 

I ara no em vull resignar, no, en vull més. Escric això tot escoltant la banda sonora segona part, tan bona com la primera. 

Sí, sens dubte, som fills de la cultura audiovisual i crec que és la millor sèrie catalana en molts anys, i anys que vindran (deixem de banda qüestions nacionals, la promoció de la música del país i el compromís d'en Joel Joan).

Generacionalment, ens ha enganxat al bell mig. La gran conclusió, aplicable a tot, és que no som perfectes, i potser, per això, ni el final ho fou. No fou el millor episodi, sens dubte. Massa interrogants, possiblement com la vida mateixa. Potser és part de la gràcia, no sabem com aniran les coses i com evolucionaran. Potser tots plegats haurem de dibuixar-nos la continuació. 

Personalment voldria saber més coses. Voldria saber com li van les coses a la cosina de la Natàlia, saber si la filla de la Cardona tindria alguna relació amb en Roger (o com diu un amic, amb en Pere?). Voldria saber com la Natàlia es pot o no centrar després d’emprar un clau per treure un altre clau. 

Voldria saber si l’Àlex és capaç realment de posar seny a una vida esbojarrada, voldria saber si la Maria es prendrà les coses diferents o es continuarà desfogant de la vida en cinc segons de rauxa emprenyada, voldria saber si la investigació de la Laia avança enmig de la precària vida d’investigador. Fins i tot li perdono els errors en el tema de les patents del guió. 

I, sobretot, voldria veure quin camí prendria en Roger. 

Tots, a la nostra manera, tenim una part de les incoherències dels personatges. Més que coherents, prou feines tenim de ser duals, imperfectes que trampegem el dia a dia, on les tries ens obliguen en pocs instants a més que no encertar-la, a no equivocar-nos massa. 

I ara ja sabem que tot final és un inici. 

Jo vull més Porca Misèria. I tu?

Acabo amb una de les cançons de la banda sonora. 

Sí, torno a escriure al bloc. Ara feia temps i ja ho trobava a faltar.

Encetem una nova etapa, una etapa potser més irregular, i amb molt més contingut que no pas el polític. Però no deixarà la part política, evidentment, hi ha molta feina per fer. He decidit reactivar la part de llibres i pel·lícules que recomano i recollir algunes inquietuds que havien quedat una mica soterrades darrerament. 

Doncs això, que hi podem trobar més de tot. 

Començo aquesta nova etapa amb dues coses. 

En primer lloc, els desitjos pel 2008 

Que els Reis ens portin més felicitat i s'emportin els privilegis.

Que les utopies, creences i esperances ens facin millors persones.

Que sigui més fàcil dir "ho sento" que no pas fer retrets.

Que ens importi més el que ens uneix que el que ens separa.

Que cap rutina no ens marqui els somnis.

Que aprenguem més a expressar allò que sentim.

Que l'urgent no passi per davant de l'important.

Que tot allò que hem aprés enguany ens serveixi.

En segon lloc, una recomanació musical 

Ahir, gràcies a unes amigues que els coneixen, vaig anar a un concert al Masnou, on tocaven FACTO DELAFÉ y LAS FLORES AZULES. La veritat és que em van agradar força i avui he estat fent feina de la casa tot escoltant aquestes cançons enganxoses, amb molt de ritme, amb una veu d’ella que em recorda la Dolores O’Riordan dels bons temps de Cranberries, molt recomanables. 

Us poso una cançó del youtube, en tenen diverses.

Buff, com ja suposava no dóna massa temps per escriure, així que aprofitaré per fer una mica de resum d’aquests dies de festa major. Per parlar de qüestions polítiques esperaré el dia 22, però hi ha coses a dir, i tant. 

Aquesta setmana ja no saps massa quin dia de la setmana és, tan sols que avui és 17, i em diu l’ordinador que és divendres. 

Com sempre, el 14 comença tot. Hi ha hagut el pregó alternatiu i l’oficial, amb el secretari general de l’UGT. He conegut, i no sé com qualificar el fet, l’Alberto Fernández Diaz, amb qui he coincidit a la ràdio. Bé, al menys hem coincidit en una cosa, el fet que la Festa Major vagi bé. Per cert, a la Plaça de la Vila es donava la benvinguda a la Plaça de la Vila, evidentment.

Ha vingut en Jordi Portabella i hem anat a donar un volt per alguns carrers. Després he anat al sopar amb el pregoner, l’alcalde Hereu. Assegut amb en Farriol, en Musons, i l’Agustí ha estat un sopar distret. Després, anar a veure alguns carrers més com es guarnien i cap a casa. Em costa parlar dels carrers, des del punt de vista de gust, però ja hi faré referència un altre dia. 

En aquesta pàgina trobareu una gran quantitat de fotografies, molt ben fetes, de l’Eduard Marrón. 

A l’endemà, el dia 15, he anat a l’esmorzar de les CCG, però sense gana encara, seguici d’autoritats, Ballet de Déu i primera actuació de les colles de Gràcia, al balcó. Molt de sol, hem acabat tots vermellets. 

Dinar de Festa Major, molt bo, i anem cap al Cercavila. Primera descoberta d’una de les bones sorpreses de la Festa Major, els Lustige Klique d’Alsàcia. Hi haurà gent que passarà per la festa i no els haurà vist. Paga la pena veure’ls. En Winston ha penjat un vídeo on ens ha enganxat a tots movent-nos, ja ja. 

El Cercavila, amb més de 30 colles, de Gràcia, dels Països Catalans, la gent de Sa Pobla, el canó de Santa Coloma tirant caramels, els trabucaries del Renaixement de Calella, la Papallona de Sant Pere de Terrassa (que tira aigua), etc. Molt bé! 

Bé, seguiré quan torni a tenir temps, us deixo una pàgina de l’Avui amb el nostre secretari general i Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, en Joan Puigcercós, acompanyat per en Ricard i una bona colla de gent del Casal de Gràcia, en Carles, en Roger, la Dolors (que no es veu) i el portaveu, ehem.