Monòlegs políticofestius

Hi ha hagut diversos articles aquest cap de setmana que m’han semblat molt interessants aquests dies. Els reprodueixo.

1. Entrevista a l’Anna Simó, al Punt del dissabte
2. Interessant editorial al Periódico, que pot dir més del que diu, diguem. També prou interessant l'entrevista del Punt a un alcalde del PSN que ja fou expedientat. De fet s'ha donat ja de baixa.
   
3. En Maragall actualment es permet des de dins dir que l’Emperador Zapatero va ben nu.
   
4. Una vergonya el que ha succeït a Mèxic amb el grup de quatre catalans de suport a Chiapas. A Mèxic el sistema democràtic grinyola tot i que es vulgui fer creure qui sap què. Ànims!
5. L’editorial d’avui dilluns del diari Avui sobre la presència del Sec. d’estat d’Infrastructures a Catalunya. Als països normals el reconeixement d’errors hauria d’anar acompanyat de dimissions, ara veig que aquí el castiguen a anar a Catalunya a viure. Espero que qualsevol decisió de futur que prenguin demanin el parer de Catalunya, atès que a la llarga ho gestionaran. O la seva calendarització arribarà només fins a les eleccions de l’any que ve? Hmmm….
6. A Gràcia, el 21,7% de la població té més de 65 anys. És aquella població silent i sovint amagada, que no va sortir al carrer a fer cassolades, que surten, si poden, al carrer, a les hores que els que treballen de vegades no poden veure. Qualsevol política ho ha de tenir en compte. Per això temes com el de la Cibeles eren encertats.
   
7. Article d'en Jordi Sánchez sobre en Xirinacs.

Diversos

– Impressionant des del meu nou pis poder veure la tempesta del vespre, amb constants llamps que espetegaven darrera del turó del Carmel.

– Ahir vaig anar a veure Ratatouille. Molt recomanable, molt real, molt ben feta, no us perdeu els efectes de l’aigua. Molt bé.

– I, finalment, i com no perquè serà un dels temes estrella els propers dies si tinc temps d’escriure. Demà comença la Festa Major amb el pregó. Aquests dies l’activitat als carrers que he anat veient és frenètica!!

L’altra dia el president Benach encertava en qualificar en Casaus com a patriota. Ahir vam saber que s’ha mort un altre, en Xirinacs. El punt el defineix també com una icona de l’independentisme. 

Tots els independentistes hem sentit admiració per aquest personatge i per això ens ha sobtat aquest darrer acte de sobirania. I les seves darreres paraules no et deixen indiferent, certament, i fan pensar. Que el seu llegat ens serveixi a tots. Ell s’ha plantat definitivament, i és feina de tots continuar les seves idees. Descansi en pau i recollim la torxa entre tots.

Reprodueixo el darrer text que ha deixat i que reprodueix Vilaweb

"En ple ús de les meves facultats

marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007"

–         Com a tots els culés, la mort d’en Casaus no ens ha deixat indiferents. Ahir vaig poder veure un fragment d’un programa sobre ell i una mica toca. És d’aquells personatges que formen part de la teva fase de creixement. Em sap greu per ell i els seus. M’agrada l’article de l’Alfred Bosch. Després, el mateix programa amb imatges del passat em va posar en un punt de pensar en aniversaris. Fa 20 anys del motí de l’hespèria! Això vol dir que ja hi ha coses que compto amb consciència amb 20 i escaigs anys, Déu n’hi do!

–         No ho havia recordat al bloc, però sembla que canal 8 ha pensat en mi, i com feia TVE-2 fa anys, als vespres podem veure Doctor en Alaska. Com m’agrada aquesta sèrie!!

–         Ahir, i és notícia, no hi va haver cap problema important a Rodalies!!

–         Fora del país, però crec que tot afecta, l’executiva de les Joventuts Socialistes de Navarra han dimitit en bloc. Farien alguna cosa semblant les de Catalunya? Què callats que estan!

–         Falten 4 dies perquè comencin la Festa Major, bé, el pregó, però això ja hi és!

–         Com diu l’Avui, sembla que en Guerra recupera el ribot. Anem bé.

–         Llegeixo que potser hi ha un moviment important a l’Avui i Catalunya Ràdio. Espero personalment que no es confirmi.

–     Llegeixo a Vilaweb que han penjat gratuïtament a la xarxa la pel·lícula Fahrenheit 451. A banda de recordar la part documental no comprovada que és la temperatura a la qual el paper combustiona espontàniament, m'ha fet pensar en els dissabtes al matí, aquelles pel·lícules de ciència ficció que feien. Aquesta recordo haver-la vist, com també recordo molt una d'un robot que s'estava en una família.

–     Dins d'aquest apartat de revival, m'ha agradat llegir l'entrevista, dins la secció On eren/On són del Punt, d'en Carles Cuní, el germà, el de la Nit dels Ignorants. També em va agradar recordar en Pep Parés, l'Oliana Molls.

Sí, el ciclisme i sobretot el Tour ha estat sempre una de les meves debilitats. Poc ciclista com sóc, és curiós com, molt abans de l’era Indurain, el juliol era sinònim de Tour, galibier, alpe d’Huez, Peirasorda, Telegraph, i tants altres noms. 

Recordo les colònies d’estiu dels anys 1985-1988 provant d’escoltar les etapes, sí, en José Maria Garcia, vibrant amb Delgado, Fignon, Lemond, i molts altres noms, com en Laguía. 

I després amb l’època Indurain, Chiapucci, Rominger, Bugno, recordo haver anat a veure etapes a França, al Peirasorda i a Guzet-Neige. Sempre recordaré quan vaig veure en pantani guanyar destacat una etapa on tot i el pendent va passar rapidíssim. 

Per cert, recomano el llibre “Alpe d’Huez” a qui els agradi el ciclisme. Brutal. 

I ara? Enguany estava gaudint, m’agraden les etapes de muntanya, m’agrada quedar-me adormit en una etapa avorrida i llevar-te just abans de l’sprint. M’agradava l’estil d’en Rasmussen i en Contador, atacant allà on calia fer-ho. 

I em sento orfe, però no enganyat. Perquè sé que l’any que ve, com sempre, estaré pendent del Tour. Cal combatre el dopatge, però no l'esport, cal defensar els esportistes justos.

Després d'assabentar-me del segrest del "Jueves", només em va al cap tots els tertulians i les seves opinions sobre dos casos, el d'Ali Lmrabet, que aquí fou molt defensat i el tema de les caricatures de Mahoma.

Només vull donar suport als treballadors i la gent del Jueves, fa temps que ja no en sóc lector habitual, però va formar part de la meva vida durant força temps. 

Molt curt i molt tard.

Una reflexió que em sembla important sobre la dimissió d'en Piqué. Ha dimitit com  a president del PPC pel motiu que s'ha sentit desautoritzat pel seu partit per la gestora proposada per l'Acebes.

Però no ha dimitit pas per la política del PP, ni pels atacs a Catalunya, ni per l'Estatut, etc., a diferència del regidor del PP de Berga

Ho dic perquè abans que es vulgui beatificar en Piqué o es digui que era catalanista i tal i qual, cal considerar que és una decisió personal del càrrec orgànic.

Hi seguiré donant voltes. 

Sí, tu, després d’un canvi de feina i tallar-me la cua el darrer canvi vital important ha estat una mudança. A Gràcia mateix, tranquils.

És un període que es viu amb certa convulsió, atès que sembla que tinguis molt temps però a poc a poc se’t va tirant a sobre. 

Hi ha diversos aspectes a comentar, alguns de curiosos i positius i d’altres de negatius. 

Començaré pels positius. Sens dubte, un període de mudances és sempre un procés de reflexió i repàs vital. M’explico. Cada cosa que poses en una caixa, cada cosa que tries si llences o guardes et porta a una part del passat, el moment en què vas adquirir determinat objecte, les circumstàncies que van envoltar la compra d’un llibre, els moments de lectura, les qüestions personals que hi ha rera cada objecte que posseïm. 

D’ençà que vaig tornar d’Anglaterra i em vaig finalment independitzar familiarment han passat ja uns anys. I en aquests he anat acumulant coses. Crec que tinc massa coses de cuina que no empro mai (plats, safates, coberts, tipus de gots, etc.), mentre que sempre en trobo a faltar d’altres.

Crec també que tinc molts llibres, i el procés m’ha servit per endreçar alguns que encara no he pogut llegir i que resten a la lleixa per vacances.

Crec que tinc massa poques fotos del passat, i això em fa pensar que hauré de començar una cacera per casa dels amics.

Crec que entre la Universitat i el Districte tinc una quantitat de documentació brutal, allò que el coneixement no ocupa lloc no s’ho creu ningú, la veritat.

Bé, continuaré donant voltes, aquests dies he desconnectat expressament del bloc per diversos temes, però començo a engreixar la màquina altre vegada.

Aquest article es basa en una idea que ahir se’m concretava mentre veia l’Àgora. En algun moment del debat, interessant tot i alguns dels presents, en Ramon Rovira pregunta per la situació a Esquerra. La típica pregunta fàcil on tots s’hi van apuntar. I vinga, comença la cacera. No diré ni negaré que Esquerra no estigui en un moment de debat intern i que ser el centre del debat ja té aquestes coses, ni diré que no hi hagi hagut certa externalització del procés que no em fa el pes, amb manifestos coneguts per la premsa, llocs web demanant adherits, etc. Per tant, en primer lloc quedi clar això. 

És curiós com ahir es criticava el caràcter assembleari del partit. També m’he llegit aquests dies el llibre d’en Vendrell i hi ha coses que no coincideixo amb ell, tot i que moltes altres m’ha agradat llegir i en d’altres coincideixo al 120%. Ara resulta que l’assemblearisme és un mal dels partits. Doncs bé, es poden criticar coses però crec que aquest tret i el finançament clar del partit són dues peces de la columna vertebral a considerar en positiu en la societat del segle XXI. 

Però la reflexió és la següent. I els altres partits? Són tot flors i violes, no pas, que deia aquell. 

Tenim un partit, com el PSC-PSOE, més PSOE que PSC que aguanta perdent resultats i amb una sensació de “buff, ens podia anar pitjor”, i que mantenen la il·lusió (entesa com a miratge) pels càrrecs que tenen i això els impedeix fer el debat engegat per en Maragall, més important del que sembla, i que tot i l’hermetisme permet entreveure maneres de fer molt diferents. Quan diuen renovació, alguns em penso que comencen a endreçar el despatx. 

Tenim una federació que s’està plantejant, amb una remor soterrada dues coses que sempre li han faltat: el llast d’Unió i el sobiranisme. Serà interessant de veure si el seu relleu generacional els condueix al sobiranisme sincer o els deixa en la síndrome “flautista d’hamel·lí” on han estat els darrers… vaja, des que existeix. I el tema d’Unió sí que hauria de ser titular perquè és un debat que està aflorant de manera ràpida. 

Tenim un partit-coalició com IC-V-EUiA que podria perdre el V i el EUiA, les coses a Cornellà per exemple i en altres llocs no estan per tirar cohets. Tampoc els desitjo el que està passant al PS francès, per suposat, que una cosa és una cosa i una és una altra, i per sort la parella sembla ben avinguda. 

Però és clar, el millor per fer veure que no hi ha remors internes és la cortina de fum, i Esquerra ja fem per ser la cortina de fum de tothom, però crec que a més a més som incòmodes per naturalesa i això es nota.

Més canvis. 

Aquest per mi és especial. Tot va començar a Formentera, l’any 2004? Em penso que sí. Fou un període amb moltes emocions. I en vaig tornar. 

A poc a poc, amb paciència es va anar fent gran. No la feia servir massa, però hi era, no la veia massa, però hi era. 

Sens dubte ara restava més prima que abans, recargolada i estreta quan era molla i més ampla i desacomplexada quan es secava. 

Hi havia qui li agradava i hi havia qui no. Per sort, la gent no m’ha valorat mai per ella ni m’ha fet comentaris al respecte. Cadascú té la que té i no la que voldria tenir, sens dubte. 

I avui me l’he tallada. Feia dies que ho duia al cap, ho rumiava. No era un signe d’identitat, ni d’ortodoxia fonamentalista, però ja no hi és. 

Abans deia que me la tallaria per algun motiu concret, i la veritat és que allò bo és que no ha estat per cap d’aquests motius, sinó perquè em venia de gust fer-ho. I ja està, ja trobarem algun altre tret d’autoidentitat, tot i que l’edat fa que això ja no sigui força motriu. 

Sí, la cua de cabell, evidentment.

Avui jornada de reflexió, evidentment.

Així doncs, només vull penjar una sèrie de fotos de tota la campanya i una píndola d'ahir.

La píndola m'agrada perquè surt la baixada que vam fer en bicicleta des de Gràcia, als jardinets, a la Plaça Catalunya de la capital del país, Barcelona. Jo no vaig mai en bicicleta però va ser una sensació molt especial

Les fotos són de diversos dies de campanya, fetes per en Salvador Barrau. Són per mi un homenatge a la feina feta perquè tot pugui dur-se a terme i lluir, als Clapés, Macian, Miquel P, Toni L, Toni S, Salvador, Josep B, Josep R, Irene, Alba i Martí M, Isabel M, Eduard, Consol, Pep, Enric R, i tants d'altres que han treballat molt en aquesta campanya, va per vosaltres!!!

Es pot clicar i es veuen més grans! 

El dissabte 12 a la Plaça Virreina

Dissabte 19 al mercat de l'abaceria

Diumenge 20 al teatre Romea

 El dijous 24 a la Plaça de la Vila

I com no sé que passa que no em deixa pujar les fotos, afegeixo les del darrer acte a l'àlbum 

campanya2