Monòlegs políticofestius

Moltes valoracions s’han fet ja de les consultes. A banda de subscriure les d’en Partal, en part, i en Cuyàs, m’agrada especialment també l’informe de Media.cat, del Grup de Periodistes Ramon Barnils.

L’experiència de Valls i Reus em fa pensar en els punts crítics que caldrà treballar:

– La implicació de les entitats dels barris i districtes, com apunta la Josefina.

– El porta a porta, que ben fet, arriba allà on certs mitjans no esmentaran mai.

– L’urna mòbil, conseqüència del porta a porta, com a element interessant, allò de Mahoma i la muntanya.

– Activitats festives el dia de la consulta, una festa major en cada poble i ciutat per dir allò de “Festa sí, Consultes també”, parafrasejant el Jaiak bai, borroka ere bai.

I la paràfrasi no és casualitat. Perquè em porta a parlar del mirall català que estan esdevenint les consultes respecte Euskal Herria.

Sí, possiblement, tot i que molts diran que no, fa anys hi havia un enmirallament en Euskal Herria, alguns per la lluita armada, alguns per l’estètica (en alguns casos, encara dura), i d’altres sobretot per la fortalesa de la societat civil.

Crec, però que aquest escenari està virant, no només pel propi bucle endogàmic del món abertzale, sinó perquè estan aflorant entitats de la societat civil impensables fa uns anys on tot semblava que només hi havia les entitats que ja hi eren durant el franquisme, com Òmnium. Ara, però, trobes el Cercle Català de Negocis, la PDD, Sobirania i Progrés, i d’altres que conflueixen en gran mesura, per exemple, en les consultes.

Les consultes com arma política de les bones, de les silencioses i pacífiques.

Mai com ara s’està complint la manida frase d’en Gandhi, movent-se actualment entre la ignorància planificada i el riure-se’n.

Primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i, finalment, guanyes

Bé, seguirem treballant en quelcom que mirat des de fora i des de dins és la principal mobilització ciutadana del país, un cop Contrastant ja va deixar clar que les manifestacions eren xifres inflades. Les consultes són reals, les consultes hi són!!

Breument us exposo algunes de les idees que van sortir ahir a Ràdio Gràcia

Estatut

– Ens hem de lamentar perquè el sector “progressista” no hagi pogut tirar endavant la seva ponència, que també retallava una vintena d’articles, incloent Catalunya com a nació i el deure de saber català?

– Hi ha dues Espanyes que es continuen barallant i Catalunya sempre rep

– Quan ZP parla de la legitimitat del TC, és com aquell president que confirma un entrenadors que està a punt de ser cessat, és a dir, que el TC està clarament deslegitimat?

– Es poden renovar els membres del TC tant com es vulgui, però això no és el mal menor per acceptar qualsevol retallada.

Consulta de la Diagonal

– Una bona idea, proposada per ERC, que cau en el moment que uns l’utilitzen per a fer proselitisme del Govern i els altres per fer-ne un plebiscit. No entenen encara què vol dir fer una consulta ciutadana.

– No oblidem que TRAM és una empresa privada que s’implica potser massa en una consulta pels propis interessos.

– En lloc de parlar de seccions, estem parlant de tramvia.

– CiU ho vol posar tot el mateix sac, a la C, independentment dels qui no volen reforma, els qui no volen tramvia, i els qui no volen els dos models planejats.

– No es pot caure en l’elitisme de dir que la gent no té la capacitat per a opinar. Si es creu en les consultes, ha de ser per a tot, no quan la consulta m’interessa.

– Una nova composició del TC no validarà per passar el tercer ribot, després del d’en Guerra i el del pacta Mas-Zapatero.

Ahir va tenir lloc la tercera sessió del Procés Participatiu. Més enllà de la data triada i els problemes habituals de difusió, es va poder debatre sobre com els veïns i veïnes volen la Plaça. Diverses reflexions en aquest sentit:

–         Un cop s’arriba a l’acord per tal que no hi vagi el Centre de Serveis Socials, cal mirar endavant i no provar de tornar enrere. Blindar la Plaça com a Zona Verda ha de permetre superar aquest debat ara hi sempre, perquè el que restarà clar és que si algú es planteja tornar a construir-hi, li caldrà un planejament i, per tant, una majoria política i veïnal per tirar endavant, a banda de la compensació evident de Zona Verda en algun altre lloc.

–         Un cop acceptem el procés de participació, és evident també que cal entomar les decisions que s’adoptin, perquè si no, no seria participació.

–         Crec que cal una segona sessió, doncs hi ha dos punts sobre els quals pivota el debat ara mateix: la continuïtat de les dues cotes (sobre això crec que hi havia consens que és necessari) i si cal un augment de volumetria per a l’espai de joves. Si bé ara hi ha sobre 300 m², el debat és doncs si calen 200 m² més o no.

–         El que és molt interessant és la idea que va sorgir que esdevingui la Plaça Major del Camp d’en Grassot, una idea força sobre la qual els usos aniran força donats.

–         El debat sobre les grades crec que va ser prou seriós, la majoria d’assistents anaven en la línia que els usos que permeten el concepte de grades (sigui amfiteatre o amb alguna altra forma) per a pares i mares i per a augmentar els espais de lleure ja els va bé. És, doncs, una opció seriosa, més enllà que siguin més accessibles i permetin no tenir espais tancats.

En definitiva cal continuar parlant, i caldria també que el debat es sàpiga portar bé, no per la part tècnica (excel·lent l’explicació del tècnic) sinó sobretot per la part política. Us deixo les fotos de les pissarres de discussió.

Primer dos titulars, “Gràcia aprova cedir espais municipals a les entitats que organitzin consultes” (el Punt) i “l’equip de govern accepta el posicionament d’ERC quant a la Sedeta i rep el suport de la majoria de forces polítiques”.

Em permeto una llicència literària (agafo la idea d’en Paco Gambús que va fer diferent allò habitual) i explico el plenari com si fos el 9, el diari esportiu.

A partir d’aquí, cinc equips que juguen un partit de futbol, el plenari de Gràcia. Preneu-ho com un divertimento sense mala fe. Evidentment no sóc neutral, però no hi ha mala intenció. Espero que poguem riure’ns de nosaltres mateixos.

PSC: Estàtic i conservador. El saber fer dels cracs veterans, com al Milan, no es contraposa amb l’eclosió de nous valor i els dubtes que hi ha sobre les noves incorporacions. La retirada del conseller Espriu, ara entrenador, fa que aquest no pugui estar jugant al camp i es nota. Massa triangulacions a la defensiva. El pes de tants partits i competicions els comença a passar factura, i acaben demanant el final del partit. Si no té un joc més àgil i flexible, perilla la UEFA.

CiU: Imprecís a voltes, la banda dreta de comerç la té ben coberta, però els davanters no van estar fins, i semblaven absents a voltes. No saben trobar un sistema de joc adequat, ni el cos a cos. A la recerca d’un model de joc definit, hi ha bons jugadors, però falta esperit d’equip. Jugar sempre a la contra impedeix sovint tenir clars els objectius de joc. Un bon director de joc al camp, que no pot arribar a tot arreu, però.

IC: El seu sistema de joc teòric no es demostra a la pràctica. Van entrar en contradiccions en el seu estil de joc, provant a la primera part de centrar el seu joc en el toc (Participació) per després, a la segona, canviar d’estil i no deixar jugar als qui volien jugar al toc (Consultes). Mancats de lideratge al mig del camp i molt pendents del sistema del rival. Es troben còmodes en el cos a cos, però no troben la personalitat en el camp per a que s’entengui el seu sistema de joc. La manca d’un estil propi impedeix fer brillar algun dels seus jugadors.

PP: Conservador, va deixar passar els minuts buscant l’empat. L’efecte de jugar sempre en camp contrari els crea una por escènica que no permet veure un esquema de joc definit. Continuen buscant un 4 per substituir l’estrella lesionada.

ERC

Ben dirigits per l’entrenador (Ricard), amb pocs jugadors cobreixen tot el camp. El partit es va centrar molt per la banda esquerra (urbanisme, temes tècnics) cosa que va fer que el joc es concentrés poc per la banda dreta (Joventut, Drets Civils, Dona, Gent Gran). Quan van jugar per aquesta, van complir. Marquen el seu sistema de joc de forma que els altres equips s’acoblen a com juguen. Mereixen estar en millor situació a la taula de la que es troben pels resultats. Els qui tenen major mobilitat i saber decidir en els moments importants del partit.

Les millors jugades del partit van passar per les seves botes i tot i que en algun moment van fer dubtar els espectadors amb el seu joc, van tenir el ritme del partit controlat. El seu director de joc (qui escriu) potser toca massa la pilota. Juguen a l’atac i saben que el partit dura 90 minuts. Haver guanyat la Champions en anteriors temporades fa que dominin la posada en escena i coneixen bé el joc dels altres equips.

Escric expressament el matí de les consultes del 28-F. Abans dels resultats, que ja valorarem. Perquè ara no és el que entenc prioritari.

El sol fet de fer-ne ja és molt, com ho van ser el 13-S a Arenys, i el 13-D a moltes viles i ciutats. Avui, 28-F, és una altra data important. Així en parla el 3/24 mentre esmorzo al bar del davant de casa. Un home remuga sobre la independència, es gira i torna a llençar una moneda a la màquina escurabutxaques. Ell ja té fet el debat. La normalitat d’un diumenge al matí.

Mentrestant, torno al tema. Què són les consultes populars? Per mi, una resposta, la millor resposta nacional.

En un escenari on uns jutges allargassen fins al cansament infinit (el nostre) la sentència de l’Estatut, on un president del govern espanyol compleix la frase “no es pot enganyar a tothom durant tot el temps”, hom cerca respostes.

Alguns creuen, legítimament, que la resposta a l’espoli fiscal que pateix el nostre país és altre cop uns Jocs Olímpics, una fórmula que el 92 (sí, l’any dels jocs i l’atac del Garzón a l’independentisme, recordo) podia funcionar.

Alguns creuen, legítimament, que la resposta és la creació d’un nou partit polític i que això sacsejarà prou el mapa com perquè CiU i ERC es dissolguin sota la porta a un món nou. Però no és, crec, la resposta.

La que entenc com a millor resposta de canvi són les consultes populars. Bàsicament per dos motius.

1. Les consultes són una eina de mobilització i creació d’opinió política i apartidista. Dic política perquè evidentment demana una reflexió política sobre un model de futur, el ciutadà que pensa sobre el seu país i com el vol, de forma lliure i individual. I dic apartidista perquè hi són presents tots els partits que volen. Repeteixo, tots els partis que volen.
2. Les consultes populars permeten, al meu entendre, el treball col·laboratiu d’entitats, persones individuals i partits polítics. Els ciutadans es queixen que no sabem arribar a acords, que tothom tira per la seva i que el joc polític prima sobre la política. Com més amunt del tipus d’administració, com més lluny del ciutadà, més d’acord estic amb la percepció. Justa o no, és la percepció que surt dels mitjans de comunicació (el segon poder, per si algú encara pensa que és el quart). Treballar plegats, crear ponts, construir sinèrgies i cercles de confiança és el primer pas per a moltes coses.

I aquí ve una hipòtesi de treball que em ronda el cap. I com prou feina tinc, la llenço als politòlegs. Crec fermament que del treball col·laboratiu de les consultes en sortiran més majories de govern sòlides després de les Municipals. Allà on els partits nacionals han treballat plegats, crec que s’han creat sintonies que tindran translació política. Fins el 2011, però, no es podrà demostrar.

Uns Jocs Olímpics poden generar il·lusió. Un hospital pot generar il·lusió. Un nou partit polític pot generar il·lusió. Però penso que res genera més il·lusió per la ciutadania que veure que els partits polítics (els que així ho volen) treballen plegats per a una idea col·lectiva, treballada a través de les consultes, per a la creació d’un nou Estat.

Perquè recordem-ho, n’hi ha molts que no només volem un nou Estat. El volem diferent, aprofitar per solucionar mals endèmics d’administracions i inèrcies, més pròxim i amb més Estat del Benestar.

Avui a Sant Quirze. El 25 d’Abril on calgui. A Gràcia i Barcelona? Seguirem treballant.

Contextualitzem-ho tot, ja que hi som. L’11 de Novembre del 2008 el Regidor Guillem Espriu, al Consell de Barri del Camp d’en Grassot, anuncia per sorpresa la decisió de l’equip de govern de construir un edifici a la Plaça de la Sedeta per encabir-hi un Centre de Serveis Socials i altres equipaments de barri. També es diu que es convoca un concurs d’arquitectura i que es preveu que el 2010 estarà enllestida la reforma (Independent, núm. 273).

Ja llavors ERC va mostrar la seva oposició, entenent que no es pot perdre espai públic en un barri tan dens. En la recerca de possibles solucions, el regidor d’ERC i President del Districte, Ricard Martínez va celebrar una reunió el 23 de Març amb veïns i veïnes per expressar que calia cercar un local alternatiu, tot oferint algunes propostes de locals en lloguer a la zona (Independent, núm 289 i 290).

Un any després, en un nou Consell de Barri a l’octubre del 2009, es torna a anunciar el concurs d’idees. Llavors, el nostre posicionament va ser que primer calia buscar el consens abans d’escometre el concurs. L’experiència de la Violeta i el que va costar assolir una solució prou satisfactòria és ben viu en aquell moment.

A partir d’aquí, s’engega un debat participatiu, el darrer esforç de l’equip de govern per a trobar complicitats. Tot i l’evident biaix poc neutral del debat, un clam majoritari torna a dir que es vol un arranjament urgent de la Plaça, que es vol un CSS al barri però no a la Plaça, i que no es veu clar que es pugui mantenir la qualitat de l’espai públic amb un nou edifici.

La responsabilitat d’un partit és tirar endavant amb les seves propostes. Perquè, es farà un debat participatiu sobre la Plaça Dones del 36 i el seu tancament? Es considera l’opinió majoritària del Plenari de Gràcia i les associacions del voltant sobre el Pla Integral del Parc Güell?

Sobre construir ponts, ja se sap on som. Estaria bé que no fos necessari haver de presentar una moció al proper plenari del dia 2 de Març. Després de l’experiència de la Violeta, el Carrer Palou i el Parc Güell, diguem-li mamífer gran amb trompa i ullals, però veritat que és un elefant? Doncs la solució llavors sembla senzilla.

Aquesta setmana, a tí­tol personal, haurà  vingut marcada per dos fets: la decisió de l’Ajuntament d’Ascó i el Debat participatiu de la Sedeta.

En el cas d’Ascó, és curiós que hem assistit a un cas de YIMBY (Yes In My BackYard), quan normalment estem més acostumats al NIMBY (Not In My BackYard) com en els casos de la Narcosala o les presons, o les nuclears, fins ara. Són debats apassionats, però diferents cada un, i responen a pors i oportunitats mal enteses.

Tot i la decisió d’Ascó, a qui ara crec que cal pressionar és al Govern Espanyol, que és a qui li toca decidir. Fem-ho!

Quant a la Sedeta, tot i que alguns volien fer creure que era un altre NIMBY, la seriositat de les opinions del Debat reflecteixen que sí es vol arranjar la Plaça i sí­ es vol un Centre de Serveis Social, la qual cosa no vol dir que aquest hagi de ser a la Plaça de la Sedeta. Continuarem donant voltes, doncs és un tema que encara no està  resolt ni tancat

Que ahir fou un dia especial i de quasi clima electoral total, ho demostra el fet que tothom dirà que han guanyat, l’eterna relació d’amor entre dades i analistes, on tothom s’enamora de la que vol i deixa les altres en un racó.

Crec que la principal conclusió és que l’esquema vot favorable i participació continua sent inversament proporcional, la principal lliçó per aprendre. Altres idees ràpides són:

1. L’Estratègia unionista de no anar a votar és una arma de doble fil. En aquest sentit, crec que s’equivoquen perquè el curt termini els afavoreix, però perden la bandera de la participació i la mobilització. Molts que no han anat a votar que no perquè seguien consignes no ho entenen, però no érem demòcrates?

2. La consulta, més que mai, valida l’eix nacional. Així, els qui volen pensar que només hi ha un eix, demostra que s’equivoquen. També crec que s’equivocaran els qui pensin que només hi ha el nacional. La realitat ens demostra que la complexitat de la realitat catalana és que conviuen els dos eixos, i en tots dos cal seguir apostant i oferint propostes.

3. Hipocresia del PSOE? Ahir en Chaves parlava d’acte de propaganda, i avui parlen sobre la participació. A què juguem? O no hi fem cas, o sí, però no podem agafar els arguments que ens interessen de tots dos. Per mi, això demostra que preocupa encara que no ho sembli.

4. Participació baixa, cal seguir millorant el procés. Cal implicar els NOs demòcrates perquè votin, perquè llavors tindrem una mesura real.

5. Algú gosarà parlar en nom del 72,5% restant? S’equivocarà qui vulgui pensar que el 72,5% que no va votar és unionista. Mentrestant, en aquest percentatge hi haurà vot independentista ocult que no va anar a votar per mil motius. I, sobretot, l’abstencionista declarat que tan se’ls dóna.

6. L’independentisme és el principal projecte polític pel país. Algú pensa quin seria el resultat si s’hagués preguntat sobre federalisme? Doncs està clar que no seria aquest. Potser no és majoritari en termes absoluts, però no hi ha millor alternativa al sistema actual, això està clar.

7. Pressió a la Diagonal. Depenent del que digui el PSC, caurà en la seva pròpia trampa. Algú creu que el referèndum de la Diagonal tindrà uns resultats similars en termes de participació? Què diria el Govern amb un 25% de participació en el procés de la Diagonal? Encuriosit estic.

8. L’independentisme és més que Esquerra. Aquesta és la principal conclusió. Mentre sempre es deia que només Esquerra representava l’independentisme, ara es veu que sobrepassa el màxim resultat mai assolit per ERC en aquests llocs. D’aquí es pot treure:

8.1 Missatge a CiU. Sí, ha de saber entendre el missatge, sobretot en Duran, per mi una de les principals conclusions. Ells podran extrapolar dels seus votants quants es manifesten independentistes, i caldrà saber llegir els resultats. Perquè llavors potser sí que té sentit un independentisme de dretes i si no es mouen els ocuparà un partit aquest espai. Ens entenem?

8.2 Màxim sostre d’Esquerra? Ara sabem, en cada poble el màxim resultat avui dia que podria treure l’únic partit independentista que hi ha avui dia. És una mesura molt interessant.

9. Cal saber les dades sobre gent gran i gent jove que ha anat a votar. Fora bo saber si el sector entre 16 i 18 ha anat a votar, doncs aquest és el que fa créixer, desacomplexadament, també, l’independentisme.

10. Els immigrants saben qui compta amb ells de veritat i no de copet a l’esquena. Més enllà dels acostaments del PSCSala, ara saben que els independentistes no parlem per ells, sinó que som els primers que els hem deixat votar. I això no és un fenomen menor.

11. Participació i Independentisme van a del bracet. Mai cal altre mecanisme de consulta havia fet moure tanta gent

12. La realitat del país no és la del Facebook. No ho dic menystenint-ho, sinó justament com a defensor de les Xarxes Socials, no ens podem creure que és el tot, i això és un bon aprenentatge. Parafrasejant el Jaiak bai, Borroka era bai, “Facebook sí, carrer també!!”

13. Hi ha consultes millors organitzades que altres. Osona és un bon exemple, no pel resultat, sinó per la participació i com s’ha fet. Potser funcionar com a franctirador no és el millor camí, sinó que cal una sinèrgia com la que s’ha fet a la Comarca. Tinguem-ho en compte.

Seguirem donant voltes i lluitant per la Independència, des d’una postura republicana i d’esquerres. És el que som i el que s’espera de nosaltres. Pròxima estació? Properament…

Ahir va tenir lloc el darrer plenari de l’any. Plenari, llarg, dens, i amb una forta, molt forta, càrrega política. Esquerra Republicana va demostrar, entenc, que un grup petit pot tenir un paper determinant, no només des d’un punt de vista aritmètic, sinó sobretot pel que fa a les propostes.

La conclusió del plenari d’ahir és que l’espai públic és un tema central a Gràcia i allà on l’equip de govern no sembla tenir les eines i idees ajustades als veïns i veïnes. En tres temes, Parc Güell, Sedeta i Dones del 36, no té consens ni l’acord d’Esquerra Republicana, ni dels veïns i veïnes. L’equip de govern pot pensar que els altres s’allunyen si camina cap enrera. I Esquerra no s’haurà mogut.

Anem a pams. 3 eixos són importants actualment en política municipal i molt marcats a Gràcia atesa la conjuntura de temes sobre la taula: Consens, participació i espai públic, que no són sinó 3 bocins del mirall amb el qual l’Ajuntament s’observa en la seva relació amb la ciutadania.

Vam dir que moltes de les moltes obres reben crítiques i això és un problema. Tot i restar a l’oposició, tenim una responsabilitat com a Ajuntament i quelcom s’està esquerdant, perquè ja no és respecte als polítics, sinó respecte la institució.

I no tots en som igualment culpables, evidentment, però certament entre tots hem d’aportar idees. Així, per exemple, vam demanar una reunió dels portaveus per parlar de les comissions, les seves convocatòries i utilitats. Ho creiem oportú tenint en compte els consells de barri, la vella “nova” joguina de l’Ajuntament.

Evidentment, el Parc Güell va ser el tema més destacable, pel públic i pel debat polític. Vam donar suport a la proposta de CiU i ells van donar suport a la nostra, que crec sincerament que era millor per la concreció que aportava, crítica amb proposta, seguint el nostre estil.

Així, el text proposat és el següent:

– Instar a l’Àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Barcelona i al propi Districte a reelaborar la proposta del Pla Integral d’actuacions al Parc Güell amb la intenció de garantir la compatibilitat dels tres principals objectius esmentats. La nova proposta evitarà la restricció d’accés que comporta el tancament perimetral del Parc.

– Que la nova Proposta de Pla Integral estableixi un calendari d’actuacions i inversions, prioritzant les actuacions en l’arranjament, la neteja i el manteniment, tant de l’àrea forestal i de l’àrea patrimonial, especialment en el perímetre de tot el Parc.

– Que el nou Pla Integral contingui una proposta d’òrgan gestor i coordinador únic.

– Que el nou Pla Integral es formalitzi en un calendari tancat de dos mesos, a partir de l’aprovació d’aquest acord, amb un procés efectiu de participació veïnal i social, per tal de consensuar el conjunt d’actuacions.

En el fons, vam convertir les mocions en una votació del Pla Integral, i el govern va perdre la votació. A Gràcia, el Districte del Parc Güell, i això ha de tenir conseqüències, si algú ho vol veure. No es poden enrocar sense consens polític ni veïnal. Es pot governar sense un dels dos, però no sense els dos.

I altre cop Sedeta. Fa mesos que Esquerra Republicana està sobre el tema (reunions, comunicats de premsa). Ara CiU s’acosta a la nostre posició, perfecte. Seguirem demanant consens abans del concurs.

I ERC-Gràcia no va donar suport als pressupostos de Barcelona i Gràcia, tot abstenint-nos. Tal com vam dir, responsabilitzem l’equip de govern de no haver fet el gest d’acostar-se a negociar. Esperem que a BCN es prengui nota. Perquè no és agradable, per un partit que vol construir un Estat, no votar la principal eina d’actuació política.

A banda d’això, a l’Audiència Pública van aparèixer els temes del Casal de Joves de Ros de Olano i la Plaça Dones del 36 (gran Josefina Piquet). Dues temàtiques diferents però que lliguen amb l’inconformisme històric gracienc (això també és memòria històrica). Tot i saber el que pensa l’AJG de nosaltres, crec que tenen el seu paper polític en el procés d’alliberament nacional, emprant volgudament la retòrica dels anys 70.

Finalment, opinarem sobre els partits, un clàssic esportiu:

PSC: potser, i lògicament, més a la defensiva que mai. Una Sala de Plens amb respecte però a la contra imposa, ho entenc. Diuen que han pres nota. Tant de bo.

IC: Desdibuixada com mai. La llosa de la gestió Mayol es nota, i s’aferren a la Contracte de Neteja, on tots i alguns més, ens hi juguem molt.

CiU: saber que els podem donar suport en temes d’oposició i a la inversa, si hi ha base argumental i ideològica, no el d’estar en contra perquè sí. Que s’acostin a les nostres posicions (Sedeta, Parc Güell) està bé, mentre entenguin i acceptin el lideratge de les propostes. Avui suposo que serem bons per ells, altres dies som dolents. Ja ho té això, la política.

PP: Fa passes per a incorporar-se al consens, esperant en transició (curiós concepte aplicat a ells) el retorn o no d’en Belón. La seva cara amable no em fa oblidar què i qui són, per això.

ERC: Crec que ahir vam estar bé, explicant bé les nostres idees, tot i que continuem progressant i millorant. A part de política, li donem una visió pedagògica que crec que el públic agraeix.

Han passat ja 10 anys? aquesta és la primera pregunta a fer-se. La segona és, com han canviat les coses en aquests anys. Una societat que continua sense poder evitar mols assassinats, i molts d’ells envers les dones.

Recordo que fa 10 anys no estava a Esquerra. Però ja era persona i gracienc. I recordo que em va impactar. Probablement no estàvem tan avesats a sentir assassinats. Jo, que havia anat a l’Escola Sant Josep de Verntallat, amb el pati donant a Rubí, sentia que allà hi havia hagut un assassinat. Buff.

Recordo també que vaig anar a la manifestació o me la vaig trobar, ara no ho recordo, però sé que anònim, m’ha vaig afegir. Ara sé que allà hi havia molta de la gent que ara sí conec i que continua lluitant en aquest tema. Però aquell dia no les coneixia. I potser tard o d’hora ens haurem de plantejar algun reconeixement a l’Ángeles Chivan, digues-li plaça, digues-li nom de res, però això ho deixarem per a altres àmbits.

Aquests dies que estic llegint la novel·la d’en Toni Soler sobre en Companys, penso que segurament empraria la màquina per a evitar aquell crim, o només (per allò de no canviar el passat) voldria que s’esclarís. Aquell dia recordo la sensació que hi havia un assassí a Gràcia i ningú no sabia qui era.

Bé, tot això que forma part del diari personal, només per dir que cal continuar reivindicant i lluitant per anar contra tot tipus de violència i, sobretot, contra les dones. Hi ha coses que repugnen independentment del gènere. Perquè en acabat només hi hauria distinció entre els humans i els inhumans. Jo tinc clar on sóc. Ens hi posem?