Una de les curiositats que vam visitar precisament és la pintada de 1937 que encara perviu al carrer de Sant Miquel: rebatejant el carrer en homenatge a Miquel Pedrola, milicià del POUM mort al front d’Aragó.  La història va sortir en una conversa informal el dia que vaig conèixer i entrevistar l’autor del bloc ‘Altres Barcelones’, l’historiador Dani Cortijo.

En aquests mesos, en Dani ha fet un excel·lent treball d’investigació sobre la figura del milicià que durant un parell d’anys va donar nom al carrer. Ho explica ell mateix al seu bloc. Però el més important de tot:  en veure que la pintada de quitrà corria perill de desaparèixer sota una capa de pintura de les obres, ha engegat una campanya de sensibilització per mirar de salvar aquest patrimoni de la Barceloneta. Ha sortit a diversos mitjans [entre ells el Diari de Barcelona] i ha obert un grup al Facebook que recolza la conservació de la pintada.

Aquest cas em fa pensar sobre la finíssima línia que hi ha entre la memòria i l’oblit. Gràcies a la sensibilitat i la bona feina d’aquest jove historiador, la pintada es pot haver salvat. Es parla també de fer un possible homenatge al milicià Miquel Pedrola.  Estic segur que aquell dia arribarà i m’agradaria moltíssim que a l’acte també és recordés el paper cabdal de persones com en Lluís Permanyer i en Josep Maria Huertas Claveria que un dia ens van portar de la mà per ensenyar-nos aquella pintada. Per mi sempre seran els referents indiscutibles a l’hora de descobrir i defensar el patrimoni de la nostra ciutat.

Quedem amb en Dani sota l’arc de la plaça de Sant Felip Neri. Fa una tarda plujosa; tot i això convida a perdre’s una estona pel cor de la ciutat vella. Seguim el terrible rastre del bombardeig del 30 de gener de 1938 que va devastar la plaça i va deixar els murs esquitxats de metralla. (Algun guia desconsiderat explica encara avui que aquí s’hi afusellava gent…) Parlem dels referents, amb Josep Maria Huertas Claveria al capdavant.

Passegem per l’exterior de la Seu resseguint les marques a les pedres; ens aturem al carrer Paradís on hi ha les magnífiques columnes romanes del Temple d’August. En Dani em diu que com surten a la Lonely Planet, els turistes hi paren tots; és una llàstima que molts barcelonins ni sospitin de la seva existència.

Decidim tornar a Sant Felip Neri a fer l’entrevista, on la gent de l’hotel Neri ens facilita la infraestructura. Em quedo amb la idea que hi ha moltes barcelones amagades que paga la pena descobrir, i estic de sort, perquè sembla que en Dani les coneix prou bé. Em diu que alguna vegada en tornar d’una nit de festa ha portat els amics a fer una ruta per descobrir la Barcelona més amagada. La seva vocació (i passió) seria explicar totes aquestes anècdotes a nois i noies de la ciutat. I em diu que els barcelonins hauríem de fixar-nos més en les veus de la nostra pròpia ciutat.

Altres barcelones em sembla un bloc interessantíssim, fet per un apassionat de la ciutat amb qui he tingut la sort de conversar una estona. Respectar i deixar constància de les empremtes que el temps grava a les parets d’una ciutat em sembla la millor manera d’estimar-la. Algú s'anima a fer alguna cosa semblant amb les 'Altres Gràcies'?

Una cosa és ser la capital del Modernisme perquè és de calaix i a més ens toca (o si no, ja em direu perquè hem d’aguantar l’allau de japonesos si després no podem fardar de ser la capital del Modernisme, ein?); l’altra és que ens diguin que som (o algú intenta que siguem) la capital del turisme gastronòmic. D’acord que aquí es menja com enlloc, i que la dieta mediterrània és la bomba… però crec que ens passem de la ratlla. Us recordo que tenim la increïble sort de ser també la capital de la moda, de la indústria cinematogràfica, del llibre, del shopping line, del quadrat d’or, del botellón, de les motos, del porno, del civisme, de l’incivisme, del rotllet multi-culti, de les noves tendències, de l’anti-globalització, que si el Silicon Valley català, que si mil tios despullats i tirats per terra a Montjuic amb el Tunick, que si la Carnavalona… no us sembla massa capitalitat?. Doncs tranquils que la cosa no acaba aquí.

La setmana passada una delegació de l’Ajuntament, de Turisme de Barcelona, i de la Cambra de Comerç van viatjar a Bangalore a la Índia per fer-hi negocis i atraure inversió. Allà l’alcalde Clos va tenir una idea que em va encantar. Va oferir als responsables de la indústria cinematogràfica índia (el conegut com a Bollywood) que vinguéssin a rodar alguna escena a casa nostra, tal i com fan ja a Suïssa i a la Gran Bretanya. Anoteu: Barcelona, nova capital del Bollywood. Quina canya, quina trempera, si si! Mil tios a la plaça Catalunya ballant "e pita pita e" perfectament acompassats i tot el Ravalkistán mirant-s’ho divertit. De veritat que em sembla una bona idea. Només suggereixo a l’alcalde Clos que si hi vol participar, no repeteixi la samarreta del Carlinhos Brown.