09
nov.

Què substituirà les bales de goma?

By davidcompanyon 0 Comments
Categories: Moviments socials, política and Repressió

Aquesta era la pregunta que tothom és feia a la Comissió de les Bales de Goma. Oficialment no hi ha resposta, malgrat s’havia d’aprovar les conclusions de la Comissió.

La majoria CiU-ERC, amb els suport de Ciutadans, ha aprovat ajornar fins el maig de 2014 la seva prohibició, en un període de transició en el qual el cos de policia les substituirà per altres “eines robustes” de les quals res s’ha dit a la Comissió i les úniques informacions són les que arriben per la periodistes o per “radio makuto”.

A la imatge que teniu al cantó en teniu una prova, aquesta és la imatge de la nova llançadora que circulava per la Comissió i que com podeu veure més abaix el Departament d’Interior ja hauria comprat per 56-024€ a 1.800€ el subfusell llançadora.

Les conclusions

Però anem a pams, perquè havia de servir al Comissió?. ICV i EUiA ens havíem fixat com a objectius principals:

1.- Que el cos de Mossos d’Esquadra deixés d’utilitzar bales de goma de forma immediata i incondicional

2.- Que el Parlament demani de manera solemne i de forma pública perdó a les víctimes per la utilització de les bales de goma i siguin rescabalades.

3.-  Cessament immediat del director de la policia, Manel Prat, doncs mantenir-lo en el càrrec és mantenir el model repressiu de policia.

Aquest eren les conclusions més rellevants que enteníem calia que fossin aprovades per la Comissió del Parlament que ha estat durant quatre mesos estudiant tant la utilització de les bales de goma com el model policial en esdeveniments de masses. “Naturalment” han estat rebutjades. CiU, ERC, PP, C’s van votar contra demanar perdó a les víctimes i contra les conclusions de l’informe del Síndic de Greuges sobre l’ús de les bales de goma i model policial.

La seva prohibició –malgrat que diferida- ha estat, amb totes les lletres, una victòria de la mobilització que des de fa anys duen a terme entitats com Stop Bales de Goma i Ojo con tu Ojo, o la Comitè de Prevenció de la Tortura. Sense elles no hi hagués hagut ni Comissió, ni s’hagués aprovat la seva substitució.  Elles han vehiculat el rebuig social que ha anat creixent especialment arran de la darrera víctima la passada vaga general, Ester Quintana.

Rebuig social cap a una eina repressiva capaç de fer “ferides de guerra”, però també vers les versions oficials contínuament desmentides per testimonis i gravacions de ciutadans, que deixen al descobert com la defensa incondicional d’actuacions irregulars de la policia catalana es podria més bé qualificar de “protecció política” a la impunitat policial, una defensa que desprotegeix a la ciutadania de les eines de control sobre l’actuació policial i els possibles (i provats) abusos.

Abusos que reben, malauradament, empara política primer amb la invocació abusiva de la “presumpció d’innocència” i desprès sota la divisa imperativa de “defensar el cos”. Aquesta manca total d’autocrítica que s’ha copsat a la Comissió parlamentària és la que es practica en qualsevol cas conflictiu que apareix als mitjans.

Aquesta combinació d’abús en les funcions policials i impunitat i protecció des del poder ha anat fent créixer la desconfiança cada cop major de la societat i el cas de la mort del detingut al Raval (que no oblidem no és ni de bon tros la primera) o els maltractaments a comissaries (acreditats i jutjats) o la imputació constant de Mossos (amb la comissaria de Ciutat Vella encapçalant un trist top ten).

Un model policial pel control social

La Comissió que també estudiava els models policials en els esdeveniments de masses i camuflat rere el llenguatge “políticament correcte” ha ratificat un model policial basat en la repressió i el control social, en el que els moviments socials son percebuts com “enemics” a controlar i reprimir dins d’una societat que viu en múltiples conflictes.

I tot model necessita un cap visible, el que encarna l’actual director general de la policia, Manel Prat. I  aquest model –a les antípodes d’un basat en la mediació i la prevenció social i policial- és capaç de fer d’esquirols armats com va succeir a la planta de Panrico o d’atacar al mateix Gandhi com va dir els responsable de la BRIMO respecte al desallotjament de Plaça Catalunya. 

Un model que avala i considera necessari disparar i ferit a manifestants per estar cremant pneumàtics en una vaga –a risc cert de causar ferides irreversibles- necessita “eines robustes”, més enllà de les porres, de la força o les salves, necessita ser  intimidatori a gran escala, aparèixer com contundent… això són les bales de goma… i les seves substitutes seran igual o més robustes, contundents i intimidatòries.

Interior ja ha comprat els nous fusells 

Aleshores han de ser substituïdes per unes altres “eines robustes” (aquesta és la terminologia emprada en la resolució aprovada) perquè els Mossos puguin seguir disparant projectils de precisió, un material de foam amb un recobriment viscoelàstic que permet impactar directament sobre les cames dels manifestants i els deixa immòbils durant uns minuts (malgrat ls seqüeles poden durar hores o dies) però que, a diferència de les bales de goma, no fan una trajectòria irregular i imprevisible.

El periodista Toni Hervàs publicava aquesta noticia al seu bloc “Els passos perduts”:

Ja fa mesos que el departament d’Interior ha posat fil a l’agulla per dotar-se d’una alternativa a les pilotes de goma. Durant dos anys s’han provat un subfusell, el GL06-LL, que llença una mena de pilota de golf partida per la meitat. Aquests projectils no reboten després del primer impacte. Aquestes armes estan fetes de polímer i només pesen dos quilos cadascuna. Cada llançador té un valor al mercat al voltant dels 1.800 euros. Es tracta d’una arma de 40 mil·límetres i destaca per la seva precisió.

Els llançadors GL06-LL que ja ha adquirit Interior, els últims 30 comprats fa 3 mesos, disparen uns projectils que semblen mitja pilota de golf enganxada a una base de plàstic i que no necessita cartutx per ser disparada. Quan l’arma escup el projectil, la baina, que és la part de plàstic inferior, queda dins del llançador mentre que l’altra part surt disparada. La punta està feta de ‘foam’, espuma viscoelàstica de poliuretà d’alta densitat, el mateix material amb què es fabriquen els coixins que s’adapten a la forma del cos.

Aquí està el detall de l’última compra. 30 subfusells per 56.000 euros.

Resolució d’adjudicació del contracte

Contracte : Contracte administratiu Unitat promotora : Direcció General de la Policia
Tipus : Subministraments
Expedient : IT-2013-121            Procediment : Negociat sense publicitat
Títol : subministrament 30 llançadors per al cos de Mossos d’Esquadra

+Info: http://elspassosperduts.wordpress.com/2013/11/06/interior-ja-te-comprats-els-fusells-que-substituiran-als-de-pilotes-de-goma/

09
gen.

Raons per canviar el nom al carrer Secretari Coloma

By davidcompanyon 0 Comments
Categories: Cultura, Districte and Gràcia
Etiquetes: , ,

Aquest dies ha ressorgit el debat sobre el canvi de nom del carrer Secretari Coloma, un carrer que neix (o acaba) a la Travessera fins la Ronda del Guinardó, recorrent Camp d’en Grassot, Gràcia Nova i la Salut al Districte de Gràcia.

El debat ha agafat embranzida per dos motius: primer per la proposta de canvi de nom de l’Institut (que porta el mateix nom del carrer) pel de Pepe Rubianes – l’actor galaico-català- o Josep Moncada –l’escriptor en català de la Franja, l’obra més coneguda és Camí de Sirga i que fou veí de Gràcia- i desprès per la proposta a l’Audiència pública del Districte d’un veí demanant el canvi de nom del carrer, tot explicant les seves raons fonamentades en la idiosincràsia de Joan de Coloma, més conegut pel Secretari Coloma. 

En ambdós casos l’Independent de Gràcia va fer-se’n ressò i va publicar una enquesta on es veia que la proposta té el suport popular amb més del 80% dels vots a favor. Fins i tot, el digital La Tortuga de Gràcia va aprofitar per fer-se la “inocentada” d’enguany.

Fa molts anys que entre el veïnat i, sobretot, a l’Institut se’n parla i la Comissió del Nomenclàtor del Districte en va prendre nota fa un temps. Sembla que ara es belluga.

Sempre hi ha hagut, però, els “defensors” de no canviar els noms. Les seves raons sempre són tècnico-economicistes i es camuflen darrera d’evitar “molèsties” al veïnatge i comerciants. També parlen dels costos… però per veure que no és un caprici…

Qui era Joan (o Juan) de Coloma? Aquí teniu una breu ressenya:

Joan de Coloma (Borja, Aragó, 1442 – Saragossa 1515), va ser secretari dels Reis Catòlics. Defensor acèrrim de la Inquisició, va aconseguir la seva instauració a Castella í la creació del Tribunal del Sant Ofici del qual en va ser secretari i va donar el seu suport perquè aquesta entres al Principat de Catalunya. Va ordenar tortures i va dictar condemnes a la foguera a les persones que la Inquisició sentenciava com a culpables d’heretgia.

Fou partidari de l’expulsió dels jueus, malgrat haver-se casat amb una conversa. Va signar el Decret, en nom dels Reis Catòlics, de la seva expulsió dels regnes de Castellà i Aragó. Les seves possessions territorials eren dins el regne d’Aragó, com la baronia d’Alfajarín, i de València, i des de 1512 fou comte de Salinas. (Fonts Vikipèdia, Graciapèdia i Arxiu de la Corona d’Aragó)

El carrer Secretari Coloma no sempre s’ha dit així. Abans es deia Pau Alsina i abans es va dir de l’Escorxador (que es el que hi havia en els terrenys del que ara és la caserna) i abans carrer d’en Jordà. En Pau Alsina, barceloní fou teixidor i té l’honor de ser el primer diputat de classe treballadora, va ser escollit per representar al Partit Republicà Democràtic a les Corts Generals l’any 1866. També va ser regidor per Barcelona.

Es veu que un carrer de Gràcia porti un nom que El Periódico qualifica, amb altres noms com Antonio López (esclavista) o Espartero (que va bombardejar Barcelona des de Montjuïc), personatges amb un passat gens gloriós que donen nom a carrers de Barcelona, com la “ruta de la infàmia” no és cap molèstia per alguns defensors del “status quo”. Però pels que cada dia hi hem de passar o portem als nostres fills a l’Institut, que passeja el nom de Secretari Coloma per totes les seves activitats, és molt més que una molèstia… és una vergonya per a tots els graciencs i gracienques!!.

Es ben cert que a Gràcia hi ha altres carrers amb noms bé amb poc interès o amb nul·la vinculació amb el nostre territori (com per exemple: Pare Lainez que abans és deia Émile Zola, evocant al gran escriptor francès) i que contrasten amb noms tant nostrats com Llibertat, Fraternitat, Progrés o dels qui la van urbanitzar Rovira, Massens, Grassot, les Tres Senyores… però pocs son tant sagnants com el del Secretari Coloma, que, a més, dona nom a un Institut d’Educació!! Quin exemple pels nostres nois i noies!!

Esperem que el vent de la raó ompli les veles del canvi i el Camp d’en Grassot i Gràcia Nova tinguin un carrer i un Institut amb un nom ben digne.

03
gen.

En record d’en Justo Domínguez

By davidcompanyon 0 Comments
Categories: Cultura, Gràcia and Lluita obrera
Etiquetes: , , ,

Quan el divendres 30 a la nit la Montse Vilalta em va trucar per donar-me la notícia de la mort d’en Justo Domínguez vaig sentir la imperiosa necessitat d’escriure… al twitter vaig deixar alguns pensaments d’urgència, de ràbia… i vaig començar a omplir ratlles sobre el paper… era una manera d’acomiadar-me d’ell, d’abraçar-lo i dir-li que seguirem.

L’any 2011 es va acomiadar de molts de nosaltres amb una terrible notícia: la mort d’en Justo.

Per més que esperada…sempre procures mentalment que sigui una mica més lluny… però ell n’era el primer coneixedor… aquests dies tothom et diu com sobtava la tranquil·litat amb la que t’explicava el procés de la seva malaltia, te’n parlava com si estigués referint-se a un altre!!

El seu enterrament ha estat el més nombrós que jo hagi vist mai… gent de totes les maneres de pensar i de fer; naturalment molta gent de la UGT i el PSC, de CCOO, de l’esquerra en general… però molta, molta gent del barri, del centre cívic, de la coordinadora d’AMPAS, de l’associació d’amics i amigues de La Sedeta, treballadors del Districte, les infermeres que l’han cuidat en les seves anades i vingudes a l’Hospital del Mar…

Se’n va anar sent estimat, molt estimat i amb les notes de La Internacional, la cançó d’Eugène Pottier que va dedicar als herois de la Comuna de París i que ha esdevingut en l’himne dels treballadors que com ell, lluitaven per un món lliure d’explotació de l’home per l’home. 

La darrera vegada que vam tenir l’oportunitat de xerrar m’ho va dir d’aquella manera que ell deia les coses, molt serenament… David me queda bien poco!! Havia de tornar a ingressar a l’hospital. Era ben conscient que les darreres proves havien resultat de mal averany i el càncer anava guanyant un terreny, el del seu cos, al qual ell sempre li havia presentat lluita, lluita ferotge durant 30 anys.

Et parlava de la malaltia de la mateixa manera que parlava de tots els projectes que tenia al cap, amb coneixement, sempre sabent de què parlava, donava igual si parlava de l’hort del pati de La Sedeta i dels nens i nenes als que ell ajudava a cuidar-lo, o si ho feia sobre el futur de la humanitat, els mercats o el govern de torn…

El vaig conèixer fa ja uns quants anys, com a veí del barri de Camp d’en Grassot. Per als meus ulls de militant de l’esquerra transformadora, ell era un reformista… de la UGT. Vaja que no em delia per coneix-se’l.

Va ser arran d’una de les lluites contra el tancament de l’IES de La Sedeta que va replegar el suport de totes les escoles públiques de Gràcia, seria cap a l’any 1997 i es dóna la casualitat que en Coscu –l’anterior secretari general de les CCOO- també portava el seu fill a una escola del barri i van coincidir en la defensa de La Sedeta. Podríem dir que va ser el neixament de la coordinadora d’AMPAS de Gràcia, on va tenir un paper fonamental tots aquests anys. 

La primera conversa “seriosa” que vaig tenir amb el Justo va ser llavors. Em va impressionar. Jo li parlava de conceptes i ell d’organització. Sempre ha estat un organitzador, però amb una “rara” habilitat: la de saber implicar-te, la de fer-te compartir la il·lusió per l’objectiu. Ell, que havia estat secretari general de la UGT, no era un tipus cregut, que imparteix lliçons… al contrari, sempre escoltava amb una humilitat que ja m’agradaria a mi tenir! En Justo donava mestratge… potser sense saber-ho!

No “conec” doncs el Justo del que parlen els diaris aquests dies, per a mi el Justo era profundament d’esquerres (igualitari, de la cultura del treball i la lluita, unitari, enemic dels afalacs, convençut de lluitar per una societat d’homes i dones lliures, defensor dels drets socials i les obligacions vers la societat, crític amb el poder i les lluites pel poder…). Parlava amb orgull de classe de la seva època de sindicalista a TMB, dels amics comuns que teniem: la Mercè Claramunt i en Miquel Bonilla i, sobretot, de la seva família, la seva dona (també treballadora a TMB) i els seus fills.

Era un luxe tenir algú com ell al cantó. Per mi era un ciutadà il·lustre de Gràcia… tant com l’Albert Musons, un altre “vell rocker” socialista. Espero que més aviat que tard se’l reconegui com a tal.

Alguns de vosaltres sabeu que el mes de març em van acomiadar de la feina… aquest trasbals (com tot…) va tenir alguna cosa bona: una d’elles i de les millors era passar-me alguns divendres al matí per La Sedeta i compartir un cafetó al bar amb el Justo, sempre va tenir paraules d’ànim davant l’acomiadament, però també d’exigència.. “aprovecha el tiempo, formate…”. La seva alegria quan va saber que havia guanyat i tornava a la feina em va emocionar.

Ell era, com molts de la seva generació, un autodidacta, havia tingut la mala sort de viure en el franquisme, aquella època en la que la gent del poble no tenia altre accés a l’educació que la que un mateix es buscava i ell sempre estava aprenent!!

Una conversa amb ell era començar per fer un repàs de política, de crítica política i us asseguro que no tenia pèls a la llengua… sempre estava a l’aguait de tot, sempre preguntava el teu parer i tenia aquella manera de fer que mai t’imposava la seva opinió per ferm que la defensés… i mira que ens havíem discutit sobre la socialdemocràcia, el govern Montilla, Zapatero, el dret a decidir (del qual t’arrugava el nas, però n’era favorable més favorable que de obligar a cap poble contra la seva voluntat… ell tenia ben clar que era federalista i era crític amb el que anomenava seguidisme del PSC respecte de CiU en el terreny nacional), sobre les primàries entre Hereu i Tura (ell a favor de l’Hereu), sobre ICV-EUiA (li agradava molt en Ricard Gomà…); però també podíem anar fins la guerra civil i tornar.

En Justo em recordava un oncle meu, el tio Daniel, vell militant del PSOE basc, company del Ramon Rubial a l’executiva del socialistes bascos i que, com tants altres, va morir, ja de vell, exiliat a França. Eren gent fetes d’una peça, socialistes i espanyols alhora, però espanyols d’aquells que no concebien Espanya de cap altre manera que la federal, la de la suma i no les imposicions, la del respecte i aprenentatge de la diferència… aquella Espanya de llibertats i republicana que va ser assassinada per Franco i repudiada desprès pels qui havien de lluitar pels seus valors…

Com us deia tenia un munt de projectes…un dels darrers era l’Associació d’Amics i Amigues de La Sedeta. La reforma de la plaça de La Sedeta i la possibilitat d’allotjar-hi un centre de serveis socials, va comportar un debat molt agre al barri, una part de tota l’oposició que va suscitar el projecte de reforma tenia un fil conductor: aquella síndrome de les societats benestants que ho volen tot, però res a la vora. Això el trasvalsava…

D’aquelles veus, totes contràries al projecte, no n’hi havia cap que enraonés en clau de futur sobre la necessitat d’equipaments a Camp d’en Grassot i quins. En tot el procés va mancar reflexió, sobre tot veïnal. Aquesta manca d’estructura social, de xarxa social al barri el preocupava molt.

“L’esquerra s’ha deixat pendre l’espai i això ho pagarem molt car…”. Va començar a treballar en un projecte comunitari “a favor” i “no a la contra”, era la que tants de cops vam parlar: participació, memòria històrica, gastronomia, esport, actes festius, comunicació… era el que poc temps desprès veuria la llum: l’Associació d’amics i amigues de La Sedeta i projectes com la recuperació de la Memòria industrial de La Sedeta (sindical, de dones, històrica…) i que es va presentar al Districte com a projecte… esperem que es rescati del calaix!!!

A en Justo la gent li tenia molt de respecte, aquell respecte que neix de la manera de ser i de fer, el mateix que li van demostrar a la seva família el dia de l’enterrament, el que neix de l’orgull d’haver fet en la vida el que havíem de fer.

03
gen.

La Sedeta sense ànima

By davidcompanyon 0 Comments
Categories: Districte, Gràcia and Serveis públics
Etiquetes: ,

Finalment s’han confirmat els mals auguris i el bar de La Sedeta ha tancat.

Fa mal als ulls veure els prestatges buits, la barra del bar tant neta, les taules sense vida i la gent que hi deambula orfe… preguntant-se quan hi tornarà ha haver-hi algú servint. Ara s’hi pot accedir per seure’s a llegir el diari… però, es clar, sembla una sala d’espera!, com deia un dels habituals de la partideta de cartes.

La gent demana i alhora se’n fa creus… els comentaris són de tota mena i cap agradable, fins i tot la rumorologia comença a fer-se un forat sobre els motius que han fet que el bar hagi quedat sense ningú darrera la barra… vaja que els conserges i l’Espe van de bòlit donant explicacions:

–          Aviat posaran unes màquines de cafè i begudes

–          Quan?

–          No ho sabem, però esperem que la setmana que ve.

–          I això no ho podien haver previst?

–          Senyora, que vol que li digui…

Les més repetides:

–          Però quan tornarà a funcionar el cafè?

–          A qui li donaran?

–          Però la Dolors ja no vindrà més?

–          Dos mesos com a mínim?

Una senyora s’exclamava… això és intolerable!! L’ajuntament diu que no té diners i aquí tanquen el bar… estava convençuda que són “retallades”.

La veritat és que costa saber que ha passat, com un fet que era conegut de fa mesos (la Dolors ja havia anunciat que no renovaria la concessió del bar) s’ha deixat passar fins al punt que el termini per presentar-se al nou concurs acabava el mateix dia que la Dolors deixava el bar… sense ningú a qui explicar-li com ha estat el projecte que ella ha dut a terme durant més de 10 anys, presentar-li la clientela, els proveïdors…

Tothom tem que el nou/nova adjudicatari/a del bar no pugui fer-se’n càrrec fins d’aquí uns mesos i mentrestant?… màquines de “vending”… la veritat és per llogar-hi cadires!!!

Crec que la gent és mereix una explicació doncs estem parlant de l’administració d’un espai públic que dona un servei a molta gent de Camp d’en Grassot.

Sens dubte els/les que han gestionat tant malament aquest tema per a ells deu ser un tema “menor”, una futesa… però si s’estimessin una mica La Sedeta veurien el mal que han fet, ja no parlo que la gestió allò públic hauria de ser “exemplar” sempre… sinó del munt de gent de totes les edats pels quals La Sedeta i el bar formen part de la seva quotidianitat.

No vull ni pensar que haurien dit els actuals consellers de CiU, ara en el govern, si això hagués passat estant ells a l’oposició. Però si que demano: Per quan les explicacions?

28
des.

Cal evitar el tancament del Bar de La Sedeta!!

By davidcompanyon 0 Comments
Categories: Districte, Gràcia and Serveis públics
Etiquetes: ,

Increïblement aquests darrers dies de l’any al bar de La Sedeta hi ha preocupació: costa de creure, però és possible que el bar s’hagi de tancar temporalment.

Resulta que el termini per presentar ofertes per l’adjudicació de la concessió del bar no acaba fins el 31 de desembre… el mateix dia que acaba la concessió de l’actual adjudicatària: la Dolors que ja va comunicar fa mesos que iniciava un nou projecte personal i que no renovaria la concessió del bar.

Calia, doncs, fer una nova adjudicació i iniciar tots els tràmits administratius… però no s’ha fet amb prou previsió. Això implica que els tràmits de convocar la mesa d’adjudicació, notificacions, fiances, contractes, assegurances i demés, lògicament, no estigui a temps per fer el relleu del bar entre la Dolors i el nou/nova adjudicatari/a.

Ara des del Districte s’està buscant a tort i dret algú que pugui fer-se càrrec del bar mentre dura tot el procés administratiu, però es clar, no és gens fàcil trobar-ho a “cuita-correns”.

Si no se’n pot fer càrrec ningú es possible que el bar del Centre Cívic hagi de tancar-se durant tot el temps que duri “la paperassa”, segurament uns dos mesos si no apareix cap entrebanc més.

Realment sobta la poca capacitat de previsió. Sembla que l’adjectiu “dels millors” cada vegada bé més gran.

Ha de ser dur per algú que ha dedicat cos i ànima a aixecar un bar no només com un negoci on guanyar-s’hi la vida, sinó com un projecte comunitari. La Dolors ha aconseguit del bar fer-hi un espai per on ha passat bona part de la gent que fa possible els projectes del Centre Cívic.

Ha estat l’ànima durant més de 10 anys d’aquest espai amable i acollidor que és el bar del Centre Cívic, per on setmanalment hi passen centenars de persones, punt de trobada per fer la partideta a les cartes o al dòmino, al billar o els escacs, espai per trobades i menjars populars…

Ara sembla que tot això pot quedar en l’aire, doncs si La Sedeta és quelcom més que un Centre Cívic on es fan activitats, el bar és un dels espai vertebradors del barri: ampli, amb preus econòmics, amb bona llum, connexió wi-fi i com deia abans, tot adobat pel bon tracte i servei.

Ni el bar del Centre Cívic es mereix una “aturada tècnica” que pot fer que molts dels seus clients hagin de “buscar-se la vida” durant un bon temps; ni la Dolors és mereixia un comiat així desprès de tanta anys al capdavant del bar,; ni el nou/nova adjudicatari/a… que haurà de remuntar una situació que li vindrà sense haver fet res per merèixer-ho. Cal fer el possible per evitar-ho!

En fi…. Dolors et trobarem a faltar. Una abraçada ben gran!!

27
des.

Escola Univers: La regidora Fandos no porta bones notícies per Nadal

By davidcompanyon 0 Comments
Categories: Districte, Ensenyament and Gràcia
Etiquetes: , ,

La notícia, cada cop més escampada, de que no s’iniciaran les obres de l’escola Univers de manera que permetin fer “el trànsit” dels nens i nenes que van començar en els barracons (mòduls) de la Plaça del Poble Romaní a la nova Escola Univers està deixant a tothom incrèdul. (Veure l’article de L’Independent http://bit.ly/tk1IOA)

L’educació va ser l’eix prioritari de l’anterior mandat a Gràcia, el salt va ser molt important, doncs veniem d’un dèficit gran en relació a la resta de Barcelona. Com diu l’editorial del setmanari gracienc: mèrit de tots i totes… però d’uns més que d’altres… com s’està veient ara.

L’escola Univers quan va ser programada ho fou perquè en tres anys estaria construïda la nova escola… sinó mai no s’haurien adjudicat les places pels nens de 3 anys, ni els pares i mares haguessin optat per dur-hi els seus fills.

Ja l’any passat el grup parlamentari de CiU, amb el recolzament del PP, va aprovar una esmena que permetia al govern no incloure la partida pressupostària per l’escola Univers. Una esmena que remetia a un informe sobre la seva “viabilitat”… sembla que al Parc de la Ciutadella ningú els ha informat que hi ha desenes de nens i nenes esperant i que no poden seguir el seu itinerari educatiu en aquest mòduls.

L’any 2009 el Districte de Gràcia va fer un importantíssim esforç per adquirir els terrenys de la benzinera del carrer Bailen on s’ha d’ubicar la futura escola. A més, degut a l’escassetat de sòl (i més encara de sòl públic) a Gràcia, el projecte comptava amb la possibilitat de fer-hi un pàrquing en el soterrani i una nova Escola Bressol. Ara tot això se’n pot anar en orris?

L’Ajuntament de Barcelona i l’alcalde Trias, el Districte i la Regidora reaccionen a temps o ens trobarem abocats a una situació indesitjada i indesitjable que tenen per principals víctimes els nens i nenes i els pares, el seu projecte escolar, posa en qüestió el model educatiu i els itineraris escolars de la Vila i Camp d’en Grassot.

No és de rebut que l’Ajuntament de Barcelona i el Districte de Gràcia facin de portaveus dels incompliments de la Generalitat, reunint-se amb les famílies per donar les males notícies. Haurien de posar-se al capdavant de la reivindicació dels pares i mares que volen allò que el govern de Catalunya els hi va prometre i és la seva responsabilitat i que no es altra cosa que una educació de qualitat i de proximitat a la xarxa pública.

Això és el que centenars de pares i mares de Gràcia van demanar en la concentració davant el Districte del passat 18 de novembre convocada per la Coordinadora d’AMPAS de Gràcia per reivindicar els equipaments escolar del Districte: Escola Univers, Institut Vallcarca, Escoles Bressol jaen i Capolino…

Del contrari estan actuant, volgudament o no, d’emissaris de la xarxa concertada o privada, que al final vol dir més despesa pels pares i més benefici pels centres.

Com que la situació és insostenible i absurda alguns buscaran totes les maneres de fer creure que la culpa és dels “altres”. Quina culpa algú es pot demanar? Acabar amb el dèficit estructural d’escoles bressol? Dotar d’equipaments escolars al Districte per completar el mapa escolar? Posar l’educació en el centre de les prioritats? S’hi s’han de sacrificar partides del pressupost no poden ser aquelles que ens asseguren un accés igualitari i equitatiu a l’educació.

Com es pot sacrificar en l’altar dels pressupostos l’educació? Qui futur volem per Catalunya?

23
des.

Massa interrogants sobre La Sedeta

By davidcompanyon 0 Comments
Categories: Districte, Gràcia and Serveis públics
Etiquetes: , ,

Si en alguna cosa tothom coincideix és en la necessitat d’una reforma profunda de La Sedeta i amb ella, visualitzar-la com la Plaça Major del Camp d’en Grassot.

Com reformar-la, amb quins usos, amb quina intensitat… era lògic que comportés un debat intens i a vegades contraposat. Però, insisteixo, un debat que partia d’un acord: la reforma i adequació d’aquest espai emblemàtic de la memòria industrial de Barcelona és del tot necessària.

Fa prop de tres anys el regidor del Districte, Guillem Espriu, va fer la proposta d’aprofitar la reforma de la plaça per fer el centre de Serveis Socials –i donar cobertura als 35.000 habitants del Camp d’en Grassot- en l’espai actualment ocupat per les grades. Val a dir que la proposta no estava consensuada i va provocar un rebuig generalitzat adobat amb un munt de rumors malintencionats.

Era necessari un debat comunitari es va poder canalitzar mitjançant un procés participatiu i amb les seves conclusions, elaborades per les AA.VV, AMPAs, escoles, associacions, partits, gent a títol personal, tècnics del Districte…  es va convocar un concurs d’idees al qual es van presentar desenes de propostes per part d’arquitectes: reforma de la plaça, del Casal de joves que hi ha sota les grades, dels accessos….

El mes de juny un jurat (integrat per entitats de Camp d’en Grassot i tècnics de l’Ajuntament) van escollir una proposta guanyadora a la qual se li havia d’encarregar el projecte executiu, lògicament amb les millores que fossin menester.

Han passat 6 mesos i no s’ha avançat res, la plaça segueix tenint un ús intensiu i el seu estat es malmet dia rere dia. Aquest mateix matí uns senyora gran ha ensopegat amb una de les arrels que sobresurten del terra, afortunadament no s’ha fet res… però només ha estat qüestió de (bona) sort.

En el darrer Consell de Barri de Camp d’en Grassot-Gràcia Nova la regidora, Maite Fandos, va comunicar al veïnatge present que “volia tornar a mirar-se el projecte”; que “volia parlar-ho amb el Claret i les Teresianes”; que en la seva opinió “el projecte no aprofitava tot l’espai possible…que era partidària d’aprofitar més l’espai i construir-hi més” (ho va dir sense concretar el què). Va obrir un munt d’interrogants sense cap resposta.

Ho va justificar dient que ella es trobava gent pel carrer que li deia que no li agradava el projecte aprovat (jo em deia per mi: carai, i quina gent el coneix?) i que tenia tota la legitimitat per aportar-hi noves propostes.

Alguns dels veïns, especialment l’Àgata, una de les portaveus de la Plataforma que es va constituir per rebutjar la proposta del aleshores regidor Guillem Espriu, va demanar-li expressament si havia dit que la seva opinió era “augmentar la intensitat constructiva a La Sedeta, tot recordant-li que CiU havia estat en contra d’aquesta idea”. La regidora va contestar-li que era una idea que estava estudiant.

Andrés Encinas, de l’Associació d’Amics i Amigues de La Sedeta, va fer-li esment de la importància de “respectar” els acords del procés participatiu (val la pena recordar que aquesta Associació era més bé partidària de la proposta de fer un Centre de Serveis Socials) i sobretot, reclamant un calendari de la reforma de La Sedeta.

En el darrer plenari de Districte des del grup d’ICV-EUiA van demanar quan es començarien les obres de reforma. La resposta fou de deu segons: Encara no està fet el projecte executiu… val a dir que en 6 mesos ja el podrien tenir!  Es veu que el que era urgentíssim per a CiU a l’oposició ara ja o ho és. La regidora, una mica molesta per recordar-li el que havia dir al Consell de barri, va tornar a recolzar les seves opinions en la legitimitat de revisar el projecte.

Sense qüestionar cap legitimitat municipal, però amb la convicció de que la reforma de La Sedeta és necessària i urgent, torno a demanar: per quan el calendari d’obres? O esperarem a que algú es faci mal i aleshores tots a córrer?

06
nov.

Adéu al Bar ELS PILONS

By davidcompanyon 0 Comments
Categories: Cultura, Districte and Gràcia
Etiquetes: , ,

Aquesta setmana caminant per la Travessera a l’alçada del Torrent del Mariner -antic límit de la Vila de Gràcia amb el municipi de Sant Martí de Provençals, abans que tots dos fossin annexionats a Barcelona- em vaig trobar amb les màquines enderrocant el que era el Bar Els Pilons, antiga seu d’una de les colles més antigues de Sant Medir.

La sensació va ser de buidor, de nostàlgia…  feia anys que l’havien tancat i que la casa on vivien l’amo (sempre, sempre amable i atent) i el seu fill David… estava desocupada… però hi seguia sent amb el seu cartell i les parets que durant molts anys van estar pintades amb motius mariners. Els Pilons era conegut com “el port mariner de Gràcia” i lloc on vaig sentir les primeres havaneres: El meu avi, Quan jo tenia quatre anys, La bella Lola, Mare vull ser mariner… Cada any a la festa dels comerciants de Nova Travessera davant d’Els Pilons el so melangiós s’apropiava de tots nosaltres…

Per mi, per molts altres de la meva edat -ja rondant la cinquantena- Els Pilons era un dels llocs de trobada, d’encontre. Sabies que sempre et trobaries algú conegut, un company d’escola -jo vaig anar al Claret, que està just a la vorera d’enfront- o amic del carrer -en aquella època la vida, els jocs, els estius… els passaves al carrer i cada dia tenies l’oportunitat de conèixer algun noi o noia que alhora era conegut d’algú altri…-. Només us diré que a Els Pilons em vaig prendre la primera cervesa… que per cert segueix sense agradar-me gaire!!

D’aquella època pre-adolescent el meu món no era massa gran i podria dir-vos que en els dos extrems hi havia dos bars: Els Pilons a la Travessera de Gràcia i l’Argentina al carrer Marina amb pare Claret (bar que va canviar d’amos -el porten dos germans en Ramiro i l’Àngel- ja fa uns quants anys i que és un dels llocs més “cosmopolites” i acollidors, totalment recomanable!!).

A Els Pilons hi havia un munt de fotografies antigues penjades de com era el nostre petit barri. Eren tant sorprenents vistes trenta o quaranta anys desprès… La Travessera quasi sense cotxes, el cinema que hi havia a Sicília tocant a la Travessera, cinema on el meu pare em portava de petit i sempre em compraven una xocolatina de la que col·leccionava els cromos (com m’agradava fer col·leccions de tot!), les fàbriques de rajoles, de fustes…sí el meu petit barri era un barri amb moltes fàbriques i petits tallers d’artesans i gent menestral… penseu que ens portaven la llet de vaca a casa cada dia!!

El nostre petit barri que ningú (o quasi bé ningú) sabia que tenia nom: Camp d’en Grassot (vam descobrir-ho arran de les lluites per salvar La Sedeta de les màquines i que La Caixa en fes pisos -vaja vem “salvaguardar la memòria històrica i el patrimoni industrial de Gràcia”… sense saber-ho!!.. ara hi ha el bar del Centre Cívic, regentat per la Dolors i també és un lloc sensacional per passar-hi una estona i trobar-te mig món). Encara que jo vivia a Sardenya (aquell carrer que quan plovia es tornava marró com una riera…) just a la “frontera” entre Gràcia i el Baix Guinardó… també sense saber-ho!!

Quantes coses no sabíem per la ignorància del nostre passat imposada pel franquisme!!

En fi… tinc un atac de melangia i l’edat no perdona!!!

05
nov.

Declarat NUL el meu acomiadament d’INCASÒL

By davidcompanyon 0 Comments
Categories: Gràcia and Solidaritat
Etiquetes: , , ,

Benvolguts, benvolgudes

Vull donar-vos les gràcies a totes i tots els que meu trucat, escrit, abraçat, acompanyat i donat ànims.

Heu estat la gent que s’indigna contra la injustícia i l’abús, gent que està en tots els colors de l’arc (naturalment molt més de les esquerres plurals, però fins i tot la consellera del PP a Gràcia i militants de CiU)… esperem que es compleixi la sentència i pugui simplement anar a treballar i que independentment de com un pensi, sigui o estimi, només se’l consideri pel seu treball i esforç.

 

JA TENIM SENTÈNCIA!!

la jutgessa del Jutjat Social 19 de Barcelona ha fallat:

“..ESTIMO la demanda interpuesta por D. DAVID COMPAÑON COSTA frente a INSTITUT CATALÀ DEL SÒL siendo parte el Ministerio Fiscal por DESPIDO NULO POR VULNERACIÓN DE DERECHOS FUNDAMENTALES O SUBSIDIARIAMENTE IMPROCEDENTE i…

Declaro la NULIDAD del despido de 22-03-2011? condeno a la demandada a que READMITA al demandante al puesto de trabajo que desempeñaba, con abono de los salarios desde que el despido se produjo hasta que la readmisión tenga lugar”

En fi la sentencia és llarga i es fonamenta en que l’acomiadament per part d’INCASÒL no va ser per causes econòmiques, ni organitzatives sinó que…

“… se despide a un trabajador con cargo directivo, vinculado primero a la empresa pública ADIGSA i tras veinte años de servicio se incorporó a INCASÒL, que milita activamente en un partido político de signo diverso al partido actualmente en el gobierno y a quién se ha puesto en cuestión públicamente en el ejercicio de su actividad política municipal con ataques hacia su persona por parte de destacados miembros de la coalición política gobernante…”

És la primera sentència i segur que n’arribaran més que reconeixeran la nul·litat i improcendència d’altres acomiadaments per raons ideològiques i improcedents (resta de companys i companyes d’INCASÒL, de l’Agència de l’Habitatge (antiga ADIGSA), del Servei Meteorològic, de GISA, etc… ).

Vull donar-vos les gràcies de nou pel suport, ànims i carinyo que m’heu mostrat al llarg d’aquests mesos… creieu-me la solidaritat és el que dona força a la lluita pels drets laborals i de llibertat ideològica.

Ara comença una nova etapa, dilluns m’he de presentar al meu lloc de treball en compliment de la sentència… que és possible que sigui recorreguda i per tant… seguirem lluitant!!!


26
oct.

El conseller Cleries fa de Joan Laporta… i Duran d’extra al Polònia (i 2)

By davidcompanyon 0 Comments
Categories: Gràcia

Un conegut d’una fundació que fa molts des de fa anys col·labora en la contractació de persones en risc d’exclusió en diverses administracions, em comentava les declaracions del conseller Cleries sobre l’informe de la Taula del Tercer Sector i mig en conya, mig en serio en deia: “.. igual que allò que va dir en Laporta als socis del Barça…”que no estamos tan mal!!… me sabe mal que se dejen embaucar!!”. Doncs sí, sembla que al conseller li molesten les xifres i prefereix que no es diguin… “que no estamos tan mal”… un parell de dies desprès en Duran Lleida apareix d’extra al Polònia per tornar a fer conyeta amb el jornalers andalusos…i de pas fer un mitin contra el “tripartit”

És planteja el nus de la qüestió: la voluntat política de “desmantellar” l’Estat del benestar traspassant diners públics a beneficis privats, convertint als usuaris dels serveis públics en clients de mútues, escoles privades concertades, venent-se els blocs d’habitatge social,etc.

L’argument és d’allò més simple: si ho anem dient l’únic que creem és frustració i pessimisme i no ajudem a la recuperació del país. És el mateix argument que el conseller de Sanitat i la consellera d’Ensenyament fan servir davant els sindicats i la societat: compte que de tant parlar de retallades en l’educació i la sanitat pública… no l’acabeu desprestigiant!!

Sense ganes d’ofendre. Això sí que es una gran lliçó de cinisme!!. D’aquell que s’ensenya a les escoles de negoci. La culpa sempre és de l’altre!

El govern retalla drets socials i sí ens mobilitzem, ho denunciem, expliquem les raons i les conseqüències… aleshores sembla que no som “responsables”, que no som “bons catalans” i escampem el pessimisme!.

Que el govern i el Districte de Gràcia acorden no pressupostar les Escoles Univers i l’Institut Vallcarca o no fer més escoles bressol… millor que no se’n parli gaire. Tornem a la vella actitud farisaica de l’oasi català que tants bons fruits va donar: el cas Palau

Així podrem seguir insinuant que a Catalunya la pobresa es estructural i no si pot fer gaire cosa (Mas dixit) i que si hi pobres no és per les mancances de l’estructura social i productiva de Catalunya, segons la “doctrina oficial” a Catalunya no tenim pobresa… tenim dropos, ganduls que són una mena de defraudadors com els del PIRMI.

I si no en va haver-hi prou a l’estiu amb l’escandalosa gestió que van fer amb el PIRMI, deixant a milers de famílies en ple mes d’agost reclamant dies i dies el cobrament del xec de 430€, deixant als treballadors/res de serveis socials com gent que no fa bé la seva feina… arriba el “senyoret” Duran i acusa al jornalers andalusos de gent que es passa el dia al bar…a costa dels catalans…

De nou la vella fórmula enfrontar pobles, que tan li agrada al PP, d’acusar els pobres de la seva misèria mentre es guarda un “respectuós silenci” davant les injustícies del camp andalús en mans del seus amics de “fino moriles”, és calla davant el frau fiscal multimilionari i es viu a tot luxe en un hotel de cinc estrelles a Madrid.

I no tenen vergonya de fer-ne conya de tot plegat al Polònia, on TV3 va oferir-nos un mitin d’en Duran. Al final confondran la ficció amb la realitat i no s’adonen que cauen en una versió “xavacana” que no arriba a la categoria de vodevil.

Un govern responsable davant de la profunditat de la crisi actual, estaria pensant en com garantir un mínim d’ingressos als milers de persones sense cap tipus d’ingrés, perquè puguin viure amb uns mínims de dignitat a la que tenen dret com a ciutadans… Una renda garantida de ciutadania basada una fiscalitat més justa, en la que pagui més qui més tingui i és protegeixi a les persones que no tenen feina i no tenen ingressos per cobrir les seves necessitats bàsiques i no en fer “gags” ofensius al Polònia.

En fi que opinarà en Laporta…dels seu imitador i els còmics d’en Duran?

« Previous Entries

Categories

My Fieldset
  1. (required)
  2. (valid email required)
 

cforms contact form by delicious:days