Internet als 50

El dijous per primera vegada, clar i sabent el que deia en Biel va cridar “Iaia”.

Ara el peque ja te 15 mesos i aprent volant les coses que li anem ensenyant.

Ell estava jugant amb els cotxets i jo a la cuina preparant-li el dinar. En Biel va anar al menjador i no em va trobar, llavors amb la seva veueta clara em va cridar – Iaia – , estic a la cuina- li vaig dir, va vindra cap a mi, em va sonriure i va tornar a jugar.

Això no te preu.

Vaig estar emocionada tot el dia.

El divendres passat van operar al meu fill del menisc (genoll) i mentres ell i la meva jove estaven a l’hospital, jo vaig compartir unes hores magnifiques amb el meu net Biel. Ja te 5 mesos i esta pendent de tot. Ja em posa la maneta per “xoca aquests cinq” i si pares de fer-li , et mira esperant-ho un altre cop. L’hi encanta mirar-se al mirall, serà presumit !!!! I quan l’hi cantes una canço, ell et mira i quan acabo, ell segueix cantant, i que be que ho fa . Ah! i no t’ho perdis, quan l’hi fas veus diferents amb els ninos de pelutx, riu a “Carcajadas” i llavors la iaia, que sòc jo, ja agafa forçes per tota la setmana. T’estimo pinyonet !!!!

Ara si, ja sóc avia. Quina gran paraula !!!!

Demà farà 3 mesos el meu net Biel. El meu “pinyonet”. Com a totes les avies, s’em cau la baba, menys mal que el nen va amb paraigües. Per a mi és el mès maco, el mès simpatic, el mès riatller, el mès …., el mès de tot, és Clar !

Desde aquí el vull felicitar perque te uns pares fantástics, que sembla que ho tenen bastant clar això de ser pares. Com a tots, deuent tindra els seus dubtes, però dins el camí del aprenentage ho van fent força be. I aixó que ja han tingut un ensurt.

A mi, tota la vida m’han agradat els nens, els meus i els altres. Fins i tot he treballat de mainadera.

Quan estic amb el meu net, les mirades, els sonriures son tots per ell. Amb la carona que em mira sembla que ho entengui tot i em dont molta alegria.

Jo, ja l’hi canto, l’acaricio, l’hi parlo …… i ell em contesta amb riatlles. Quin regal mès preciat !!!!

Si, he fet recompte de l’any que deixo darrera, i vosaltres ?

Com he tingut que començar una nova vida, m’he dit “Endevant, Silvia, tu pots!”

Tinc molt bona gent al meu voltant, però tota l’estona no tinc de demanar-lis ajuda, m’haig de sortir jo sola.

La natura em reconforta, tots dos passejavem plegats, o sigui que quan estic al bosc, devant una flor o inclòs una verdura, la meva cara s’il.lumina i agafo forçes. Mirar el cel, els nubols, veure i sentir la pluja, aixó em fa creixa. Sentir, sonriure o riure per una tonteria em dona vida.

Vaig passar els primers mesos de l’any 2010 una mica enfadada amb el destí, perque ell ja no hi era al meu costat fisicament, però dia a dia , uns amb més esforç,  supero aquesta malifeta.

Sabeu? m’ha fet mal deixar entrar al lampista a casa, si així és, l’Artur era un autentic mametes.

Ara vaig a Ioga, i és veritat que m’está ajudant fisica i moralment. Sóc voluntaria d’ el parc sanitari de sant  Joan de Dèu a sant Boi del Llobregat,salut mental,  allà vaig contenta i surto tres vegades més. He  anat a una tobada de voluntaris de tota Espanya a Valladolid. He anat a unes jornades de Gestió Emocional, que m’han servit per confirmar lo privilegiada que sóc a la vida.

M’estic una setmana al mes a casa d’uns molt bons amics, on compartim de tot.

El meu fill petit s’ha casat amb la seva noia i el meu fill gran i la jove m’han dit que em faran avia, aquest any que entra. Ostres, que fort!!!!

De salut, estic bastant be. Que més puc demanar ?

És tan forta l’explosió de sentiments que tinc dins meu, que no se com començar.

Sempre penso que el amor que tinc per la meva gent no te prioritats. Els estimo a tots, cadascu per lo que és i com és. Per a mí, collonuts.

No puc parar de plorar, pot ser d’alegria per els que tinc al meu costat, o de tristesa perque em falta la meva parella.

Avui, he anat enganyada, a dinar a casa la meva germana. Demà és el meu aniversari, i la meva mare ha mogut els fils, per reunir als meus fills i joves, germana, cunyat i nebots, per celebrar tots junts la meva festa. L’alegria ha sigut inmensa, sempre tenin present el que no hi era.

Gracies a tots. !!!!!!!!

Ser voluntaria,fa anys que ho tenia en ment i ara fa questió de 2 meses ho he pogut porta a la practica.

Soc voluntaria al Parc Sanitari de Sant Joan de Dèu, a salut mental. El meu servei durant 7 setmanes va ser manualitats amb uns nois-es de 21 a 54 anys, tots ells amb diferents transtors psiquics. Quina tasca més enriquidora ! Si dons una mica de la teva alegria i bon fer, reps a canvi 3 vegades més. Amb paraules no puc expresar lo que sento. És tan gran la satisfacció que et donen !!!!!

Ara m’han canviat el servei, avui he anat a passejar amb ells per el poble i a pendre un refresc, una cosa tan simple per a nosaltres i en canvi per ells tan gran. Tots al voltan d’una taula hem parlat, hem rigut i ens hem explicat un munt de coses. Jo quan parlo d’ells, dic “Els meus nois” i en els moments que compartim, és aixi com ho sento.

Tambe farè uns cursets de formació per arribar a entendre’ls millor. M’agradaria estar molt de temps al seu costat.

Ho tindria-ho que probar, segur que repetiria-ho. És fantastic.!

Avui m’he llevat contenta perque puc  disfrutar de la vida. Hi han dies que mès i uns altres que passan com si res.

He tingut la sort d’escriure desde juveneta un diari personal, amb un lapsus d’anys entre mig. La meva infancia la recordo vagament, desprès la juventut mès plena i el matrimoni, gracies a les meves anotacions, mès ampli. Recomanaria a tothom que anotes els seus pensaments, perqué passan els anys i les coses no estan tan clares. A vegades son les fotografies que et recordan algun passatge de la teva vida, però com les paraules no hi ha res. Hem de viure amb records, però no dins els records. Perque cada dia que passa, és un regal del cel. He perdut una part molt important de la meva vida, el meu estimat, el meu marit, però sense ell, no haguès tingut els nostres fills, persones magnifiques, humanes, bona gent, que a vegades tambè treuen la seva part negativa, com qualsevol esser humà. Que estan al teu costat, a vegades amb la distancia, que et deixan fer, encara que t’equivoquis. Les seves parelles, que a l’ombra d’ells, allà estan donant suport. Tambè tinc, encara la mare,que es fa gran i fa coses que ara no acabo de compendre, però algun dia ho farè jo, deu ser llei de vida. La meva germana, que està, sense ser-hi, que si la necessito, la tindrè al meu costat. Tinc cunyat i dos nebots, que són una joia. I els amics, que puc dir d’ells, allà estan, una mica apartats per quan els necessiti.

Aviat farà 9 mesos, que el meu marit ha anat cap a la llum, llavors  jo volia anar amb ell, però ara penso, que no deu ser el meu moment.  Els meus pensaments estan amb ell. Però tinc que disfrutar de les persones i coses que tinc al meu voltant. La vida, ja ès prou curta perquè no l’aprofitem.

Hem de tindra el cap clar, per poder pensar i viure !!!!

Això em pregunto jo. A on vivim ?  Quina és la societat que ens embolta ? La setmana passada a la meva tieta Nuri, l’hi van robar estant a casa. Ella és una persona de la 3ª edat,  és cega, te una senyora  a casa que la cuida, l’hi fa el dinar, l’ acompanya a comprar, al metge….   Ella no te fills. I s’han surt prou be en aquest món plé de problemes. Resulta que l’hi van trucar a la porta, una noia que va dir que era de la seguritat social i l’hi volia fer unes preguntes i una petita revisió. La va deixar entrar i van anar a l’habitació, com l’hi volia fer una revisió medica, no va deixar entrar a la senyora que la cuida. Llavors la va fer despullar, estirar-se al llit i mentres feia un petit informe, l’hi va obrir un calaix i és va emportar les joies. Va dir-l’hi a la tieta que es podia vestir i la molt desvergonyada va sortit corrents escales avall. Tan malament estem, que ja hem perdut el cor?

Penseu-hi una estona, i quan us truquin a la porta dient qualsevol cosa, NO OBRIU !!!!!!

Estic veient el programa d’Eurovisió perque m’agrada la música i em fa gracia veure com els bailarins acompanyant als cantants. Però he sentit molta vergonya quan han “boicotejat” la canço espanyola. Sóc catalana, estimo al meu pais, Catalunya, les seves tradicions, la meva llengua, però veure un espontani amb la nostra barretina, m’he ha fet mal. Es vergonyòs !!!!! Que ho faigin al parlament, a les corts, allà on hi haigin dirigents politics, a lo millor arreglant alguna cosa. A lo millor ens donen l’independencia.

Ja  havia anat a unes conferències sobre el teatre Noh, sobre el vestuari, les másqueres i l’estructura del recinte del teatre. Tot molt interesant.

Els dies 19 i 20 d’aquest mes d’abril a  l’auditori del Conservatori del Liceu es van fer dues representacions del teatre Noh y Kyogen, interpretades per membres de l’escola Kongo del Japó.  Aquest art escènic clàssic del Japó té quasi 600 anys d’antiguitat i combina elements de la dansa, la música i la poesia. Les obres que vaig veure van ser: Inabado (la esposa bebida) Makiginu (los rollos de seda) Neongyoku (el canto horizontal) i Yuki Setto-no-hyoshi (la nieve, la cadencia de las pisadas). Es maco de veritat. Encara que per nosaltres una mica extrany, si un dia podeu anar-ho a veure, val molt la pena. Vaig sortir molt contenta de les representacions.