Internet als 50

Aqui va la pregunta!

Jo penso que no. Que a lo llarg de la meva vida, han hagut molts dies “més feliços”. Començant per petits records que em venen al cap de petita, com quan els Reis em van deixar una cuineta de fusta i els meus pares estaven al meu costat disfrutant de la meva carona sorpresa perque aquell any no havia anat a donar la carta als Reis, per estar amb angines. Quan va neixa la meva germana, el fer-la riure i jugar amb ella. El primer noi que em va agradar i em va agafar la mà. El mirar el cel i veure’l ple d’estels. Al fer un cim, aquella gran magnitut. El dia que l’Artur em va dir “niña , sabes que me gustas”, acabava de vindra del Sahara, on havia fet la mili. Aquell primer petó. El dia del nostre casament. Caminar al seu costat, contemplant la natura. El nostre primer fill, aquelles riatlles que més tard vam compartir amb el segon fill, que ens va fer també molts feliços. El riure plegats, aquells matins dels diumenges d’hivern que anavem al mercat de Sant Antoni a camviar cromos, o als museus. Els amics, que hem compartit moments super bons. El dia que vam entrar al pis nou, que haviem comprat. Una abraçada. La pujada en globus, els sopars a la lum de la lluna, els banys a la piscina a mitjanit. El compartir amb els fills la seva felicitat al costat de les seves xicotes.

Tot això i més son “El dia més feliç de la meva vida”.

Fa quasi 5 anys, vaig anar a l’ultim concert del grup Brams a Berga. Va ser fantastic ! Ahir a la sala Apolo de Barcelona, els vaig tornar a veure, a vibrar amb les seves cançons. No han canviat, despertant amb el jovent lo mateix de fa uns anys. Amb ells lluitarem per la llibertat del nostre pais. Els meus fills també m’acompanyaven en aquest concert, o jo a ells. La meva pregunta es: Volem tots viure en aquest pais petit, que és Catalunya ????

Penso que tinc força per explicar-vos això i que he tingut molta sort al poder encarar  la mort de front. Us explicarè la meva historia, per si un dia us trobeu en aquest amarg pas, que a la vegada es dolç. El passat 14 de Novembre va morir el meu marit, amic, amant i pare dels nostres fills. Feia 6 mesos que l’hi havien  detectar un cáncer d’esófeg, que va anar a tocar el pulmó. Desde el primer dia, el que vam fer va ser parlar del tema, de lo molt que ens estimavem,de lo molt que haviem viscut junts, de lo que ell pensava i de lo que faria jo, quan ell no estigues al meu costat. Vam plorar junts i també vam riure. Ens vam bessar com sempre feiem i les nostres abraçades van ser més llargues. Això ens va donar molta pau i vam entendre la gran riquesa que haviem compartit. Fisicament ja no hi es, pero si dins el meu cor.

Va fer unes sessions de quimioterapia, però quan el metge ens va dir que no havien fet efecte, ell no va voler continua amb més medicaments que no servien de res. Va voler acabar els seus dies a casa, amb calmants per el dolor, que no l’hi fessin perdre el cap. Aixi vam disfrutar un d’altre. Va ser una decisió molt admirable.

Us explico això, per si un dia us hi trobeu, no doneu l’esquena a la malaltia, ni a la comunicació amb la persona estimada.

Per innovar en aquestes festes, sense deixar el pollaste i gambes que cada any mengem, aquest any podem fer una recepta diferent.

Ingredients:   – 2 cuixetes de pollastre per persona.

                            – 2 gambes grossetes per persona.

                            – sal i pebra negra

                            – farina

                            – oli d’oliva

                            – Ceba

                            – tomaquet vermell

                            – 2 alls

                            – 1 got gran de brou de pollastre (pot ser de brick)

                            – 6 preses de xocolate (4 de xocolate negra i 2 de xocolate amb llet)

Preparació:  Rentarem i obrirem una mica les cuixes perque és coguin mès be, i les salpebrerem. A la paella amb oli fregirem les gambes, que habrem rentat, salat i enfarinat. Les reservarem. En la mateixa paella fregirem el pollastre i l’anirem posant en una caçola i les gambes per sobre.

Treurem una mica d’oli de la paella i allà mateix farem el sofregit de ceba i tomaquet.

Al morter farem una picada amb els alls, sal i el xocolate. Ho afegirem a la paella del sofregit i el got de brou. Tot això ho tirarem a la caçola i deixarem faigi un bon xup-xup, però amb el foc baixet, perque tot agafi el gust del xocolate. De quan en quan donarem la volta a les cuixes. I ja ho tenim per menjar.

Consell de la cuinera: Molt millor fer-ho el dia abans.

Bon profit!!!!! i Bones festes !!!!!!

A vegades busques una recepta i les que trobes no t’acaben de fer el pes. Llavors treient un ingredient d’una i altra , junt amb uns quants anys d’experiencia devant dels fogons, va i et surt aquesta bona “Crema de rovellons”. Els veïns de replà, ens havien regalat aquests rovellons  caçats en Guadalajara,  guapos de veritat.

 A la caçola he posat un rejolí d’oli d’oliva verge, ceba tendra mal tallada i l’ha he sofregit. He incorporat els rovellons, nets i tallats a trosets, donant-li unes voltes perque deixessin anar la seva aigua, sal i julivert. Un brik de nata liquida per montar de 33% ( ja que si es de menys grasa, es pot arribar a tallar, al bullir), he deixat fer un bon xup-xup durant uns 5 minuts, i ja es pot passar per la batedora. Queda una fina crema de rovellons.

 Bon profit !!!!

Si sabeu alguna altra manera de fer la crema de rovellons, m’ho dieu, us ho agraire.

Aquest matí ajudant al meu marit a baixar llibres d’una estanteria, hem trobat una carpeta que no sabiem que tenia dins. A l’obrir-la , quina sorpresa!!!! Estava plena de records escolars, quan els nostres fills participaven ens els jocs florals i guanyaven premis amb els seus contes o poesies. A part tambè hi havia una redacció amb castellà, que aquí us deixo, fent honor als Paralímpics 92.

                                                                      —  Ecos Paralímpicos —

  Según mi punto de vista como hijo de “Voluntarios Paralímpicos” fue genial.

Ya hacía tiempo, cuando mis padres iban preparando el voluntariado, me contaban sus impresiones. En el cursillo de la Cruz Roja les explicarón que nunca a un ciego se le coge de la mano, sino que se le da el hombro o el brazo para guiarlo y también cómo tenían que conducir una silla de ruedas, o cómo también tratar a un disminuido-fisico.

 Esperaba ansioso el día que tenían que empezar en la Villa Paralímpica, su misión en la Fonoteca, era informar de la música que tenían con compac-disc o vídeos musicales e instalar al atleta en su sillón correspondiente, dándole unos auriculares para escuchar la música elegida.

 Por la noche de cada día de voluntariado hablaba con ellos por teléfono y me contaban cómo les habia ido la tarde, ya que ellos estaban de 3 a 9 y media de la noche. Las anécdotas del día y cómo se entendían sin saber idiomas, mediante señas y haciendo bromas  a los atletas, mis papás se lo pasaban bien, también había atletas de habla castellana y el equipo español, con los cuales no tenían problemas.

 De cada cuatro días, descansaban uno. Pudieron conseguir para mi hermano y para mí, un pase especial de entrada. !que  nervioso estaba! aunque ya conocía un poco el mundo del disminuído físico.

 Mi padre nos enseñó las salas donde podían ir a pasarselo bien como: Videojuegos, Videocine, Fonoteca, Biblioteca, Bar-musical.

 Tuve la suerte de jugar una partida de “tejo” con un atleta de Dinamarca, el cual era enanito y le faltaban algunos dedos de la mano. !Que bien nos lo pasamos!

 Todos los voluntarios pedían a los atletas “pins” de su país y mis papás han recogido un montón, de varios países y un banderín de Cuba. Además nos llevaban por las mañanas a ver las competiciones de basquet, fútbol, natación atletismo, aquello sí que era “guay”, ver cómo se esforzaban para conseguir “records” y ganar partidos. Nosotros los animábamos mucho.

 Así transcurrieron unos días formidables.

 Aquesta redacció va ser escrita per l’Abraham, amb 12 anys. Espero que l’hi hagi quedat un bon record.

Fa temps, quan els meus fills eran petits i no tant petits i anavem d’excursió, cantavem cançons, en català i castellà. L’altre dia anavem amb cotxe amb el meumarit, el fill gran i la seva dona i ens va vindra de gust recordar les cançons que cantavem abans. Alguna ens va costar recordar, però quan vam arribar a una cançó que diu així:

   Una linda foca negra, dudua dudua, la raptarón a traición, dudua dudua, desde el Polo hacia España la trajerón en avión, guaguagua…

  Su mamà que la queria, dudua dudua, muy valiente el mar cruzò, dudua dudua ………

  I aquí ens vam quedar. Sabem que te una altra estrofa, peró no podem recordar res més.

  Si fossiu tant amables de dir-nos com continua, podriem seguir cantan-la. Moltes gracies.

Durant els caps de setmana de l’hivern, l’Artur i jo hem estat fent un cap gros “cabezudo” per regalar a l’associació de veïns d’el Portell, barri-urbanització de Piera, per la Festa Major que és va celebrar els dies 17 i 18 de Juliol. Despres d’anar poc a poc creant aquest personatge, vam veure clar que seria una noia, i l’hi vam posar per nóm Portallina. La nit del divendres, jo vaig fer el parlament, que més avall  us deixo, i l’ Artur vestit amb una tunica de color gris i els detalls en taronja, feta per una veïna,  va fer la presentació del cap gros. Ens va emocionar la gran rebuda que varem tindra i les moltes felicitacions que vam rebre. Al dia següent, dissabte, va haver la tarda dels nens i mentres jo explicava un conte, es va presentar la Portellina per saludar i jugar amb la quitxalla. Per la nir, abans del ball, ens van donar un detall, per ser els pares de la portellina.

Bona nit !

Ja fa uns quants anys, en els terrenys que ara tenim les nostres cases eran plens de vinyes i preseguers.

També hi havia un bosc plè de pins i els esquirols saltaven d’arbre en arbre.

“En una masia, nació una niña de cabellos marrones como la tierra.Le gustaba pasear y cantar. Su voz , en dias tranquilos, si prestamos <tención, la podemos oir, como un suve susurro.

Ella, al fer-se gran, es qui ens cuida. I vigila que la gent d’el Portell s’ajudi i s’estimi.

 Aquest any, per la Festa Major ha volgut quedar-se amb nosaltres.

Avui tots junts, celebrem la presentació i bateig de “LA PORTALLINA”

Visca la Festa Major! Visca el Portell! Visca la Portellina! Visca ja junta! i Visca Catalunya!

Em fa molta il.lusió forma part d’un programa de radio. Encara que sigui un cop per setmana. Però jo participo desde casa quasi sempre. I dic quasi, perque abans que s’acabes la temporada de Batakada Radioactiva, vaig presentar-me a l’emisora amb la meva recepta sota el braç. Es que jo faig l’espai de la cuina i també parlem de la varietat de fruites i verdures de la temporada. Es molt divertit! Vaig sorpendre als presentadors perque no m’esperaven i apart els hi vaig portar el sopar fet: Pastis de pernil i cireres del meu hort.Vaig poder arribar a l’emisora gracies al meu marit, que em va acompanyar i apart és l’oient més aferrim.  Em van fer passar a la “peixera”, on em vaig posar els “cascos” i a parlar una estona, que és una de les coses que m’agrada molt. Aquests nois que porten el programa son molt divertits i encaran les coses amb molt d’humor. El tècnic de só s’ho passa la mar de be. Desde aquí els hi envio una forta abraçada.

El passat 21 de Maig, vaig fer-li al meu marit un regal original; un vol en globus. Feia molts anys que deia que l’hi faria il.lusió pujar en globus aerostátic, dons ja era hora, dit i fet. Teniem disponible el dijous i despres de haver fet la trucada oportuna i saber el preu i l’hora, que més faltava?

Dijous a les 7 h.del  matí ens trobem a l’hotel América a Igualada amb el Xavi, el tecnic  de vol i en Roger, el conductor del 4×4 que ens recollira on aterrem. Deixem el nostre cotxe i agafem el de “camins de vent” on portaven el remolc amb la cistella, el ventilador i el globus plegat dins una gran bossa. Inflant i tirant un globus negre per saber la direcció del vent i el lloc d’on sortirem. Ens encaminem cap el aeródrom d’Odena, allà es troba l’unica fabrica de globus d’Europa. Quina passada!  Baixant la cistella, la bossa i el ventilador i en Xavi ens diu que aviat nosaltres també ajudarem a montar el globus.L ‘emoció a flor de pell.  Estirem la tela del globus, de color verd i groc i llavors hem d’aguantar la boca oberta perque entri l’aire fred i més tard calent. El globus  es va inflant, ja està apunt. Seguint sempre les indicacions, pujem a la cistella. En Roger no para de fer fotos, i ara en Xavi també en fa. Mès tard serà una altra sorpresa per l’Artur. – Adeu, fins despres!  El globus es comença a enlairà. I pujes mès suau que s’hi  anessis amb ascensor.Quines vistes panóramiques, Igualada desde el cel. Més enllà Montserrat, els camps verds i un plè de roselles. Que bonic fa el color vermell! Passem per damunt del nostre cotxe. Que petit! Ja estem a 650 mts. La velocitat maxima és de 35 kms. En Xavi ens explica que ell pot moure el globus amunt i avall, però son les corrents dels vents, les que ens fan anar de dreta a esquerra. I ara que passa? Ens hem quedat quiets sobre la carretera. De sobte començem a pujar i a pujar fins a 1.000 mts. Quina pau, quin relax i quina alegria  veure la cara d’emoció del meu marit.!  Jo que tinc vertigen, i això d’anar en globus es una experiencia tant bestial, que no em vaig trobar gens malament. Estem volant 1h i 15 minuts, però no t’he n’adones. Allà baix hi han uns llenyataires que talan ela arbres caiguts per la tormenta del mes passat. Quina feinada! – Nois, és hora de baixar- No pot ser, ens ha passat el temps volant, mai millor dit.Estavem per damunt d’un camp d’ametllers. 

En Roger amb el 4×4 ens anava seguint i va entrar per un caminet, al costat del camp de blat, on vam aterrar. Només vam notar un petit cop a terra, vam baixar de la cistella, també vam ajudar a recollir el globus, i pujar la cistella al remolc i llavors una altra sorpresa, en Xavi va treure una petita nevera amb una botella de cava i quatre copes de vidre, per brindar que el vol en globus havia sigut un exit.

Ens van portar a esmorçar al Racó dels Traginers, dins d’una bota gran de vi negre, ens vam menjar una esqueixada de bacallà, pa amb tomaquet, vi negre, aigua i cafès. Ens van ensenyar les fotos del nostre vol en globus, i llavors ens van donar el CD del reportatge i un diploma per cadascú que apart del nostre nom hi diu:

            L’aire calent ens fa pujar. El vent ens guia. Els núvols són formes imaginatives. El cel ens fa de sostre.Les muntanyes i els plans la línea de l’horitzó. Els boscos i els conreus un canviant trencaclosques de colors. Els camins serpentengen arreu. Els torrents i rierols veritables portadors de vida. El terra: origen, paisatge i destí.

Llavors ens van portar a on teniem el nostre cotxe, semblavem que volavem encara. Gracies Xavi i Roger sou collonuts!