Txewaka bloc

noticia extreta de www.cronica.cat

Llista dels cinemes catalans que no faran vaga l’1 de febrer

Lauren Universitat (Barcelona)

Cine Arenas (Barcelona)

Cine Alexandra (Barcelona)

Casablanca Kaplan (Barcelona)

Lauren Gràcia (Barcelona)

Lauren Horta (Barcelona)

Lauren Sant Andreu (Barcelona)

Lauren Costa Brava (Blanes)

Cine Nou (Vic)

Cine Esbarjo-Verdi (Cardedeu)

Cinemes Montcada (Montcada i Reixac)

Lauren Viladecans (Viladecans)

Cinebaix (Sant Feliu de Llobregat)

Multicines La Bailet (Sant Vicenç dels Horts)

Cine Catalunya (Terrassa)

Club Catalunya (Terrassa)

Lauren Garraf (Vilanova i la Geltrú)

Bosc Cinema Municipal (Vilanova i la Geltrú)

Cine Retiro (Sitges)

Cine Prado (Sitges)

Cine Casal (Vilafranca del Penedès)

Truffaut (Girona)

Arinco (Palamós)

Les Bruixes (Altafulla)

Lauren Reus (Reus)

Palace (Reus)

Lauren Lleida (Lleida)

Cine Funatic (Lleida)

l’unic cine que hi haurà pel·licules en català es l’alexandre

Mireu aquí teniu la llista de llibres que he llegit aquest any i algun petit comentari d’algun llibre. Tenint en compte que no vaig començar a llegir fins a mitjans de maig deu n’hi do del que he llegit. També he copsat que aquest any ha sigut un any de “best seller”.

- El fred modifica la trajectòria del peixos ( Pierre Szalowski ) va ser premi llibreters d’un país nòrdic que ara no recordo. A mi no em va agradar gaire

- Ciutat de vidre ( Paul Auster )

- A peu per Murcia (JM Espinàs) Com sempre un bon llibre, amb les seves sensacions i reflexions de la mirada tranquil·la

- El silenci (Gaspar Hernández) Un bon llibre amb una bona història, però sobretot si t’agraden les ciències alternatives i vols acabar d’entendre-les una mica més.

- L’últim patriarca (Najat el Hachmin) Aquesta noia catalana d’orígens magrebins ja ha rebut alguns premis de renom dintre la literatura catalana i aquest llibre es un bon llibre. L’autora sap fer-ho perquè et fiquis a la pell del personatge

- El noi del pijama de ratlles (John Boyne) sincerament m’esparava molt més d’aquest llibre

- El codi da vinci (Dan Brown) Si la pregunta és Eduard encara no t’havies llegit el llibre aquest? La resposta es no. I si, la pel·lícula em va agradar.

- El caçador d’estels (knaled Hosseini) Molt recomanable

- La mort d’Ivan Ilitx (Tolstoi) ni fu ni fa.

- Olor a colònia (Silvia Alcàntara) Ja us he parlat amb un altre article

- Frase celebre de los niños2 (Pablo motos) Divertit

- The phantom of the opera (Jennifer Bassets) nivell per a gent amb poc angles. Com diem els companys de classe nivell P4

- CAT (Matthew tree) M’esperava més coses del llibre i del autor

- L’ultima carta del president companys (Toni soler) també us vaig fer un article fa poc

Si algú vol compartir alguna cosa d’algun llibre d’aquest parlem-ne.

Jo sempre he cregut que els ajuntaments han de tenir més autonomia municipal. A part que sempre he demanat que el meu ajuntament no fos una seu de districte Barcelonina. El municipalisme ha de ser molt més fort perquè és la política propera, la política que es veu, la política que es trepitja.

Ara és critica l’alcalde d’Ascó per la seva decisió (que no comparteixo), però l’home sols va mirar pel bé econòmic i per els interessos del poble en època de crisis i més en aquesta tros del territori.

Però com es veu que el senyor alcalde i el grup municipal no pensen igual que el seu partit ara els castigaran dintre del seu partit.

No faré cap altre comentari, perquè per a mi em sobren les paraules.

Una altre recomanació AVATAR aneu a veure-la . Sobretot permeteu-vos el gust de veure-la en 3D. Sí les pel·lícules en 3D de dibuixos ja sorprèn, en persones es al·lucinant.

officialavatar?blend=4&ob=4

Mentre l’estava veient em va vindre el cap que aquesta pel·lícula devia ser la mateixa sensació que van tenir els meus pares en veure una pel·lícula en color i en cinemascop.

La historia no és res de l’altre món però et quedés bocabadat veient la imatge. Un cop més el cinema s’avança.

L’últim llibre que he llegit, “L’última carta de Companys” d’en Toni Soler un llibre per passar una molt bona estona entretinguda.

L’última carta de Companys és una història de ficció que planteja fets improbables i hipòtesis diferents. El primer d’aquests fets improbables és la màquina que permet viatjar a través del temps i modificar la història. El mosso d’esquadra Martí Llaneras rep l’encàrrec de rescatar Lluís Companys del castell de Montjuïc. L’encàrrec el fa l’ambiciosa vicepresidenta del govern, que vol aconseguir un cop d’efecte rescatant Companys i ensenyant-lo a la premsa i la ciutadania per l’11 de setembre. Per aconseguir-ho, se serveix d’un científic prestigiós. La “transmigració”, o viatge en el temps, no resulta perfecte, i dóna lloc a escenes realment surrealistes i hilarant en algun cas, i en d’altres, emotives. Finalment, aconsegueixen tornar en Companys viu a la Catalunya del 2015. El xoc per al president és brutal: no entén què ha passat, com hi ha gent de tantes races, etc. Resulta ser masclista, molt políticament incorrecte, etc., però triomfa mediàticament. Hi ha la història del Pou de glaç, on hi podria haver l’Or de la República, que només Companys sap on és, etc. Hi ha corrupció, xantatge, intrigues sexuals, etc. Hi ha molta acció, i tot i ser fantasiosa, resulta versemblant.

Els que ja em coneixeu, ja sabeu que sóc un fan del bon cinema que fan a l’estat espanyol ( només del bo ) i aquest Nadal he anat a veure la celda 211 feta pel Daniel Monzon i protagonitzada per Luis Tosar amb una interpretació meravellosa.

watch?v=NJQNHHcExMw

Us deixo una de les moltes crítiques de la pel·lícula qeu he trobat per la xarxa.

La nueva película de Daniel Monzón llega con el gran Luis Tosar en su papel protagonista. Muchos dicen que para un papel de Goya, e incluso algo más. Sin duda que su papel de “Mala madre” es lo más destacado de una producción que sube la media de calidad del cine español visto hasta la fecha.

El filme cuenta la historia de un funcionario de prisiones que se ve atrapado en un motín carcelario el mismo día en el que comienza a trabajar en su nuevo destino. Se hará pasar por un preso, tratando de salvar su vida y acabar con la revuelta.

Luis Tosas se enfrenta a un personaje complejo, de esos que le gustan mucho. Y lo hace bien. Antes de ver la película estaba cansado de escuchar las constantes alabanzas hacia su interpretación. A mi juicio, merecidas. Aunque sin pasarse, es uno de sus mejores trabajos de los últimos tiempos. Dando vida al líder del motín, un personaje capaz de cualquier cosa y que literalmente, no tiene nada que perder

El meu tió vallenc em va portar una bolso d’home que havia demanat.  El disseny em va agradar molt i quan vaig veure l’etiqueta explicava perque l’empressa es deia Killroy i em va semblar una historia curiosa i buscant per la xarxa he trobat això, espero que us agradi tant com a mi.

“Kilroy was here” es lo que reza el graffiti más popular de toda la Segunda Guerra Mundial. Se trataba de un simpático dibujo que muestra a alguien asomándose por encima de un muro, como espiando al otro lado, dejando ver sólo sus ojos, nariz, frente y las manos con las que se agarra al muro. Esta caricatura de incierto origen se popularizó entre los soldados estadounidenses, quienes la plasmaron allá por donde fueron: apareció en el Norte de África, y pasó por Italia, Francia, Países Bajos y Alemania, así como las islas del Pacífico hasta Japón, puesta allí cada vez por soldados aburridos, bromistas, o con la sencilla intención de dejar un recuerdo. Conforme los meses pasaban y la presencia estadounidense en la guerra se convertía en predominante, la figurita de Kilroy, su nombre, su firma, o frases relacionadas proliferaban en los lugares más insospechados, e incluso en zonas en las que las tropas estadounidenses no combatieron. Esto da una idea de lo emblemático y famoso que llegó a ser este fantasmal personaje y su simpática firma.

La firma de Kilroy se convirtió pues en el sello del soldado estadounidense de a pie, y allá donde había unidades estadounidenses, se encontraba el popular y ubicuo Kilroy. No sólo los soldados pintaban Kilroy cuando podían, sino que los trabajadores de fábricas acabaron estampando este peculiar logotipo en algunas piezas de vehículos y armas, como han atestiguado restauradores y anticuarios que han trabajado con objetos y vehículos de la época.

La aparente omnipresencia de Kilroy desencadenó también algunas leyendas urbanas un tanto disparatadas. Por ejemplo, una de ellas dice que la aparición de la inconfundible marca de Kilroy en una instalación secreta nazi causó que Adolf Hitler comenzara a temer la presencia de un “superespía” americano, Kilroy, capaz de infiltrarse en cualquier lugar y encima tener el descaro de dejar su firma. Otra cuenta cómo, años después de la guerra, unos buzos de los SEAL, durante una inmersión de entrenamiento en las costas de Japón encontraron a Kilroy grabado en la cara sumergida de algunas fortificaciones costeras japonesas.

Acabada la guerra, este graffiti había alcanzado tanto éxito que comenzó a aparecer por todo el mundo, extendido por viajeros bromistas. Así, Kilroy siguió viajando, y ha sido visto en la Torre Eiffel, la Estatua de la Libertad, el Puente de Marco Polo en China, el Everest ¡e incluso fue pintado en la Luna! Lo que fue una broma de soldados se convirtió en una moda mundial que dura hasta nuestros días. Incluso escritores de fama, como Isaac Asimov, se valieron de este personajillo para escribir algún relato (en concreto el de Asimov es breve y bastante divertido, aquí mando el enlace del relato en inglés). A día de hoy, las tropas estadounidenses siguen pintando a Kilroy allá donde van, como en esta base en Iraq.

Ya hemos visto lo famoso que llegó a ser Kilroy, durante y después de la guerra. Pero los orígenes de este graffiti son bastante oscuros. En un principio se atribuyó la autoría a un soldado de Ohio apellidado Kilroy. Pero en 1946, la Compañía de Tránsito de América acabó por resolver el enigma convocando un concurso para averiguar de una vez por todas de dónde había salido Kilroy. Este concurso lo ganó James J. Kilroy (Sept1902-Nov1962), un supervisor de montaje nacido en Boston que trabajaba en los astilleros de Fore River. Su trabajo consistía en contar piezas, planchas y remaches. Según él mismo contó, comenzó a firmar arañando el metal al darse cuenta de que algunos de los soldadores eran bastante deshonestos, y borraban la firma de tiza del supervisor, haciendo que Kilroy tuviera que contar varias veces las mismas piezas y remaches. Una vez ensamblados y funcionando los barcos, estas firmas talladas en todo tipo de piezas, mamparas, soldaduras y remaches, quedaban luego a la vista de las tripulaciones y pasajeros, en los lugares más inverosímiles de la estructura del buque. Así, los soldados y marineros estadounidenses (y de otras naciones aliadas) al descubrir la insólita marca, no podían dejar de preguntarse quién era ese tal Kilroy, cómo había llegado allí, y por qué habría firmado. La firma de Kilroy fue vista en el acorazado USS Massachussets, el crucero pesado USS Baltimore, el portaaviones USS Lexington, así como en docenas de navíos de transporte y combate que eran producidos como churros por la poderosa industria naval estadounidense.
Sin embargo, mientras el nombre de Kilroy y su aparente ubicuidad quedaban explicados por este concurso, no estaba tan claro el origen del simpático muñequito que acompañaba al eslogan. Mientras algunos se lo atribuyen al mismo Kilroy, otros piensan que fue el dibujante británico George Edward Chatterton “Chat” el autor de esta caricatura. Este personajillo, llamado “Chad” solía aparecer acompañado de la Frase “Wot? No…?” (¿Qué? ¿No queda…?). Es posible entonces, que Chad sea una adición británica al Kilroy, adoptada en principio por los estadounidenses por la facilidad y rapidez con la que se puede pintar, grabar o arañar este personajillo.
A pesar de todo esto, los orígenes de Kilroy siguen estando sembrados de dudas, ya que al concurso se presentaron más de treinta posibles “Kilroys”, algunos con historias muy sólidas. Tampoco la figura de Chad está libre de dudas, puesto que esta caricatura tiene contrapartidas en Japón (“Henohenomoheji”), Chile (“Sapo”, de sapear, que en Chile significa espiar) o Australia (“Foo”). No creo que se llegue nunca a saber a ciencia cierta la verdad, pero no creo que importe tanto. Kilroy seguirá apareciendo en los lugares más extraños del universo, intentando sorprendernos y arrancarnos una carcajada. ¿Para cuándo veremos a Kilroy en Marte?

Després de molts anys, el dia 27 de desembre vaig a veure Zaragoza per fer unes mini vacances de tres dies i així conèixer una miqueta més la terra dels meus avantpassats.

Dintre dels blogeros m’agradaria saber si algú coneix algun lloc per anar a menjar, i si algú coneix algun lloc on poder trobar “farinosos” un postra de poble de la província d’Aragó

Aquest es l’últim llibre que he llegit i el recomano, és una forma d’entendre les Colònies que hi havien en el nostre país i com els poders fàctics, l’amo i l’església ho dominaven tot .

“Un gran incendi trenca la monotonia de la Colònia. Els magatzems cremen pels quatre costats. El fum ho empudega tot. La sirena sona sense parar, tothom és al carrer. La lluita per salvar la fàbrica és desesperada. Per fi una veu crida: ja no hi queda ningú! Es dóna per apagat el foc, i amos i treballadors van a l’església en acció de gràcies. Realment no hi quedava ningú?

Atrapat, atrapat queda el lector fins a l’última pàgina d’aquesta novel•la, punyent com la vida dels seus protagonistes, amb un final sorprenent i sense concessions.

Olor de Colònia evoca la vida d’una colònia tèxtil i les enverinades relacions socials, la combinació de despotisme i condescendència que, cap als anys 50, regeix la seva vida. Néixer, viure, reproduir-se i morir entre les parets d’una fàbrica. Una gran fàbrica que va més enllà dels llocs de treball, que és també l’escola per als fills, l’església, les botigues i les cases per viure-hi.

Sílvia Alcàntara i Ribolleda, nascuda a Puig-reig (El Berguedà) el 1944, a mitjans dels anys seixanta es trasllada a Terrassa, on viu actualment. Com molta gent de la seva generació, fins que no s’acaba la dictadura no pot estudiar la seva llengua i, quan ho aconsegueix, se li obre un món que no havia pogut ni imaginar. Es posa a escriure i encara no ha parat. A principis dels anys noranta, obren una escola a Barcelona, l’Aula de lletres, on ensenyen tècniques d’escriptura literària; és de les primeres a apuntar-s’hi. Després, a l’Ateneu Barcelonès completarà l’aprenentatge. Ha guanyat alguns premis de contes breus. Aquesta és la primera novel•la.”

D’un temps ençà he tornat a comprar al Carrefour i enlloc de fer-ho per Internet vaig al centre i compro jo les coses. Quan a finals d’estiu van dir que traurien les bosses de plàstic del seu centre vaig pensar

“I que més serà el de sempre bons propòsits i res més”. Però no ha sigut així ho sorprenent es veure la gent entrar amb cistells amb carros d’anar al mercat amb bosses reutilitzable que venen els mateixos Carrefour per 50 cèntims, i per la gent que no entra al joc de no ajudar al medi ambient venen unes bosses fetes de blat de moro que són orgàniques.

Com ha canviat la imatge d’aquests llocs de veure un carro del supermercat ple de bosses de plàstic amb la compra. A veure si hi ha més cadenes de supermercats que s’apunten al reciclatge; que menjar panellets i moniatos amb 20ºC no m’agrada.