Un petit racó de món

Vull começar aquest apunt agraint la seva feina a la companyia de inseguretat??? que vetlla per tots nosaltres al metro. Estic segur que amb la seva presència activa i dinàmica poques velletes tenen els nassos de saltar la valla i gairebé cap aturat gosa clar el seu fill petit per por al ridícul que sentirà quan els d’uniforme li retreguin la seva incívica acció. Si ets malcarat, fumes o dus cadenes penjant aleshores estigues tranquil i passa sense pagar que ningú no et dirà res.  Però tot això no és el tema d’avui. ( Diumenge 3 de maig de 2009 vora les 8 del vespre)

Era la crònica d’un fet anunciat.  Davant dels meus nassos (a toro passat és quan te n’adones de tot) li han fotut la cartera a un turista confiat. La tècnica no era nova, de fet jo estava pendent d’un altre noi que ha resultat ser un del tot innocent pare de família.

Fins aquí un sentiment d’impotència terrible però poca cosa més. uns passatgers li han explicat el que ha passat i l’home no s’ho acaba de creure. No ho entenia. Tot ha passa hem pujat tots a Drassanes <L3> i els “xoriços” han baixat ha Liceu. En arribar a Diagonal i veure que el turista en qüestió he anat a buscar els dos segurates que amb les seves armilles taronges fan les funcions informatives que potser hauria de fer el senyor amb americana grana que xerra amb ells.

La conversa ha anat més o menys així (En un perfecte català, això si)

Jo: Bon dia. Que sapigueu que a un tuista, puja ara, li acaben de fotre la cartera… és aquell… va de clar, amb gorra

Ells: Ah. gràcies, Ara?

Quan l’assenyalo un fa el gest de sortir perpo tot queda en això, un gest.

-Si Hem pujat a drssanes i han baixat a Liceu.

-Li han pres la cartera?

-No, l’ha trobada a terra, però buida

–Doncs encara ha tingut sort, l’ha recuperada (potser es pensaven que era un record de família o que hi duia la foto del seu peixet de colors)

-Ja. Jo m’he n’he lliurat tres vefdes ja.

He girat cua emprenyat i he marxat.

Moltes gràcies per la seva col·laboració, agents de la inseguretat privada. Sortir de la valla, intenatra adreçar-se a l’home en qüestió i demanar-li si necessita res, o si vol que avisin la policia, o si té un duro per arribar al seu hotel… jo que se. però no. No podien deixar el seu lloc. potser la conversa ha canviat el seu centre d’atenció. potser ja no parlaven de la victòria de Barça sobre l’etern rival. potser han començat a parlar de la inseguretat que hi ha al món, de que ja no es pot viatjar en metro tranquil.

Per acabar-ho d’arreglar al sortir al carrer veig que ales escales hi ha tres segurates més fen-la petar.  Com que deurien estar fumant o era l’hora del seu esbarjo com els nens d’escola,  potser no se’ls podia molestar.

Encara no m’ho cre. Ho he fet d’una tirada i no he ahagut d’esborrar cap paraula malsonant. de debò que la col·lecció d’adjectius quer em ve al cap cada cop que penso en els l’armilla fosforito repassa tot l’abecedari.

Filed under: Jo rondino, i tu? | Tagged: Ja n'hi ha prou d'aquest color, Metro, Societat