Estan orgullosos de com, al llarg dels mesos, han pogut fer un debat en que han après molt de les opinions dels experts. Presumeixen de com s’ha arribat a una majoria per prendre una decisió donant llibertat de vot als seus, que no pas nostres, diputats. Marquen territori i ja busquen com frenar-la uns i com estendre-la els altres.

Arguments com llibertat, respecte, dret a la vida, ecologisme, conservacionisme han sorgit per tiotes bandes per justificar qualsevol de les opinions.

Jo només em faig una pregunta, Per què? Quin rèdit pensen treure d’aquesta prohibició uns i altres? Els que la defensen i els que s’hi oposen?

Quan es va presentra la ILP sobre els transgènics, promoguda per Som lo que sembrem, el compromís, la implicació dels nostres polítics no va ser tanta. Van demanar el vot secret i, no fos cosa que algú pogués identificar el vot individual, i la ILP va ser rebutjada demanera que no es va arribar a crear el debat, ningú va tenir l’oportunitat d’aprendre res de cap expert.

No vull caure en la demagògia barata dient que importen més la vida dels braus que les humanes o coses similars. Però la qüestió és que el 2 de juliol, ara ha fet un any, els mateixos polítics que avui donaven la cara pels braus es van amagar per les persones. Els arguments d’avui no ho eren aleshores.

Em venen massa respostes al cap a la meva pregunta. Em venen al cap interessos creats, interessos comercials, redits electorals, imatge pública, ressò mediàtic, … però cap és en ferm, no tinc una resposta.

Tothom està d’acord amb que les curses de braus estaven condemnades a desaparèixer i aquesta llei no fa altra cosa que accelerar-ho. Els transgènics, en canvi, poden seguir implantant-se sense fre mentre esperem a saber si són del tot sans (o no), Per què? No ho se.

Encara no està tot signat però l’aposta de 40.000€ a que el compro, altrament coneguda amb el nom d’arres, ja està signada i els temps no estan com per perdre apostes com aquesta.

Estic content, no ho puc negar. Em quedo a casa, a no gaire més de 100m d’on vaig néixer (és una manera de dir ja que vaig néixer en una clínica). Reconec que he tingut sort i que la paciència i la constància han valgut la pena.

El millor d’aquesta experiència, ha estat el parlar amb comercials. És curiosa la imatge que tenen de Gràcia, com la intenten vendre. “Aquí no arriba la festa”, “No tindràs el batibull de les places”, “És un carrer molt tranquil”… Són frases que es van repetint amb els més diversos accents que van de  l’argentí a l’italià passant pel xava barceloní fins que un senzill “He viscut tota la vida al acrrer del darrere” o “No, si jo per Festa Major soc dels que torno de la platja per estar per aquí” els fa canviar la cara i tallen amb un senzill “Aleshores ja saps el que és”

Et parlen dels nouvinguts a Gràcia, els atrets pel seu encant i que han descobert en un sol dia. Els que no han hagut d’aparcar-hi mai, els que no han vist com els comerços de tota la vida han anat tancat i els que han ocupat el seu lloc durant menys, els que queden enlluernats per un racó d’humanitat al bellmig d’una gran ciutat … Et parlen de nouvinguts que compren el que es posa de moda, el que han vist als anuncis,   el que descobreix un visitant que només veu el que vol veure… I et parlen de nouvinguts que volen recuperar la seva inversió perquè quan surten a passejar diumenge al matí hi ha qui ha vomitat a la seva prota i no els agrada (com si a mi m’agradés), perquè resulta que la festa no la organitza l’ajuntament i els veïns els conviden a participar amb el que això suposa, perquè a la plaça de sota casa els nens juguen a pilota i fan soroll els dies de festa.

I mentre aquests nouvinguts a Gràcia compren i venen espais, els que busquem el nostre racó ens veiem buscant espais  lluny de casa, lluny dels carrers i les places, lluny de la Maria S. o la botiga del Senyor J.

No és el primer cop que em passa. Acostumo a no dur paraigües els dies de pluja, amb el barret acostumo atenir-ne prou, i tot i així m’obliguen a sortir de sota la protecció dels balcons els paraigües amb un individu al seu davall. Acostumo a circular per la dreta a l’autopista i quan ocupo el carril del mig per facilitar una entrada soc pitat per un que s’apropa a una velocitat digne de retirada de carnet. A mercat, tot i demanar i donar la tanda, soc sospitós de voler colar-me.

Primer vaig pensar que algú m’havia escrit a l’esquena algun lema oferint-me com ase dels cops.  Més tard que dec tenir cara de trepitjable. Ara he canviat la meva teoria em convenç força tot iq eu m’agrad força menys i desitjaria no encertar-la.

Fins ara tot era una confabulació mundial en contra meu i si era així doncs res, a carregar a amb ella i a ser feliç tot pensant que d’aquesta manera d’altres quedarien lliures.

Ara, però, crec que tot és fruit d’un semenfotisme cada cop més generalitzat. Cadascú va la seva i no pensa en ningú ni en res. Ja no parlo d’aquells valors antics i desfasats que els vells del poble recordaran i que anomenaven solidaritat, caritat, col·laboració, … Ara imperen l’individualisme, l’egoisme altres ismes d’igual intenció.

Avuí estic una mica més trist. Tinc la sensació que ens estem perdent alguna cosa, que l’estem deixant marxar. i no m’agrada.

Fins la propera

P.S. Mentre escrivia aquest post i remenava una mica he trobat Passió i desesperació d’en Greips i he esbossat un somriure. Encara no està tot perdut. Gràcies, i gràcies també per la feina feta.

Quan vaig a l’estranger valoro els barris antics de les ciutats. Em passejo pels seus carrers estrets, sovint tancats al trànsit no amb pilones que pugen i baixen sinó amb una normativa estricta que es fa complir per qui correspon. Valoro les noves construccions obligades a mantenir no només l’alçada i la línia de la façana sinó també el seu estil, els seus materials i fins i tot els seus colors. Torno de Siena, de Toulousse, de Milà, de Funchal, d’Insbruck i he gaudit de la seva història, dels seus carrers.

Però arribo a Barcelona, a Gràcia, i tot l’encant es perd. Entenc que l’urbanisme canvii i que l’arquitectura de la Gràcia fundacional no sigui sostenible, ni ecològica, fins i tot que no sigui la més saludable però és la que corresponia a la seva època. Ara, però, algú ha decidit que els carrers han de ser més rectes, les cases més modernes i Gràcia ha de deixar de ser Gràcia.

A Gràcia, hi ha moltes finques “afectades”. Això no vol dir que els sàpiga greu ser cares o estar en mal estat per la deixadesa dels seus propietaris. Són finques que tenen al seu damunt l’espasa de Democles en forma de pla urbanístic. Ningú sap quan s’executarà ni tan sols si s’arribarà a executar mai però fa baixar el seu preu, fa perdre drets als possibles propietaris i converteix en gairebé impossible aconseguir una hipoteca. No fa massa dies un botiguer de Travessera em va dir que les quatre cases d’aquell tros ja tenien data d’enderroc: fa una setmana una de les quatre va baixar la seva persiana, potser per sempre.

Jo voldria que Gràcia seguís sent Gràcia, amb els seus carrers estrets que canvien de nom quan hi ha un canvi de rasant, on la gent coneix la cara del veí que té al seu davant i pot baixar la cadira al carrer quan arriba l’estiu. Potser no tindrem grans avingudes ni vies ràpides per circular però tampoc les hi vull jo. Jo vull viure a la Gràcia que he conegut, que he estimat i on, pesi a qui pesi, encara visc tot i el que costa. Una Gràcia condemnada a desaparèixer per les nomes del nou urbanisme de la Barcelona de disseny

Soc un dels 300 que vaig ser a l’Artesà i tenia pendent donar-vos les gràcies pel que em vau fer sentir, pel que em vau fer recordar, pel que em vau fer venir al cap. Per alguns de nosaltres, acostumats a entorns on el català és la quarta o cinquena llengua i no massa lluny de casa, aquest tipus de sensacions són dignes de ser assaborides amb calma.

Gràcies Mesclat pel vostre concert a l’Artesà de Gràcia.  Encara el tinc viu, com aquell vi ranci que perdura a la memòria del gust, com la flaire dels caramels de la Colmena pujant pel pati de casa l’avia els diumenges el matí, com aquell somriure anònim en un mal moment, com…

Ja fa anys, encara era monitor en actiu en un esplai,  es va anunciar que per entrar al laberint d’Horta caldria passar per taquilla. No se si l’amenaça s’ha dut a terme,  senzillament no hi he tornat. Així que un dia d’aquests agafaré la càmera i pujaré al Park güell per darrer cop.  Fotografiaré pedres, racons,  persones, records i així un dia podré mirar-les i comentar-les amb els amics “Recordes quan… i aquella vegada que…” En aquella època vaig entrar en contacte amb un centre cívic gestionat per un esplai que es veia a venir que no li seria renovada la concessió. Tenien raó. El nou concurs el va guanyar una empresa privada que va fer pagar als usuaris en benefici d’una gestió més profesional

Aquest estiu amb la Plaça de les Dones del 36 ja vàrem tenir una precuela d’aquesta pel·lícula de la privatització. Un grup de veïns privilegiats tenen un accés particular un espai quan, per la resta de ciutdanas, resta tancat.

La Zona Verda ja ens va mostrar el camí iniciat i sense retorn. Els ciutadans de Barcelona paguem el corresponent impost de circulació i això ens dóna dret a un preu més assequible per poder aparcar al carrer si trobem on a l’hora d’anar a dormir ja que si ens desplacem per Barcelona en cotxe i ens allunyem de la nostra zona aleshores perdem el privilegi i paguem com qualsevol vingut de fora. La privatització dels parc aniràs pel mateix camí. Amb els nostres impostos pagarem pel manteniment d’una instal·lació que tindrà una manera d’autofinançar-se però que seguirà depenent de Parcs i Jardins.

No estic en contra de pagar per serveis afegits que es poden trobar als parcs com el Tren del Parc de l’Oreneta quan, com esn aquest cas, és una entitat sense afany de lucre la que ho gestiona no busca un benefici sinó mantenir l’activitat. Entre això i un torniquet per entrar-hi hi ha una distància que l’ajuntament no hauria d’escurçar.

Aquesta és la ciutat que tenim iels polítics que la governen i nosaltres doncs això, com diu la campanya, (sobre)vivim a Barcelona.

Xino-xano he arribat a la zona escollida (després em volia apropar a mirar si hi havia nous daus a la que ara és la meva botigaproveidora) i per fer temps m’he dedicat a mirar la gent.  No se com són les cues d’una nit per entrar a un concert però la lluita per la posició en aquestes ocasions no hi té res a envejar. El millor, però, és la complicitat que es crea entre desconeguts. Es pregunten obvietats al veí de vorera, s’increpa els que no respecten les normes cíviques (i es posen davant quan encara trigaran 20 minuts a passar), es comparteixen fotografies (apaurora, si no te les envio ara ho faré demà sens falta) i es fan comentaris privats amb voluntat de públics.

I aquí he vist que la meva originalitat era tant original com mirar amunt quan ens cau aigua al damunt. Tants anys veient-ho per la tele… i no m’ho podia perdre… i ara ho veig en directe… i ara són aquí… i i passen per sota casa… Original, molt original.

Per si algú li pot fer arribar a l’alcalde, Sr Hereu: Compte amb qui l’informa perquè després qui queda malament és l’alcalde. Després que s’omplís la boca dient que l’afectació del transit seria per sota el carrer Aragó resulta que els agents dela Policia Local ja no deixaven baixar de Mallorca. En referència a aquest cos avuí he gaudit d’un espectacle (molt satiosfactori) del que en parlaré un altre dia. Per no barrejar massa.

P.S. La meva primera intenció era parlar de i constatar l’eficàcia d’uns ja vells coneguts ja que eren set els/les treballadors/es de TMB més un agent de la (In)seguretat Privada amb el seu gos els que vetllaven perque cap ciclista no es colés al metro a Tetuan.

La situació viscuda és la següent. (L3-Diagonal> dissabte 11.10 del matí. Un honorable membre d’aquest cos parla en una cantonada de l’estació amb un “motxillero”. No us deixeu enganyar per les primeres impressions ja que estava indicant-li on havia de fer un transbordament. Quan acaba amb aquest servei s’apropa lleuger al torniquet on u pare amb un fill petit té problemes per validar el seu bitllet.

Fins aquí res a dir. Agraeixo la vocació de servei i la seva disponblitat. El que no acabava d’entendre és que collons nassos i feien dues trballadores de TMB arrepenjades fent la petar al costat del torniquet mentre l’agent d’inseguretat privada aten al públic. Dic que no ho entenia perque ara ja ho veig clar.  Cadascú té la seva feina i està perfectament repartida. Un agent suposadament qualificat i no ho dubto pas per la lluita contra el crim es dedica a ajudar viatgers perduts i amb poques mans mentre els informadors de la companyia li fan companyia ja que la seva empresa el fa estar sol.

Mentre això passa no hi ha dia que algú no comenti que a un conegut  seu, no fa massa dies a la meva mare, li van prendre els diners al transport públic.  Vull aprofitar per donar les gràcies als senyors lladres, coneixedors de la seva feina i posseïdors d’uns grans sentiments ja que ho van fer sense causar-li cap mal i van llençar-ho tot allà mateix quedant-se només els diners i uns dècims de loteria. Ma mare ha recuperat unes fotos que l’acompanyen des de fa anys, els diners no eren masses i la loteria no ha tocat.Tot i que ella mateixa deia que si tocava i servia perquè deixessin de robar encara bo. I mentre escric aquestes ratlles ben segur que un altre viatger desorientat haurà trobat el seu destí gracies al’eficaç tasca orientadora dels que jo creia afgents de la inseguretat privada.

Era la crònica d’un fet anunciat.  Davant dels meus nassos (a toro passat és quan te n’adones de tot) li han fotut la cartera a un turista confiat. La tècnica no era nova, de fet jo estava pendent d’un altre noi que ha resultat ser un del tot innocent pare de família.

Fins aquí un sentiment d’impotència terrible però poca cosa més. uns passatgers li han explicat el que ha passat i l’home no s’ho acaba de creure. No ho entenia. Tot ha passa hem pujat tots a Drassanes <L3> i els “xoriços” han baixat ha Liceu. En arribar a Diagonal i veure que el turista en qüestió he anat a buscar els dos segurates que amb les seves armilles taronges fan les funcions informatives que potser hauria de fer el senyor amb americana grana que xerra amb ells.

La conversa ha anat més o menys així (En un perfecte català, això si)

Jo: Bon dia. Que sapigueu que a un tuista, puja ara, li acaben de fotre la cartera… és aquell… va de clar, amb gorra

Ells: Ah. gràcies, Ara?

Quan l’assenyalo un fa el gest de sortir perpo tot queda en això, un gest.

-Si Hem pujat a drssanes i han baixat a Liceu.

-Li han pres la cartera?

-No, l’ha trobada a terra, però buida

-Doncs encara ha tingut sort, l’ha recuperada (potser es pensaven que era un record de família o que hi duia la foto del seu peixet de colors)

-Ja. Jo m’he n’he lliurat tres vefdes ja.

He girat cua emprenyat i he marxat.

Moltes gràcies per la seva col·laboració, agents de la inseguretat privada. Sortir de la valla, intenatra adreçar-se a l’home en qüestió i demanar-li si necessita res, o si vol que avisin la policia, o si té un duro per arribar al seu hotel… jo que se. però no. No podien deixar el seu lloc. potser la conversa ha canviat el seu centre d’atenció. potser ja no parlaven de la victòria de Barça sobre l’etern rival. potser han començat a parlar de la inseguretat que hi ha al món, de que ja no es pot viatjar en metro tranquil.

Per acabar-ho d’arreglar al sortir al carrer veig que ales escales hi ha tres segurates més fen-la petar.  Com que deurien estar fumant o era l’hora del seu esbarjo com els nens d’escola,  potser no se’ls podia molestar.

Encara no m’ho cre. Ho he fet d’una tirada i no he ahagut d’esborrar cap paraula malsonant. de debò que la col·lecció d’adjectius quer em ve al cap cada cop que penso en els l’armilla fosforito repassa tot l’abecedari.

Doncs si, els culpables són un col·lectiu força nombrós a casa nostra i sembla ser que va en augment. M’estic referint als mestres. Un col·lectiu amb massa vacances pagades per una feina que podria fer qualsevol i sense cap mena de valor social.

Qui s’han cregut que són aquests que demanen dues setmanes per preparar nou mesos si aquests només han de servir per aconseguir generacions millor preparades?

Qui s’han cregut que són què es creuen amb el dret a exigir a les famílies que participin activament en l’educació dels seus fills?

Qui s’han cregut que són quan cada any tenen nous plans d’estudi o sistema d’organitzazió o critreris d’avaluació o calendari que els fa mantenir ben desperts i amb criteris estables?

Qui s’han cregut quan que són quan qualsevol de nosaltres els canviaríem la feina en qualsevol moment ja que els seus alumnes, fills i filles de la resta de ciutadans, cada dia creixen amb valors més ferms apresos a casa.

Qui s’han cregut que són quan compten amb l’ajut de televisions publiques i privades que tenen cura del horaris protegits per reforçar la tasca educativa de l’escola tambñé quan estan a casa?

Qui s’han cregut que són? Jo us ho diré (digueu-me agosarat) Són, perquè així ho han volgut, mestres que creuen en la seva feina, professionals ens constant reciclatge, ciutadans amb una enorme responsabilitat vers el futur.

Ells són els culpables de tot. Culpables de la mala programació de la televisió; culpables de que pares i mares no dediquin més temps als seus fills i filles, culpables de que l’administració estigui més amoïnada per assegurar els vots d’una part de la ciutadania que no pas per la qualitat de l’ensenyament/educació.

Ells i elles tenen la culpa de tot.