Encara no està tot signat però l’aposta de 40.000€ a que el compro, altrament coneguda amb el nom d’arres, ja està signada i els temps no estan com per perdre apostes com aquesta.

Estic content, no ho puc negar. Em quedo a casa, a no gaire més de 100m d’on vaig néixer (és una manera de dir ja que vaig néixer en una clínica). Reconec que he tingut sort i que la paciència i la constància han valgut la pena.

El millor d’aquesta experiència, ha estat el parlar amb comercials. És curiosa la imatge que tenen de Gràcia, com la intenten vendre. “Aquí no arriba la festa”, “No tindràs el batibull de les places”, “És un carrer molt tranquil”… Són frases que es van repetint amb els més diversos accents que van de  l’argentí a l’italià passant pel xava barceloní fins que un senzill “He viscut tota la vida al acrrer del darrere” o “No, si jo per Festa Major soc dels que torno de la platja per estar per aquí” els fa canviar la cara i tallen amb un senzill “Aleshores ja saps el que és”

Et parlen dels nouvinguts a Gràcia, els atrets pel seu encant i que han descobert en un sol dia. Els que no han hagut d’aparcar-hi mai, els que no han vist com els comerços de tota la vida han anat tancat i els que han ocupat el seu lloc durant menys, els que queden enlluernats per un racó d’humanitat al bellmig d’una gran ciutat … Et parlen de nouvinguts que compren el que es posa de moda, el que han vist als anuncis,   el que descobreix un visitant que només veu el que vol veure… I et parlen de nouvinguts que volen recuperar la seva inversió perquè quan surten a passejar diumenge al matí hi ha qui ha vomitat a la seva prota i no els agrada (com si a mi m’agradés), perquè resulta que la festa no la organitza l’ajuntament i els veïns els conviden a participar amb el que això suposa, perquè a la plaça de sota casa els nens juguen a pilota i fan soroll els dies de festa.

I mentre aquests nouvinguts a Gràcia compren i venen espais, els que busquem el nostre racó ens veiem buscant espais  lluny de casa, lluny dels carrers i les places, lluny de la Maria S. o la botiga del Senyor J.

Soc un dels 300 que vaig ser a l’Artesà i tenia pendent donar-vos les gràcies pel que em vau fer sentir, pel que em vau fer recordar, pel que em vau fer venir al cap. Per alguns de nosaltres, acostumats a entorns on el català és la quarta o cinquena llengua i no massa lluny de casa, aquest tipus de sensacions són dignes de ser assaborides amb calma.

Gràcies Mesclat pel vostre concert a l’Artesà de Gràcia.  Encara el tinc viu, com aquell vi ranci que perdura a la memòria del gust, com la flaire dels caramels de la Colmena pujant pel pati de casa l’avia els diumenges el matí, com aquell somriure anònim en un mal moment, com…