MEmoritzo, MEdito, M’Encanto,… penso en aquelles coses que m’agraden. Segueixo el joc que em proposa la Trina Milan i us explico quatres coses:

Les pel·lícules de ciència-ficció: Minority Report, Blade Runner, La Guerra dels Móns, Farenheit 451,… algunes de les joies d’aquest gènere cinematogràfic a tenir en compte. Cal fer volar la imaginació i trobar els límits del nostre present.

Paul Auster: Brooklyn en estat pur. Tinc pendent Nova York però l’univers d’aquest escriptor nord-americà en meravella i no em perdo cap dels seus llibres. Recomano especialment ‘Leviathan’. Deixa Hobbes i llegeix una història que té molt a veure amb aquell terrorista anomenat ‘Unabomber’.

Viatges: Cuba, Berlín, Istambul, Països Baixos i Cabo de Gata.

Marques: Camper, Sony, iPhone, Estrella Damm, Semproniana, Munich.

PASSO LA PILOTA A VALENTISANJUAN – AGUSTIBRANAS – MARTINEZFERRAN

Gairebé igual d’impactant que la falange de la senyoreta X de Sibèria va ser el descobriment d’un equip de la Universitat de Duke: la mort d’un home neardental a mans d’una colla de sapiens, que van usar un projèctil en aquest ‘homicidi’, curiosament a la zona geogràfica de l’actual Iraq. Aquest podria ser un indici sobre la competència entre espècies humanes i el(s) veritable(s) motiu(s) de la desaparació dels neardentals. Pura especulació?

Lluita constant, violència i supervivència fins els nostres dies. Marció al segle II d.C va rebutjar l’Antic Testament com a text sagrat perquè el considerava com a expressió d’un Déu salvatge i bàrbar respecte al Déu revelat per Jesucrist. No va poder eliminar la paraula de Javhè. Aquí segueix.

“Jo crec en un déu salvatge -diu un dels personatges de l’obra homònima de Yasmina Reza que aquests dies podem descobrir al Teatre Goya de Barcelona-. És ell qui ens governa, sense solució de continuïtat, des de la nit dels temps”.

Supervivència, tribu, creences atàviques i lluites territorials formen part d’aquesta història de Reza que es desenvolupa en el saló de qualsevol de les nostres llars. Ni una tatin, ni els llibres d’art ni un bon conyac, símbols de la nostra evolució, poden amagar el nostre instint depredador. Les màscares del ‘políticament correcte’ no poden amagar els conflictes permanents entre cultura i natura i, sobretot, per la inapelable constatació que som propietaris del nostre destí/evolució.

PD: Un article mai és complet. Calen relectures i pensaments que apareixen quan mires per la finestra els estralls en forma de gotes d’una tempesta recent. En aquest cas, mentre reflexionava sobre les recents descobertes antropològiques m’ha vingut al cap un altre element sorprenent a Atapuerca. Arsuaga, Carbonell i companyia van descobrir el crani d’una nena que patia, segons els indicis, craneosinostosi. Aquesta discapacitat i l’edat de la noia apunta clarament que la família d’aquesta jove es va ocupar d’ella fins la seva mort. Una història solidària dels nostres primers avis.

El Cava and Twitts #15 ha volat del B Hotel fins l’espai futurista del Roca Barcelona Gallery per parlar de Slow Life Design, un concepte que ens connecta amb formes de creació artesanals, reposades i molt acurades, en contraposició amb el ritme estressant de la vida. “L’Slow design és un estat mental”, va ser una de les primeres reflexions. En els diversos camps dels experts, l’Slow vol ser cotxes cómodes i allunyats del futurisme; roba per sentir-nos cómodes; arquitectura que convidi al benestar i a la reflexió.

“Slow no és Low”

En un món homogeni, l’slow vol ser una contraposició a la rapidesa, a l’homogenització i els processos industrials. “Slow no és Low”, ens diuen els ponents però, si la creació és Slow, on queden el marketing, la distribució i altres àmbits del producte resultant?

Estem segur que l’Slow més que un estat mental no és una moda? Quant a tendències, es parla del Healthcare, del Simple Life, del True i  de la Fusió Cultural, com diversos estats de consciència creativa però que acaben sent oferta d’oci i serveis.

Portem molts anys intentant fusionar el ritme de vida d’occident amb la forma de fer d’orient i crec que no ens en sortim perquè Barcelona, és cert, que triomfen els balnearis urbans com a petits oasis de benestar però també és cert que cada cop hi ha més restaurants xinesos reconvertits a japonesos i, és clar, l’arròs excessivament almidonat ens omple la panxa d’engany.

M’ha quedat la sensació que aquest Cava and Twitts ha creat molt debat i que algun ponent m’ha intentat vendre la moto -bé, el cotxe, un Nissan Cube– que la vida pot esdevenir lenta i pausada, malgrat que Marinetti i el seu manifest futurista triomfen en aquesta societat de velocitat i moderna connexió perpètua.

[+] Reflexions a la Viniesfera de Gemma Urgell

[+] Reflexions a The Plate is hot de Ricard Espelt

Una de les obres clau del segle XX. Una icona contra la guerra, la barbàrie i la irracionalitat de la història. La narració d’una massacre i la fugida d’un símbol. Dolor, exili i finalment… contemplació. El Gernika de Pablo Picasso exposat al Museo Reina Sofía de Madrid és una de les obres més impressionants. No m’hi vaig poder resistir. Sense flaix, de lluny i amb una marea de gent astorada davant d’aquest quadre. Deixo el 2009 amb aquesta imatge. Un petit regal pels lectors assagístics. Benvingut sigui el 2010!

Relació de guanyadors del Premis Blocs Catalunya 2009:

Millor bloc corporatiu: Gestió del coneixement
Millor bloc personal: La volta dels 25 (Marc Serena)
Millor bloc de Cultura: Altres Barcelones (Dani Cortijo)
Millor bloc d’Educació: Educació emocional, una filosofia de vida
Millor format audiovisual: UMTSForum.net (Laureà Folch)
Premi Lletra – Literatura: Tens un racó dalt del món (J.M. Tibau)
Millor bloc polític: Construïnt sinergies (Raül Romeva)
Millor bloc TIC: Les TIC i la discapacitat (Carlos Garcia i Pedro Cabanes)
1r premi especial STIC.cat: Jil Van Eyle
2n premi especial STIC.cat: Somriures de Bombai

Les noves tecnologies no estan confrontades amb la Història i per aquest motiu Youtube acaba d’estrenar el canal de vídeos dedicat a Frank. Aquesta pàgina recollirà material fins ara no publicat de la nena jueva que va morir al camp de concentració de Bergen-Belsen.

//www.youtube.com/watch?v=4hvtXuO5GzU

Cal parar atenció perquè entre els elements mostrats a Youtube hi ha l’únic vídeo que es conserva de la nena, una seqüència d’uns segons en què apareix a la boda d’un veí, el juliol de 1941. Està previst un accés virtual a parts de l’amagatall de la família Frank, que tindrà lloc el 28 d’abril de 2010, amb motiu del 50 aniversari de l’obertura de la casa d’Anna Frank.

Dins de la immensitat de la xarxa, com la punta d’un iceberg sorgeix el nou projecte del realizador català Eduard Cortés, un intent de conjugar Internet i cinema. Aquesta setmana es presenta al Festival de Sitges ‘/Ingrid, last login’, la nova aposta de Cortés, director de films com ‘El pallasso i el monstre’ o ‘La vida de nadie’. Més enllà de les noves tecnologies, el film és una radiografia generacional a partir de la vida d’una artista que converteix el seu pis de Barcelona en un centre warholià.

Un accident

La pel·lícula, segons el propi director, va néixer de forma “accidental”. Cortés no entenia perquè la gent penjava fotografies i feia comentaris en diverses pàgines web. “Ho trobava bastant absurd”, reconeix. No obstant, en poc temps, va començar a activar “el ‘vouyerisme’ que tots portem a dins” a través de l’ordinador: “Vaig començar a entrar a la vida dels altres a través de xarxes socials com Myspace, DevianArt o Flickr i vaig conèixer de cop i volta persones que poc a poc han estat l’embrió d’aquest personatge fictici que és l’Ingrid”.

Advertència del director però: aquesta pel·lícula no és un film sobre Internet. Ara bé, la producció  del film va del bracet de les estratègies de màrqueting viral que s’aprofiten les noves tecnologies. El procés de creació va en paral·lel als diversos elements que han brotat a l’idear el projecte. Al llarg del temps anirem veient com es van omplint els blocs i àlbums de fotografies dels artistes amb les experiències, fotografies i performances que es van gestant a la vida d’Ingrid.

El repartiment
Tot i comptar amb actors d’experiència i solvència contrastada com Eduard Farelo o Victòria Pagès, el repartiment és un paradigma de personatges reals sorgits a la pròpia xarxa: artistes, fotògrafs, dissenyadors i músics. L’epicentre però d’aquesta experiència cinematogràfica és Elena Serrano, l’actriu que interpreta la nostra particular heroïna. Eduard Cortés està completament convençut que Serrano només és la peça clau del seu producte sinó que “sacsejarà els espectadors”. El personatge que interpreta Elena Serrano és una noia d’origens entre Barcelona i Madrid que s’instal·la en un pis familiar a l’Eixample per viure en pocs mesos les experiències artístiques més incleïbles convertint la pròpia vivenda en una sala d’exposicions pictòriques i transformant-se ella mateixa en la musa de diferents fotògrafs. “Ingrid és un personatge amb moltes cares, des d’una lluminosa i activa fins una més fosca i autodestructiva. És un personatge molt equidistant, que manté distàncies molt grans amb tot allò que l’envolta, tant en el pla artístic com personal, tot i ser una agitadora social”.

//www.youtube.com/watch?v=ej_LjlZC1nQ

Per mostrar aquest procés de creació, el rodatge d’/Ingrid ha estat molt àgil. Des de principis de setembre fins mitjans d’octubre de 2008, Cortés ha optat per una pel·lícula que no cerca el “preciosisme”, oferint un estil “brut” i “eclèctic” amb escenes molt pròximes al documental i altres, amb un gramàtica més cinematogràfica. La transgressió és part fonamental d’aquesta pel·lícula que trobarem als cinemes a la primavera del pròxim any.

La música, part fonamental
D’altra banda, cal apuntar que els músics són convidats d’excepció a l’experiència vital d’Ingrid i converteixen la banda sonora de la pel·lícula en una barreja d’estils on no guanya ni mana cap estil en concret. En el film apareixen artistes i grups com Mürfila, Mono, Love of Lesbian, Facto de la Fe y las Flores Azules, Manos de Topo, Mishima o Russian Red i apareix la música de Mika Luna o Iris Anea.

Aquest film promet fer parlar en els propers festivals de cinema. Arraconats els convencionalismes, el públic més jove s’identificarà amb una història on les emocions fortes prometen no deixar-nos indiferents.

Nota de l’autor: Article publicat a la revista musical Enderrock.

//www.youtube.com/watch?v=w_ExGbjl-ek

I el següent?

//www.youtube.com/watch?v=4uMRy6lTCs0

//www.youtube.com/watch?v=YaHYzYauJuU

Coneixes les fonts ‘inspiradores’? Daft Punk i Oren Lavie

//www.youtube.com/watch?v=K2cYWfq–Nw

//www.youtube.com/watch?v=2_HXUhShhmY

Curiós. Manca d’imaginació? Creativitat zero? Fotocopiadora eficient.

PD: Actualitzat el 8 de novembre… Movistar-Sour. Un altre spot publicitari a partir d’una idea d’un grup musical (via @laflores)

Duels dramàtics entre un rei d’Espanya i un príncep d’Astúries, entre una princesa i una reina, entre un inquisidor, un duc i la consciència de Calixto Bieito, un director de teatre que no et permet restar indiferent en cap moment. El darrer pessic per a les nostres neurones la seva adaptació de ‘Don Carlos’ de Friedrich von Schiller, que aquest cap de setmana ha tancat el Festival Barcelona Grec 2009.

Dues hores de simbolismes, constants referències postmodernes a l’Espanya de Felip II, aquest és el quadre d’una obra que conmou, transgredeix i ens situa en un país podrit i ofegat per una Inquisició extrema i una guerra, la de Flandes, que ofega la pàtria on mai es pon el Sol.

Don Carlos és un príncep enamorat de la seva mare, amb un pare que ratlla l’autisme i ofegat per companys de viatge tan qüestionables com el Gran Inquisidor -fantàstic Mingo Ràfols– i el Duc d’Alba. L’escenografia emmarcada en un hivernacle que ens recorda El Jardí de les Delícies d’El Bosco, tan ple de vida però al mateix temps escenari de morts i crims a dojo on les intervencions del Duc de Poza són un petit suro en el naufragi d’una època i d’un país.

S’ha qualificat aquesta producció de la Companyia del Teatre Romea com un “esclat de llibertat”, una “proposta incisiva” i molts altres qualificatius que en general li donen una elevada nota.  Sense voler caure en la simple crítica teatral, apunto com a molt recomanable aquesta adaptació de l’obra de Von Schiller. No espereu trobar idealització per la monarquia, ni pels nobles o l’Església, ni tan sols pel passat militar d’una Espanya que ens recorda massa a l’actual i que ens deixa amb certa intranquilitat no pels excessos sexuals del jove príncep sinó per la violència constant d’una Cort emmerdada per l’integrisme, els assumptes de faldilles i els deliris de grandesa. ‘Don Carlos’, una obra imperdible.