[+] INFORME DE LA FAO SOBRE LA FAM AL MÓN: Volatilitat i augment dels preus dels aliments bàsics

Estic molt d’acord amb l’article d’Antoni Puigverd sobre el ‘Retorn dels Bàrbars’, publicat a La Vanguardia el passat dissabte. Almenys en la descripció d’un problema que està molt vinculat a la cada vegada més triomfant ‘arquitectura dels espais hostils’, totes aquelles mesures que serveixen per reduir el vandalisme en espais urbans. Interiors d’illa enreixats, nombroses càmeres de seguretat, dobles portes en comunitats de veïns, etcétera, són les mesures més habituals contra els bàrbars que descriu Puigverd en el seu article.

No obstant, els bàrbars no són elements ni de l’imaginari del politòleg Samuel Huntington ni del novel·lista sudafricà JM Coetzee -pensant en Waiting for the Barbarians-. Els bàrbars no viuen a l’altre costat de l’Imperi, darrere les fronteres, i nosaltres esperem contenir-los darrere de les muralles.

Les úniques fronteres són les mentals, les seves per entendre la convivència, però també les nostres, per no comprendre que els bàrbars formen part de la nostra societat i, sobretot, que són el reflex d’una societat amb un sistema educatiu que fa aigües.

Els bàrbars són part del nostre fracàs, d’una civilització que creu més en reformar cent o mil vegades el Codi Penal o incrementar la pressió policial que en replantejar-se el futur del sistema educatiu i socialització dels individus. Potser com diu Puigverd, els imperis del bàrbars són irreversibles. No obstant, replantejar-se què fem malament per millorar l’horitzó no hauria de ser una fita tan complicada. No sóc dels que crec que els temps pretèrits fossin millors. Sempre tenim temps per deixar un futur millor. Almenys cal intentar-ho. L’horitzó promet.

PD: Interessant la reflexió d’una pel·lícula canadenca cabdal: ‘Les invasions bàrbares’

El Cava and Twitts #15 ha volat del B Hotel fins l’espai futurista del Roca Barcelona Gallery per parlar de Slow Life Design, un concepte que ens connecta amb formes de creació artesanals, reposades i molt acurades, en contraposició amb el ritme estressant de la vida. “L’Slow design és un estat mental”, va ser una de les primeres reflexions. En els diversos camps dels experts, l’Slow vol ser cotxes cómodes i allunyats del futurisme; roba per sentir-nos cómodes; arquitectura que convidi al benestar i a la reflexió.

“Slow no és Low”

En un món homogeni, l’slow vol ser una contraposició a la rapidesa, a l’homogenització i els processos industrials. “Slow no és Low”, ens diuen els ponents però, si la creació és Slow, on queden el marketing, la distribució i altres àmbits del producte resultant?

Estem segur que l’Slow més que un estat mental no és una moda? Quant a tendències, es parla del Healthcare, del Simple Life, del True i  de la Fusió Cultural, com diversos estats de consciència creativa però que acaben sent oferta d’oci i serveis.

Portem molts anys intentant fusionar el ritme de vida d’occident amb la forma de fer d’orient i crec que no ens en sortim perquè Barcelona, és cert, que triomfen els balnearis urbans com a petits oasis de benestar però també és cert que cada cop hi ha més restaurants xinesos reconvertits a japonesos i, és clar, l’arròs excessivament almidonat ens omple la panxa d’engany.

M’ha quedat la sensació que aquest Cava and Twitts ha creat molt debat i que algun ponent m’ha intentat vendre la moto -bé, el cotxe, un Nissan Cube– que la vida pot esdevenir lenta i pausada, malgrat que Marinetti i el seu manifest futurista triomfen en aquesta societat de velocitat i moderna connexió perpètua.

1.- Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.

2.- La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra del que estableix l’article 20.5 de la Constitució, posa en mans d’un òrgan no judicial-un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.

3.- La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint traves a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.

4.- La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5.- Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6.- Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaços, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaços per tal que diuen perseguir.

7 .- Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.

8.- Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.

9.- Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel lectual orientada a la seva fi: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10.- En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades. No és de rebut que es facin canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

PD: La traducció al català d’aquest manifest és de Marc Pallarès.

Llegeixo i difonc el següent missatge de l’Associació STIC.CAT:

L’Associació STIC.CAT organitza la I Campanya Solidària 2.0, amb l’objectiu de recollir fons per a la Fundació Banc dels Aliments.

Fes la teva donació:

* Compte corrent de “la Caixa” 2100 – 0002- 54 – 0201614284
* PayPal (pròximament)

Banc dels Aliments és una fundació benèfica privada, independent i sense ànim de lucre, que té com a objectiu lluitar contra la fam, i evitar que els aliments consumibles però no comercialitzables siguin destruïts i fer-los arribar a les persones més necessitades del nostre entorn immediat.

Aquesta iniciativa neix amb la voluntat de combatre la crisi econòmica que afecta la nostra societat ajudant els més desafavorits i consisteix en una recollida de diners, que es lliuraran a Banc dels Aliments en un acte que se celebrarà el proper 10 de desembre a l’Hotel Porta Marina de Barcelona.

Les persones que vulguin participar en aquesta campanya d’STIC.CAT poden fer un ingrés mínim de 10 euros al compte corrent de “la Caixa” 2100 – 0002- 54 – 0201614284. Una cop feta l’aportació, es podran sol·licitar les invitacions per l’acte del 10 de desembre enviant un correu electrònic a info@stic.cat.

La recollida de fons finalitzarà oficialment el 31 de desembre.

Com deíem, però, no són casos aïllats els que formen aquest Triangle. Estem davant de situacions on la informació i la manipulació d’aquesta són cabdals per entendre el seu origen. En el cas del Palau de la Música, els suposats tripijocs de Fèlix Millet són descoberts en comptagotes per una banda, i s’amaguen en ‘pendrives’ a corre-cuita per un altre costat.

El fet de tapar, d’ocultar, de donar la volta, de treure ferro a l’assumpte, d’argumentar amb altres qüestions ens porta forçosament a l’actitud d’innocència i sorpresa de l’administració. Un país que fa de la subvenció gairebé un esport nacional es declara sorprès i els espectadors, el ciutadà de peu, s’ho ha d’empassar.

Juguem a perdre la memòria, cremem les hemeroteques, esborrem de la nostra consciència tot allò que ens escandalitza. Només així ens podrem mostrar sorpresos.

Parlem d’informació, però també d’inseguretat. En el Cas Millet, la innocència és barreja amb al inseguretat, de no saber fins la profunditat de la ferida. La inseguretat al Barça de no saber si hi ha cadàvers en els armaris dels sotspresidents. La inseguretat de l’administració del país davant la crítica política -diga-li Polònia– o l’0pinió de periodistes i ciutadans en general.

Tenim informació, inseguretat i també partits polítics. En el darrer cas, Millet repartia benediccions -diga-li finançament- entre els principals grups polítics del país. Bona forma aquesta d’introduir-se, opinar i mantenir status. Comunista aquest Millet, que socialitzava el capital entre tots.

I és clar, els partits també acaben determinant què passa amb el Barçagate i els informes de la Generalitat. Resorgeix el cas culé poc després que Laporta es posicioni, resorgeix tot plegat, a l’inici d’una precampanya electoral que serà llarga on com al Carib, en aquest Triangle despareixen objectes, no vaixells ni avions, sinó diners, poder, informació, i sobretot, pel país, prestigi i innocència.

Contaminació mortal a Barcelona. Un estudi apunta que l’alt nivell de partícules tòxiques a l’aire de la ciutat de Barcelona causa 3.500 morts a l’any. Davant la psicosi a la Grip A, ens hauríem de plantejar moltes coses. D’entrada, intentar no ser alarmistes davant problemes ‘més reals’.

[+] “Contaminación mortal en BCN”

Ara, sempre hi ha temps per aconseguir publicitat gratuïta gràcies a la pandèmia… “Mascarillas contra la gripe A en el rodaje de película dirigida por Paco Cabezas”

Esteban és un habitual de Barcelona. La seva convicció pel nudisme el fa un ciutadà singular. En una societat on les modes passen, volen i es succeixen, l’opció del nudisme és minoritària però no per això la seva tria és la de posar-se uns pantalons i una camisa. ¿Ens escandalitza la nuesa? ¿Tenim por al propi cos? Una societat com la nostra tan pendent del culte al cos i l’aparença, posar límits a certes pràctiques resulta paradoxal. ¿Ens quedem amb el rostre d’admiració de la senyora de l’esquerre d’aquesta foto, amb la que fotografia l’acció de l’Esteban o amb cara de sorpresa de l’home de la dreta?

Aquesta és una frase de Luis Miguel Ariza, un biòleg i periodista, que intenta contrarrestar l’alarmisme de les darreres setmanes amb els focus de la grip nova. I és que porto uns dies recordant imatges d’algunes pel·lícules de sèrie B. Zombies, centenars de zombies, milers de zombies… milions…. Pandèmia i apocalipsi, finalment. Aquesta és la sensació que em queda després d’haver fet un seguiment de les informacions que han sorgit en els darrers temps.

Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat social que no poden saltar-se. Als periodistes ens cal ser una mica més responsables. La mascaretamania ha inundat la meitat (i més) de les portades dels mitjans de comunicació del món. Ébola, Àntrax, grip aviar,… són alguns dels elements més citats que ja van encendre les llums vermelles i que van causar més alarmisme de realitat. Algú està pensant una mica amb les milions de persones que moren cada any per tabaquisme, accidents laborals, SIDA càncer, etc.? La grip nova, els focs artificials per distreure’ns de la crisi?

“Els Mossos estaven complint la seva feina…”, “… La culpa la tenen aquests periodistes per posar-se on no els hi demanaven…”, “Ja se sap què passa quan et poses en la línia de foc…”. Conec gent que després dels incidents a les manifestacions contra el desallotjament dels estudiants AntiBolonya encara hauran pensat que hi ha hagut poca canya contra els meus companys de professió. Representa que quan defens a la professió periodística ets un maleït corporativista. Quan els sindicats policials defensen la tasca dels seus col·legues és una lleial protecció contra la campanya de criminalització de la policia catalana. Se’m comencen a inflar una mica els ganglis cada cop que escolto idioteses sobre la nostra professió perquè la irresponsabilitat d’alguns no justifica la criminalització de tots i molt menys el càstig en forma de bastons policials.

El director de l’Agència Catalana de Notícies, en Saül Gordillo deia no fa gaire en un article al seu bloc que “la feina dels policies, el dret de manifestació i el deure dels professionals de la informació a complir les seves obligacions haurien de ser compatibles”. Doncs sí, hauria de ser així. Hauria d’haver-hi un protocol d’actuació en aquests casos. Així es va anunciar fa mesos però el Comitè d’Ètica de la Policia que presideix Carlos Jiménez Villarejo i les comissions que ha creat el departament de Joan Saura sembla que deuen estar molt enfeinats perquè no han arribat encara a bon port. En Rafel Olmos, director general dels Mossos d’Esquadra, deia aquesta setmana que volia que els mitjans de comunicació els havien d’ajudar perquè no tornessin a passar coses com les de la manifestació d’aquesta setmana.

Nosaltres ajudarem tant com faci falta. Ara, cal que la policia actuiï com pertoca. Els Mossos d’Esquadra han de tenir el monopoli de la força però no poden tenir el monopoli de la impunitat perquè si no, a aquesta llista li anirem sumant medalles al mèrit:

Agost 2005

“En plena Festa Major de Gràcia, dues fotoperiodistes de Transversal Web van ser agredides pels UPA de la Guàrdia Urbana a la plaça de Rius i Taulet en un agost de fa tres anys. Cap justificació. Jo mateix vaig tenir la porra a mig pam de la cara per socòrrer a les seves companyes mentre mantenia el carnet de premsa aixecat en tot moment”.

Novembre 2006

“El degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Josep Maria Huertas, ha condemnat l’atac als fotoperiodistes i ha enviat a la consellera d’Interior, Montserrat Tura, una carta on demana “que es prenguin mesures necessàries per evitar fets com aquests que atempten contra la llibertat de l’exercici de la professió periodística”.

Novembre 2008

“La persona que apareix en la fotografia que acompanya aquest apunt és José Colón, un freelance que publica al diari Público. Vuit punts de sutura al llavi per l’agressió dels policies en la càrrega d’aquest matí“.

Març 2009

“Tal com expliquen el Marc i l‘Angie en els seus articles respectius, l’acció més contundent ha sigut quan un mosso ha vist el Marc gravar: “m’ha vist a amb la càmara, i com ànima que porta el diable i la violència que ja he vist que els caracteritza a vingut a arrencar-me-la de la mà…”Finalment ha vingut a caçar-me i enganxant-me per l’espatlla, bé… el que m’ha ajudat a desfer-me’n ha estat el dolor intens al darrera del genoll que gairebé em tomba a terra i després, bé, molts més impactes”…”

PD1: Cada cop que sento l’argument sobre agressions a la premsa i la banalitat amb què es parla d’aquests temes em ve al cap persones com en Miguel Gil o en Ricardo Ortega o tants d’altres que van deixar la seva vida perquè arribessin imatges i notícies dels conflictes bèlics d’arreu del món.

PD2: Passejant pel Flickr.com he descobert la fotografia que il·lustra aquest article que és obra de SlapBcn. Tot i que ja l’he felicitat, hi torno a insistir-hi.