Assajos sobre la realitat

L’arrós incrustat a la paella; les gerres de sangria, a la nevera; les escupinyes, saltant a les safates, i els musclos, en la seva particular sauna turca. Tot preparat per un diumenge més de sol, platja i restaurant de salmonelosi i gelat de tres gustos però els cambrers en peu de guerra, perquè ni indígenes ni turistes han omplert els menjadors amb l’habitual flaire de Nivea per culpa de les meduses. Aquest matí els propietaris de restaurants de Castelldefels i Gavà es queixaven que el brot de meduses que han tenyit de roig la bandera dels socorristes els han fet perdre clientela.

En aquest país, qui no plora, no mama, perquè quan no és la pedregada, són les meduses, i si no, la plaga de llagostes. Les set plagues d’Egipte que porten al voral de l’abisme l’economia catalana. Despertar-se un dilluns amb les queixes dels hotelers perquè no els quadren els números per culpa de les meduses ens deixa preocupats. Que provin de canviar els programes electorals els nostres polítics. En comptes d’Estatuts, que prometin brigades contra les meduses, no sigui que aquest estiu, més d’un català es trobi que el seu negoci se’n va al fons del mar per culpa dels fantasmagòrics animals.

El major problema dels nostres restauradors de platja i xancleta és que mentre qui els hi espatllava la caixa dels caps de setmana eren els meteoròlegs de TV3, trucant al telèfon d’atenció a l’espectador, i insultant al personal de torn, era suficient per les seves reivindicacions econòmiques. Ara, la queixa amarga es queda en un petit tall de veu en una notícia radiofònica, que ens anuncia la delicadesa de l’economia catalana. En el fons, l’apocalipsi econòmic no rau en què el senyor Volkswagen tregui a passejar l’escombra dels acomiadaments cada cop que parla de Martorell sinó que les nostres platges estiguin plenes de meduses… Quin país!

El cor de la ciutat, el culebrot interminable de TV3 ha acabat una nova temporada amb moltes sorpreses i nous assassins. Des de Gràcia ja sabem que no ens podem refiar de la gent de Sants… que comencen copiant la Festa Major i t’acaben tirant la dona per la finestra, veritat David Peris? Bromes a part, deixeu-me però que faci un parell d’incisos que m’han sorprès enguany. D’entrada, admirable la fortalesa física d’un dels actors clàssics d’aquestes sèries, en Jordi Boixaderas, que sorprenentment en menys de dos mesos l’ha palmat dos cops, una vegada a Ventdelplà i, l’altre, a El Cor de la Ciutat.

A la sèrie rodada a Breda, s’entén que aquest actoràs passés a millor vida si a cada capítol havia d’escoltar la banda sonora que canta en Gerard Quintana, un hit ensucrat que no pot agradar ni a les padrines de l’Empordà. Al Cor, més d’un haguéssim esperat un major recorregut d’aquest actor que va començar a aparèixer en els culebrots de ‘la nostra’ l’any 1994 fent el paper de l’oncle homosexual d’un dels protagonistes, la qual cosa començava a dibuixar la normalitat del col·lectiu gai a Catalunya.

Més frepats que amb les morts d’en Boixaderas, molts ens vam quedar ahir amb les paraules d’angoixa, indignació i desesperació d’un altre bon actor (gracienc, a més a més) com en Joan Massotkleiner, que en el paper de Paco Benjumea ha deixat indignades més d’una mare del nostre patidor país. Explicava en Massotkleiner que ja n’estava fart que el paressin als semàfors cridant-li "mal pare!" i altres barbaritats. I és que la darrera maldat que va haver d’escoltar aquest actor va ser mentre anava acompanyat de la seva filla al carrer. La discussió segons l’actor va acabar amb alguna que altra pantuflada a la indigna senyora que no sap diferenciar realitat de ficció. Paraula d’actor.

D’entrada, contundent però cert. El cas de l’assassina de padrines, la Reme, ha demostrat novament que els seus veïns la tenien per una bona persona, que mai havia donat cap mal de cap a la comunitat on vivia. És més, a la feina, aquesta gallega de 48 anys, la tenien per una treballadora eficient, simpàtica i que es relacionava amb tothom. El cap del concessionari de cotxes del carrer Balmes, que sovintejava el petit establiment on Remedios treballava a la cuina, la recordava ahir a la tele com una persona afable, igual que la resta de veïns i veïnes d’aquests homenets i donetes que amaguen cadàvers i proves incriminatòries sota la catifa del menjador.

Desconec realment quins són els mecanismes pels quals una persona ‘normal’ es capaç d’anar matant persones com aquell qui mata mosques. S’ha apuntat en el cas que comentava de la Reme que la ludopatia podia estar al darrere dels crims però aquesta malaltia no pot ser el mòbil de tot plegat, sobretot en una societat cada vegada més enganxada als casinos, bingos i apostes per Internet (deixeu-me que us avanci que caldrà parlar un dia sobre les cases d’apostes a la xarxa…).

Ara per ara, però, la idea que em queda és que prefereixo, com deia abans, que els meus veïns, d’entrada, siguin els que posen la música alta, els que deixen les escombraries a la porta de casa, els que no paguen les contribucions de la comunitat o aquells que no et saluden quan passes pel costat, que no pas els conciutadans que tots esperem a les nostres comunitats de propietaris. Aquests, a la llarga s’acosten més a la mentalitat del carnisser de Milwakee que no pas als maleducats que sovint tens de veïns. Arriba un dia que obres per la pàgina de Succesos i et trobes que el del 4rt 2a, l’exemplar pare de famíla s’ha carregat a la seva dona, la del 2on 1a (una advocada), amagava cadàvers a la nevera i el que viu al 1er 3a (brillant informàtic), traficava amb fotos pornogràfiques de nens.

Després de tantes aportacions sobre les picotades dels galls francesos a la tropa de Luis Aragonés em penso que no puc afegir res més sense que em repeteixi més que els contertulians de La Sexta. Però avui no em resisteixo a ensenyar-vos una ‘freakada’ que he descobert a la xarxa i que ens arriba del Japó. Mentre aquí els programes de càmera oculta són d’allò més innocents, al país d’Oliver i Benji aquest tipus d’espais són d’allò més expeditius. Si tens un mal de ventre, compte allà on t’asseus…

Si pots parar de riure, avisa’ns. De moment, amb els de la feina ja portem unes quantes hores rient

Igual que passa amb el piromusical de la Mercè o les primeres llums de nadal als carrers, molts barcelonins viuen compulgits fins que no reben a casa els catàlegs de productes Ikea amb que la companyia de l’home més ric d’Europa (segons la revista Forbes), Ingvar Kambrad, ens ofereix mobles i productes de menatge a baix cost. Qui no té una estanteria Billy o unes pràctiques cadires Nick? Ara per ara, a les més que qüestionables condicions laborals dels operaris que fabriquen les peces arreu del món, se suma una denúncia que ha donat a conèixer la Plataforma per a la Llengua. Oh, sorpresa! El senyor Ikea no envia els catàlegs en llengua catalana a les nostres llars.

Ikea envia el catàleg en castellà al setembre però un mes després apareix el catàleg en català però, sorprenentment, no ens l’envien a casa sinó que l’has d’anar a buscar a les tendes en qüestió. En el meu cas, visquent a l’Eixample Esquerra, em toca anar a l’Ikea de L’Hospitalet. Incomplint la Llei de Normalització Lingüística (opá, visca el paper mullat), l’empresa sueca mostra la seva ‘sensibilitat zero’ per la nostra llengua perquè, segons fonts de la pròpia companyia, no poden fer coincidir la traducció castellana amb la catalana. S’haurà adonat el senyor Ikea des del seu domicili d’Estocolm que, per exemple, Softcatalà té un traductor castellà-català que li pot anar molt bé? Amb la quantitat de filòlegs que estan servint entrepans al Pans&Company els hi costa trobar algú que tradueixi un trist catàleg?

Ikea doncs, continua amb la dinàmica que usen altres multinacionals que prefereixen que els nens s’alfabetitzin gràcies als seus productes etiquetats en francès, anglès, grec o sànscrit abans que pugui llegir-se en català.

És presumible un boicot a Ikea? Bé, a casa ja estem tirant pel balcó les caixes amb tapa Habol i aquesta nit obrirem l’ampolla de vi amb les dents en comptes d’usar el llevataps Groggy, d’eficàcia comprovada. Això sí, que ningú provi de treure els cargols de les estanteries plenes de llibres i discos compactes, que tot el que acaba muntant-se, acaba anant pel terra, igual que la sensibilitat de la companyia sueca per la nostra llengua.

PD: Sempre és preferible que els filòlegs acabin servint entrepans que no pas que els periodistes es converteixin en massatgistes o pamfletaires.

Sí, senyor, Acebes. Les forces del mal s’han unit contra vostè i el seu partit per conxorxar-se contra el Partit Popular del qual és secretari general després d’haver fet una excel·lent gestió al capdavant del ministeri de Propaganda, perdó, d’Interior. Nacionalistes, independentistes, socialistes, jueus i masons s’han reunit recentment per com vostè diu "treure el PP de la vida pública i política". Espanya s’està balcanitzant i els seus, profetes de la veritat oculta, ho anuncien, tot i els intents d’aquesta ‘coalició diabòlica’ que s’intenta carregar el prestigi de la unitària nació espanyola.

Perdoni, que em dirigeixi a vostè, en català. Els meus pares van tenir la mala consciència d’educar-me en aquesta llengua. Però més enllà d’aquest error patern, li vull expressar el meu més sincer suport davant d’aquest linxament polític que els impedeix expressar les seves renovadores idees davant un país balcanitzat. És inadmisible, Don Ángel, que vostè que tenia una posició social benestant en el ministeri d’Interior hagi de sortir al carrer a manifestar-se com un vulgar esquerrà. Sento que el seu tratge Armani pugui tacar-se amb la suor dels seus simpatitzants però ja sabrà vostè, com a bon legionari de Crist, que el sacrifici és una de les bases que ens acosta a la perfecció. I la unitat d’Espanya bé val un sacrifici perquè com vostè, senyor Acebes comprova a cada miting que assisteix a la regió de Cataluña, són molts els que viuen enganyats per l’estratègia del tripartit, que com vostè bé sabrà, està influenciada per ETA i té una única pista judicial que ens condueix cap a Zapatero, Carod-Rovira, Òmnium Cultural, Otegi, Oleguer Presas, les lògies masòniques, l’Assemblea d’Okupes, La Torna i la Coordinadora Popular de Festes d’un petit barri pancartista anomenat Gràcia.

El Partit Popular està sol davant d’aquesta conrxorxa d’interessos terrroristes però els centenars de militants que han assistir als actes de campanya de l’Estatut sabem que el ‘No’ a aquest text signat pel mateix Josu Ternera està ben a prop. Sentim les masses proletàries de la zona alta de la nostra ciutat enarbolant les banderes de la llibertat. Al nostre Cercle d’Economia, al Club de Polo o a les barriades de Pedralbes ja s’estan organitzant grups per sortir al carrer el 18 de Juny per reclamar la veritat. Que ja se sap que el govern de Zapatero ens enganya, camuflant tot darrere de les bodes entre pomes i peres i els expoliats papers de Salamanca.

Resem, doncs, al peu del nostre jacuzzi, Don Ángel, perquè algun dia els llibres de texts dels nostres fills expliquin la veritat, que a España, els veritables patriotes vam haver de sortir al carrer per demanar respecte per les víctimes del terrorisme davant els intents de la conxorxa judeo-masònica-separatista d’assassinar la nostra gloriosa nació.

PD: Sento señor Acebes, que en la redacció de la present carta hagi usat alguna ‘ny’ en comptes de la nostrada ‘ñ’. Ja se sap que l’educació a Cataluña està molt malament perquè els nacionalistes i el tripartit ens han obligat a estudiar en català. Déu els perdoni, señor Acebes, Déu els perdoni.

"Welcome to Tijuana, tequila, sexo y marihuana", deia Manu Chao en un cançó que localitzava un paradís terrenal amb les millors virtuts i on no hi havia lloc pel PP, el koala o els politonos. Però aquesta regió de la Baixa Califòrnia no és un lloc on es trobin les portes del cel sinó més aviat són les portes de l’Infern. Zona fronterera, Tijuana és el territori on les grans multinacionals esclavitzen la població i el medi ambient amb les anomenades maquilas, grans fàbriques on els drets humans i les mesures sostenibles no existeixen.

Les maquilas són fàbriques de mà d’obra barata que a finals dels noranta donaven treball a més d’un milió de persones en 8.000 factories. Les condicions laborals són inexistents amb salaris molt baixos, insalubritat i indemnitzacions ‘zero’. És a dir, les empreses de treball temporal serien a Mèxic el més semblant a la feina de la vida. Cal sumar-hi el nul control d’un govern federal que no exigeix cap tipus de qualitat medioambiental a les empreses com Sanyo, Panasonic o Samsung. Els rierols són els abocadors més comuns de productes tòxics i les deixalles de les maquilas, passant per les colònies dels treballadors. Territori sense asfaltar, sense cap tipus d’instal·lació elèctrica i amb construccions fetes amb portes d’aparcaments dels Estats Units. Aquestes són visions d’un món tan real com punyent que queda reflectit amb el documental Maquilàpolis amb què ha començat el Festival de Films de Dones, que s’ha estrenat a la plaça de la Virreina.

La impunitat és el denominador comú d’aquesta Tijuana real, que no s’assembla res a la de la cançó de Manu Chao. Els paradisos potser ni existeixin però els inferns tenen molts llocs comuns al nostre planeta. Tijuana, igual, que molts llocs d’Àsia d’on surten les magnífiques pilotes Nike amb què juguen els mundials o els campionats de futbol, és un d’aquells indrets on el neocolonialisme fabrica peces per a cotxes, televisors o telèfons mòbils.

Josep Termes té una bona planta física i intel·lectual. És pròxim i planer, un catedràtic que comparteix paraules a la televisió amb altres contertulians però també gran investigador de la història local, cercant els records en converses amb vells fadrins que es pot trobar enmig del camp. Podríem dir que un historiador ha de saber parlar bé, però per sobre de tot, ha de saber escoltar, i en Termes té bones orelles. La seva és una vida sorgida des del Camp d’en Grassot, compartit en el cor per La Fatarella, el poble de la seva família. Exerceix de gracienc però ha anat més enllà estudiant la història política d’aquest país. Anarquisme, federalisme, nacionalisme o, per sobre de tot, catalanisme, són espais comuns en els seus llibres i en els seus discursos, encerclats per la pedagogia i la modèstia. Els amics del Club Excursionista de Gràcia li van retre un homenatge però ell s’espanta la vanitat de les espatlles i pensa que hi ha persones més idònies per aquests actes. Aquest és un petit homenatge a, com diria Josep Pla, “un homenot gracienc”.

Article publicat a L’Independent de Gràcia, el juny de 2004

Innovació, protecció i vigilància de la qualitat dels habitatges seran competències del govern català que estan recollides en l’article 137. Tenint honorables precedents com els que trobem en la Constitució espanyola on també es fa referència al dret a un habitatge digne, algú pot dir que ens trobem davant un altre cas de paper mullat. Potser no estaria de més incidir amb aquests aspectes. Aquests dies molts joves es mobilitzen per demanar mesures contra l’especulació immobiliària i el mobbing i més enllà de pures manifestacions o sentades al centre de ciutats com Barcelona o Madrid, s’ha elaborat un manifest amb mesures concretes per limitar el percentatge de les hipoteques, per exemple.

Això és el que em produeix la participació de la selecció espanyola en el Mundial d’Alemanya que enguany s’inicia a principis de juny. Segurament és veritat que és ser il·lusos creure que Espanya pot fer quelcom de profit en aquest campionat però el futbol no són matemàtiques i així sempre permet que seleccions com Corea del Sud o Suècia hagin tingut bones participacions en els darrers mundials, sense que ningú les posés a les travesses. Fer pronòstics és molt mésdifícil que crispar l’ambient futbolístic afegint la component ideològica a tot plegat. Si Tunísia guanya Espanya apareixeran pintades a les parets de la vila felicitant aquest país del Magrib però em penso que la política ha de deixar pas a l’esència de l’esport, el joc d’onze contra onze.

Sóc conscient que aquest no és un problema que hagi de ser una autocrítica cap a nosaltres els catalans únicament. La mediatització i mitificació dels campions espanyols és constant i perillosa en els diaris d’abast estatal. Perillosa perquè converteix als esportistes en objectes d’usar i tirar. Mireu en Ferrero, el tennista valencià. Algú en parla després que el bon joc d’en Rafa Nadal hagi creat un forat negre que tot ho eclipsa?

Que quedi clar, per si no ho he deixat clar en altres ocasions, que el meu somni és veure competir les seleccions catalanes en els escenaris internacionals, no per una qüestió d’oposició a l’Espanya sinó perquè el meu país mereix tenir el reconeixement que altres territoris ja tenen. Però no ens equivoquem, la internacionalització de les seleccions catalanes passa per la feina ben feta des de l’ombra i no des dels grans titulars perquè de les paraules als fets hi ha un llarg camí, que a vegades vivim des del victimisme o la confrontació. Per cert, qui no s’hagi assabentat, avui Catalunya juga contra Costa Rica a Terrassa. Espero que aquells que s’omplen la boca de dir que el Barça és més que un club se’n recordi del seu país, que tot i no guanyar copes d’Europa, estaran presents defensant les quatre barres contra una selecció mundialista.

Per què no deixem les coses clares d’entrada? Odio Eurovisió i el concurs de pop kistch infantiloïde és un caspa tremenda que més que fer consciència europea ens porta els pitjors cantants del continent a uns escenaris que no es mereixen. Que algun dia sonés la campaneta amb el Waterloo d’Abba no justifica que les televisions del continent escalfin els seus pressupostos amb brillantines, camises florejades i decorats de mil bombetes. En un temps passat, Espanya s’obria una mica, ni que fos uns mil·límetres a les llums de l’Europa de les cançons però els temps de Massiel i Salomé són tan pretèrits (però tant) que penso que les dues formen part de l’atrezzo als baguls de RTVE, al costat de les marionetes d’Herta Frankel.

Les famílies que envoltaven els aparells de televisió de l’Espanya en blanc i negre han deixat pas a quelcom pitjor, els eurofans, joves que quan el ‘La, la, la’ només eren espermatozous en l’obscuritat. Els eurofans són aquells grups de joves que es planten davant les pantalles de plasma amb un vol de crispetes, unes coles i molta pizza, per aplaudir la caspa i recomptar els vots. En aquest sentit, caldria reflexionar què és pitjor si Eurovisió o els propis fans que envolten l’esdeveniment.

Enguany han triomfat Lordi i hi ha gent que amb fet el crit al cel però realment el problema són aquests trolls que s’han escapat d’El Senyor dels Anells? Ens trobem però davant els únics representants nacionals amb prou dignitat com per amagar la cara per la vergonya que provoca aquest espectacle musical.

Suma que sumaràs, Espanya novament a la cua d’Europa
Nota a part, cal posar el palmarés espanyol eurovisiu amb una nova pàgina de fracàs rotund. Les Ketchup van tenir el seu just premi per una cançó que no tenia cap mena de sentit i on la coreografia (cadires de perruqueria que donaven voltes i ballarins escombrant el terra amb els seus cossos) no arribava a festival de final de curs. Si us plau, més dignitat! Això és el que fa falta a Televisió Espanyola, que mentre porten aquestes cordobeses a passejar per Atenes es veu que no quadren els números amb Ràdio 4. El bagatge anterior (amb ¿Quién maneja mi barca?, per exemple), però, no convida a l’optimisme. Més aviat tenim la sensació (el canari de cas inclós, que amaga el caparró sota l’ala) que els representants musicals del país i algú de les discogràfiques s’enduen el peix al cove amb algún que altre contracte mil·lionari.

Però ara que estem tan ficats en estatuts, constitucions i declaracions solemnes cal preguntar-nos quins són els peatges polítics. Aquest ha de ser el just premi per Montenegro que a l’endemà de la seva independència rebran els senyors d’Eurovisió a les portes del palau presidencial amb somriures de venedors d’enciclopèdies? Si us plau, el dia que Catalunya sigui independent, que no deixin passar els homenets de l’aeroport del Prat sota l’excusa que són portadors de la grip aviar. Per si de cas, estaria bé començar a posar barricades a La Jonquera per si algún eurofan vol començar a fer gestions amb la Generalitat. Us ha quedat clar, oi? Cadascú té les seves dèries però jo ho deixo clar d’entrada i per acabar: odio Eurovisió.

En Guillem i en Pep s’han casat i potser ens quedem curts explicant a Transversal Web aquest enllaç al Saló del Consell de Cent de l’Ajuntament de Barcelona perquè a les bodes el més important, a part de la cerimònia són els detalls i les anècdotes. Detallàs el de l’emotiu discurs de l’Albert Musons, en el seu paper de ‘Celestino’. En Pep i en Guillem es van conèixer en un acte del PSC i posteriorment, el conseller de Cultura els va citar en un sopar a tres bandes, que finalment va acabar en una vetllada romàntica a dos.

L’alcalde, en un acte solemne com aquest, també va tenir la seva tarda d’inspiració, començant a explicar la història de la ciutat pel segle XIII i acabant… acabant per la insistència dels aplaudiments dels bancs ugetistes que més que història volien gatzara de canapés i copes de cava. Als bancs ple d’autoritats, entre consellers, diputats, representants i portaveus. I en una boda amb tant polític, no podíem deixar de banda els detalls d’aquest àmbit. Res d’anells, els nuvis (marit i marit, com titula aquest cap de setmana la petita crònica en Guillem Espriu) van obsequiar-se amb una pera i una poma, tot recordant la frase de l’Ana Botella, dona de n’Ansar, contra els matrimonis homosexuals que deia més o menys que "una poma no és igual que una pera". Metàfora desafortunada que va servir, no obstant, per declarar-se els nuvis units en aquest projecte de vida. I és que malgrat les anècdotes passos com els que han seguit en Guillem i en Pep, com d’altres anteriorment, serveixen per normalitzar una situació que hauria estat impensable fa uns anys i que reforcen el compromís de molta gent per lluitar per les llibertats individuals, siguin quines siguin les creences, ideologies, gènere o sexualitat.

El patiment de l’empalat. Tres quarts d’hora van tardar els serveis d’urgències en socòrrer el seguidor britànic que va quedar empalat en una tanca de l’estadi de Sant Denis, intentant-se colar després de no aconseguir entrada. Les imatges, amb tot luxe de detalls, servides en el programa del Cuní, amb els comentaris d’aquest i Pilar Rahola, mentre un servidor sucava el croissant al colacao.

Més de 1.000 euros. Això és el que s’ha gastat un seguidor del Barça en sms per obtenir unes entrades per la Final de París en un concurs que organitzava Mundo Deportivo. Això significa, fent números com l’1,2,3, responda otra vez, que aquest seguidor va enviar la mòdica xifra de mil missatges de mòbil. Tota una proesa. Evidentment, el seguidor va aconseguir les entrades.

Creuant els dits. Les potes de conill i els trèbols de quatre fulles a les nostres butxaques. Els diaris especials explicant la trajectòria triomfal amb titulars com "Oui are the champions" ja estaven impresos una setmana abans. El que podia haver estat simplement pasta de paper per reciclar finalment es va distribuir amb èxit.

El sudoku del triomf. Un company periodista estava tan intranquil a la segona part que va matar els nervis fent uns quants sudokus, els populars passatemps dels números que han causat furor. Val a dir que després del got d’Eto’o va deixar el boli i es va convertir en un seguidor més davant la pantalla del televisor.

La Cibeles culer. Més de 200 persones van envair les places de la Cibeles i Neptuno, centres habituals de les celebracions del Madrid i l’Atlético, respectivament. Em quedo amb les imatges del paio en calçotets del Barça, amb els pantalons abaixats i saludant el trànsit de la capital. Això sí que és tenir ous!

Lamentables incidents. Novament les celebracions a la ciutat de Barcelona van acabar en pillatges, trencadisses i consegüents càrregues policials. És injustificable l’alegria pels triomfs blaugranes amb aquest vandalisme imperant. Com diria Laporta, ja que cal que n’aprenguem de cara a la Festa Major de Gràcia, que igual no queda ni el campanar de la Vila.

Una vegada la salut del meu canari ha tornat a ser més o menys la mateixa, tot refilant aquest cap de setmana amb els cops de raqueta d’en Rafa Nadal i amb l’exhibició de poder d’en Pedrosa (deixant de banda la seva decepció pel triomf de l’Alonso), m’he pogut concentrar amb vanalitats que han creat no pocs interrogants sobre els ‘quiquis’ ràpids de l’Arrabassada. La Dolors, amb una sana curiositat, preguntava fa uns dies el perquè de tot plegat, que jo enllaço més aviat amb una cultura automovilística que té més a veure amb la picaresca que amb el tunning.

Fa uns anys un grup de música que la qualitat era més que qüestionable cantava allò de "Què difícil és fer l’amor en un Simca 1.000!". L’Arrabassada i el Simca 1.000, doncs, tenen el denominador comú de les joves parelles que no troben cap altre moment d’intimitat que l’habitacle d’un vehicle. La rapidesa, en aquest sentit, no ve determinada per l’ejaculació precoç com podria suggerir la reflexió sinó a la relativa manca d’intimitat d’indrets com les faldes del Tibidabo, els jardins de Montjuïc o l’Escullera, llocs on els ‘voyeurs’ eren tan habituals com els vidres entelats dels cotxes que aparcaven.

Algun dia els cronistes de la ciutat hauran d’explicar aquestes nits d’aventures juvenils, de cossos inexperimentats que s’amotllaven entre el volant, el fre de mà i la guantera. Fins ara, hem tingut notables referències al sexe clandestí amb llibres com La Casita Blanca, d’en Carles Balagué, una obra de lectura obligada per aquells que vulgueu conèixer com era la Barcelona més canalla a l’època de postguerra. Això sí, si algun cop parleu amb ell, no feu referència a aquest llibre perquè sovint es queixa que l’han etiquetat com el gran expert dels meublés, la qual cosa amaga la seva autèntica fama de col·leccionista de bon cinema amb la seva sala Méliès.

Molts de la nostra generació hem viscut les primeres experiències sexuals als vorals dels camins que la foscor amagava i després d’uns anys recuperar aquests records ens porten més d’un somriure i segurament la sensació que l’enginyeria automovilística no tenia molt en compte els criteris de confortabilitat dels vehicles.

Estic esperant que comenci El Cor de la ciutat i m’assabento per un anunci que "Ara, l’Estatut!". A casa, el canari deixa de refilar, la llet del cafè es talla i em quedo sense respiració. Arriba l’Estatut… i se’n va el tripartit. Causa i efecte, una mort anunciada i tornem a començar. Bé, tornem o seguirem escoltant declaracions i contradeclaracions que ens apelen al sentit de país (nació o realitat nacional, segons qui s’ho miri) però em dóna la sensació que ni uns ni altres han tingut gaire responsabilitat política.

Avui molts ploraran però molts altres destaparan ampolles de cava. Sempre m’ha donat la sensació que els projectes o invents són aquells que s’assoleixen amb poc soroll i molta feina bruta. Repetint i repetint que el tripartit tenia el futur assegurat els seus creadors li han posat data de caducitat des de fa mesos. L’Estatut és la pedra filosofal d’aquest govern catalanista i d’esquerres però a l’hora de la veritat s’ha convertit en un meteorit que ha impactat en el pati dels tarongers. I després de passar pel Congrés dels Diputats el que havia de ser el gran vestit de núvia ha acabat en un tanga d’estiu, que dura una temporada i a la següent, ja te n’has de comprar un altra.

No sé si l’actual classe política és la pitjor de la Història. Això em sona als típics partits del segle que s’anuncien quan el Barça juga amb un Milan o un Chelsea. De tant repetir el partit del segle, ja no saps si parlen del segle XIX, el segle XXI a.C o el XXV d.C. Potser caldrà que passin uns quants anys per analitzar un Maragall, un Carod o uns consellers d’ERC que duren menys que un coit a la carretera de l’Arrabassada. A casa, mentrestant intentarem reanimar el canari amb aigües del Carme.