Estic molt d’acord amb l’article d’Antoni Puigverd sobre el ‘Retorn dels Bàrbars’, publicat a La Vanguardia el passat dissabte. Almenys en la descripció d’un problema que està molt vinculat a la cada vegada més triomfant ‘arquitectura dels espais hostils’, totes aquelles mesures que serveixen per reduir el vandalisme en espais urbans. Interiors d’illa enreixats, nombroses càmeres de seguretat, dobles portes en comunitats de veïns, etcétera, són les mesures més habituals contra els bàrbars que descriu Puigverd en el seu article.

No obstant, els bàrbars no són elements ni de l’imaginari del politòleg Samuel Huntington ni del novel·lista sudafricà JM Coetzee -pensant en Waiting for the Barbarians-. Els bàrbars no viuen a l’altre costat de l’Imperi, darrere les fronteres, i nosaltres esperem contenir-los darrere de les muralles.

Les úniques fronteres són les mentals, les seves per entendre la convivència, però també les nostres, per no comprendre que els bàrbars formen part de la nostra societat i, sobretot, que són el reflex d’una societat amb un sistema educatiu que fa aigües.

Els bàrbars són part del nostre fracàs, d’una civilització que creu més en reformar cent o mil vegades el Codi Penal o incrementar la pressió policial que en replantejar-se el futur del sistema educatiu i socialització dels individus. Potser com diu Puigverd, els imperis del bàrbars són irreversibles. No obstant, replantejar-se què fem malament per millorar l’horitzó no hauria de ser una fita tan complicada. No sóc dels que crec que els temps pretèrits fossin millors. Sempre tenim temps per deixar un futur millor. Almenys cal intentar-ho. L’horitzó promet.

PD: Interessant la reflexió d’una pel·lícula canadenca cabdal: ‘Les invasions bàrbares’