-El simbolisme religiós de la teva darrera obra té a veure amb la teva educació en una escola de l’Opus?

-Si vas a una escola de l’Opus o surts com ells o surts com jo, adonant-te que t’estan menjant el cap. Ara bé, el simbolisme que uso té més a veure amb la mística que no amb la religió estricta. En la meva novel·la faig una metàfora de la passió de Crist per explicar la passió de l’escriptor i les dificultats a l’hora de crear. A ‘Tot serà blanc’, els dotze primers capítols recreen el llenguatge de la religió per demostrar que tota passió acaba en tragèdia.

-La passió literària també?

-També perquè l’escriptor és una persona sola, incomunicada i amb moltes cruïlles psicològiques.

-Incomunicada amb la resta d’escriptors contemporanis?

-No acostumo a llegir literatura actual per no veure-m’hi influïda ni que sigui de forma involuntària. Actualment només es vol comunicar històries, anècdotes, i a mi m’interessa més expressar categories. Amb aquest plantejament, però, corres el perill que et titllin de pedant.

-O que el públic no llegeixi els teus llibres…

-De debò, seria incapaç de fer un best-seller perquè seria trair-me a mi mateixa. No sabria escriure amb un full al costat que digués quin percentatge hi ha d’haver de sexe o violència en una novel·la.

-És fàcil intentar fer un tipus de literatura tan personal en un món editorial que va a preu fet?

-Per a mi, escriure no és una professió sinó una necessitat. He provat de treballar vuit hores en un lloc però em sento molt esclava. Estic més bé treballant a casa. Per guanyar-me les garrofes em dedico a fer traduccions, correccions, crítiques d’art i tot tipus d’articles periodístics. Aquesta és la part més mecànica de la creació però necessito escriure perquè tinc un neguit.

-Com vius les crítiques o les referències als teus llibres?

-Considero que no hi ha d’haver etiquetes en un món global on tot es combina. Agraeixo malgrat tot que la gent escrigui sobre els meus llibres, tot i que està clar que sempre seran visions parcials, millors o pitjors, però parcials. Ara bé, si jo hagués d’etiquetar ‘Tot serà blanc’ diria que és una novel·la psicològica de fusió.

-I què en penses dels premis literaris? Què aporten al món de la literatura?

-En Biel Mesquida em va dir l’altre dia que no em presentés a cap més premi, que el món està comprat i per tant, que fins que no em comprin directament no hi torni. La veritat és que quan presento qualsevol obra en un premi m’il·lusiono fàcilment i després em queda cara d’estúpida quan no obtinc cap mena de resultat per motius aliens als literaris.

-L’anàlisi psicològica és una constant en les teves obres. Com arribes en aquest àmbit?

– De petita, a casa hi havia uns llibres que estaven molt amunt i no me’ls deixaven agafar. Eren els llibres de Freud, que em van fer canviar la forma de pensar. En Vicenç Altaió m’ha ensenyat a teoritzar sobre el llenguatge i sobretot a entendre que cal la investigació prèvia per abordar qualsevol tema. A més a més, amb uns pares científics, aquest tipus de metodologia en què has d’investigar abans és fonamental per saber què has d’escriure després.

-Aquest és un treball mot periodístic.

-Sí, és una professió que sempre m’ha interessat molt.

-Més enllà de Freud, quina ha estat la teva investigació sobre malalties mentals, fonamentals per entendre ‘Camisa de Foc’?

-Vaig llegir més de vint llibres de psiquiatria preguntant-me què passaria pel cap de la gent. Si volia tractar la paranoia, havia d’esbrinar què succeïa i així amb tots els casos i psicopatologies que tracto en aquest llibre.

-Les teves heroïnes es contraposen a uns personatges masculins que tendeixen a la violència.

-A ‘Tot serà blanc’, sí. En Magritte té una part bona però també una banda molt agressiva. Pot semblar que la dona quedi com més fràgil però alhora és forta perquè és capaç de crear. El protagonista no és una qüestió de gènere sinó una via per abocar-hi les teves frustracions i la consciència que tots som un conjunt de fragments.

-Què hi ha de tu en els teus personatges?

-Molt. D’Anaïs Nin n’he après que per escriure has d’haver viscut perquè si no la teva escriptura resulta inversemblant. Sovint la gent diu que tinc molta imaginació però no és imaginació perquè el 90% d’allò que escric ho he viscut. Evidentment no tinc deu paios esquarterats al congelador de casa.

-Això seria un bon titular.

-Sí, i tant. La gent quan entra a casa busca el congelador!

-El trencament dels convencionalismes de la teva escriptura és una forma de provocació?

-Totalment. És com si tingués la missió messiànica de despertar els lectors perquè vegin que hi ha altres coses. Ja es fan llibres per vendre però jo faig llibres per despertar cervells.

-En què estàs treballant actualment?

-En un recull de contes infantils d’un príncep berber anomenat Comquanon i una novel·la, ‘La plaça de l’imant’, ambientada també a Vic, una ciutat d’on han sorgit dos llibres i mig i que ha representat un espai ideal per treballar.

N’Ernets Benach (@ebenach, per als twittejadors) ha postejat fa uns dies sobre el Premis Enderrock 2009 i assegura, en això coincidim, que “tenim talent… però que encara queda molta feina per fer”. I tant, manquen molts espais on assajar i fomentar la creació”. Sí, té raó però de totes maneres, la música en català no pot ser un producte de reivindicació sinó un àmbit artístic més, com ho són els nostres diaris, les ràdios públiques i privades. Per tant, la música ha d’arribar a la gent i amb en aquest objectiu les quotes no són l’única solució perquè al final acaben posant música en català a algunes radiofòrmules per quadrar les cançons amb els senyals horaris (música de farciment).

Ens calen Bisbals, Tamaras i Bustamantes, cultura kistch i melodies enganxifoses. Ja fem pornografia, ara toca posar música en quantitats industrials.

Ara bé, mentre arriben aquests dies, busco algun tema per acompanyar aquest post. Enguany, he descobert els ‘Manel’. Els millors professors europeus és una petita joia que em recorda als ‘Antònia Font’.

//www.youtube.com/watch?v=_a5PfrCEsXo

-El llibre és un manual per a la generació que tenim trenta anys?
-Com a estratègia de màrqueting seria perfecte, però és un error. El dia de Sant Jordi venien molts pares per comprar el llibre als seus fills. Però els que tenim trenta anys, no ens agrada que ens etiquetin i ens resistim a pensar que la realitat és com descriu el llibre.

-És difícil etiquetar-nos però tenim uns trets comuns?
-Ens costa decidir i prendre decisions i per aquest motiu, acabem agafant tot perquè així segur que no ens equivoquem. No obstant, el problema és que vas cansat i angoixat per la vida. No volem perdre res i ens acabem saturant. Som la generació Ikea, baix cost o com vulguis dir-ho.

-Com va sorgir la idea del llibre?
-Faig cròniques culturals per El Mundo des del punt de vista una mica trapella. Un dia l’editoral em va trucar i em va preguntar si estava interessada en escriure ficció. L’única condició és que mostrés el tipus de vida de la gent de trenta anys, que viu a Barcelona i té professions liberals.

-Una radiografia generacional…
-En el fons, el que volia era escriure una història que fos divertida i que fes riure.

-Vas aterrar a Barcelona fa dotze anys. T’has fet gran amb aquesta ciutat?
-M’agradava més la ciutat quan vaig arribar. En aquell moment em semblava una ciutat molt acollidora. Ara però, és una ciutat que et satura d’informació. Metafòricament seria com el clau que pegues amb un amic per passar-ho bé i s’ha tornat la típica parella amb qui vius, que te l’estimes molt però que estàs fins els nassos perquè no et deixa espai per a tu.

-Intentant ser capital de tot?
-Sempre necessita ser capital de qualsevol cosa o celebrar festivals. No pot aturar-se perquè des del 1992 s’ho ha cregut massa. S’hauria de relaxar.

-A la teva novel·la és un personatge més. És una senyora gran obsessionada per la seva aparença?
-La comparo amb una vella, passada de voltes, que es deixa fer de tot perquè li ha promés que estarà guapa. Que si ara, sil·licona, que si ara bottox,… sempre esbudellada per les obres.

-Sent mallorquina, t’atreveixes a explicar com som els catalans?
-El cert és que només conec els barcelonins. Crec que opineu molt, intenteu estar sempre a l’última i estar a prop d’Europa. No està malament estar a prop d’Europa però tampoc ho és tot.

-La Barcelona postmoderna, però, t’ha anat molt bé per a la teva feina de cronista cultural.
-I tant, Ja m’agradaria que hi haguessin més actes perquè sempre et trobes els mateixos. A més a més, em va bé perquè en aquests actes hi ha beguda de franc.

-I canapès?
-Bé, no sempre. Quan no n’hi ha, ho poso a la crònica!

-Què li manca a Barcelona a nivell cultural?
-Crec que manca que la gent es mogui una mica més.

-Quin tipus de gent et trobes?
-Crec que a Barcelona es repeteixen dos varietats. D’entrada, hi ha més editors que escriptors. Després, hi ha molts llatinoamericans que intenten emular la història de Vargas Llosa o Garcia Márquez. Fa poc el símbol era Bolaño i ara intenten veure si la flauta sona un altra cop.

-Com t’imaginaves amb vint anys el teu futur?
-Segurament, superfixa i amb una feina establerta. Als vint anys penses que vas pel bon camí però amb trenta, te n’adones que igual mai tindràs res fix. Tinc amics que s’han passat tota la vida amb contractes per obra i acaben despatxats sense més.

-Aquestes són les notícies que mai sortiran als diaris?
-Hi havia gent que em deia que a la meva novel·la hi havia coses que no podien ser. Crec que som covards davant del poder. Sempre hi ha un punt que la gent desconfia i es calla. En el nostre cas, els periodistes som un dels més maltractats laboralment.

-Sempre ens quedarà pujar-nos dalt d’un garrofer a Mallorca?
-A mi ja no. Aguantem mentre tinguem un paradís però cada vegada més al viure a les ciutats, ens queda menys teps per aquests somnis. Estem immersos en un vertigen constant.

-Estàs immersa dins la primera divisió literària?
-El llibre ja està a la segona edició perquè funciona com a producte. Com a novel·la sempre et queda la sensació que podries haver arreglat moltes coses però m’agrada com ha acabat.

-I ara?
-La meva idea és fer una segona novel·la per reflexionar sobre la desorientació de les persones i la irrealitat que creen els mitjans de comunicació i el terror a la nostra societat. Ara bé per escriure, o tens molta pasta per tenir temps o bé treballes molt els caps de setmana. Molta dedicació i moltes cerveses.

-57 litres?
-Si una pàgina escrita és una llauna de 33 centilítres,.. tu compta.

Què en penses
Un llibre: Ara estic llegint: “Moren més per desamor”, de Samuel Bellow. És un geni.
Quina musica escoltes: David Bowie, Waterboys, The Smiths, Antonia Font,…
Una pel·lícula: ‘Ghost dog’ de Jim Jarmush.
A quina hora et lleves: Dos quarts de deu
Una cervesa: qualsevol menys Cruzcampo i San Miguel
No et pots perdre: No m’hauria de perdre un concert de Radiohead
Un restaurant. El Jamon Canario, a la plaça Letamendi.
Una ciutat: Barcelona.
Un somni. Tenir-ne més.
Catalunya. Vint minuts de l’home del temps.
Una imatge de decadència. Els japonesos al costat de l’ordinador posen un cactus perquè s’emporti els ions positius. El meu cactus està fet pols…
Una mania. Sempre em toco molt la cara. Sóc supersticiosa quan agafo un avió. Quan començo un sudoku adalt de l’avió, l’he d’acabar perquè si no, penso que l’avió s’estavellarà. Al final, n’hi ha molts que no acabo.

Entrevista publicada a Enderrock, estiu 2008