“Si no hi ha resposta ciutadana, en tots els àmbits, no hi ha arquitectura”

Es defineix com a arquitecte performatiu. Nascut a Figueres l’any 1968, Ruiz-Geli desde finals dels anys noranta dirigeix l’estudi barceloní Cloud 9. És autor de l’edifici MediaTIC, del districte 22@ i després de diverses escenografies ara ha arribat el torn a diversos projectes arquitectònics com la reforma del Zoològic de Coney Island o la Fundació El Bulli. Ruiz-Geli considera que Barcelona s’ha de convertir en una referència mundial de ciutat verda i intel·ligent, on la preocupació pel medi ambient i les noves tecnologies siguin un veritable eix vertebrador i identitari.

-Quin és el punt de trobada entre l’escenografia i l’arquitectura?

-En Peter Brook diu que “no hi ha teatre si no hi ha respiració, públic i escena”. De la mateixa forma, no hi ha arquitectura si no hi ha respiració, edificis i societat.  Si no hi ha resposta ciutadana, en tots els àmbits, no hi ha arquitectura. M’interessa l’arquitectura social, la que debat, la que es controvertida, la que provoca sinèrgies i respostes.

-Com arriba al món de l’arquitectura?

-Quan els meus pares es decideixen fer una casa al camp. Jo tinc una escena guardada en la meva memòria, caminant sobre la terra en un dia molt fosc, veient les línies dibuixades… Veia els meus pares contents i jo només veia línies. L’obra va durant uns set anys i tot aquell procès va anar molt definint-me a mi. Hi ha experiències infantils, en aquest cas, veient com es construia una casa- que provoquen curiositat i, sobretot, coneixement.

-La curiositat és fonamental…

-Sí, creíem molt en el coneixement, en la recerca de talent i en l’experimentació i això es nota en el nostre despatx perquè tenim més patents que edificis. Si tens patents tens certificacions i fons i relació amb gent que genera coneixement.

-Com sorgeix aquest bagatge?

-Si sumes una arquitectura digital i l’estudi que fas per projectes de zoològics, sumes una complexitat natural que només és possible si realitzes un estudi acurat de tot allò que t’envolta. Gaudí observava la natura per la seva geometria i les seves formes i nosaltres mirem la física, la química,… tot allò que hi ha dins els organismes. Som els arquitectes que observem més les partícules. Si gestiones bé les partícules pots arribar a entendre el món que t’envolta.

-Quin és el món que ens envolta?

-La causa número 1 del canvi climàtic són els edificis. Els edificis consumeixen el 35% de la nostra energia. Són els primers emissors de CO2. És evident que hem de ser responsables amb els nostres edificis i, per tant, hem de fer edificis sostenibles i més important que això és que fem projectes reals de retrofeeding, diagnosticant les malalties energètiques dels edificis de les ciutats. Hem d’analitzar les fugues energètiques, les eficiències, els aires acondicionats, etc per reduir els costos energètics.

-Podem i volem?

-Espanya i Alemanya som potències mundials de fabricació de energia eòlica. Produïm tanta energia que no sabem canalitzar-la perquè estem models encara analògics. La filosofia de la ciutat intel·ligent és que la pròpia ciutat produeix l’energia que consumeix i no necessitem grans infraestructures.

-D’on prové el nom de Cloud 9?

-Per un costat, hi ha la part numèrica i científica, però també un núvol, un caos, la indeterminació, entre la ciència i la ficció. El 98% de la naturalesa és caos! Com pot ser que el pol·len arribi on ha d’arribar amb tots els perills que hi ha? Hi ha una bellesa molt interessant en tot aquest caos però  hem de tenir en compte la ciència, la gestió, la determinació, les coses exactes.

-Com s’imagina Barcelona?

-Nosaltres som els estudiants d’arquitectura dels arquitectes olímpics. Som hereus d’una arquitectura amb detall, amb estructura i façana, recolzada amb una tradició amb molta arrel. Ens van donar l’herència de seguir construint la ciutat. Això era una injecció d’optimisme. La generació olímpica ens va deixar una ciutat molt important. D’aquí passem a una ciutat en què Barcelona es posiciona amb les idees de pau, sostenibilitat, etc. gràcies al Fòrum-2004. La ciutat es construeix amb temps, no és una estrena cinematogràfica on tot està fet.

-I després del Fòrum?

-Ara busquem valor afegit, amb l’economia del coneixement, amb dos models de ciutat, la tecnològica-intel·ligent i verda, que conflueixen, a poc a poc. Som locals però hem de ser globals, igual que fa El Bulli, de Ferran Adrià. Quan hi ha alineació, hi ha creixement econòmic.

-El MediaTIC seria l’exemple de aquesta dualitat?

-Nosaltres pensem que el MediaTIC és una gran ocasió per donar un cop a la taula sobre la ciutat i estar aliniat amb la ciutat del coneixement i la ciutat verda.

-Quin paper té Barcelona en aquesta revolució?

-Barcelona ha de liderar l’ús dels cotxes elèctrics, ha de ser una autèntica ‘ciutat verda’, posicionar-se com una Estocolm del sud perquè hi ha un teixit social, uns arquitectes que la volem així.

-Quins són els seus pròxims projectes?

-Treballem en el zoo de Nova York, en un projecte d’Audi per plantejar quin serà l’escenari del 2030 pel que fa l’arquitectura i la mobilitat, treballem amb la Politècnica de Bahrein en els aqüifers d’aquell país i estem ajudant a Ferran Adrià amb la Fundació El Bulli.

-Tots els projectes tenen el medi ambient com a eix vertebrador?

-Tots mostren la nostra preocupació pel canvi climàtic.Treballem perquè els nostres fills vegin els canvis de l’herència cultural verda.

-Aconseguirem fer millor el nostre planeta?

-Sí, en altres moments de la història l’ésser humà ja ha fet canvis profunds i evolucionat per a millorar.

“Aconsellaria a la gent sortir del seu país si realment el volen conèixer”

Nascut a València el 1934 i d’origen basc, cantautor amb una llarga trajectòria en què ha musicat poemes de gran part d’autors ibèrics i llatinoamericans. Del pare va aprendre l’ofici d’ebanista. A casa seva compagina les creacions amb la veu i la guitarra amb el tracte amb la fusta.

-Recorda la primera vegada que vas sentir el tacte d’una guitarra?
-A l’estació de Sant Sebastià, estava esperant el tren per anar al poble i hi havia uns homes cantant a l’estil de Los Panchos i el so de la guitarra em va impactar perquè no l’havia escoltat mai. Jo vivia en un caserio amb vaques i bous. Anys després a Perpinyà, quan vam parar a França després de la guerra, hi havia un grup de gitanos tocant la guitarra. Em va fascinar i després uns amics em van fer agafar gust per les cançons i les guitarres.

-Marca ser fill de família refugiada?
-Marca de la mateixa manera que passes per un lloc on hi ha esbarzers; et vas fent petites ferides i quan arribes al final del camí estàs ple de ferides. Són ferides que es van tancant però per dins no es tanquen mai. Jo vaig anar com un farcell, amunt i avall. Jo vaig viure els bombardejos de Barcelona i el record que tinc són les alarmes i sempre recordo la sensació de veure el túnel tancat.

-Amunt i avall…
-Sí, vas passant d’un país a un altre, incorporant coses a la teva vida, et submergeixes en una altra forma de pensar. Jo aconsellaria a la gent sortir del seu país si realment el volen conèixer. Cal enxamplar la visió i la mirada cap a altres idiomes i altres cultures.

-En aquest sentit, vostè no ha tingut problemes en cantar en moltes llengües.
-A mi m’ha tocat tenir diverses nacionalitats. Jo em sento basc, català, espanyol, andalús, àrab, italià, francès del sud, argentí, colombià,… Sense donar-me compte m’he sentit feliç de formar part de molts llocs del món. Vaig integrant les cultures que vaig coneixent.

-Concretament a França han intentat donar-li diversos premis però mai els ha acceptat. Per què?
-No és cap convicció pensada prèviament. Simplement és una cosa que ho portes dins. Penso que és una farsa perquè qui et dóna el premi en el fons és algú que te’l dóna per sortir ell a la fotografia. És una forma fina de fer publicitat i al final tothom que surt a la foto acaba tenint cara de babau.

-Des d’un altre punt de vista, quin ha estat l’homenatge popular que més l’ha impactat?
-Em commou que jo arribi a un lloc, canto una cançó i noto que a la gent li agrada. No hi ha més. Quan jo estic en un concert i noto els aplaudiments i les emocions de la gent, en aquest moment l’artista se sent emocionat per estar en el mateix lloc que el públic. La resta són tonteries i inútils valors mercantils.

-Fa poc vas fer un concert a la presó de Trinitat. Què li va semblar l’experiència?
-Una experiència commovedora perquè en aquest edifici on vaig cantar una cançó d’Alberti hi van estar tancades dones republicanes. Et commou però quan cantes has d’anar més enllà de tot allò que penses o sents. Quan penses en aquelles reixes, penses en les moltes dones que van estar tancades, que van donar les seves vides per un ideal.

-Estremeix repassar els molts articles de gent coneguda i destacada que ha lloat la seva obra. Què sents al repassar les seves paraules?
-Em sento afalagat al veure què diuen de la meva música. M’alegro que ho puguin percebre així. Hi ha un moment que José Saramago deia que no tinc una gran veu però no per això deixa de sent potent. M’agraden les paraules justes, sense grandiloqüències i que es noti que són profundes sense escarafalls i fruit d’una sensibilitat i observació.

-D’aquestes persones que ha tractat al llarg de seva vida, quina és la que l’ha impressionat més?
-És complicat destacar-ne una perquè a totes les persones amb qui he tingut relació hi ha un afecte especial. Aquella persona que em va doldre més de perdre va ser el poeta argentí Raúl González Tuñón, que el vaig conèixer a Buenos Aires. El vaig conèixer poc però el poc que vaig conèixe’l va ser molt intens.

-El darrer amic que ha marxat ha estat el premi Nobel Saramago…
-Sí, però amb tota la pena per la simpatia i l’afecte que tenia, ha estat una cosa esperada. Saramago no s’ha mort, s’havia anat morint des de feia temps. Em queda un record molt bo perquè teníem una relació molt fraternal.

-Tot un símbol per a Portugal.
-Portugal és un país tan meravellós! Té una gran sensibilitat i ha estat des de sempre molt ignorat. Ara per sort, a Espanya es comença a tenir consciència que Portugual existeix i fins i tot que hi ha menys quilòmetres dels que pensàvem.

-Quina relació té amb Barcelona?
-Barcelona és casa meva. El primer record com deia no s’atura amb els bombardejos que vaig viure de petit. Vaig tornar del 1967 fins el 1971. M’agrada Barcelona i hi ha una relació no només fraternal sinó molt profunda amb els catalans. M’agrada com sou, un poble assumit, que sap què vol i que mai treu el verí. Es guanya tot allò que té amb l’esforç i on em sento millor de la Península Ibèrica és a Catalunya.

-Els catalans no tenim enveja a ningú però potser en altres racons sí que ens tenen enveja?
-Home, i tant! Hi ha una enveja molt profunda a Castella, sobretot. Tenen ràbia, enveja i mala llet. Per què? Perquè han sortit poc de viatge! Per què no accepten que la llengua mare de molts catalans és el català? Primer ha de ser Catalunya i després Espanya, si voleu els catalans.

-Com és la creació en el seu dia a dia?
-La creació no s’explica, és un concurs de circunstàncies, de sorts, que cal acompanyar, no obstant. Ara estic fent castanyoles personalitzades i cada dia amb petits detalls, mirant un núvol, per exemple, puc acabar trobant la inspiració necessària per fer alguna castanyola catalana. La inspiració ve acompanyada per la teva experiència. Diuen que l’atzar no existeix, ve acompanyat per les circunstàncies que l’envolten.

-Com divideix el seu dia a dia?
-En el meu taller treballo l’ebanisteria, després faig coses amb l’ordinador, després canto, descanso, llegeixo, toco la guitarra,… m’agrada descobrir. No et dónes compte i el dia s’acaba ràpidament.

-La pintura no la toques però la tens molt assumida com part dels teus discos.
-Sí, la pintura em golpeja molt. Per exemple, els colors m’interessen molt i em provoquen moltes emocions però sóc incapaç de barrejar dos colors. Hi ha pintors que m’han dit que quan perdi el complex que tinc amb els colors, aconseguiré pintar. Tot és important, els colors, les olors, els sons,… tot allò que no sigui de plàstic.

-Plàstic?
-Sí, quan acabes un concert i t’ofereixen un sopar i et trobes que els gots i els plats són de plàstic… no puc. No vull que em serveixin com un rei, ni molt menys, però el plàstic és un símptoma de la nostra societat, on tot vol ser aparença.

-”Si una societat deixa de donar cops de puny de consciència, es debilita i acaba sent manipulable”. Estem en aquest punt?
-Hi ha coses que són innaceptables. Si la gent proposa i tu acceptes qualsevol cosa, estàs afavorint que les coses es perpetuïn. Si tu dius no, “diguem no!”, com diu el Noi de Xàtiva, és un front de consciència.

-Creus doncs que la joventut d’ara és molt diferent a la dels anys setanta?
-Sí, tan diferent com 180 graus perquè hi havia una joventut que tenia moltes preguntes i buscava les respostes i avui dia al jovent li han robat la cultura i la consciència de les cultures. Ara només queden els rockers anglosaxons de merda que omplen estadis al igual que tot el món del futbol. Jo no tinc cap mena de problema per dir: Que mori el Barça i Visca Catalunya! El futbol és un instrument per idiotitzar a la gent.

-Però al final, si no fos el futbol, serien les curses de braus o qualsevol altra cosa?
-Sí, els braus, la televisió,… jo la tele ni la miro perquè em fa fàstic. A quins nivells s’està arribant a la televisió? Hi ha molta obscenitat, vulgaritat… La vulgaritat és el més obscè que hi ha. Hi ha poca cultura, poca consciència i poca sensibilitat. Ni els animals són tan bèsties.

-La cultura, doncs, és recuperable en algun punt?
-Quan la gent noti el vertígen del buit que han omplert, llavors tornaran a interessar-se per les coses importants. Fins i tot, a França que tenen el Bach de la cançó, Georges Brassens, no en queda res perquè la gent ja no practica la cançó. A poc a poc va desapareixent. La gent ja no canta, ja no vol. Cal cantar per satisfer la nostra vida. Els nord-americans estan convertint tot en Wall Street, en diners, que és l’únic patró vàlid actualment. El valor del saber, de la solidaritat, de la diversitat,… totes aquestes savieses estan sent tapades.

-Diu que ja no hi ha bojos avui dia.
-Per exemple, quan jo dic que no accepto vasos de plàstic et miren com si estiguessis malament del cap. Cada cop hi ha més gots de plàstic i coses que simulen coses que no són.

-I de roses de plàstic, ni parlem…
-Ni les de plàstic, ni les que no fan olor. Les roses del meu jardí són autèntiques, fan olor. Ensuma, ensuma!

-Conservas Dani. Quins són els seus orígens?

-El meu pare, que era de la Quinta del Biberó, aquells joves que van enganxar servei militar i Guerra Civil, després del 1939 treballava en una impremta al matí i a la tarda venia espècies d’una casa que estava al carrer Princesa. Amb els anys va anar agafant més representacions de conserves arreu de Catalunya i l’any 1965 em va proposar ajudar-lo en els viatges. A base de fer autostop vaig començar a vendre pel Maresme. Cinc anys més tard, vam decidir amb els pares que era moment per tenir negoci propi. Així vam començar, amb un petit local i trucant moltes portes. Després, vam comprar la marca, ampliar les fàbriques i expasionar-nos més enllà de l’Atlàntic i Gran Bretanya.

-On entra l’Espanyol en aquesta història familiar?

-A Vilassar érem una colla d’una quinzena de nois i el capità del grup, que era més gran que jo, tenia la dèria que ens féssim de l’Espanyol. He de dir que a casa es parlava poc de futbol perquè el meu pare es passava gran part de la setmana venent fora i tampoc teníem cotxe com per anar a Barcelona cada cap de setmana al camp. Amb el temps, cap el 1975, vaig fer-me soci de l’Espanyol quan vaig poder-me pagar jo mateix el carnet.

-D’aquells anys quins són els jugadors que recorda en especial?

-Els de la meva generació no podem oblidar els anomenats ‘Cinc Dofins’, que eren Amas, Marcial, Re, Rodilla y José María, que era la davantera de l’època d’en Juanito Vilà Reyes. Aquells anys vam estar a punt de guanyar la Lliga per poc.

-De la graderia a la directiva. Un objectiu o casualitat?

-Del tot casual perquè a mi no m’ha agradat mai estar en cap directiva. A Vilassar m’havien proposat entrar dins la junta de l’equip local però no ho vaig acceptar mai. No obstant, a l’any 1993, en Ramon Condal, un gran amic meu des de fa 40 anys, va insistir molt que entrés dins la directiva de Francesc Perelló Picci. Jo no volia entrar perquè tenia molta feina però en Condal em va acabar de convèncer i vaig entrar de conseller directiu, sent responsable del futbol base. A l’any 1997 quan en Perelló va plegar, entre tots em van empènyer perquè fos jo el president.

-Se n’ha penedit algún cop d’haver acceptat aquesta oferta?

-Algun cop he pensat què hauria passat si no fos president de l’Espanyol però estic content d’haver pres la decisió. Les coses no m’han anat gens malament i penso que el futbol té coses bones i coses dolentes. S’han d’acceptar les coses dolentes i tot allò que comporta ser president del club de futbol, que comporta molts compromisos i situacions extremes.

-Situacions extremes com…

-Aquests darrers anys que al minut 80 encara estàvem a segona com amb el gol de Coro en temps de descompte. Estic segur que tots els ‘pericos’ estàvem patint però el president pateix un grau més perquè hi ha una responsabilitat darrere del futur del club. El futbol és molt complicat i bastant traïdor.

-En què ha canviat l’Espanyol des d’aquell anys 1997?

-Des dels anys noranta l’Espanyol ha fet un canvi. Abans era molt difícil que una persona portés la samarreta del club pel carrer amb la tranquilitat que la porten ara. Semblava que la gent s’amagava i li feia por sortir al carrer amb una samarreta de l’Espanyol. Ara pots veure’n moltes. Avui dia a l’Espanyol se’l respecte més i li hem donat un tomb al club. Potser no sóc la persona adient perquè se’m dirà que vaig sobrat però és evident que l’Espanyol ha canviat?

-És fàcil per a l’Espanyol conviure a la mateixa ciutat amb un club com el Barça?

-Difícil no és però és complex. El seguidor ‘perico’ quan compra el diari esportiu veu que hi ha tres pàgines del seu equip i trenta-tres de l’altre equip. Hem conviscut bé més de 110 anys però és un arbre que tapa molt i com et descuidis se’t pot menjar. Ara, això sí, sempre he dit que els ‘pericos’ som una raça molt especial, que som pocs però bons.

-Ciutat Esportiva a Sant Adrià i l’estadi a Cornellà. L’Espanyol ha perdut les arrels barcelonines?

-Casa nostra és allà on estem. Sant Adrià és la nostra casa perquè el seu ajuntament ens va obrir les portes, igual que a Cornellà, però Barcelona no l’hem i no podem oblidar-lo mai perquè som l’Espanyol de Barcelona. Pot ser que es perdin arrels però no podem oblidar la nostra història i el nostre passat.

-L’Estadi de Cornellà què representa?

-És el futur. La mentalitat dels catalans és tenir casa pròpia. El jovent, primer lloga un pis però després, a la que s’ho pot permetre, s’hipoteca per tenir un pis en propietat. Cornellà és el nostre patrimoni i una empresa sense patrimoni no té futur.

-Aquest estiu van inaugurar el camp però també es recordarà per la mort del capità espanyolista, Dani Jarque. Mirant al futur, quines accions es prendran per homenatjar al jugador?

-D’entrada, un partit d’homenatge, que el té més que garantit, però hem de cercar una data perquè aquesta temporada el calendari és molt atapeït. Farem tot allò que sigui possible per homenatjar-lo com posar un mural a la porta 21 de l’Estadi amb la majoria dels objectes que van deixar els seguidors i sobre la taula tenim el posar-li el nom a la Ciutat Esportiva però encara no ho tenim decidit.

-Està descartat posar-li el nom de Jarque a l’Estadi de Cornellà?

-Està descartat, sí. En cap moment s’ha pensat perquè el nom és Estadi del RCD Espanyol. Ara bé, el nom de l’Estadi està en venta per si alguna empresa està interessada. El preu és entre tres i quartre milions d’euros per temporada.

-La inauguració de l’Estadi de Cornellà és la seva darrera fita?

-La feina que jo havia de fer ja està feta. Crec que també em mereixo disfrutar mig any per presidir l’Estadi però el màxim que puc estar és un any. M’agradaria anar al camp com un aficionat més la pròxima temporada i m’agradaria fer-ho si veig que l’Espanyol està ben assentat i sense guerres ni complicacions.

-Com va sorgir la idea de crear la Xarxa Ciutadana de Les Corts?

-Fa tres anys vam pensar durant la festa major que no hi havia cap àmbit exclusivament a Internet que informés i expliqués què passava al barri. A nivell de mitjans de comunicació digitals en aquest barri és zero.Hi ha diferents revistes en paper però la idea és que hi hagués presència a la xarxa la comunicació social del barri.

-La comunicació és l’únic àmbit d’actuació de l’entitat?

-La participació i les sinèrgies entre diferents entitats per crear una xarxa ciutadana és igualment un dels nostres objectius.

-Com definiria Les Corts?

-És un barri molt fragmentat en molts aspectes. Hi ha moltes associacions però es treballa poc conjuntament. Les Corts té un problema de relació entre les diferents entitats.

-Quin paper té Internet en aquesta xarxa de relacions?

-Potser a priori és complicat una mica la relació del barri amb Internet perquè a vegades no és que hi hagi exclusió per necessitats sinó per mentalitat perquè no es veu gens important. Hi ha molta incomunicació i a les administracions els hi costa entendre que cal unir molt més el teixit d’associatiu tot i que hi ha eines molt vàlides com la Mostra d’Entitats de Les Corts. Aquesta és una iniciativa molt important però calen més coses que no tinguin un perfil tan convencional.

-I aquí esteu vosaltres en el paper de la dinamització…

-Nosaltres plantegem eines per intentar agrupar i potenciar el paper de les entitats. No és una tasca fàcil però estem accentuant els projectes per tal de cercar la participació del barri.

-Dinamització. De què parlem exactament?

-Ja per la darrera festa major ben fer un directori unificat de tots els actes de les diferents festes majors del districtes. A més a més, estem entrevistant a les diverses entitats perquè la gent les conegui a traves de www.lescorts.cc. A nivell tècnic promovem que els ciutadans vagin obrint blogs personals, agafant l’exemple d’altres xarxes ciutadanes com GràciaNET que porten molts anys desenvolupant projectes de participació.

-Parles de fragmentació del territori però hi ha una fragmentació social que és l’escletxa digital que afecta a tot el món. A grans trets, de què parlem?

-El concepte de fractura digital s’ha tipificat sobre el problema que té part de la població per accedir a les noves tecnologies. Jo també ho entendria que afecta a aquelles persones que no veuen la importància d’usar aquestes eines. No és un problema d’accés sinó també de necessitat en la vida quotidiana. L’escletxa digita possiblement en una persona de la tercera edat no és tan problemàtica com en una persona més jove, que la seva vida laboral i social passa per un ordinador molt sovint. No comprendre l’ús i resistir-se a les noves tecnologies no és òptim.

-La resistència tecnològica és pitjor que la pròpia escletxa?

-Amb les noves tecnologies hi ha moltes coses que canvien. Les relacions socials estan més mediatitzades i a més a més, hi ha la qüestió de l’ordre. Persones que són molt ordenades en la vida real tenen molts problemes i són caòtiques amb els seus ordinadors perquè l’ordre l’han de generar ells, no està establert. La informàtica s’ha vengut com una cosa molt mecànica però té unes lògiques i crea unes necessitats pròpies.

-A nivell del futur, quins objectius es marquen?

-Ens agradaria fer unes jornades on hi haguessin les entitats i debats ideològics i participatius i ens agradaria treballar amb les escoles.En definitiva és intentar que les entitats ens vegin com a necessaris no per nosaltres mateixos sinó que ens utilitzin per fomentar les xarxes associatives del barri.

-El simbolisme religiós de la teva darrera obra té a veure amb la teva educació en una escola de l’Opus?

-Si vas a una escola de l’Opus o surts com ells o surts com jo, adonant-te que t’estan menjant el cap. Ara bé, el simbolisme que uso té més a veure amb la mística que no amb la religió estricta. En la meva novel·la faig una metàfora de la passió de Crist per explicar la passió de l’escriptor i les dificultats a l’hora de crear. A ‘Tot serà blanc’, els dotze primers capítols recreen el llenguatge de la religió per demostrar que tota passió acaba en tragèdia.

-La passió literària també?

-També perquè l’escriptor és una persona sola, incomunicada i amb moltes cruïlles psicològiques.

-Incomunicada amb la resta d’escriptors contemporanis?

-No acostumo a llegir literatura actual per no veure-m’hi influïda ni que sigui de forma involuntària. Actualment només es vol comunicar històries, anècdotes, i a mi m’interessa més expressar categories. Amb aquest plantejament, però, corres el perill que et titllin de pedant.

-O que el públic no llegeixi els teus llibres…

-De debò, seria incapaç de fer un best-seller perquè seria trair-me a mi mateixa. No sabria escriure amb un full al costat que digués quin percentatge hi ha d’haver de sexe o violència en una novel·la.

-És fàcil intentar fer un tipus de literatura tan personal en un món editorial que va a preu fet?

-Per a mi, escriure no és una professió sinó una necessitat. He provat de treballar vuit hores en un lloc però em sento molt esclava. Estic més bé treballant a casa. Per guanyar-me les garrofes em dedico a fer traduccions, correccions, crítiques d’art i tot tipus d’articles periodístics. Aquesta és la part més mecànica de la creació però necessito escriure perquè tinc un neguit.

-Com vius les crítiques o les referències als teus llibres?

-Considero que no hi ha d’haver etiquetes en un món global on tot es combina. Agraeixo malgrat tot que la gent escrigui sobre els meus llibres, tot i que està clar que sempre seran visions parcials, millors o pitjors, però parcials. Ara bé, si jo hagués d’etiquetar ‘Tot serà blanc’ diria que és una novel·la psicològica de fusió.

-I què en penses dels premis literaris? Què aporten al món de la literatura?

-En Biel Mesquida em va dir l’altre dia que no em presentés a cap més premi, que el món està comprat i per tant, que fins que no em comprin directament no hi torni. La veritat és que quan presento qualsevol obra en un premi m’il·lusiono fàcilment i després em queda cara d’estúpida quan no obtinc cap mena de resultat per motius aliens als literaris.

-L’anàlisi psicològica és una constant en les teves obres. Com arribes en aquest àmbit?

– De petita, a casa hi havia uns llibres que estaven molt amunt i no me’ls deixaven agafar. Eren els llibres de Freud, que em van fer canviar la forma de pensar. En Vicenç Altaió m’ha ensenyat a teoritzar sobre el llenguatge i sobretot a entendre que cal la investigació prèvia per abordar qualsevol tema. A més a més, amb uns pares científics, aquest tipus de metodologia en què has d’investigar abans és fonamental per saber què has d’escriure després.

-Aquest és un treball mot periodístic.

-Sí, és una professió que sempre m’ha interessat molt.

-Més enllà de Freud, quina ha estat la teva investigació sobre malalties mentals, fonamentals per entendre ‘Camisa de Foc’?

-Vaig llegir més de vint llibres de psiquiatria preguntant-me què passaria pel cap de la gent. Si volia tractar la paranoia, havia d’esbrinar què succeïa i així amb tots els casos i psicopatologies que tracto en aquest llibre.

-Les teves heroïnes es contraposen a uns personatges masculins que tendeixen a la violència.

-A ‘Tot serà blanc’, sí. En Magritte té una part bona però també una banda molt agressiva. Pot semblar que la dona quedi com més fràgil però alhora és forta perquè és capaç de crear. El protagonista no és una qüestió de gènere sinó una via per abocar-hi les teves frustracions i la consciència que tots som un conjunt de fragments.

-Què hi ha de tu en els teus personatges?

-Molt. D’Anaïs Nin n’he après que per escriure has d’haver viscut perquè si no la teva escriptura resulta inversemblant. Sovint la gent diu que tinc molta imaginació però no és imaginació perquè el 90% d’allò que escric ho he viscut. Evidentment no tinc deu paios esquarterats al congelador de casa.

-Això seria un bon titular.

-Sí, i tant. La gent quan entra a casa busca el congelador!

-El trencament dels convencionalismes de la teva escriptura és una forma de provocació?

-Totalment. És com si tingués la missió messiànica de despertar els lectors perquè vegin que hi ha altres coses. Ja es fan llibres per vendre però jo faig llibres per despertar cervells.

-En què estàs treballant actualment?

-En un recull de contes infantils d’un príncep berber anomenat Comquanon i una novel·la, ‘La plaça de l’imant’, ambientada també a Vic, una ciutat d’on han sorgit dos llibres i mig i que ha representat un espai ideal per treballar.

-El llibre és un manual per a la generació que tenim trenta anys?
-Com a estratègia de màrqueting seria perfecte, però és un error. El dia de Sant Jordi venien molts pares per comprar el llibre als seus fills. Però els que tenim trenta anys, no ens agrada que ens etiquetin i ens resistim a pensar que la realitat és com descriu el llibre.

-És difícil etiquetar-nos però tenim uns trets comuns?
-Ens costa decidir i prendre decisions i per aquest motiu, acabem agafant tot perquè així segur que no ens equivoquem. No obstant, el problema és que vas cansat i angoixat per la vida. No volem perdre res i ens acabem saturant. Som la generació Ikea, baix cost o com vulguis dir-ho.

-Com va sorgir la idea del llibre?
-Faig cròniques culturals per El Mundo des del punt de vista una mica trapella. Un dia l’editoral em va trucar i em va preguntar si estava interessada en escriure ficció. L’única condició és que mostrés el tipus de vida de la gent de trenta anys, que viu a Barcelona i té professions liberals.

-Una radiografia generacional…
-En el fons, el que volia era escriure una història que fos divertida i que fes riure.

-Vas aterrar a Barcelona fa dotze anys. T’has fet gran amb aquesta ciutat?
-M’agradava més la ciutat quan vaig arribar. En aquell moment em semblava una ciutat molt acollidora. Ara però, és una ciutat que et satura d’informació. Metafòricament seria com el clau que pegues amb un amic per passar-ho bé i s’ha tornat la típica parella amb qui vius, que te l’estimes molt però que estàs fins els nassos perquè no et deixa espai per a tu.

-Intentant ser capital de tot?
-Sempre necessita ser capital de qualsevol cosa o celebrar festivals. No pot aturar-se perquè des del 1992 s’ho ha cregut massa. S’hauria de relaxar.

-A la teva novel·la és un personatge més. És una senyora gran obsessionada per la seva aparença?
-La comparo amb una vella, passada de voltes, que es deixa fer de tot perquè li ha promés que estarà guapa. Que si ara, sil·licona, que si ara bottox,… sempre esbudellada per les obres.

-Sent mallorquina, t’atreveixes a explicar com som els catalans?
-El cert és que només conec els barcelonins. Crec que opineu molt, intenteu estar sempre a l’última i estar a prop d’Europa. No està malament estar a prop d’Europa però tampoc ho és tot.

-La Barcelona postmoderna, però, t’ha anat molt bé per a la teva feina de cronista cultural.
-I tant, Ja m’agradaria que hi haguessin més actes perquè sempre et trobes els mateixos. A més a més, em va bé perquè en aquests actes hi ha beguda de franc.

-I canapès?
-Bé, no sempre. Quan no n’hi ha, ho poso a la crònica!

-Què li manca a Barcelona a nivell cultural?
-Crec que manca que la gent es mogui una mica més.

-Quin tipus de gent et trobes?
-Crec que a Barcelona es repeteixen dos varietats. D’entrada, hi ha més editors que escriptors. Després, hi ha molts llatinoamericans que intenten emular la història de Vargas Llosa o Garcia Márquez. Fa poc el símbol era Bolaño i ara intenten veure si la flauta sona un altra cop.

-Com t’imaginaves amb vint anys el teu futur?
-Segurament, superfixa i amb una feina establerta. Als vint anys penses que vas pel bon camí però amb trenta, te n’adones que igual mai tindràs res fix. Tinc amics que s’han passat tota la vida amb contractes per obra i acaben despatxats sense més.

-Aquestes són les notícies que mai sortiran als diaris?
-Hi havia gent que em deia que a la meva novel·la hi havia coses que no podien ser. Crec que som covards davant del poder. Sempre hi ha un punt que la gent desconfia i es calla. En el nostre cas, els periodistes som un dels més maltractats laboralment.

-Sempre ens quedarà pujar-nos dalt d’un garrofer a Mallorca?
-A mi ja no. Aguantem mentre tinguem un paradís però cada vegada més al viure a les ciutats, ens queda menys teps per aquests somnis. Estem immersos en un vertigen constant.

-Estàs immersa dins la primera divisió literària?
-El llibre ja està a la segona edició perquè funciona com a producte. Com a novel·la sempre et queda la sensació que podries haver arreglat moltes coses però m’agrada com ha acabat.

-I ara?
-La meva idea és fer una segona novel·la per reflexionar sobre la desorientació de les persones i la irrealitat que creen els mitjans de comunicació i el terror a la nostra societat. Ara bé per escriure, o tens molta pasta per tenir temps o bé treballes molt els caps de setmana. Molta dedicació i moltes cerveses.

-57 litres?
-Si una pàgina escrita és una llauna de 33 centilítres,.. tu compta.

Què en penses
Un llibre: Ara estic llegint: “Moren més per desamor”, de Samuel Bellow. És un geni.
Quina musica escoltes: David Bowie, Waterboys, The Smiths, Antonia Font,…
Una pel·lícula: ‘Ghost dog’ de Jim Jarmush.
A quina hora et lleves: Dos quarts de deu
Una cervesa: qualsevol menys Cruzcampo i San Miguel
No et pots perdre: No m’hauria de perdre un concert de Radiohead
Un restaurant. El Jamon Canario, a la plaça Letamendi.
Una ciutat: Barcelona.
Un somni. Tenir-ne més.
Catalunya. Vint minuts de l’home del temps.
Una imatge de decadència. Els japonesos al costat de l’ordinador posen un cactus perquè s’emporti els ions positius. El meu cactus està fet pols…
Una mania. Sempre em toco molt la cara. Sóc supersticiosa quan agafo un avió. Quan començo un sudoku adalt de l’avió, l’he d’acabar perquè si no, penso que l’avió s’estavellarà. Al final, n’hi ha molts que no acabo.

Entrevista publicada a Enderrock, estiu 2008

-He escrit una història sobre el Vaticà, secrets i persecucions policials. Puc triomfar amb aquesta història?

-Aquesta mena de thrillers van ser conseqüencia de l’èxit del ‘Codi da Vinci’, que va produir milers de seqüeles a tot el món. Els lectors cada cop més sabem diferenciar un autor de culte i un autor de gran consum. Si els editors som honestos i tracem la frontera perquè ens passa com el cinema, que un dia et ve de gust veure una pel·lícula de Kieslowski i al dia següent, un film d’acció.

-Ara però un escriptor novell vol ser un Dan Brown en comptes d’un Jordi Coca.

-Pot passar que un autor essencialment literari vulgui ser vol ser un autor mediàtic o bé també pot passar que algú no vulgui sortir de la seva closca literària. Els editors hem d’estar atents als fenomens per intentar conduir l’autor o aconsellar-lo.

-Era inevitable acabar sent editor sent el fill d’un dels més importants del país?

-Després d’acabar la llicenciatura de filologia catalana tenia dubtes si dedicar-me a la docència o fer un màster de periodisme d’El País. Tot just en aquell moment em va trucar en Jaume Vallcorba i em va donar la possibilitat de treballar a Quaderns Crema. Havia de decidir entre anar a Madrid pagant o quedar-me a Barcelona cobrant.

-Abans de Frankfurt vas dir que estàvem davant d’un dels “moments més excitants de l’edició en català”. Continuem trempats?

-Ho vaig dir en el moment de deixar Grup 62 i venir a Ara Llibres. Estàvem a les portes de la Fira de Frankfurt i en un moment en què la concentració editorial que tenia el gran Grup, que semblava perillosa però que al final ha esta menys del que semblava, era també estimulant per a la resta d’editorials perquè ens obligava a millorar i ser més competitius. El temps ha demostrat que estem en un esclat que s’ha produït per la forma com la resta d’editorials han reaccionat al gran grup.

-La filosofia de Grup 62 era per tant contrària a la teva idea del món editorial?

-La veritat és que vaig marxar de 62 perquè em feia més il·lusió provar coses pel meu compte i amb la meva gent. Ara Llibres em permet innovar amb coses més flexibles com la no-ficció, el llibre d’encàrrec, sent multicanals i, sobretot, sent més internacionals. Tenim una oficina a la Xina i ara n’hem oberta una altra a Londres.

-La clau és l’exportació?

-Almenys hem de saber com anar a mercats com el xinès o el britànic que fins ara han estat poc investigats per la indústria catalana o espanyola, que ha tendit més cap a Amèrica Llatina. És el moment d’anar a Europa perquè mai he entès que vinguin editors europeus a vendre’ns productes i nosaltres no fèiem el mateix.

-La Fira de Frankfurt ens ha fet més fàcils les coses?

-S’ha exagerat la seva importància, abans i després. Va ser una experiència positiva però no ens ha salvat a cap de nosaltres ni ens salvarà. La Fira de Frankfurt va tenir moltes coses positives però també alguna de negativa, com per exemple, el debat sobre llengua i cultura, que va demostrar que encara som una cultura insegura i immadura, cosa lògica perquè no tenim un estat al darrera.

-El moment interessant de la indústria editorial contrasta amb la situació delicada de la llengua?

-Pot ser una situació complementària malgrat que sembli una contradicció. La qüestió de la llengua és molt complexa. Els polítics no han estat ni capaços de fer un país bilingüe. Hem millorat però estem lluny: ves a correus, a un jutjat o a un restaurant on no trobaràs la carta en català. Ara bé, la producció editorial a Catalunya té unes ventes molt altes i el llibre ja no es compra com a identificació ideològica sinó com a objecte de consum.

-Totes les històries tenen un ‘però’…

-El llibre en català té un mercat petit i els editors no podem invertir prou en proporcionar uns salaris significables per tal que molts autors es puguin dedicar a escriure només. L’única forma de viure d’escriure és augmentar molt la freqüència de publicació i això fa que el mercat se saturi i el lector es col·lapsi. Al final acaben triomfant aquells autors que tenen paciència i publiquen cada tres o quatre anys.

-Tal i com està el món de la política, la vostra línia d’Instant Books [llibres lligats estretament amb el context social] són garantia d’èxit?

-L’instant book sempre ens ha anat bé perquè al principi no ho feia ningú i ara tenim un bon procés de producció que fa que entre que s’escriu i surt al carrer no passi gaire temps. La nostra metodologia de treball és clara per tal de recollir les preocupacions de la gent. Cada matí, el primer que fem és llegir el diari per saber què passa al món. Gairebé cada setmana apareix un tema que és alguna cosa que preocupa més enllà a un periodista i es converteix en una qüestió de la societat.

-En els darrers temps la teva opinió s’ha tornat molt mediàtica en tertúlies en diversos mitjans de comunicació…

-No vaig a les tertúlies perquè vulgui influir a algú amb les meves opinions. De cop i volta m’ha arribat aquesta possibilitat però ara estic començant a dir no a algunes coses perquè la meva feina és ser editor i no tertulià. El que és cert és que sempre m’ha agradat tenir una opinió i una visió concreta sobre la realitat immediata i la seva interpretació. Una tertúlia és un espai ideal per reflexionar, equivocar-se i aprendre a saber com t’equivoques. La meva feina mai serà ser tertulià i és inevitable que quan surt als mitjans la gent et conegui més.

-Broadway encara queda molt lluny?

-Ho veig complicat per arribar-hi. A Broadway, com a molt em veig de cambrera… Mentre tingui feina aquí, no em mouré perquè estic a la ciutat i al país que m’agraden.

-Als teus inicis, però, el teu somni era recitar Shakespeare…

-Sí, perquè és el gran clàssic però com són un cul d’angúnies, vaig decidir que havia de provar el musical.

-Els musicals exigeixen bastant més que llegir ‘Macbeth’?

-Sí, però ara que estic amb ‘Le Mani Forti’, que no és un musical, també és molt dur i necessites un bon estat físic i una bona veu. És imprescindible cuidar-te per arribar a les vuit o nou sessions setmanals.

-És difícil arribar a aquesta autoexigència?

-Saps quins són els teus límits i quan ets jove saps que el cos aguanta, malgrat tot, fins un punt. Quan vaig començar amb ‘The Full Monty’ sortíem molt amb la companyia i va arribar un punt que vaig donar-me compte que havia de parar i dormir les meves vuit hores. Necessito dormir molt perquè si no, no funciono.

-Com veus l’èxit dels grans musicals que arriben al nostre país?

-Tant de bo els hi vagi molt bé perquè voldrà dir que la gent va al teatre.

-Però el model passa per imitar a Madrid?

-No és el model de Madrid sinó el que hi ha a tot el món. Durant una època el nucli del musical va ser Barcelona però ara amb ajuts s’ha creat un ‘showbusiness’ que sembla que el vulguin portar cap a Catalunya. Estic contenta perquè hi ha molts companys que treballen a Madrid i fins ara les havien passat una mica magres.

-La duresa però està a la butxaca només?

-Ser actor o actriu també és dur perquè remous moltes coses a dins teu que pensaves que tenies oblidades. A ‘Le Mani Forti’ és un constant no parar de treure merda i, a vegades, serveix de teràpia i, a vegades, remous coses que preferiries no remoure.

-S’ha acabat ‘Porca Misèria’. Com se t’ha quedat el cos?

-El cos em demanava continuar amb la sèrie. Hauria estat tota la vida fent ‘Porca Misèria’. Per a mi ha estat una feina fantàstica perquè sabies que t’estaves sis mesos sense treballar però al cap de mig any sabies que tornaves amb la mateixa gent. He trobat un equip humà fabulós i ara, que arriba març, que és quan començaven, et quedes una mica buit.

-Què t’aportava?

-Era una sèrie fantàstica, amb bons guions, amb un nivell d’interpretació molt exigent, diferent que tota la resta que es fa en televisió perquè a Porca Misèria buscàvem la presa i la interpretació més bona. Aquest context em costarà de trobar un altre cop.

-En el cas de la Natàlia, què tens en comú amb el personatge?

-Tots els complexos, totes les inseguretats, coses del passat que m’han fet enamoradissa en el passat. Sóc tossuda i amb idees fixes…

-T’ha agradat com ha acabat el personatge?

-No. A veure, m’hauria agradat un final feliç amb en Roger però tal i com han anat les coses també l’entenc el final. La Natàlia s’ha passat quatre anys patint i necessitava un alliberament amb el darrer capítol. Si la sèrie hagués continuat, la Natàlia hauria seguit un nou camí, sense que això volgués dir agafar el camí de les drogues i la perdició.

-Parlaves de complexos. Has pres la Natàlia com a bandera de les persones amb els cànons estètics diferents a que estem acostumats a veure en televisió?

-Durant un temps sí perquè a més a més la gent al carrer em donava les gràcies i em deia que el meu personatge l’havia ajudat. Tampoc pretenia liderar res però quan fas segons quin paper tens ganes de traspassar la frontera de l’entreteniment perquè signifiqui quelcom més. He ajudat a alguna gent i també m’he ajudat a mi mateixa perquè m’he tret moltes manies. La gent s’ha de treure les manies perquè tot està dins el nostre cap. La imatge que projectem a fora és el que tenim al cap. Si ens menystenim dones una imatge pobre. En canvi, si t’estimes la gent t’estimarà.

-Algun cop t’has sentit infravalorada en alguna prova artística pel teu físic?

-Sí, de fet, jo em pensava que a les proves de l’institut no m’agafarien perquè sortia del cànon de bellesa habitual però certament en aquest món es necessita gent de tot.

-Compromís estètic però també compromís amb el país. Creus que la teva defensa del Països Catalans pot condicionar la teva carrera artística?

-Espero que la gent sigui més intel·ligent per entendre que una cosa és què penses i l’altre com n’ets de professional. En Joel Joan, que és de les persones més compromeses d’aquest país, segueix treballant a Madrid, per exemple.

-Després del ‘Porca Misèria’, què?

-De moment, amb les gires de ‘Le Mani Forti’ i ‘Leonci i Lena’. Tornarem amb ‘El Mercader’ i començaré a engegar un projecte meu.

-Quina idea tens?

-Tinc ganes de fer quelcom més aviat cantat i no excessivament interpretat. No tinc cap esbós concret però m’agradaria fer el que feia a El Club a TV3 on cantava cançons de cinema. M’agradaria continuar aquesta idea.

-Periodista de vocació però llicenciada en Dret?

-El meu pare era advocat i quan vaig aprovar la Selectivitat la nota per entrar a Periodisme era molta alta i al meu pare li hauria agafat un cobriment de cor si l’hagués triat. Així vaig triar Dret, que em va agradar molt.

-Però la ràdio és la teva passió?

-La meva manera d’entendre la vida és la ràdio. L’advocacia és una manera molt digne d’anar per la vida. Ara potser hi ha persones que estudien Dret perquè és “una carrera amb sortides”, com si fos una autopista, quan en realitat has d’estudiar una cosa per vocació.

-Com va començar aquesta història d’amor amb la ràdio?

-Amb onze anys em vaig passar gairebé dos anys al llit immòbil perquè en un accident se’m va trencar el coll del fèmur. El meu pare em va regalar les obres completes de Shakespeare i una ràdio perquè no m’idiotitzés. Així, a les nits que no podia dormir, escoltava l’Encarna Sánchez i el ‘Loco de la Colina’. El món que la ràdio m’oferia i jo no podia tocar és el que em va fer radiofonista.

-La malaltia que vas patir ha marcat la teva vida, doncs?

-Sí, perquè sóc una persona profundament antisocial. M’agrada estar amb la gent però no suporto la gent. No em veuràs mai en un supermercat ple de gent ni comprant a rebaixes. No és que vulgui dir que em considero tocada pels déus ni que sigui París Hilton sinó perquè m’agrada molt la solitud.

-El teu caràcter defineix el gust pels programes nocturns?

-Suposo que sí però també estic fent programes de nit perquè és el que m’ha ofert. La nit dels ignorants m’ha marcat molt professionalment i ara, fent nits a Ràdio Nacional d’Espanya hem permet posar el meu granet de sorra en la meva lluita d’independentisme perquè sóc profundament catalana i profundament reivindicativa del que és Catalunya.

-En el llibre que acabes de publicar, parteixes d’anècdotes en principi divertides però que no ho són tant…

-Són anècdotes molt dures que encara avui dia en continuen passant. Jo he perdut 33 quilos en tres anys i encara em falten cinc per perdre segons la meva endocrina. Si jo no hagués tingut el caràcter dur, gracies a la meva força de voluntat i a la meva educació, jo ara no estaria aquí perquè és una pressió constant. La pregunta que em fan sovint és “com pots ser tan bona i estar tan poc bona?”. Una persona quan té un físic que no és l’habitual. Les dones que no tenim el físic habitual hem de lluitar el doble.

-Què és el més sorprenent que t’ha passat?

-Explico que després d’entrevistar un famós cantant, al final em em va explicar un acudit de com feien l’amor les grosses! Jo vaig entrar com a la dimensió desconeguda perquè si jo hagués estat coixa o cega no hauria fet un acudit sobre coixes o cegues… Tu no saps la quantitat de correus electrònics de dones de totes les edats i condicions que s’han sentit menyspreades pel seu aspecte físic. Hi ha persones que ho passen molt malament perquè a l’era de la imatge valorem una persona pel que sembla no pel que és.

-Però t’has hagut d’enfrontar a coses més dures.

-Quan al meu pare li van diagnosticar una metàstasi medul·lar i va viure dos anys i mig en una agonia molt dura però ell no es va queixar ni una sola vegada. Arrel d’aquestes situació em va donar per menjar igual que em podria haver donat per les drogues, la prostitució de luxe o el suïcidi.

-Ser grossa és políticament incorrecte?

-Sí, jo sóc políticament incorrecte des de sempre. No tinc un 4×4, no estic casada, no tinc nens ni cap adoptats. Jo visc la meva vida i pretenc que des de la llibertat em deixin viure i respectin la meva vida. A vegades hi trobat més incomprensió pel meu pes en les dones que en els homes. Contínuament es vulnera l’ànima de la dona en una societat molt masclista.

-Dona i grossa, doble discriminació?

-Dona, grassa i lesbiana ja deu ser l’hòstia! Ara bé, en el meu cas, doble discriminació. Jo no veig cap dona grassa que estigui fent televisió.

-Comences la dieta per obligació estètica però?

-No, ho vaig fer per salut perquè tenia obesitat mòrbida i estava en llista d’esperar per operar-me, que és molt delicada. No és com fer una liposucció. Però conec noies que han seguit la mateixa dieta que jo i no es poden aprimar i estan desesperades. Cal molta força de voluntat.

-Quines són les teves reivindicacions?

-La Judith Mascó em diu que sóc l’advocada dels pobres i em Richard Kapucinski deia que el periodisme no és un ofici per a cínics i jo sóc molt crítica amb la professió. En Jesus Quintero em deia també l’altre dia que els mitjans de comunicació han vulgaritzat la societat perquè no es fan programes que creïn consciència social. Ara els mitjans eduquem joves que només volen ser famosos.

-Llicenciat en filologia anglesa. La teva formació acadèmica té a veure molt amb la música?

-Al set anys ja estudiava piano i solfeig i als 14 vam muntar un grup musical que anys més tard es va dir Foc Gelat. La filologia em va servir més tard per entendre les lletres dels grups anglosaxons que escoltàvem. Ens agradava emular el rock simfònic de grups com Genesis però la realitat és que després ens sortien ‘bolos’ on el que feíem era tocar música patxanga.

-La música va ser un llarg camí a la teva vida?

-La música és un camí estroncat. Va arribar un punt en què vaig haver de triar entre la música o la literatura. En una altra vida, si fos un gat, potser seria músic. Ara encara, si em trobo amb un piano, em marco algun blues.

-I tries la literatura… castellana…

-Tots els meus amics eren castellanoparlants i durant molts anys jo pensava que no vivia a Catalunya. Jo vaig ser dels últims que vam rebre immersió en espanyol i “Formación del espiritu nacional”. Vaig aprendre a escriure en català gràcies a les lletres del grup musical. Llavors vaig escriure una cinquantena de cançons en català fonètic. Anys més tard, al fer filologia vaig aprendre a escriure llegint i fixant-m’hi molt.

-Et defineixes com a enigmista. La gent encara s’espera que treguis un conill d’un barret?

-El terme ha portat a equívocs diverses vegades. Un cop en una local de jazz que feien unes sessions esotèriques em van convidar i la gent quan vaig començar a parlar d’anagrames i jocs de paraules em va mirar estranyada i em va preguntar “i les bruixes? I els ovnis?”. El terme està importat d’Itàlia on l’enigmística és molt popular. A Catalunya el terme el van començar a fer servir en Joan Amades i en Valeri Serra als anys vint. Quan a finals dels vuitanta començo una secció a l’Avui, vaig iniciar la secció amb el títol “Enigmística”.

-Quan te n’adones per aquesta dèria?

-Ben aviat em dono compte que m’agraden els jocs de paraules i el primer joc que em va fascinar va ser llegint un conte d’en Cortázar, on hi trobo un palíndrom [una paraula o frase capicua]: “Átale, demoníaco Caín, o me delata”. Durant un temps, l’únic que vaig fer a la facultat va ser anar al bar a fer la cervessa amb els amics i a la biblioteca investigant anagrames.

-Els jocs de paraules poden resultat, no obstant, un obstacle per a les teves novel·les?

-Al principi pensava que era com el Dr. Jekyll y Mr. Hyde: escriptor i enigmista. A més a més, quan vaig començar a publicar mots encreuats a La Vanguardia hi havia gent que em va encasellar. Al principi pensava que les filigranes amb el llenguatge enfosquirien la meva faceta literària però a l’any 2000 publicant “Verbàlia” vaig superar aquests pensaments. Els jocs de paraules poden ser obsessius i, fins i tot, per fer perdre un bon article o un bon llibre.

-Fins i tot la crítica ha superat aquest suposat encasellament perquè a “Farsa” destaquen més la crítica que fas de la Barcelona actual que no pas les qüestions formals.

-A vegades em trobo amb lectors que em demanen que foti més canya i crítics que em critiquen perquè a Farsa no mossego prou. Aquest llibre, però, és molt crític. Es fonamental la crítica i ser radical en el sentit d’anar a l’arrel de les coses. Barcelona ha evolucionat positivament des d’una perspectiva urbanística però des d’altres qüestions més difícils de mesurar, és una ciutat d’aparador, més feta pel visitant pel qui hi viu. S’acull de forma diferent el turista i l’immigrant. Tothom és molt progre i es creu els magnífics missatges multiculturals però a la vida quotidiana els joves van de puta pena i ens trobarem amb tota una generació que es trobi desenganyada.

-La novel·la doncs és un instrument per desvetllar la societat benestant adormida?

-La novel·la tampoc ha de ser un pamflet. No vull fer tampoc una cançó protesta ni ser un enfant terrible. Simplement volia retratar sense ambigüitats l’ara i l’aquí.

-A Farsa, vas fer una observació participant en un casino. Vas arribar a notar els límits del joc?

-Vaig passar dels límits. El meu pretext cultural era que estava fent una novel·la però certament si hagués tingut pasta me l’hauria apostat tota i l’hauria perdut. El joc és vertiginós perquè un dia notes l’adrenalina com puja al guanyar i al dia següent perceps una gran decepció quan ho perds tot.

-En quin moment creatiu et trobes?

-Estic un llibre entre ficció i realitat, sobre la meva experiència com a pare d’un nen amb paràlisi cerebral. De totes maneres, al setembre treuré un recull dels principals articles a l’Avui i a La Vanguardia, agafant fins i tot les respostes que m’han fet arribar els meus lectors.

-Què significa la malaltia del teu fill Lluís a la teva vida?

-És un daltabaix important però també un procés d’aprenentatge molt notable. És una absència que t’omple de forma molt positiva. M’agradaria que ell estigués sa igual que la meva altra filla però no em sentiràs mai parlant de la ‘no acceptació’ o la decepció perquè amb ell hem tingut molt bones experiències i que m’ha ensenyat moltes coses com per exemple a relativitzar. No ho vivim tampoc des d’un punt de vista heroic perquè he de dir que el dolor existeix però sí que et permet un canvi de punt de vista.

-Costa escriure des de la pròpia experiència?

-Quan m’ha tocat explicar-ho no hi he pogut passar de puntetes. Sé que hi estic abocat i no ho vull esquivar però no vull caure en la pornografia del sentimentalisme, al considerar que la meva història és la més trista. L’experiència del meu fill m’ha fet conèixer moltes coses i moltes persones, dedicades al món de l’assistència, que tenen una vàlua excel·lent.