Vic s’ha situat al mapa polític aquests dies no pel seu fuet o per la Fira del Ram. Les qüestions, polèmiques i informacions sobre la nova posició del consistori vigatà davant de l’empadronament i la immigració estan causant un debat necessari que es pot abordar des de molts punts de vista. Més enllà de quines coordenades se situa la decisió de l’Ajuntament governat per Vila d’Abadal hi ha dues paraules que em deixen realment preocupat per la significació que haurien de tenir a l’administració local: PARTICIPACIÓ i COMUNICACIÓ.

Si Vila d’Abadal espera un dictamen estatal favorable crec que ja pot posar-s’hi fulles. Tot ajuntament compta amb un departament jurídic que li hauria d’haver plantejat molts dubtes. Si existien dubtes, per què s’ha tirat endavant? Molt soroll per no res?

PARTICIPACIÓ

La línia ha esclarir no és tant la jurídica com la participativa. En teoria, l’Ajuntament de Vic promou un Consell de Participació. Gran part de les entitats que hi participen s’han mostrat sorpreses per la línia tangencial que ha pres l’Ajuntament pel que fa al padró municipal. Tenim un problema, Houston. Seguim sense entendre, i aquí la majoria de les administracions públiques hi estan implicades, que significa realment la participació ciutadana. Vic no és una excepció. La seva participació no ha servit per resoldre o acostar posicions. Per què? Doncs perquè en el fons queda molt bé parlar de processos de participació però com la majoria aquests són paper mullat.

Repassàvem algunes característiques fa uns mesos amb en Ricard Espelt, expert en la matèria: “Prou de participació ciutadana”, deia n’Espelt. Vic és un exemple d’allò que ell comenta: existeix la sensació que les figues ja estan venudes abans que parli la ciutadania i que un procés participatiu és com un casting (“bé, ens ha agradat molt… però ja el trucarem”…). A Vic tot estava venut des de feia setmanes. Ni les entitats coneixien els plans de l’Ajuntament ni s’han establert els ponts de diàleg.

Vic, a més a més, va tenir un paper destacat en el recent Pacte Nacional per a la Immigració. Dels resultats, de les conclusions i de les seves possibles aplicacions no se’n parla. És tot massa recent per pensar que allò que va aportar Vic no serveix. On queden els acords i la feina conjunta dels actors socials i econòmics del país? Potser aquest pacte ha estat un exemple més d’aquells que esmenta Espelt?

COMUNICACIÓ

Si la participació no funciona, quin és el resultat? Doncs una imatge distorsionada d’un equip de govern maniatat per les exigències dels xenòfobs de Plataforma per Catalunya.

Avui algú que coneix la realitat d’Osona de ben a prop em deia dues consideracions al respecte d’aquest moviment parafeixista i el seu líder, Josep Anglada:

1. “No es pot posar al mateix sac la política de l’Ajuntament i la de Plataforma”. Certament, esperem que el pacte de govern no caigui en la demagògia d’Anglada… A hores d’ara, però, els partits democràtics estan perdent el pols davant Plataforma per Catalunya.

2. “Albert Rivera, de Ciutadans, és un aprenent al costat d’Anglada”. Aquest és un magnífic manipulador de la realitat i intel·ligent en l’ús dels mitjans de comunicació”. És trist comprovar com algú que defensa la figura de Francisco Franco es passeja pels platós de televisió de mitjans que usen la pluralitat ideològica com a teló de fons del seu populisme a base de ‘share’.

TREBALL DES DE FA MOLTS ANYS

En aquest punt, la comunicació és on resideix el segon error de l’Ajuntament vigatà. A Vic fa anys que es treballa la qüestió de la immigració. No és un àmbit nou ni deixat de la mà de Déu. Àmbits pioners com l’Espai de Benvinguda Educativa o l’Oficina Municipal d’Acollida no surten aquests dies en els articles de premsa. Ens falta memòria d’hemeroteca però al departament de comunicació del consistori vigatà potser li falta mà per entendre que cal saber vendre les propostes que es fan en barris com el Remei gràcies al Pla de Barris.

La realitat no es construeix a base de rodes de premsa. Els missatges polítics al dia a dia s’han de construir sobre una base comunicativa clara, ajustant el pas entre funcionaris, tècnics, càrrecs de confiança i polítics.

Si participació i comunicació no funcionen, en quina cruïlla ens quedem? A l’Ajuntament de Vic li queda reformular aquests dos àmbits i posar en solfa les seves estratègies. En el recent Talking About sobre Antropologia que vaig tenir el plaer de realitzar amb la Trina Milan vam esmentar la necessitat que els antropòlegs es posicionin com a eixos de diàleg. Cal que l’Antropologia sàpiga reinventar-se com a mediadors entre comunitats. On són en aquests moments? Sortiu de les aules, antropòlegs!

D’altra banda, crec com vaig dir i em reafirmo més que mai que les “xarxes socials no salvaran el món però podran fer que siguin una mica millor”. La potenciació de les estratègies comunicatives de l’administració així com els processos de participació passen per entendre què poden aportar les xarxes socials. L’Ajuntament diu que ha d’escoltar als seus ciutadans perquè si no, com diu Vila d’Abadal, “la desafecció creixerà i ningú ens votarà”. Té més autoritat moral el veí que més crida, el que es fa sentir més o el que se sent més recolzat pels interessos de Josep Anglada? Plantegem com s’ha d’estructurar una autèntica xarxa de participació i després parlem sobre què volen els vigatans.

VIC, INDRET ACOLLIDOR

Malgrat tot, m’agrada vincular Vic com a terra d’acollida -m’hi sento molt a gust quan passejo pel carrer Verdaguer o la plaça de l’Estudiant, em perdo per la Biblioteca Joan Triadú o a la Llibreria La Tralla-, de treball per la convivència (integració és una paraula molt lletja), de qualitat de vida.

M’agrada que es parli de Vic per Maria Àngels Anglada, una de les poques dones que té retrat a la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic on hi figuren els personatges més destacats de la ciutat. Aquests dies una productora nord-americana ha comprat els drets d’El violí d’Auschwitz’. M’agrada quan el Club Patí Vic s’atreveix a donar emoció a l’OK Lliga o les campiones del Voltregà, amb la Carla Giudici al capdavant, conquesten Europa. M’hi sento a gust i no m’agrada que el Telediario obri la seva edició amb aquesta ciutat criminalitzant-la. Es mereix una nova oportunitat parlant-ne obertament, analitzant la comunicació i definint la participació.

PD: Fonamental per seguir la notícia els següents enllaços

[+] Escenas de una ciudad con un 25,7% de inmigrantes

[+] Padró de Vic, parlem-ne

[+] Quatre ratlles sobre el padró de Vic

[+] El Padró de Vic

[+] Alcaldes d’Osona temen que el nou padró de Vic falsegi els de la comarca

[+] L’Exemplaritat de Vic

[+] Demagògia a distància

[+] Reflexions a la Viniesfera de Gemma Urgell

[+] Reflexions a The Plate is hot de Ricard Espelt

NIMBY són les sigles de Not in my back yard, que traduït seria ‘no al meu pati de darrere’ i indica aquell fenomen que continua sent una constant a casa nostra: el sentit individualista que impedeix a persones, comunitats o veïns acceptar certs canvis en el seu entorn pròxim. Ja va passar fa uns anys amb les anomenades narcosales i continua sent una constant avui dia en tots aquells equipaments que es volen projectar.

La Maria Ripoll, després d’una ruta per Gràcia que incloïa la visita a un refugi antiaeri de la Guerra Civil, es preguntava una cosa molt senzilla: “A la dècada de les xarxes social, què estem fent amb elles?” Analitzant el sentiment comunitari que tenien molts d’aquests refugis, Ripoll tornava a interrogar-se: “Servirien les nostres xarxes socials per protegir-nos de les bombes?” Crec que és aquesta una pregunta absolutament brillant però sento decepcionar-vos. No tinc la resposta malgrat intueixo alguns indicis.

En Ricard Espelt, d’altra banda, “Prou de participació ciutadana” en un recent post. Sobre la premisa de “participació ciutadana” hi ha dos grans enganys, segons Espelt. Primer, l’engany de fer creure als ciutadans que participen en un procés quan aquest ja està decidit. Jo d’això en diria perdre el temps. Segon, pensar que la participació ciutadana és un procés gratuït com un casting en què t’acaben dient “bé, ja el trucarem…”. Seguim perdent el temps, segueixo dient jo. La participació ciutadana, però, cau en un tercer punt, afegeixo jo: la falsa consideració que la ciutadania és una massa homogènia amb pensament col·lectiu.

El principal error de la majoria d’administracions públiques és no visualitzar uns usuaris plurals i amb diversitat d’interessos i consideracions. De la mateixa forma que la televisió es tematitza i apareixen públics molt diversos, els ciutadans són nodes marcats per interessos diferents. L’exemple de l’ascensor no és puntual, és un fet més en centres de treball, comunitats de veïns o serveis públics.

Seríem capaços trobar persones en el nostre barri que destinessin un temps a construir un refugi quan arribessin les bombes? Les xarxes socials marcarant el punt d’inflexió del Not in my back yard? Podem connectar persones, interessos i necessitats però l’espai físic, el barri o la ciutat serà sempre la presó del nostre egoïsme. Caldrà preparar la pala, les totxanes i el ciment.