NIMBY són les sigles de Not in my back yard, que traduït seria ‘no al meu pati de darrere’ i indica aquell fenomen que continua sent una constant a casa nostra: el sentit individualista que impedeix a persones, comunitats o veïns acceptar certs canvis en el seu entorn pròxim. Ja va passar fa uns anys amb les anomenades narcosales i continua sent una constant avui dia en tots aquells equipaments que es volen projectar.

La Maria Ripoll, després d’una ruta per Gràcia que incloïa la visita a un refugi antiaeri de la Guerra Civil, es preguntava una cosa molt senzilla: “A la dècada de les xarxes social, què estem fent amb elles?” Analitzant el sentiment comunitari que tenien molts d’aquests refugis, Ripoll tornava a interrogar-se: “Servirien les nostres xarxes socials per protegir-nos de les bombes?” Crec que és aquesta una pregunta absolutament brillant però sento decepcionar-vos. No tinc la resposta malgrat intueixo alguns indicis.

En Ricard Espelt, d’altra banda, “Prou de participació ciutadana” en un recent post. Sobre la premisa de “participació ciutadana” hi ha dos grans enganys, segons Espelt. Primer, l’engany de fer creure als ciutadans que participen en un procés quan aquest ja està decidit. Jo d’això en diria perdre el temps. Segon, pensar que la participació ciutadana és un procés gratuït com un casting en què t’acaben dient “bé, ja el trucarem…”. Seguim perdent el temps, segueixo dient jo. La participació ciutadana, però, cau en un tercer punt, afegeixo jo: la falsa consideració que la ciutadania és una massa homogènia amb pensament col·lectiu.

El principal error de la majoria d’administracions públiques és no visualitzar uns usuaris plurals i amb diversitat d’interessos i consideracions. De la mateixa forma que la televisió es tematitza i apareixen públics molt diversos, els ciutadans són nodes marcats per interessos diferents. L’exemple de l’ascensor no és puntual, és un fet més en centres de treball, comunitats de veïns o serveis públics.

Seríem capaços trobar persones en el nostre barri que destinessin un temps a construir un refugi quan arribessin les bombes? Les xarxes socials marcarant el punt d’inflexió del Not in my back yard? Podem connectar persones, interessos i necessitats però l’espai físic, el barri o la ciutat serà sempre la presó del nostre egoïsme. Caldrà preparar la pala, les totxanes i el ciment.

Ser representant del poble exigeix uns drets i un deures i, a vegades, sembla que els nostres polítics ho oblidem. Evidentment, hi ha coses que van més enllà dels càrrecs i els despatxos i que estan relacionades amb la moda educació i les maneres de comportar-se davant el públic. Llegeixo i veig l’esbatussada per una “guerra de banderes” entre els representants de l’Ajuntament de Gràcia en la inauguració de la plaça de les Dones del 36 i sento, no puc ser més sincer, molta vergonya aliena i em venen al cap algunes preguntes.

1. Si realment la qüestió de les banderes havia de ser tan polèmica, per què no es va pactar abans? On estaven els experts en protocol de l’Ajuntament?

2. Els protagonistes de l’enfrontament demanaran perdó públicament o l’orgull i les seves raons amargaran la festa del les heroïnes de la Guerra Civil?

Ni les banderes ni les tanques poden ser motiu suficient per aquest trist espectacle. Ara que s’ha aconseguit pacificar la Festa Major són els representants públics qui l’embruten. Necessitem polítics, no hooligans.

PD: Un amic gracienc m’ha dit aquests dies que veient aquest trist espectacle, s’entén perfectament el motiu pel qual les tropes republicanes van perdre la Guerra Civil. Lliçó històrica per treure’s el barret.

PD2: “Gràcies, Ricard Martínez”

Es fa estrany veure el teu nom en un placa, Albert. En Guillem Espriu diu que ha estat un “acte molt emotiu” i me’l crec. Emotiu per tots aquells que et vam conèixer i vam compartir grans moments. Se’m fa estrany trobar al meu correu electrònic missatges teus, textos del Cantonada Memòria i llibres dedicats però els tinc i els conservo com un tresor. Se’m fa estrany però ara somric i penso en tot allò que em vas ensenyar.

Se’m fa estrany que la plaça del rellotge sigui la plaça de la Vila de Gràcia. Ja fa uns quants anys que en parlàvem, que ens vas embarcar en el Grup 1850 i que allò que semblava un somni ara és una realitat. Una placa o un nom d’una plaça no ho són tot, però. No són res comparat amb les lliçons que ens vas deixar, gracienc il·lustre, amic il·lustre.

El jurat d’Herois de Barcelona ha decidit atorgar, per unaniminat, el premi Heroi de Barcelona 2008 a Clemente Martínez, el protagonista del vídeo Ioga amb Clemente, pel seu coratge, la seva dedicació a ajudar als altres de manera altruista, perquè, tot i els seus més de 80 anys i el dolor d’una lumbàlgia,
continua fent classes de ioga de forma desinteressada als seus companys i companyes del Casal Municipal de Gent Gran de Penitents.

També s’ha valorat la seva candidatura per tractar-se una història anònima que representa l’heroïcitat de barri que buscava la campanya i per la voluntat de reconèixer un ciutadà que fa que Barcelona sigui millor. Es reconeix també la feina de la persona que l’ha proposat, Xavier Muñoz, perquè el vídeo ha sabut captar l’essència i la senzillesa del personatge.

//www.youtube.com/watch?v=h97OTIce0Cc

//www.youtube.com/watch?v=yhdxixSArPU