Fa unes setmanes vaig estar dinant amb un amic polític. Entre plat i plat van sorgir algunes reflexions sobre les noves tecnologies i, sobretot, sobre les xarxes socials.

Demanem el menú. De primer, el més fonamental, segons el meu parer, es seguir unes normes bàsiques, establertes per la lògica però també sobre les normes formes de relació. Caldrà respondre en darrer terme una qüestió igualment important: Com es forja la identitat política, què és allò fonamental que un polític ha de complir a la xarxa?

La identitat a la xarxa és un àmbit que en els darrers temps m’està portant a molts moments de reflexió. El personal branding i les paradoxes de la comunicació 2.0 van ser els primers capítols d’aquest recorregut per entregues que he iniciat. Aquest article ve a ser el TERCER CAPÍTOL.

Al segon plat, ha de quedar clar que a la xarxa no s’hi val tot. Fa uns anys es destapava que la presentadora Ana Rosa Quintana publicava llibres amb el seu nom però no els havia escrit ella mateixa. Tot i la polèmica inicial, la personalitat omnipresent d’AR va quedar poc esquitxada en un escàndol editorial que va quedar ocult per una bona campanya de màrqueting personal amb una revista al quiosc inclosa per mantenir-se a la graella de la TV matinal. No obstant, els temps canvien i a la comunicació actual, més participativa i amb l’audiència al mateix nivell que els comunicadors, un cas com aquest hauria fet perillar la carrera de qualsevol.

En poc temps, tota la classe política s’ha pujat al cavall guanyador Obama. No només com a icona de l’exit sinó també en l’ús de les tecnologies 2.0 està clar, però, que no tothom n’entén el funcionament ni tothom sap assessorar-se adequadament.

És el cas de Rosa Díez, que ha hagut de sortir amb la cua entre les cames de Twitter, després de respondre felicitacions pels resultats electorals a la xarxa de microblogging en el mateix instant que l’entrevistaven, coincidint amb dia, hora i minuts, en directe a TVE. La xarxa no perdona.

Jugar a ser Obama té aquests perills. O estàs ben assessorat o tens el perill que el boomerang que llences torni per impactar sobre el teu front. Les TIC eixamplen la veu dels polítics i el seu missatge (no sé si cal diferenciar una cosa de l’altra) però això té un cost i unes normes que considero que són fonamentals i que m’agradaria enumerar:

-La tecnologia no pot subsistir únicament en període electoral. Sembla una qüestió lògica però el país està ple de blocs, microbloggins i canals que moren una vegada han passat les eleccions.

-El paradigme comunicatiu d’emisor i receptor ha canviat. El polític no només és emisor sinó també receptor davant una massa electoral que escolta, que vota però que també opina.

-Els continguts dels missatges del polític de torn no poden ser comunicats de premsa. L’audiència o lectors potencials no són periodistes o especialistes en màrqueting. Cal arribar a la gent amb missatges personals.

-La tecnologia en l’àmbit polític no és un sprint sinó una carrera de fons, m’atreviria a dir, maratoniana. L’exemple de l’estil Usain Bolt de Touriño, l’expresident de la Xunta de Galícia és clar.

-Les eines són personals i intransferibles. El cas de Rosa Díez és clar per intentar no fer el ridícul. En aquest cas, Ernest Benach a la trobada Cava&Twitts sobre polítics 2.0 de Barcelona va deixar clar que ell actualitzava el seus microbloggings, excepte quan es tractava de fotografies en actes que participava en què ell mateix no podia fer les fotos on sortia. Només en aquest cas era gent del seu equip qui penjava el twitt.

En el fons em dóna la sensació que la política a la xarxa encara està en un procés de maduració. Com deia abans, tothom vol ser Obama però no tothom ho és ni sap fer-ho.

Per les postres, una cosa lleugera i per compartir. I és que diàriament comparteixo coneixements amb molta gent d’arreu del món. Escrivint aquest article em vaig proposar aclarir i exposar alguns aspectes sobre la comuniació política 2.0 i conèixer què en pensaven persones relacionades amb el món polític i comunicatiu. A algunes d’aquestes persones els hi vaig fer una pregunta ben clara:

Quina és la principal norma que un polític ha de seguir a la xarxa?

I aquestes són les respostes:

netoraton: La norma son 3: ser el mismo, escuchar y enlazar

ebenach: Ser tu mateix. I en política no és fàcil!

lolacomomola: actitud d’escolta i ser accesible, però és el mateix que diria a qualssevol professional. Molts polítics abans d fer el salt a la xarxa s’haurien de preparar psicològicament.

baimorali: Estar atent al que els ciudatans li diuen, a les seues aportacions. Intentar que hi haja feedback, participació i ser constants.

rafel73: sinceritat i transparència.

trinamilan: Ser ell i que no li facin altres…

sblanco: para mí lo fundamental es que no se olvide de que una “conversación bidireccional”. Si no interacciona con sus lectores/seguidores para mí no es un político 2.0.

miquelquintana: transparència; realitat; claredat; brevetat en el missatge

KRLS: alguns factors que em semblen importants:

Autenticitat. Combat la impostura i procura que la teva personalitat que es percep a la xarxa sigui la mateixa que transmet el teu tracte directe.

Regularitat / constància. Troba el teu ritme de comunicació que et permeti gestionar-lo sense ofecs però sense grans llacunes temporals.

Accessibilitat. Fes servir el suport per ser més accessible a la gent i més directe.

Després d’aquest menú sobre la identitat política i els instruments 2.0 cal una mica de reflexió per part vostra. M’agradaria que tothom digués què en pensa.

Aquest és un exemple verídic però triat a l’atzar. Actualment, les persones a Internet no només som individus sinó marques i en un sentit purament comercial ja no diferim tant de qualsevol empresa. Venem i som venguts.

Quin és el procés de creació d’una marca-persona? Com tot a la vida hi ha un alt grau d’espontaneïtat (diria que fins i tot inconsciència) en què actuem sense cap tipus de perspectiva, ni històrica ni futura. Hi ha accions per generació espontània i arbitràries en qualsevol procés comunicatiu però l’atzar no ho és tot.

L’individu cada cop té més consciència del seu ‘jo digital’ i construeix aquesta part de la seva vida a través de la invenció però també des de la realitat. En el primer capítol parlava del procés d’hiperrealitat que ha sofert la identitat digital en els darrers anys. No renunciem a la fantasia i viure de la nostra inventiva però ara la nostra vida transpira el fil quotidià, ja sigui la pura vanalitat o bé els afers professionals. En el segon cas, apliquem criteris d’allò anomenat ‘personal branding’.

Em fascina la forma com alguns usuaris han adaptat els processos bàsics i les regles fonamentals del branding a la construcció i desenvolupament de la seva identitat a la xarxa.

Mitjans de comunicació amb peus i cames
Fa uns anys tota comunicació periodística no es podia entendre sense una infraestructura empresarial al darrere. Els costos, a l’actualitat, s’han reduït de forma extraordinària fins el punt que no ens cal un cos. Només ens cal una idea, un producte o la nostra pròpia personalitat. Aquí tot es barreja.

Els comunicadors, en particular, tenim dues opcions: fer l’estruç esperant que passi el tornado en forma d’ERO o cercar nous camins d’experimentació professional. De moment, no sé si fer un bloc, tenir un twitter o pujar un flickr ens pagarà la hipoteca però seria criminal esperar la tempesta.

Les TIC ens ofereixen un ampli ventall de possibilitats per respondre un conjunt de preguntes: qui sóc? què sé fer? Què és allò que faig millor? Què tinc per oferir? Quins són els meus valors personals? Com els comunico?

Les xarxes socials ens permeten donar sortida a aquestes preguntes i construir-nos a partir de les respostes. En concret, m’interessen els projectes com Facebook, Twitter i, sobretot, LinkedIn. En el darrer cas, es tracta d’un lloc de xarxa orientada als negocis, fundat al desembre de 2002 i llançada al maig de 2003 (comparable a un servei de xarxa social), principalment per a xarxa professional. Es calcula que a l’octubre de 2008, tenia més de 25 milions d’usuaris registrats estenent-se a 150 indústries.

Si recordeu, he començat dient que Ens venem i som venguts a la xarxa. A la xarxa, la nostra identitat es forma de forma: opció a, arbitrària; opció b, intencionada però també, afegim aquí l’opció c, de forma no volguda. No tothom viu a la xarxa ni hi vol viure però en molts casos les seves referències hi són. Parlaríem de contraidentitat? No sé si és la paraula clau.

En tot cas, acabo citant a César Calderón que en el seu bloc ‘Netoratón 3.0’ a la vegada fa referència a la consultoria Autoritas per parlar d’algunes claus de la identitat digital:

–Volguem a no, es conforma una identitat digital, amb o sense activitat a la xarxa.

-Que sigui positiva depén en gran part de l’activitat realitzada en ella.

-Cohesionar diferents canals digitals per augmentar la presència és positiu.

-L’ús de serveis populars facilita aquesta presència a la xarxa.

-El reforçament per canals analògics d’aquesta presència és positiu.

Tenim les preguntes adients i tenim les eines necessàries. Ara només llançar-nos.

La identitat a Internet està plena de paradoxes. La primera és que hem passat d’una situació on la privacitat en el nivell més bàsic -nom, sexe o lloc- era primordial a un context on la nostra vida és un aparador on qualsevol acte quotidià es converteix en primordial

Ens continua preocupant la seguretat perquè la sensació és que la xarxa pot vessar sense cap tipus de límit les nostres dades econòmiques, les que ens toquen directament la butxaca, però deixem enrere la vergonya per mostrar les nostres pulsions.

Ja xarxa té molts nivells d’implicació i no podem oblidar el més bàsic que no deixa de ser com a font d’informació (tot i que els trobadors urbans expliquin les llegendes urbans de la desinformació) però en els darrers temps em dóna la sensació que els usuaris més enllà de cercar coses, hi vivim. Recentment una estadística ens descobreix que la xarxa social Facebook té més de 150 milions d’usuaris. Si fos un país seria el sisè país del món. No és pura estadística, és un sentiment de pertinença.

“El Twitter és compartir. El Facebook, pur vouyerisme”

Quan vaig escriure aquesta frase en el meu twitter no sabia que al dia següent apareixeria en el diari Publico. El periodista i investigador comunicatiu Juan Varela va utilitzar un experiment de discurs fragmentat en una columna d’opinió en aquest diari. Aquest exercici brillant servia per explicar en què consistien algunes xarxes socials.

Particularment treballo i sóc ociós a Twitter i Facebook però com ja he deixat clar veig sensibles diferències entre un i altre malgrat que em fa molt pensar en les paradoxes comunicatives en ambdós casos.

El ‘jo real’ i el ‘jo inventat’

Fa un temps no gaire pretèrit la gent es divertia en els xats, per oci, per avorriment, cercant sexe, etc. les sales es convertien en llocs ideals per milions de persones. En aquells moments, com explicava abans, la identitat real no era el més important. Nicks -sobrenoms- falsos, ciutats on no es vivia i fins i tot gèneres que no eren els que pertocaven.

Sortir de l’armari

Hi pot haver molts factors però penso que amagar dades era una forma de diversió, per una banda, però també per la vergonya de molta gent d’admetre que xatejava i, per tant, en molts casos coneixia gent per Internet.

Ara mateix el paradigma comunicatiu és un altre. Així com els mitjans de comunicació, amb més o menys fortuna, s’han d’anar acostumant a comptar i fer pública l’opinió dels seus lectors, la participació exigeix veracitat. Els usuaris hem hagut de fer un esforç per sortir de l’armari i el sacrifici ens ha permès ser algú amb cara i ulls a la xarxa.

Arribats en aquest punt podem plantejar-nos moltes crítiques. De fet, n’espero per conèixer la vostra opinió. Ens hem de plantejar la profunditat dels canvis, la seva necessitat i els seus perquè. La xarxa és fràgil, plena d’incoherències, manipulacions i engany. Però així és el món. No podem pretendre que Internet sigui un mirall de les nostres virtuts.

El títol d’aquest article està delimitat per una ‘part I’. La voluntat és seguir donant voltes sobre aquesta qüestió. M’interessa composar com a mínim dos capítols més qüestions relacionades amb el branding i els trolls.