@YairMartinez

En el món del fast-food, hi ha llibres per ser ‘community manager’ en una setmana, es pot ser emprenedor sense arriscar ni un sol euro i com és obvi que tothom que ho desitgi pot ser periodista pujant una foto o un vídeo o inscribint-se en un curs. El dret a la informació és un dret fonamental de tota democràcia però al contrari que en l’àmbit de la justícia o la medicina, aquest dret no és exclusiu dels professionals de la comunicació.

Cada cop són més les eines de comunicació i les capçaleres dels mitjans de comunicació perden pes no només perquè el periodista s’està convertint en un èsser cada cop més autònom sinó perquè (i a raó de la primera causa) cada cop hi ha més periodistes que opten (molts cops de forma forçosa) treballar pel seu compte. No fa gaire estmentàvem que a l’State of News Media 09 ja s’esmentava la idea que “el poder està passant al periodista individual, allunyant-se de les organitzacions periodístiques”.

Com bé diu Josep Lluís Mico, “les eines digitals i els mecanismes de participació massius” han fet que els lectors, espectadors o oients clàssics s’hagin convertit en actors participants no només de la política sinó de les narratives dels nostres temps. Temps per cert, on la professió periodística està més en entredit que mai. Els excessius posicionaments polítics o els viatges a les clavegueres dels imperis (veure el #phonehacking de Murdoch, per exemple) han fet augmentar el descrèdit a la professió que malgrat tot es mou i entent el període de canvis. Periodismo Ciudadano és un exemple.

Diu Manuel Castells que als periodistes només ens queda la ‘veracitat’, el darrer reducte de la nostra existència. El darrer i el més important, sense dubte. Crec que la veracitat ha d’anar acompanyada d’una major incidència de les històries humanes i de la veu dels ciutadans.

Podem donar eines als ciutadans per explicar la proximitat, la vida diària o el seu entorn. No obstant, en el punt que donem i elevem aquesta pràctica com a fals periodisme ciutadà estem normalitzant la barreja de gèneres informatius i opinatius, estem fent norma la manca de contrastació i assumint la dictadura del ‘una imatge val més que mil paraules’.

Assumint que aquest debat sobre el periodisme ciutadà hauria d’estar més que mort, que ha omplert milers de conferències i pàgines, però com una ampolla vella llançada al mar segueix tornant com si servís de justificació per resumir les nostres misèries i els nostres punts febles com a periodistes. En el fons, només és un problema d’etiquetes, de l’obsessió contemporània d’etiquetar tot allò que tenim al davant i de voler ser en poc temps i sense cap mena de preparació allò que ens permeti realitzar-nos sense topar amb les frustracions professionals.

Com a professionals, cal baixar al carrer, escoltar la gent, conèixer què són capaços d’aportar-nos. L’experiència d’ OhMyNews, Bluffton Today, Muncie Free Press ens indiquen que és important el paper del ciutadà en la comunicació actual. No obstant, cal tenir clar que els límits periodístics estan delimitats pel codi deontològic i, sobretot, per uns criteris de qualitat que cal recuperar per no haver d’inventar-nos móns paral·lels on és fàcil jugar a fer de pare, mare, infermera, polícia, doctor o periodista.

No obstant, com bé explica el director de The Guardian, el mitjà que ha destapat l’escàndol del #phonehacking, les perturbacions al voltant de l’Imperi de News Corporation van començar el 2006 –2003 si fem cas de les declaracions de la mà dreta de Murdoch, Rebekah Brooks assegurant que la policia britànica rebia ‘subvencions’ per part dels periodistes de The Sun– . Alan Rusbridger explica a ‘Com vam destapar l’escàndol de Murdoch’. De la mateixa manera que Nixon no va caure fins dos anys després de les investigacions del Watergate, l’afer Murdoch ha estat una història que s’arrossegava des de feia temps.

Les cloaques de l’Imperi són profundes i potser podríem citar a Hamlet per dir que quelcom fa pudor a la Gran Bretanya, per atrapar a periodistes, polítics i policies. Fa pudor i feia pudor. No recordeu el mateix Rusbridger en una entrevista el passat setembre de 2010 quan explicava la importància de les xarxes socials en la difussió d’aquesta història que va investigar també The New York Times? Recupero un paràgraf d’aquell interessant document que explicava la importància de Twitter en l’afer i la connexió amb Wikileaks:

Rusbridger echa mano de un ejemplo reciente para explicar la fuerza de la revolución digital. Hace dos semanas, The New York Times publicó una oscura historia sobre Rupert Murdoch y escuchas ilegales. Desvelaba que un periodista del tabloide News of the World, propiedad de Murdoch, había realizado pinchazos para conseguir información y que el entonces director del diario, Andy Coulson, hoy director de comunicación del flamante primer ministro, David Cameron, estaba al corriente. “Durante 48 horas, nadie en este país se hizo eco de la historia”, relata Rusbridger. “Ni la BBC ni Sky News dijeron nada. Sin embargo, en Twitter, miles de usuarios clamaban: ‘¿Qué pasa, que eso no es una historia’? Llegó un momento en que el poder de la gente hizo que la historia fuera imposible de ignorar por parte de los medios. Y este es solo un ejemplo”.

Calia ser més radical en el fenomen digital. Cal ser més radical en el fenomen periodístic, millor dit. News Corporation no només ha sobrepassat la il·legalitat en les escoltes telefòniques sinó ha potenciat el perillós fenomen del Tea Party a l’altra banda de l’Atlàntic amb la Fox News. Qui es creu les disculpes de Murdoch al Parlament britànics, a les pàgines dels seus diaris o a les televisions de mig món? Amb els Estats Units mig bloquejats pel deute públic, l’estridència en les formes i el fons de Murdock i Brooks està connectada amb el hooliganisme de la dreta de la dreta nord-americana.

I entre el caos, entre aquell periodisme que punxa els telèfons, d’aquella política conxorxada amb la corrupció policial i els baixos fons, encara hi ha l’oasi d’aquell despatx de @ARusbridger, amb la vista posada al Tamesis i a les petites històries que fan creure que encara existeix periodisme de qualitat. Déu salvi el Guardian!

“No sé res del futur, només sé que el futur són els joves”

Plató en estat pur. El dubte ens porta a les respostes. A les afirmacions de Castells al Citilab de Cornellà, que considera que els mitjans de comunicació no són el quart poder, sinó l’espai on juga el poder i on es reparteixen les cartes del joc. Els poders forts són aquells que no fa servir la força, que no imposen sinó sedueixen. I és en aquest aspecte on la moderna política ens ofereix bufons mediàtics com Silvio Berlusconi, un expert en l’art de la mediàtica.

I és que la relació de poder és la matriu, el codi font de tot allò que succeix a la societat. El poder s’exerceix en el control de la informació i la comunicació i no és estrany doncs l’enorme concentració de media de l’abans esmentat Berlusconi o de l’etern Rupert Murdoch.

Mobilitat + Autocomunicació de Masses

Però la jerarquia comunicativa i la verticalitat dels models de poder no són eterns. La revolució comunicativa ens porta a un model en transformació. És aquí quan Castells introdueix dues paraules clau: mobilitat i autocomunicació de masses. Rapidesa, immediatesa, globalitat i horitzontalitat. El model nodal de les xarxes socials ens porta un nou panorama on els ciutadans construeixen missatges, competeixen de tu a tu amb els periodistes i els mitjans de comunicació, i val a dir-ho, construeixen una alternativa de poder.

Què ens queda doncs als periodistes? La veracitat. Aquesta és l’últim reducte de la nostra existència segons Castells. Som capaços d’acceptar aquest model? Una evolució dolorosa, sense dubte, i en alguns casos que haurà de realitzar-se sense el beneplàcit de les empreses periodístiques. Són temps del periodista-emprenedor, del branding personal i d’aprofitar reflexions com les de Castells per tornar a trepitjar el carrer… i les xarxes.

PD: Per llegir més sobre la conferència de Castells, recomano el post de Montse Carrasco

I tu quin diaris compres? Doncs, potser la pregunta no és pertinent. Som en el temps del ‘Com t’informes?’. El 30 minuts (Televisió de Catalunya) d’aquest diumenge centrat en el món del periodisme va deixar molts dubtes sobre la forma en què els periodistes encarem el futur de la nostra professió. Observem un ventall molt ampli de reaccions i opinions.

Hi ha qui nega crisis i transformacions. Hi ha qui posarà èmfasi sobre els instruments, altres sobre el producte. Els continguts primer, diran altres. Els formats, cal pensar en els formats, diuen de més allà.

Potser mitja hora no era el temps ideal per debatre tantes coses. Potser cal fer-ne una sèrie i no un concurs de pintura ràpida, amb pinzellades d’aquí i d’allà. La clau no és Murdoch, la clau no són els diaris que desapareixen. La clau no és pensar que la professió és l’eix de la democràcia. Massa corporativisme i massa paper.

I els lectors, què n’opina el nostre públic? No estem dient que hi ha un canvi de paradigme comunicatiu? Per tant, si la comunicació és més participativa, més 2.0, amb més feedback, on està la gent que transforma la comunicació?

I tu quin diari llegeixes? Una pregunta que no té importància. Darrers estudis assenyalen que els adolescents nord-americans cada cop llegeixen menys diaris però aquest fet no vol dir que no s’informin. Els canals d’informació es transformen, de la mateixa manera que les novel·les ja no les trobem per entregues a les pàgines dels diaris.

El millor, però, obviament va ser el debat posterior que es va crear a la xarxa: les reaccions, les opinions i els debats paral·lels que es va crear al voltant de #30premsa. Aquest fet és més significatiu que el número de diaris que es venen al quiosc de l’Autònoma en comparació a les llaminadures. Aquest debat a les xarxes indica que els periodistes ens movem, que entenem que hi ha canvis, que volem participar d’aquests canvis i que, en definitiva, ens preocupa la professió més enllà de les nostres capçaleres, empreses o negocis.

[+] I TU QUIN DIARI COMPRES?

PD: Criticable, per ser, obviar en aquest reportatge l’opinió de Partal i el paper de Vilaweb en la transformació digital del nostre país. En fotografia, en dirien desenfocar i desenquadrar.