Y a mi enterradme sin duelo
entre la playa y el cielo…

En la ladera de un monte,
más alto que el horizonte.
Quiero tener buena vista.

Mi cuerpo será camino,
le daré verde a los pinos
y amarillo a la genista…

Ara resulta que això és deu ser cultura italiana, grega o turca. Li preguntaré a qui ho va escriure, tot i que crec que va néixer al Poble Sec.

Gràcies per aclarir-me les coses, noiets. Vosaltres sí que sabeu!!!

Ara bé, hi ha certes excepcions com ja hem dit abans. En el llibre es fa referència vàries vegades a un cantaor (no recordo el nom) que ha musicat els poemes de S.Espriu, en el mes pur estil flamenc. Es cultura catalana? Es cultura castellana? Pq els poemes son cultura catalana, però el flamenc és andalús, cert? Suposo que hi ha el que podriem anomenar “híbrids”, gent que es mou entre cultures. Que enriqueix, o usa, vàries cultures simultàniament (com passa amb els bilingües, els nascuts a catalunya que empren el castellà a casa i el català…. gent que, certament, ha “mamat” de les dues cultures)

I no, no és l’idioma qui marca si és català o castellà… Eduardo Mendoza escriu sobre BCN però això no vol dir que sigui cultura catalana, oi? Pq ara en Woody Allen està fent una peli a BCN i tots tenim claríssim que NO és cultura catalana, cert? Com deia abans, no depèn de la llengua i/o el lloc, sinó de l’imaginari. Conec poc en Mendoza (només he llegit “Sense noticies de Gurb”), però fixa’t que és un autor que mai publica les seves obres en català. Ni traduïdes. Ell, senzillament, assumeix que qui el vulgui llegir ho farà en castellà. Per tant, assumeixo que ell considera la seva cultura la castellana.
Imagino que els referents culturals, identitaris en els que basa els seus llibres són castellans. Es a dir, el rerafons és castellà per molt que passi a BCN (com podria passar a Burgos, diguéssim). No ho sé per pròpia experiència, me l’hauria de llegir. Parlo segons he llegit 🙂

No sé si m’explico prou bé. Repeteixo que el llibre ho fa abastament i molt clarament, sense desprecis. Només cal tenir present que a Catalunya hi ha dues cultures importants: la catalana i la castellana. I certament molts autors tenim claríssim a quina categoria pertany (ho fem per intuïció), però d’altres seràn híbrids o, senzillament, només aptes per a iniciats 😉

El que no és de rebut és dir que tot el que es fa a Catalunya és cultura catalana, perquè aleshores ens trobarem que no hi ha cultura castellana a Catalunya… fet que és, estarem d’acord, mentida 🙂

Espero haver-me explicat… és un tema complex ja que és abstacte (identitari) i per tant complicat de traslladar a escrit 😉

Entenc el que vols dir, és més catalana una rumba cantada en espanyol que el flamenc d’en Poveda en català? crec que són les fronteres difícils, però la veritat és que el debat sorgeix en determinats àmbits, només, és a dir, algú dels intel·lectuals espanyols discuteix sobre si és cultura espanyola, jo diria que no, i en el fons és un debat que la immigració en llocs on no estan acostumats per història haurien de començar a considerar.

Per part meva etiquetar no implica ser despectiu, hi ha molta cultura estrangera que m’agrada, i tampoc crec que calgui haver de triar entre una i altra, llavors, de què estem parlant? ja m’he perdut 😉

Com sempre i cada cop més, cultura catalana i cultura dels catalans seran cada cop menys sinònims, però a això no li hem d’ajuntar xenofòbia, diguem.

En absolut m’ho prenc com un atac ;-)Justament pensava en els pintors. Dalí i Miró titulaven obres seves en francès i van viure a París i no per això els deixem de considerar cultura catalana…

Estic molt d’acord amb el que dius de l’imaginari, però justament alguns dels que citava tenen imaginari català -o barceloní que no sé si és el mateix-. Es parla a tot arreu de la rumba catalana -amb arrels gracienques, com se sap- malgrat que sigui en castellà. Eduardo Mendoza és el responsable de la novel·la sobre Barcelona que segurament més repercussió ha tingut, i fa poc em llegia “El Emburujo de Shangai” de Juan Marsé, i el vaig sentir molt proper, ja que, com sabeu passa a Gràcia durant la postguerra… Si fos en català no tindriem cap dubte que es tracat de cultura catalana, però com que és en castellà ens ho preguntem…

En fi, que també hi ha probablement una identitat catalana que s’expressa en castellà, no?

Àlex,

Sé el que vols dir amb l’exemple de la biblioteca, i saps que hi estic d’acord, però la qüestió, un altre cop és: la rumba catalana -en català o en castellà- la tenim només aquí, o no?

En fi, no ho hem resolt en segles, tampoc ho farem ara… 😉

Un apunt, diguem-ne, pessimista. En un llibre anomenat “Cultura” de Donald Sassoon, un intent de recollir una història de la cultura tant en la vessant creativa com en la merament industrial des del s.XIX fins ara, la única referència que hi he trobat fins ara al català és la seva “desaparició” del món cultural sota l’infñux del castellà durat el s.XIX…

Posaré un exemple per entendre’ns. Una biblioteca té l’obligació de preservar llibres. Imaginem que té llibres que estan a totes les biblioteques i llibres que només estan en aquesta. Evidentment preservarà tots els llibres, no cremarà tots els altres. Però també és lògic que tindrà especial cura amb aquell llibre que només té aquesta, atès que si es fa malbé no hi serà enlloc més.

Perdoneu l’exemple que em ve de deformació, però crec que s’entén prou bé, no?

Entre recolzar la Festa Major de Gràcia i una còpia de la Feria d’Abril, un pot optar per donar ajuts a les dues, però no és més lògic que en tingui més la festa que no hi és enlloc més?

La cultura catalana s’expressa en català, de la mateixa forma que la castellana en castellà. Tot plegat, és l’imaginari (la identitat) de qui crea cultura el que marca quina cultura és, no el lloc on es fa ni l’idioma. Certament, hi pot haver cultura catalana en àrab, de la mateixa forma que hi pot haver cultura anglesa en xinès… però es tracta d’excepcions 😉

No se si m’explico… el llibre ho fa molt millor.

I no percebis un atac en les meves paraules (q ho pot semblar) sinó un intent de condensar quelcom que a mi m’ha costat més de 150 pàgines començar a entendre 😉

això em porta a un any enrera
http://blocs.gracianet.org/post/50/1902#comments
i veig que tu també

he llegit el que vaig escriure i continuo estant d’acord, no sé si és bo o no.

És un etern debat que tenim a Catalunya, de fet Frankfurt ha estat l’epicentre, atès que hi han convidat la cultura catalana.

No afirmo res, només em pregunto l’eterna pregunta de l’ou i la gallina: és català només allò que s’expressa en llengua catalana?

Està molt bé la reflexió, atès que en el mateix cas de frankfurt i altres casos com els que comentes, sempre estem en una tria constant que sempre desafavoreix el peix petit, diguem.

De tota manera, i sense haver-me llegit el llibre, no sé si entraria en la línia de llibres, com el d’en Branchadell, pensats més per fer una agitació intel·lectual que dugui a un debat, és a dir, que no és tan important el que afirma, sigui optimista o no, sinó conscienciejar a la gent de la necessitat de pensar en els temes.