Per anar de casa mon pare a casa meva, un trajecte de 30 quilòmetres, tardo 1h20minuts en transport públic i 25minuts en cotxe. Fa dos anys, tardava 1h20minuts en transport públic i 40minuts en cotxe.

El cotxe senzillament no té competència quan se surt de la capital catalana. El transport públic esdevé incompetent i el cotxe és cada cop més eficient mercès a les inversions en creació i millores de la xarxa viària.

Si vols moure’t oblida’t del transport públic. Som-hi!

En el moment de l'explosió, tant el Parlament com la Ciutadella es trobaven plens de gom a gom, amb les principals autoritats polítiques del país presenciant la desfilada de l'11 de Setembre i rendint homenatge a la Senyera. Aparentment ningú ha sobreviscut a l'explosió a deduïr per l'estat en el que es troba la zona, deixant doncs el país sense cap integrant viu ni del Govern ni de les principals institucions polítiques. De la mateixa forma, els líders dels partits majoritaris, sindicats i demés organitzacions que rodegen normalment aquest tipus d'actes han resultat morts o desapareguts.

De moment ningú ha reivindicat l'atemptat, tot i que a la web de la Generalitat ha sigut hackejada en el precís moment de l'explosió i s'hi pot llegir un escuet missatge sense signar:

Gràcies pels serveis prestats però ha arribat l'hora de començar de nou.
Descanseu lluny i en pau.

Ara, la informació la vaig a buscar jo en comptes d'esperar que me la duguin. En això també he evolucionat ja que evito de totes totes aquelles webs-noticiari generalistes i em concentro a rebre la informació especialitzada desde llocs espcialitzats. Però, a més, el condicionant darrer es que distribueixin la informació a través de RSS, així la puc xuclar amb l'akregator i llegir-la còmodament des del meu escriptori. 

Així, el Món i jo hem arribat a una espècie d'acord tàcit: jo no em preocupo d'assabentar-me de les desgràcies i problemes que pateix, i a canvi miro de no provocar-li mal de caps. Jo, en la meva ignorància conscient sóc prou feliç, i ell no rep problemes o queixes per part meva.

Però tot aquest equilibri es veu alterat cada matí. Sense demanar-me cap mena de permís TMB em crida a l'orella cada cop que espero que arribi el metro les desgràcies que li passen al Món, entre pressions perquè compri tal o qual producte sense el que no s'entén que hagi pogut viure fins ara.

A mi em sembla fantàstic que TMB consideri imprescindible prostituir totes les seves instal.lacions a la publicitat a canvi d'alguns diners. És la seva decisió i jo ja m'he fet a la idea de ser més un proveedor que un client. I per tant, "ni pincho ni corto".  M'ha costat, però ho he assumit i problema resolt.

Però si-us-plau, podrien deixar els monitors de televisió en silenci i així respectar la meva privacitat?

Molt agraït.

Un sofert usuari diari

Posar dues parades de la mateixa línea d'autobús separades per menys de 20 metres? Quin és el sentit de tenir una parada dins la plaça Espanya devant la plaça de braus, i l'altre just al agafar la Gran Via?

Quin sentit té montar tot un canal de televisió intern per al Metro, amb televisors a cada estació, i no donar cap informació del que passa al Metro?

Després de fer mandres una bona estona i sentir remugar la mare m'aixeco i vaig al lavabo. Em rento la cara, les mans i les dents i torno a l'habitació on ja tinc preparada la roba del dia. Em vesteixo, pentino i vaig al menjador.

– Mamaaaa, puc deixar la llet avui que no m'agradaaaaa??
– No, va. Beu-te-la tota i no et distreguis amb les mussaranyes! Que tornaràs a fer tard!
– Jooooo es que no m'agradaaaa

Al final me l'he hagut de beure, com cada dia. I corrent perquè torno a fer tard baixo com un llampec els quatre pisos i corro esperitat a la parada de l'autobús. Allà em trobo el meu àmic de l'ànima i per fer passar el fred que encara fa juguem perseguint-nos entre les cames dels grans.

Arriba l'autobús i malgrat va ple fins dalt el xòfer ens deixa entrar per la seva porta i ens posa, a l'Amic i a mi, en un lloc no autoritzat però que ja és el "nostre" lloc, de tant fer-ne ús.

Camí de l'escola, l'autobús passa per una llarguíssima recta amb camps sembrats a les dues bandes.
– Goita, goita! Orenetes!!!
– Avón? Avón?
– Allà! Allà! Mira, mira! no les veus? Fffiiiiuuu FFffffiiiuuu!! (movent les mans imitant el moviment) Que maques!
– Visca! visca! Això vol dir que aviat acabarà el fred oi? Oi???

Obro els ulls, i les orenetes ja no hi són. L'autobús que agafo ara a diari tan sols m'ensenya algún colom despistat i encara adormit.

On són les orenetes?

També és corrent trobar-te holandesos completament trastocats als bars: gent que perd el sentit, gent vomitant, grups d'autòctons cridant i cantant… Encara rai que és possible trobar locals on només hi anem els extrangers i on la gent és normal!

Resulta un espectacle tremendament vergonyós veure com, efectivament, la legalització del consum (i venta) de drogues ha transformat la societat holandesa en una societat de col.locats. Una societat malalta i que s'està fagocitant. El consum és tan generalitzat que és corrent que els avis demanin la recepta mèdica per als seus néts, mentre els pares amb prou feines saben arribar a casa després d'intentar treballar. Per no parlar del desbordament de la Sanitat al haver d'atendre centenars de sobredosis diàries. Jo he vist, literalment, cues de camilles a les portes dels hospitals esperant ser ateses mentre els pacients estaven en un altre món.

Cada vegada que he visitat aquelles terres, quan he tornat a Catalunya he donat gràcies als déus que els nostres dirigents no hagin caigut en la temptació de legalitzar tan maligna influència i, pel contrari, comencen ara també a il.legalitzar les absurdament anomenades "drogues toves". No hi ha auto-consum que valgui.

Només cal mirar-los a ells per adonar-nos com de perjudicial seria pel nostre país, i les nostres gents, la legalització de tan detestable costum.

[ACLARIMENT: text escrit en mode irònic a partir d'aquesta nota]

Després un pensament em va inquietar: "I si quan parlen de temes que desconec són igualment plens d'inexactituts i tòpics?". I vaig veure que si.

Aleshores vaig pensar. "Si no em puc fiar dels diaris, em puc fiar de la televisió?". Així que un bon dia vaig empassar-me sencer el noticiari que més gent veu en aquesta península nostra (A3tv). Horrorós. Pitjor encara que la premsa escrita.

"Internet deu ser diferent"… encara tenia esperança. Certament, a la Xarxa cada individu pot ser un centre emissor de notícies, però sempre massa subjectiu. I els mitjans de conunicació únicament digitals són igual, o fins i tot pitjors, que els seus homòlegs en paper.

I aleshores vaig veure que ho ni havia sortida. Ja no existia la informació objectiva i parcial. I vaig prendre una decisió: immunitzar-me devant les notícies en els canals tradiconals i buscar jo mateix la informació que desitjo.

Des d'aleshores, a casa la tele romàn apagada entre 20:00 i 22:00 hores (quan fan els noticiaris); dels diaris només llegeixo els esports (si són culés jeje) i les cartes al director; i del Akregator he eliminat tots els feeds d'informació.

I, curiosament, em sembla veure molt més clara ara la realitat que abans. O, com a mínim, em sento menys intoxicat. I visc millor.

Així doncs, han instal.lat càmeres a tot l'edifici, per ajudar-nos. Aquestes càmeres estàn ocultes (jo n'he descobert una a la solapa de la camisa del company que treballa al meu costat) i hi han incorporat uns sensors especials (que han costat una pasta) capaços de detectar quan estàs ociós.

A finals de mes tots rebem un informe detallat de les hores, minuts i segons durant els quals hem estat mirant les mussaranyes. Mitjançant uns complicats càlculs dels quals no cal que en sapiguem els detalls es converteixen en eurus, que són descomptats de la nostra nòmina. En cas que consideri que els sensors han calculat malament els meus moments ociosos han habilitat una oficina on intentar resoldre aquests malentesos. De moment ningú t'atén, però imagino que no tardaràn en contractar personal.

Quina empresa tan filla de puta, estaràs pensant oi? S'ha de ser desgraciat per a multar els teus treballadors d'amagat, sense donar la cara i dificultant la correcció d'errors. I encra més quan t'assabentes que el Consell de Direcció gaudeix d'impunitat perquè ells no miren les mussaranyes sinó que ells reflexionen.

Bé, fet i fotut no és pas tan greu. El mateix fa l'Ajuntament de BCN posant multes utilitzant cotxes i motos camuflades, i aquí ningú protesta. Ara, vés amb compte al proper semàfor quan et treguis les burilles: el cotxe del costat podria ser de la Guàrdia Urbana i ja se sap que quan condueixes has de tenir les dues mans al volant.

ACTUALITZACIÓ: Tot plegat és fals: a la feina no m'espien per posar-me multes d'amagat. Ara bé, és cert que l'Ajuntament de BCN ho fa amb automòbils camuflats, aquesta part de la història és certa (lamentablement)