Avui dia ja no em lamento, i aquesta és la raó de la paràlisi del bloc. Segurament, no ens enganyarem, les xarxes socials han servit també per desviar els (des)pensaments cap una altra plataforma. Però estic segur que en cas de necessitar expressar-me aquest serà el meu mur.

Així, de moment deixo aquest bloc en un estat aletargat esperant, sincerament, no haver-lo de reprendre. I si ho faig, que no sigui a causa dels laments.

I per això tampc entenc els escarafalls dels d’aquí acusant d’antidemòcrates, totalitaris i altres barbaritats als representants legítims dels valencians, escollits en eleccions lliures i netes i que estan fent el que la majoria dels seus representats volen. O els permeten. O com a mínim no els hi retreuen a l’hora de les votacions.

Així és la democràcia, companys demòcrates. Per això jo fa anys que vaig decidir jo no sóc demòcrata.

I tot això ho portes bé fins que de sobte un dia t’adones que t’ha abandonat la motivació. No recordes quan ha sigut ni perquè, però despertar-te al matí comença a fer-se feixuc; posar-te 8 hores devant l’ordinador esdevé desesperant per la manca d’utilitat, o millor dit d’aplicació, de les eines que desenvolupes i per l’absoluta certesa que ja t’envaeix: qui mana no en té ni idea; et distreus amb més facilitat o no t’impliques en el que fas perquè, de fet, és absolutament igual.

I et preguntes què pots fer, sabent ja d’entrada que només pots fer una cosa: recuperar la motivació. I aleshores penses en fer-ho al mateix lloc de feina i analitzant el que pot ser interessant per l’empresa li presentes al Director General Sr. Fill-de-l’Amo un pla per millorar l’empresa. I després de llegir-se’l i dir que l’ha entès et diu que més endavant ho tornarà a mirar, i que ara no és el moment. I veus claríssim que, de fet, no ha entès res malgrat li has escrit en la llengua i llenguatge adient.

I tornes al teu lloc de feina capcot, amb l’absoluta certesa que per manar no cal ser bo fent-ho i que el dia que el Sr. Amo desaparegui en breu ho farà la teva feina.

I decideixes, aleshores, anar a fer un cafè amb la Motivació per preguntar-li on s’està darrerament, i si podeu tornar a estar junts si us plau que la trobes molt a faltar.

Així, a vegades cal escollir entre caixa o faixa. Una decisió porta una actitut, que té unes conseqüències. No sempre la consequència és la cercada o la que un vol, però cal ser conscient que prové d’una decisió. Per canviar els esdeveniments a voltes només és necessari canviar la decisió original.

Decisions dures esdevenen en conseqüències imprevisibles.

No em sembla malament que no es permeti fumar en certs espais. Tampoc em sembla malament que no es permeti tenir la música forta en certs espais. Aquí cal conviure i cada ú ha de cedir una mica. Sí que em sembla malament, en canvi, que no em permetin fumar en un espai on tots els que hi siguem volguem fer-ho. Per entendre’ns, si vull montar un bar, un restaurant o una secta de fumadors em sembla malament que no m’ho permetin.

Però en el fons, la veritat és que se me’n refot. Als que manen els hi sembla més fàcil prohibir que raonar, i a molts que no follen els agradaria prohibir la fornicació. O dit en altres paraules, molts no-fumadors creuen estar per sobre dels que fumen “per se”.

Doncs bé, som-hi. No fumarem en espais on els sensibles puguin sentir-se molestos. Almenys, certes sensibilitats que no totes ja que en el fons ho-fan-per-la-meva-salut-i-perquè-el-fum-del-tabac-molesta-però-la-pol·lució-no-es-pot-evitar.

Al final, però, seguirem morint tots.

Òbviament, no sóc perfecte i aquesta no és una llei sinó una tendència. He fet, faig i faré retrets així com a vegades no he sigut tranquil. Però em serveix com a exemple.

Tampoc gaudeixo d’una gran memòria, no m’apunto en un diari el que faig o deixo de fer ni el que rebo o dono. Prefereixo confiar en les sensacions que tinc, en el que sento en comptes de en els números o les anotacions fredes en un diari o calendari. Les sensacions poden enganyar, i ho fan normalment, però ho prefereixo així devant la disjuntiva d’un control racional. El control és quelcom que no encaixa amb la meva personalitat.

Tampoc sóc ràpid en les converses, en les discussions. El fet de no basar-me en números sinó en sensacions ja finalitzades segurament em treu contundència als arguments. Tampoc m’agrada atacar amb retrets, per lo que dues de les vies normals per doblegar un contrari (els números i els errors/retrets de l’altre) intento no emprar-los mai. A més, intento posar-me en el lloc de l’altre perquè normalment tothom té la seva raó, i només cal buscar-la. No és el meu objectiu la victòria, sinó la comprensió.

Després d’una conversa la repasso milions de vegades al meu cap. Penso en el que m’han dit i jo he dit, i sovint m’adono de com de beneit he pogut ser al no dir això o allò. O perquè no he reaccionat devant tal afirmació, o callat devant tal negació.

Potser si, potser defujo la batalla, el cos a cos, la bronca. No m’agrada i penso que en una discussió al final sempre acabes dient coses que no són certes però provoquen fets irreversibles. I normalment són d’aquelles que la majoria de les vegades et penedeixes, i has d’aprendre a viure amb una conseqüència perturbadora durant molt de temps.

I després de repassar milions de vegades la conversa i haver reproduït més milions de cops el que passarà a causa de la conversa (tot situacions imaginàries, futuristes i en alguns casos gens probables), el cap es calma i em deixa tranquil. Per fi. Es posa en punt mort i puc treure’m la conversa o problema del cap. D’alguna forma, podria dir que he examinat totes les variables i ja no li puc donar més voltes a la cosa doncs l’he aconseguit mirar per totes bandes.

Però tot aquest procés deixa, finalment, una sensació finalitzada que es converteix en la base d’una decisió implantada de forma bastant profunda. La llàstima és que quan em pregunten el perquè d’aquesta decisió no sóc capaç de respondre el “perquè” racional, ja que només puc divagar sobre la sensació, o emoció, que sento.

No obstant, m’adono que tot ha format d’un procés profundament racional… que no sóc capaç d’explicar degut a la seva complexitat.

Però… a qui li interessa això? Vull dir, realment, em serveix d’alguna cosa arribar a Paris en 6 hores mitjançant el tren? Són moltes hores eh?

Si necessito anar a Paris amb rapidesa hi aniré amb avió, que és més ràpid i barat. I si no tinc pressa ja hi aniré amb tren, cosa que fa que entre tardar 6 o 8 hores no faci diferència. És més, resultava molt còmode quan podies agafar el tren a les 10 del vespre, dormir al llit i aparèixer a les 8 del matí a Paris. Dormit i rentat.

En fi, que al meu entendre l’alta velocitat és molt pràctica per distàncies més o menys curtes, és a dir, per temps més o menys curts. Tot el que passi de 2.5 hores en tren ja no paga la pena, ja et surt més a compte l’avió. I més econòmic a tots: a l’estat i a la meva butxaca.

Qualsevol persona normal entén, amb això, que la població que va votar va decidir que el president havia de ser una persona concreta (encara que no siguin presidencialistes, les eleccions actúen com a tals). Bé, doncs ara resulta que tots els partits estan disposats a votar en contra que aquesta persona sigui el President, cada ú amb les seves excuses pertinents.

No dic que les raons de cada ú siguin errònees, però són ganes de tocar els collons el fet de votar en contra d’alguna cosa que en el fons han decidit la majoria dels qui han votat i que, a més, han decidit que no fossis tu qui mani. I que, a més, no pot ser de cap altra forma. Entenc que els grupets/grupúsculs no vulguin votar a favor, però també existeix l’opció d’abstenir-se i facilitar així les coses. Quin sentit té complicar i allargar un procés que és irreversible i que, a més, respòn a la voluntat de la majoria dels votants?

Cap sentit. O almenys, cap sentit real. Tot plegat, al final, és només una forma de fer-se veure i de quedar bé davant la consciència de cada ú. “Com que no hem guanyat, putejarem al guanyador“, semblen dir. “I el país? A prendre pel cul el país, lo que ens interessa som nosaltres mateixos“, també sembla que diguin.

Fa anys se’m va comença a desmuntar el mite quan vaig conèixer un suec. Treballàvem junts, i la visió del seu país que em va donar era totalment diferent a la que jo en tenia. De fet, va ser la primera referència directa de la que disposava. Aquest noi renegava de Suècia perquè, segons em va dir, tot estava absolutament regulat i això et deixava sense llibertat. “Fins i tot la velocitat en cada carril de l’autopista està regulada!”, m’explicava.

I aquests dies m’assabento que en aquest paradigma de societat moderna, mantenir relacions sexuals consentides sense condó pot ser delicte. I el que és més sorprenent: és delicte només en el cas masculí, no en el femení. Ignoro què deu passar quan dos gais mantenen relacions sense condó, suposo que els dos són uns delinqüents. En el cas que siguin dues lesbianes al no haver-hi penetració (és un dir) no hi ha delicte. Imagino.

A mi perdoneu-me però suposo que amb l’edat m’he tornat més frívol o més pràctic. Les lleis han de ser poques i clares, a més d’evidents i lògiques. Si considerem que la dona és un ésser feble, inútil e incapaç de governar-se a si mateixa està molt bé protegir-la empresonant (o multant) a aquells que les penetren sense condó, amb o sense consentiment. De fet, amb o sense condó una penetració no consentida ha de ser castigada, així com permesa en el cas de tenir el consentiment mutu. Però com que les coses no són així (a la gent no cal tractar-la d’imbècil si no ho és), al final ens trobem amb lleis absurdes pensades amb el cul i aplicades pels infeliços i mal follats que tenen tot el temps del món per arribar a les altes esferes de la governació. Els que tenim vida privada (feliç) no tenim temps per aquestes foteses de posar-nos a pontificar sobre el que fan els altres.

Resumint, que Suècia ja no és cap model de referència per mi.

Aquest control ha fet que mica a mica, pas a pas, Barcelona Decideix hagi anat perdent membres que eren tan sols professionals, restant una cúpula formada per persones amb interessos polítics. Ara, amb el resultat de les eleccions a la mà podem veure el que molts intuïem: el partit que ha intentat capitalitzar les Consultes ha estat castigat i expulsat del centre de poder.

Fa molt temps vaig dir que el fet que els dirigents fossin només d’un corrent polític (que a més explosionava generant nous partits) generava més rebuig que atracció en la ciutadania. De fet, en més de 6 mesos de campanya, Barcelona Decideix no ha aconseguit arribar a la quantitat mínima de voluntaris necessaris. No només això, sinó que tampoc ha sapigut captar els diners necessaris per una bona campanya. Anant més enllà, tampoc ha pres nota dels resultats obtinguts en la perifèria de la capital catalana i en d’altres capitals del país, amb uns índex de participació ridículs que destrossen la bona feina desenvolupada al rerepaís.

Barcelona Decideix ha de ser sincera i veure que no és capaç d’organitzar un referèndum amb les condicions necessàries per obtenir una gran participació. Barcelona Decideix ha d’assumir que no ha estat capaç d’aglutinar la voluntat de saber. En definitiva, Barcelona Decideix ha de ser conscient que només és un intent desesperat d’una fracció de la societat per sortir a la fotografia.

Barcelona Decideix ha de plegar. Pel bé de tots i, sobretot, pel bé del país.

El país hi surt guanyant, doncs. I jo n’estic content.

Però també estic sorprès pels pocs vots rebuts per Reagrupament (a qui finalment vaig votar). És veritat que amb la irrupció de Solidaritat Catalana molts se’n deuen haver anat cap allí (només cal veure que per on ha passat en Tena aquest grup ha recollit molts vots), però no m’esperava un suport tan baix pel grup que lidera en Carretero. De fet, ha aconseguit menys vots que Plataforma per Catalunya. Em sap greu, perquè és una persona que porta ja dos anys amunt i avall per tot el país i si bé jo no creia que arribés a obtenir-ne més de 2 o 3, si que em sorprèn que no n’hagi tret cap. Ara a veure què fem amb aquests 40.000 vots, ja que són insuficients per entrar al Parlament i lògicament estar quatre anys d’extraparlamentari és dur… i no sé si val la pena.

Total, que toca seure i esperar. Perquè d’E(RC) no se’n pot esperar res, vist el que diuen els dirigents. M’hi jugo un pèsol que com no canvïin gaire d’aquí 4 anys estaran al Grup Mixt, ja que per poc bé que ho faci CiU a les properes treurà l’absoluta. Te’l vols jugar amb mi?

I una altra nota positiva. Escons en Blanc, abans Escons Insubmisos, va treure 8.000 vots, multiplicant per molt el que havien sumat 4 anys enrera. Me n’alegro, ja que són el meu ex-partit

Això si, les voreres les han ampliat més de 30 cms. I no només la banda muntanya, també la banda mar.

Perquè és obvi que la família és important i és evident que és problemàtica. És important perquè posa al voltant d’una taula aquella gent que està unida per vincles de sang i/o de parentesc, i és problemàtic perquè són persones a qui un personalment no ha escollit perquè interfereixen en la teva vida.

Però què passa quan hi ha gent que forma part de la teva família no només de forma nominal sinó que a més vols i t’importa que en formin part? Què és el que succeeix quan familiars representen un problema? Perquè un familiar no és com un amic i/o conegut a qui pots engegar a pastar fang, apartar-lo i problema conclòs. Un amic pot deixar de ser amic, però un familiar no pot deixar de ser-ho.

Per això em fa gràcia el títol de la sèrie, perquè et deixa entendre que no només la família importa sinó que és problemàtica.

No és que estigui d’acord amb tot lo que diu, o el segueixi i hagi llegit documentació per veure qui era el millor. Senzillament ja fa temps que m’agrada el que diu i, sobretot, com ho diu. O sigui que no cal donar-hi més voltes, no cal trencar-se el cap pensant a qui seria millor o pitjor votar per aconseguir que el meu vot (d’entre no sé quants milions de possibles vots) tingui el màxim efecte possible. Senzillament votaré a qui sento més afinitat i prou pensar-hi.

Total, surti o no surti el 99% dels qui es presenten són una colla d’impresentables. I el Parlament continuarà essent una foguera de vanitats.

Però com totes les aficions la faig perquè m’agrada, i tinc el problema que només em puc implicar en allò que m’omple i em fascina. Les vegades que he provat de fer-ho per diners no me n’he sortit. Exceptuant a la feina, que em paguen per fer precisament això i on l’important no és passar-ho bé sinó omplir la nevera, els projectes on implico el meu temps m’han d’agradar i fascinar. I això passa en poques ocasions.

Això sí, quan es donen aquestes circumstàncies sóc incapaç de deixar de pensar-hi. I de treballar-hi. I sempre trobo alguna cosa a millorar, a canviar, a fer diferent. I disfruto fent el que a mi m’agrada i, sobretot, com a mi m’agrada.

Ja fa anys que la iaia no era ella sinó un trist tros de carn sense brillor als ulls. Crec que va ser quan va perdre el seu marit que es va adonar com se l’arribava a estimar, i com el trobaria a faltar la resta de la seva vida. L’avi era el seu oposat, la persona que segurament li donava sentit. Potser si no l’hagués conegut hauria sigut diferent, però suposo que tants anys junts fa que la gent canvïi per complementar-se.

Ella l’enyorava. I molt. Fa anys que només vivia per morir, per reunir-se de nou amb ell. Així m’ho havia dit i jo me la creia. Suposo que en el seu lloc jo hauria pensat igual.

Així que quan diumenge al matí la mort la va atrapar, estic segur que un segon abans va somriure, relaxada, per poder per fi emprendre el viatge que fa anys que desitjava. I que la portaria allí on volia estar desde fa molt de temps. Va ser feliç. I això és l’únic que importa.

I és que el que fet que un no sigui creient no implica que els altres estiguin equivocats. I si ella ho creia, jo ja en tinc prou.

I això què demostra? Que quan una web no s’actualitza, quan no s’usen les xarxes socials per visibilitzar-te (twitter, facebook) i compartir la informació (google calendar),  no es treu profit dels vídeos (canal youtube) no té cap mena de sentit tenir una pàgina web. Perquè és com un diari que cada dia diu el mateix… qui el compraria?

De totes formes, a mi no m’extranya gens aquesta situació. No difereix en pràcticament res a l’estratègia online d’ERC-Gràcia. I no és casualitat.

També em produeix enveja la gent que porta anys visquent en un altre país, fent-se així bilingües.

I és que jo, no tant en el fons, desitjaria el mateix. Desitjo poder ser capaç d’expressar-me en anglès com un nadiu, i poder ser capaç de viure i entendre en una cultura saxona. M’encantaria viure anys fora de la meva terra però he de confessar que els cops que ho he provat m’he acabat enyorant.

Potser és que no ho he provat amb els països adequats. Potser és que quan vaig tenir l’oportunitat no em vaig saber adaptar al clima fosc anglès. Potser és que en el fons sóc mediterrani i això dels pubs no és el meu estil. Potser és que… no ho sé, però el que sí que tinc clar és que envejo no expressar-me de forma natural en anglès i envejo no conèixer més cultures.

Qui sap, potser algún dia.

La Travessera de Gràcia es millora amb l’ampliació de la seva vorera costat muntanya en 30 centímetres més, amb l’objectiu d’afavorir el comerç de proximitat i el pas dels vianants. No obstant, la mesura obligarà a tallar aquest carrer en el tram que va de Gran de Gràcia a Torrent de l’Olla durant dos mesos i mig aproximadament.

No obstant (ja miraré de fer alguna foto i la penjaré) la veritat és que la banda mar també l’han aixecat i m’atreviria a dir que ampliat. I la banda muntanya l’han ampliat més enllà de 30cms. I o bé jo no m’aclareixo amb les mides o la informació que dónen és del tot esbiaixada (per no dir falsa).

Actualització: Mirant la foto potser sí que aquí sembla que només sigui un pam… però es veu que han refet ambdós voreres

Així, partint de la base que no vull que cap dels que manen ara es mantinguin a la propera legislatura en el Govern tinc quatre possibilitats i cap d’elles de moment em convenç:

1. CiU. És el cavall guanyador, i segurament els més fiables perquè ja els coneixem i sabem per on fallen i on són forts. El problema és que no vull que tinguin majoria absoluta.
2. Reagrupament. Sempre m’ha agradat en Carretero i fins no fa gaire tenien el meu vot assegurat. El problema és que no sé si treuran diputat a Barcelona, i no vull votar un extra-parlamentari.
3. Solidaritat per la Independència. M’agrada molt en Tena i quan l’he llegit o parlat em sembla molt vàlid. El problama és que en Laporta em sembla un gilipolles i que no sé si treuran diputat per Barcelona.
4. Partit dels Pirates de Catalunya. Probablement el partit que votaria si ara per ara no m’importés més la qüestió nacional. El problema és que m’interessa més la qüestió nacional.

Així que estic fet un garbuix i per primer cop no puc dir qui votaré…. perquè no ho sé!

Fa molt temps, potser un parell d’anys, els Ferrocarrils de la Txeneralitat van canviar el logo. Això en principi no té perquè ser incomprensible perquè al cap i a la fi tothom canvia de logo quan pretén remarcar un canvi en l’actitut, estratègia o direcció d’una marca. És comprensible. Així com també ho és el fet de no canviar perquè l’important és el fet que la gent ha incorporat la marca, i el seu logo, al seu mapa mental i resulta més convenient mantenir-lo per donar-li un cert aire vintage, o “de com sempre”.

Però el canvi que van fer els FGC no l’entenc. Aquest és el logo original:

I aquest és el “nou”:

Com es pot veure, l’únic canvi és el fons. I el fet que l’anagrama està desplaçat a la dreta. Això en si no seria res, per mi, si no fos perquè un canvi de logo implica que cal canviar tota la paperassa i tots els anagrames a tots els trens i estacions de la Xarxa. Tots. I això són molts milions d’eurus destinats a un canvi estètic que aporta….res!

Pensant: un logo que indica velocitat.

Malpensant: una enorme despesa innecessària que no canvia absolutament res.

I és que això que l’anomenada classe obrera tingui cotxe, casa de propietat, segona residència en molts casos i els gadgets més avançats del mercat no em quadra. A no ser que la classe obrera sigui sinònim de classe mitja.

Per això aquests abanderats de l’anomenada esquerra que pretenen defensar la classe obrera en el fons no són més que eficaços “aborregadors” de masses. Actualment vivim en una societat de consum que gaudeix d’un benestar en molts casos majors que en tota la Història de la Humanitat. Pretendre que els partits d’esquerres fan més política social que els de dretes em sembla pueril e infantil.

Tots els partits polítics han fet coses pels treballadors i pels empresaris, ja que cal ser una mica il.lús per creure que els Governs manen en gaires coses més que en les formes. El fons, la realitat, vé imposada per Europa i pels Capitals.

Repeteixo, doncs, que marejar la perdiu amb esquerres i dretes em sembla infantil i containdicat, com tampoc em sembla intel.ligent que els vots valguin igual per tothom. Actualment possiblement seria millor per tothom saber quins grups econòmics sustenten els partits i, per tant, saber quin tipus de política emprendran un cop manin que no saber si son “pro-proletaris” o “pro-explotadors”.

No obstant, aquesta constant activitat del meu cap em permet dedicar-lo a tasques diguem-ne creatives. I com que no destaco en el camp de les arts tot sovint empro aquesta creativitat en el món bític. I, a més, em relaxa quasi com si fos una teràpia. Iniciar, o continuar, un projecte informàtic m’absorveix hores, pensaments i em provoca diversió.

Pot sonar extrany, però crear una web em relaxa i m’estimula. A més de permetre’m aprendre moltes coses i estar-me reciclant de forma continúa.

Així doncs, des que vaig abandonar Gràcia Decideix m’he estat dedicant a la reformulació del portal de GràciaNet amb un nou programari i la intenció de poder-ho integrar tot en un sol lloc: blocs, informació, imatges, correu. És complicat i tot i que ja he aconseguit certes coses, falta molt encara. Però m’estimula.

L’altra és l’etern projecte de cuinetes.cat També tinc la intenció de fer-lo molt més 2.0, amb una implicació major dels usuaris.

El meu cap té en què pensar, i això em fa feliç a mi i a ell.

Hi ha qui diu que això no és més que l’excusa per tallar la Travessera i demostrar així que el món no s’enfonsa. I un cop comprovat que el món segueix girant, deixar-la tallada. Bé, podria ser. Però per la mateixa regla de tres podrien tallar la diagonal, la gran via, l’eixample i les rondes i el món seguiria girant. I és que la gent ha après a viure sobrevisquent a l’acalde (que diu en mai9). De fet, a Itàlia fins i tot han après a viure sobrevivint al Govern i fixa’t tu que és un dels països amb més calés del món. Queda conclòs, doncs, que el món no deixarà de girar facis el que facis.

Però jo em temo que el que faran desde l’Ajuntament és augmentar la vorera per a poder posar-hi aquests pals que els hi molen tant a la Casa Gran (i que segur que algún conegut o familiar s’està forrant). Perquè 30cms és l’espai que necessites per posar-lo i, fet i fotut, 30cms més de vorera és com fotre-li un got més d’aigua a una peixera: no serveix de massa, per molt que augmenti la quantitat anterior. O sigui que ja ho dic ara, i potser m’equivoqui: tot plegat és per posar-hi més pals. I compte, que això farà que sigui més incòmode caminar (a Travessera puges i baixes de l’acera constantment) i també posaran encara més difícil treballar a qui ho ha de fer.

Temps al temps; espero equivocar-me.

És a dir, organitzar unes eleccions (o un referèndum) és una feina titànica. Ja és complicat en els pobles petits, i en una ciutat com Barcelona és una quimera. Quimera que tan sols es pot realitzar si es compta amb infraestructures, persones i diners.

Quan resulta que no tens cap d’aquestes tres coses aleshores no pots organitzar-ho. Per molta il.lusió que et faci, per molt que t’acompanyi la raó… no es pot fer. No cal donar-hi més voltes, ja que quan una cosa no pot ser i a més és impossible… què vols fer-hi?

En tot cas només ens podem felicitar per haver tingut la idea i haver arribat al punt de saber què fa falta per realitzar uns comicis, cosa que abans no sabiem.

I qui pretengui organitzar-ho malgrat tot i tothom, qui cregui que amb il.lusió es pot suplir les tres variables que he dit abans s’equivoca. I no només s’equivoca, sinó que es deixarà en evidència a ell mateix i, sobretot, malmetrarà la feina ben feta duta a terme anteriorment.

Malgrat alguns diuen que no s’ha de fer ni un pas enrera, també s’ha d’admetre que una retirada a temps és una victòria. Vencem, doncs.

Si desitges eliminar la teva adreça electrònica de la nostra llista, envia un missatge a unsubscribe@mesbiblioteques.com amb el concepte: ‘Eliminar de la llista’. Aquest procés tardarà set dies a fer-se efectiu.

La darrera frase és brutal: Aquest procés tardarà set dies a fer-se efectiu. Si no m’erro, a l’administració van a l’increïble velocitat de 2 clics per setmana. I aquí no ho aclareix, però s’entén que els 7 dies són laborables, no naturals.

Però ei, sempre que parles amb un funcionari et diuen que treballen tots molt. Faltaria més.

I és que les denigracions són en la ment de les persones, no es tracta de valors absoluts. És denigrant el tracte que dónen algunes dones als seus homes? O que els sous siguin baixos? És denigrant una pel.lícula porno? O que els governs et tractin de poc menys d’imbècil al regular (eufemisme per a prohibir) pràcticament tot? Doncs per alguns ho serà, per d’altres no… tot dependrà del punt de vista que té cada ú i de com l’apliqui. És a dir, que al meu entendre el concepte denigració està lligat a la moral, i per tant, és quelcom filosòfic i personal.

Tot això ho pensava mentre m’esperava, fent temps. Perquè vaig recordar, no sé com, que fa algunes setmanes es va posar de moda prohibir a les dones àrabs que vesteixen totes tapades entrar als organismes oficials. No és que prohibissin entrar-hi amb el cap tapat, com per exemple fan els motoristes constantment, sinó que van prohibir explícitament fer-ho amb aquest vestit, el famós burka.

Lo normal, és a dir, lo no-moral, fóra prohibir accedir amb la cara tapada als llocs oficials exactament de la mateixa forma que un no pot fer-se la foto del DNI amb el casc posat. És una mesura lògica i coherent. Però els dirigents, que són molt savis i nosaltres molt imbècils, es van decidir a prohibir el burka ja que es tracta d’una peça de roba que denigra la dona. No és que sigui incòmode parlar-li a algú a qui no li veus la cara (a part de ser una manca d’educació) sinó que és denigrant. Que trist. I si a mi m’agrada ser denigrat, què?

I penso jo: per mi potser és denigrant, però per d’altres no. És lícit doncs fer lleis basant-nos en principis morals? No és precisament això el que els mateixos que legislen li tiren en cara als legislats, és a dir, que visquin segons obediències morals (entengui’s religió) en comptes d’obediències ètiques (entengui’s lògica)?

El passat dijous 15 de Juliol aterrava a Reus provinent de l’humida, però educada, Escòcia. Eren les 10 de la nit i fins les 23:45 no hi havia programat cap autobús de la Hispano Igualadina cap a Barcelona. A fora, esperant, vàrem poder constatar que no hi havia cap mena d’escombraries i, per tant, el terra estava molt brut. La puntualitat tampoc fou britànica, òbviament, i l’autocar va arribar amb cert retard. Al preguntar-li al xofer el perquè del retard, i després d’un “No te entiendo” quan vam formular la pregunta en català ens va respondre amb un categòric “El autobús llega cuando llega y antes de irme tengo que verificar que todos los vuelos hayan llegado. Esto es lo que hay y si no te gusta te aguantas, bonita”. El català no l’entenia, però l’anglès l’usava sense dificultats amb els turistes que embarcaven. Quan després de mitja hora d’espera un altre passatger li va preguntar com és que no marxàvem va respondre, sense cap mena d’educació, que la política de l’empresa era la que era i que ell no manava i estava esperant la gent del darrer vol que, pel que sembla, havia aterrat amb retard. “Es lo que hay”.

Fou aleshores quan veient l’arrogància i despreci amb la que tractava els passatgers li vaig comentar, en llengua castellana perquè m’entengués, que les coses es podien dir de dues formes: amb educació o sense. Quan de forma inconscient vaig canviar al català va cloure amb un “El catalán no lo entiendo” i va deixar de respondre les preguntes, desentent-se dels passatgers que no comprenien el perquè d’aquells 3/4 d’hora de retard (alguns després d’estar-se esperant més d’una hora que arribés l’autobús)-

Finalment, a 2/4 d’1 del matí marxàvem, sense haver embarcat ningú més. I al arribar a Barcelona vàrem compartir taxi amb un altre gracienc a qui li havien negat la pujar al taxi perquè anava sense maletes i la carrera no li sortia a compte al taxista.

Quina tristor, venint d’un país on el “Si-us-plau”, “Perdó” i la informació al passatger és tan puntual e important veure com a casa nostra no només no ens entenen i atenen correctament, sinó que a més ens desprecien aquells que han vingut de tan lluny buscant una forma de vida millor.

Barcelona és una ciutat molt gran i el referèndum no hauria de ser orientat com un recompte d’independentistes com s’està fent desde molts Districtes. Això és un error gravíssim, ja que les plataformes que pretenen organitzar el referèndum haurien de ser conscients que el seu paper no és el d’una entitat que agrupa “patriotes” sinó el d’una Administració que fa allò que l’Administració (central o autonòmica) es nega a fer: preguntar als ciutadans sobre una qüestió cabdal: la situació política d’un territori.

I no és només aquesta desviació el que farà fracassar la consulta, sinó també la poca perícia o incapacitat manifesta dels que “remenen” les cireres a Barcelona. No n’hi ha prou amb bona voluntat, sinó que a més cal saber fer les coses. Si hi sumem les ganes de protagonisme o de voler-se aprofitar de la situació per a beneficis personals de més d’un el còctel es torna explosiu.

A Gràcia també hi ha pressions en aquest sentit. Jo ara marxo de vacances i no seré a la manifestació del 10J (a la que tampoc tenia previst assistir, doncs no vaig donar el meu suport a l’Estatut i tampoc el donaré ara, apart que no servirà per absolutament res efectiu), però certament hi ha hagut moviments dins la comissió executiva per intentar que l’organització s’hi adhereixi. Ara per ara les forces semblen equilibrades i no s’hi ha adherit, però ignoro què passarà en els propers dies.

El que cal tenir molt clar és que Gràcia Decideix no és una entitat sinó una Junta Electoral. I com a tal, no pot donar suport a absolutament res. Cert és que no tinc el do de la paraula, però si el de saber què penso i on vull i no vull estar. I jo vull estar en una Junta Electoral, no en una altra organització d’independentistes disfressats.

Aquesta penya treballa per una empresa que els garanteix feina tota la vida, que els hi dóna uns horaris laborals millor que els de la majoria, que tenen facilitats de conciliació més flexibles que els altres, que es poden organitzar en sindicats pagats per la pròpia companyia… En definitiva, gaudeixen d’un tipus de contracte que els treballadors normals no podem ni somiar.

I ara va i s’enfaden perquè els hi abaixen una mica el sou i, mira que intel.ligents, fan vaga. Perquè deixar de treballar no perjudica a l’empresa sinó que perjudica als clients. Clients que, al cap i a la fi, som els que els hi paguem el sou.

Perquè s’han de tenir els collons molt grossos per queixar-te del teu empresari (que segurament també és un inútil, no ho oblidem) quan cada dia tots els clients de l’empresa veiem en les seves instal.lacions com de mandrosos i negats en són alguns dels seus treballadors. Com, no se sap com, aquesta empresa s’ha convertit en una ONG aplegant lo que ningú vol (eh, i amb tots els respectes però si molts no treballen a la privada és perquè no serveixen per treballar… aleshores perquè han de treballar per al país?) i amb els amics dels amics que hi són precisament per ser amics, també anomenat “teoria de l’endoll” en els càrrecs públics.

Perquè si aquests treballadors privilegiats fossin decents, el primer que farien seria una vaga contra els seus companys inútils, tardons, faltons i que s’agafen la baixa durant mesos perquè són els que, realment, fan anar l’empresa malament. També contra els seus caps que prenen decisions que arruinen l’empresa però a ells els salven.

Si tinguessin decència denuncarien tots aquests fets i els seus sindicats farien la feina que han de fer en comptes de rascar-se els collons tot el dia. Perquè, ja ho dic ara i aquí, si jo algún dia arribés a manar en aquest país el primer que faria seria desmantelar l’Estat del Funcionari per tal que els que treballessin pel país fossin els millors i no els pitjors. Ja està bé de mantenir inútils!

Ara mateix estic molt implicat en la consulta de Gràcia Decideix, i estic aprenent moltes coses. I és per això que hi estic posant temps i ganes: perquè em compensa en el meu coneixement i en el meu estat d’ànim. Aprendre sempre és motivador, permet eixamplar la teva ment i posar-te en camps nous que, si no fos a través del voluntariat, mai hauria tocat. Màrketing? Comunicació en diaris? Àudiovisuals? Res d’això no formaria part del meu dia a dia actual si no m’hagués decidit a compartir el meu temps lliure.

I la veritat és que resulta un món apassionant. Em permet sortir dels projectes en els que normalment m’involucrava per entrar en una nova dimensió on estic aprenent molt de molta gent, i tots ells diversos. Nova gent, nous projectes, persones amb qui més aviat “descompartiem” i ara de cop i volta ens trobem caminant plegats, nous neguits i sempre, sempre, alguna cosa per aprendre.

Què més pots desitjar quan ho fas de forma gratuïta?

Ara el més divertit és com amaguen una participació del 12% i, el que és més fotut, com li donen validesa a una decisió presa per menys del 10% dels ciutadans. Enfront de les riotes que aquests mateixos partits feien devant el 20% de participació a les consultes populars tot es torna una mica esperpèntic.

Al final, sense voler-ho, aquests de l’Ajuntament han fet dues coses:

• Mostrar-nos a Gràcia Decideix com NO s’ha de montar el sistema de vot electrònic.
• Donar molta més validesa a un 20% de participació i, segons els seus mateixos paràmetres, fer del resultat un fet vinculant.

La consulta de la Diagonal s’ha fet molt malament, és evident. S’ha fet malament la organització perquè l’entitat convocant no era neutral (l’Ajuntament), s’ha fet malament la publicitat (totalment esbiaixada), s’han equivocat amb el sistema de votació online (poc de fiar) i el presencial (no pot ser que no existeixi la figura de l’interventor). I també s’han equivocat amb la pregunta, ja que al meu entendre a la gent se li ha de preguntar “SI” o “NO” per evitar equívocs.

Per vès per on, els hi ha sortit bé. La gent està participant (segurament els números de vots online estan inflats) i, sobretot, n’està parlant.

Però, a més, a les consultes sobiranistes els obre una porta: si una Entitat pot accedir al padró de forma directa per organitzar una consulta aleshores perquè jo, com a Entitat, no puc fer-ho també? Encara que sigui a través de canals que no em permetin veure les dades però si confirmar si el que pregunto és correcte o fals?

Entenc que per les consultes sobiranistes se’ns obre una porta que ara teniem tancada. I, a més, s’ha posat sobre la taula un sistema que malgrat els molts diners invertits no ha aconseguit arrossegar més gent que els moviments populars guiats pel boca-orella.

Així doncs, una cosa que s’ha fet malament ha acabat sortint bé. Quines coses té la vida…

I aquí ho deixo escrit.

[EDICIÓ] Ahir vaig anar a la votació i el 100% dels vots són electrònics i sense rebut. No hi ha forma de fiscalitzar els vots emesos i/o rebuts i, per tant, és susceptible de ser manipulat. El 90% dels que féiem cua hi anàvem per dir que ni A ni B, però segur que sortirà A.

De cop i volta, ara tot són presses per reformar la Diagonal per fer-la “per les persones” . I què ha canviat en dos anys a la Diagonal que faci tant necessària (segons els favorables) el seu canvi? Els carrils bici. Res més. Bé, i potser que fa temps que no es dediquen a posar-ho maco i es degrada, com tot lo que no cuides.

I és cert, abans podies passejar per la Diagonal, amb els seus arbres i ombres, i bancs, i certa classe. Però els nostres manaires van decidir que calia posar carrils bici per tot arreu i amb un pinzell van pintar dues franjes blanques a l’acera de la Diagonal per indicar que les bicis, i només les bicis, havien de passar per allí. I aquest espai va resultar ser més ampli que el que els hi van deixar a les persones, a més de dificultar els accessos al servei públic i provocar, en definitiva, un enfrontament entre ciclistes i caminaires.

I com ho podem arreglar tot plegat? És molt senzill, i molt econòmic. Els laterals de la Diagonal han de ser dedicats als autobusos i els ciclistes, tots dos amb carril dedicat. I la part central ha de mantenir el carril bus per tal que taxis i busos ràpids puguin creuar-la sense dificultats, i els dos carrils actuals de cotxes.

Certament amb aquest pla el cotxe perd espai, però també és cert que si el transport públic fos ràpid de debò alguna gent no agafaria el propi cotxe. Caldria treballar en solucions paral.leles com posar Park&Ride a les entrades de Darcelona, i una millor planificació de les línees de bus.

L’inconvenient d’aquest pla és múltiple:

• Empreses amigues es queden sense txollu i per tant sense diners i per tant amb massa gent contractada,
• Els manaires han de pensar i fer coses amb coherència
• Els manaires perden la seva obra faraònica particular
• El TRAM no s’enllaça per la Diagonal, però no es pot fer malament una cosa d’inici i arreglar-la amb una altra cosa mal feta

Els avantatges són pocs:

• És funcional
• És econòmic de fer

1. La gent anava per devant dels polítics
2. Es pretenia, i es feia, el que tant Estat com Generalitat porten decennis negant: preguntar

En les zones on va triomfar de forma esclatant la consulta tenen en comú que els polítics no hi participaren. O si ho feien, com en el cas dels pobles petits, no són propiament polítics sinó veïns amb càrrecs (cosa que entenem perfectament els qui venim de comarques). Per aquest motiu no importava si el coordinador o portanveu era de tal o qual corda, sinó que el més important era tirar-ho endavant. En zones urbanes més grans, i en les que va la consulta ha tingut èxit, es pot veure com els responsables de les comissions organitzatives no tenen cap càrrec públic o, en la majoria dels casos, cap càrrec de responsabilitat en cap partit polític parlamentari. Això ha permès, doncs, a la gent percebre que les consultes són un acte empès pel poble i per al poble, sense la necessària disciplina que genera un partit polític ni l’interès partidista inherent en cada una de les seves manifestacions (i totalment lògica en un partit polític).

És a dir, interpreto una relació directa entre la percepció de la població que la Consulta no és popular sinó política i la seva participació. A més vinculació política, menys participació.

A Barcelona, per exemple, els 4 responsables de les 4 grans comissions són càrrecs públics i/o responsables d’àrees d’un partit polític. Tots del mateix (Erc). A més, els que tallen el bacallà dins les comissions (i parlo en aquest cas de la de Comunicació que és la que conec) pertanyen al mateix partit polític (ERC) o bé a una entitat afí (Sobirania i Progrés), apart de la Coordinadora que està dirigida per Uriel Bertrán (ERC). Això fa que, en el cas de Barcelona, no sigui la gent qui va per devant sinó els polítics qui han agafat la Consulta com una oportunitat per a…. no sé per a què.

Per tant, si la meva interpretació és correcta (+ polítics = – participació) estem devant un exemple de Consulta que farà fallida perquè la gent no hi acudirà a causa de qui la dirigeix. Fer-ne un èxit és tan senzill com passar els polítics i càrrecs públics a la sala de màquines, on hi ha molta feina, i posar-hi devant professionals qualificats. Però em temo que això és, precisament, el que no estan disposats a fer sota cap concepte.

Ho crec i ho deixo per escrit, per així poder-ho corroborar quan hi hagi la consulta.

Com caram ha arribat a la conclusió que jo em volia empadronar? Serà allò de “Se cree el ladrón que todos son de su misma condición“? Però és que no només m’ha sorprès la seva ràpida associació “idioma foraster=vol empadronar-se”, sinó la cara de fàstic/despreci amb la que m’ha mirat. I estic parlant de la senyora de la neteja! De l’edifici de l’Ajuntament de Fco. Giner!

En fi, “cosas veredes sancho….“

En uns moments com els actuals en què els polítics estan totalment desacreditats degut als seus jocs verbals ocultant incapacitats el que resulta menys adecuat és realitzar una consulta en què els funcionaris tinguin un paper rellevant. Són els professionals i els apartidistes (que no formen part de cap partit) els únics que poden tenir la credibilitat suficient per tirar endavant una Consulta que convoqui a més d’un milió de persones a les urnes. Cal bastir una estructura basada en el coneixement i la neutralitat, i tot el que s’aparti d’aquí aboca directament a un fracàs participatiu.

Un fracàs que si es dóna deixarà marcada tota una generació.

Un èxit que, si es dóna, donarà ales a tota una generació.

“Èxit o fracàs” és en aquest cas sinònim de “País o Protagonisme”. Barcelona, què decideixes?

Volem donar les gràcies
a totes les persones
que treballen dia i nit
de manera anònima
per fer possible
una televisió pública
al servei d’un país.

Sense el seu esforç
i la seva il.lusió
aquest programa
no seria possible.

Que el seu exemple plani
per la nostra terra
i que la seva llavor doni fruits.
Mentre tots ells siguin
presents en els nostres cors,
els nostres actes
no seran estèrils.

Com tampoc no ha estat
estèril la sang vessada
de tants catalans que,
amb el seu sacrifici
han forjat la nostra nació
És per això que tots hi
tenim un deute pendent
així com les generacions
futures deran deutores
nostres.

Segurs com estem que
Catalunya triomfant
tornarà a ser rica i plena
endarrera aquesta gent
tan ufana i tan superba.
Per això beu, salta, riu
canya a l’estiu
i munta-t’ho bé.

I amb serra d’or
els angelets serraren
eixos turonos per fer-vos
un palau, reina del cel.

Que saps que tot el camp
és un clam,
som la gent blau-grana
i tant se val d’on venim,
perquè és català qui viu
i treballa a Catalunya,
de la mateixa manera que
és algerià qui viu
i treballa a Algèria.

I per això tornarem a lluitar,
tornarem a sofrir,
tornarem a vèncer.
I com més serem més riurem.
I si algú hi deixa la pell,
que quedi clar que
el fossa de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.

També volem agraïr
la col.laboració del
Departament de Governació,
del cos dels
Mosos d’Esquadra i,
molt especialment,
de l’agent 478802/F.

I és tan cert
com que som vius
que se’ns acosta
l’hora foscant.

Contraindicacions:
Al.lèrgies tardorals,
malalties hepàtiques
i insuficiència renal.

La força del teu enemic
és la seva feblesa
i la teva feblesa
és la seva força.
ÉS a dir, que la seva força
és alhora la teva feblesa
i la seva feblesa,
mentre que la teva força
és la seva força.
Però recorda:
mai no deixis
que la força de la gravetat
t’empenyi cap avall.
I si caus, aixeca’t,
que de terra estant
no deixes passar.
I, si un cop dret,
la força de la gravetat
et torna a fer caure,
estigue’t assegut i mira
com s’ho fan els altres
per mantenir l’equilibri.

I sempre crida ben fort:
o ens escalfem tots
o llencem l’estufa al riu.
I si sura, marxarà surant,
i si s’enfonsa,
quedarà enfonsda.
No serà pas ni la primera
estufa al fons del riu
ni l’última estufa
que es perdi al mar.
Perquè tantes se n’han perdut
que ara no vindrà d’una.

He passat pel davant
d’una ferreteria
i he recordat el teu cos.
I en sentir bordar un gos,
he recordat
les teves paraules d’amor.
I fregant el passadís, en el
pal de fregar m’ha sembla
veure-hi els teus cabells.
En tot cas, ara ets lluny,
i per lluny que siguis
encara podries
allunyar-te més.

I tot plegat ens fa dir:
Au, aneu pels camins
i feu el que pugueu!
I si pel camí us trobeu
amb Butros Ghali, piqueu-li
el cap amb companyonia
i digueu-li: “Ei Butros!”
I en Butros us dirà:
“Us ha anat ben just,
companys!”

I és que són tantes
les criatures que hi ha
damunt la capa de la terra
i tan pocs els dies
que tenim per estimar-les
que el negui ens traeix
però la providència
ens empara.
… I així serà
fins que ho deixi de ser.

Tot s’estira, tot s’arronsa,
i si tinguessis vergonya,
no et diries Alfonsa.
I si jo fos un home valent, no
em diries Vicent.
I si canto aquest lament
és perquè m’has et saltar
una dent.

M’agrada observar un paisatge nou, intentant gravar-lo sencer a la memòria.

M’agrada tocar la pell d’ant.

M’agrada l’olor de la natura mullada.

M’agrada conduir de nit.

M’agrada l’aigua calenta, bullint, en una dutxa de bon matí.

M’agrada l’olor que desprèn la meva gata.

M’agrada quan després d’afaitar-me m’acaricio la cara, ben fina.

M’agrada veure les parades de fruita al mercat amb tot el seu color.

M’agrada entrar als forns amb el pa acabat de fer.

Gràcies a la feina feta anteriorment, la nostra generació ha sigut capaç de dir que no a moltes coses: no a la vida que ens volien imposar, no a l’educació, no a les idees preconcebudes… Hem pogut escollir allò que voliem ser i amb qui voliem estar. I això, precisament la capacitat de dir que “no” ens ha dut a les frustracions, fracasos, traumes i demés. Perquè no crec que hi hagi una generació més drogradicta que la nostra, i no em refereixo a les drogues il.legals sinó de les legals. Segurament també ens hem fet febles i defallim de seguida, però miro al meu entorn i qui no es pren un anti-depressiu es pren un ansiolític, o unes herbes que el mantenen tranquil, o un munt de cafès per estar actiu.

Perquè quan un no pot decidir i s’ha de conformar amb un guió pre-establert no té marge per la frustració, però quan tens la capacitat de dir “no” és quan pots equivocar-te i frustar-te.

M’agrada l’olor que sento quan passo per davant una floristeria.

M’agrada la teva cara quan et lleves de bon matí.

M’agrada quan condueixo de nit per una autovia.

M’agrada el silenci esbojarrat d’un aeroport al capvespre.

M’agrada l’olor d’un cotxe nou.

M’agrada acaronar-te mentre m’adormo.

M’agrada quan em sorprenc somrient al matí anant a treballar.

M’agrada veure un edifici modernista a l’Eixample.

M’agrada quan el menjar és tan picant que començo a suar.

M’agrada sentir música quan estic voltant per casa.

M’agrada l’atabalamenta de tallar, preparar i cuinar un guisat.

M’agrada l”olor de cafè amb llet i pasta d’un bar de bon matí.

M’agrada….

El motiu de la present és denunciar l’actuació poc professional del col.lectiu mèdic d’urgències maxil.lo-facials d’urgències del Nivell II-I del seu hospital, més en concret d’una metgessa de la qual ens va ser impossible saber-ne el nom però segur que la podran localitzar sabent el dia i hora en què els fets van succeïr. Li exposaré l’evolució dels fets per tal que en pugui extreure les conclusions pertinents i emprendre les mesures correctores adients.

El passat dissabte 13 de Març vaig acudir al servei d’Urgències remès per una cirugiana odontològica degut als intensos dolors que estava patint i pel fet que els antibiòtics (Augmentine 875) presos en les darreres 72 hores no havien fet cap efecte. Aquesta doctora ens va fer un informe (que envio adjunt) en la que exposava els fets i recomanava un tractament de xoc. Ens va atendre el doctor Artajona, que va fer una exploració bucal violenta donat l’estat en el que em trobava. Després d’administrar-me un calmant em va fer una radiografia i que va mostar un quiste maxil.lo-facial. El doctor em va recomanar seguir amb la dosi d’antibiòtics que ja m’estava prenent i va afegir-hi un relaxant muscular donat que va entendre que els dolors es devien a una contractura.

El següent dimarts dia 16 de Març  i donat que els dolors no havien remetit sinó augmentat vam acudir de nou a Urgències després d’una conversa telefònica amb el mateix servei en el que em van recomanar tornar-hi, donat que no era possible que la medicació no estigués funcionant.

En un primer moment ens va atendre un cirurgià que també estava fent tasques de maxil.lo. Ignorem el seu nom, però pel fet que la seva procedència era sud-americana, probablement argentina, segur que el podreu identificar. El seu tracte fou correcte i després de llegir-se tots els informes i fer la exploració bucal va dir-nos que requeria d’una altra opinió donat que no veia clar el quadre clínic. Al cap de 15 minuts d’estança en el box 4 aparegué la doctora Esther Montane Sala, que després de confirmar-nos  que no havia tingut cap conversa amb l’anterior metge procedí a una nova exploracio bucal. En aquell moment vingué el doctor anterior i entre els dos decidirent fer una extracció en viu via xeringa a la inflamació per veure si hi havia pus, sense administració de cap calmant previ o posterior al fet. Clavaren la xeringa al paladar i se’n van anar. deixant-me en el box desatès i amb uns dolors cada cop més grans. Veient que aparentment s’havien oblidat de mi i el dolor era prou intens com per plorar els meus acompanyants van demanar ajuda per calmar-me el dolor. Al cap de 15 minuts i després de més de 3 crits d’auxili va aparèixer una infermera que mentre mantenia una conversa particular amb el telèfon mòbil va administrar-me una injecció, que suposàvem un calmant ja que no va dirigir-nos la paraula per explicar-nos què era, entenent que la seva conversa particular en horari laboral és probablement molt més important que atendre un pacient d’urgències.

5 minuts després vaig desenvolupar una crisi d’ansietat ja que el dolor no només no va remetre sinó augmentar i els meus acompanyants, veient-me plorar de dolor i tremolar van témer que no estigués desenvolupant una al.lèrgia al component químic administrat. Fou aleshores quan la doctora Esther Montane Sala va aparèixer de nou amb un joc de receptes dient que amb antibiòtics el dolor desapareixeria i sense cap intenció aparent de disminuir-me el patiment de forma immediata. Automàticament vam exigir un tractament de xoc immediat una atenció específica donat que no entre els doctors no semblava haver-hi comunicació. A resultes de la tensió existent i malgrat la negació de desatenció per part de la doctora, i donat que el meu estat era evidentment molt pitjor la doctora finalment decidí procedir amb el tractament inicial indicat per la cirugiana odonològica i se’m va administrar Enantiu i antibiòtic per la via intravenosa, resultant en un estat de relaxació al cap de molts pocs minuts, i de remissió del dolor de forma pràcticament absoluta.

En aquell moment decidiren deixar-me en dieta absoluta i sotmès a tractament intravenós durant tota la nit per veure’n l’evolució. Òbviament a partir d’aquell moment els meus dolors van remetre i les infermeres em van poder posar al passadís a l’espera de poder-me assignar un llit definitiu.
Al voltant de les dues del matí em traslladaren a la unitat de quirúrgic, en un estat ja molt millor després de l’administració de l’Enantyum, l’antibiòtic i el paracetamol de forma intravenosa. Em posaren al llit número 7 on vaig poder passar la nit i tot el dia següent, sotmès a sedants continus, antibiòtics cada 8 hores aproximadament i en dieta absoluta.
Al migdia, i donat que el metge encara no havia acudit en cap moment a evaluar el meu cas vam preguntar a les infermeres si l’especialista tenir previst passar-se per la unitat en algún moment. El localitzaren i reberen per resposta que efectivamet faria una visita. A la tarda, veient que no havia vingut tornarem a reclamar l’atenció de l’especialista que finalment aparegué a les 16:00. La metgessa que acudí i de la que no poguerem conèixer el nom donat que no es va identificar en cap moment va fer tan sols dues preguntes: “¿Qué muela le duele? ¿No ha pensado en ir al dentista a extraéserla?”. En aquell moment li vaig preguntar si s’havia llegit l’historial i em respongué: “No. Sólo sé lo que me han contado”. Li vaig respondre que fes el favor de llegir-se l’expedient, formar-se una opinió i tornés amb un diagnòstic, doncs un pacient no s’està en un box durant 24 hores en dieta absoluta per un senzill dolor de queixal. En aquell moment es girà acomiadant-se amb un “Pues hasta luego” per no aparèixer mai més.
45 minuts després i assumint que no tornaria els meus acompanyants van preguntar-ne el nom a les infermeres per procedir a una queixa formal i denúncia particular per mala praxis. No aconseguint aquesta informació, però, al cap de 2 minuts va aparèixer el doctor Xose Rubal Ledo que després d’estudiar-se l’expedient i consultar les enfermeres ens va atendre de forma molt correcta i ens va proporcionar les solucions adequades al mal. Va recomanar-nos procedir exactament el mateix tractament que havia estat funcionant les darreres 24 hores a l’hospital però a domicili. Donat el meu temor a que no funcionés, i després de 4 dies de dolors intensos, es va comprometre a atendre’ns de forma urgent  aquell mateix vespre si em sentia malament.
El tractament funcionà i afortunadament de moment no he hagut de tornar de nou a requerir els serveis de la seva unitat. És evident que un metge que ha llegit l’historial del seu pacient acostuma a emetre un bon diagnòstic, cosa que fins aquell moment no haviem aconseguit.
Vull remarcar el tracte exquisit i en tot moment molt professional de les infermeres i els cel.ladors de Quirúrgica del Nivell II-I d’Urgències. La meva més sincera felicitació pel tracte que en vaig rebre i l’actitut que van demostrar  durant el dia que hi vaig estar.
El motiu de la present és demanar-li emprendre les mesures correctores adients per evitar en el futur la manca de professionalitat dels seus doctors, molt especialment la doctora de la que no ens ha sigut possible aconseguir-ne el nom però sé que vostè podrà fer-ho sabent qui hi havia de guàrdia en aquell dia i aquella hora, i de sexe femení, a Urgències.

Li adjunto també els informes relatius als fets exposats, de forma que disposi de tota la informació possible per entendre la situació.  Esperant una resposta documentada per part de vostè, m’acomiado molt cordialment

Les llàgrimes de dolor són les que més mal fan a qui et veu, a qui et cuida i està per tu. Un pot estar plorant de dolor però qui està al teu costat, impotent per donar-te solució es contagia del teu estat i pateix. Pateix de forma diferent, però pateix amb tu, i el que potser és més difícil es veu obligat a patir en silenci per no augmentar el teu patiment físic amb un altre d’emocional. Perquè quan no ets capaç d’articular paraula i veus que la cara que et mira està patint se’t barregen les llàgrimes del dolor físic amb el dolor interior de saber que el teu mal s’escampa de forma indirecta a una altra persona.

També plores per desesperació, perquè t’adones que el teu patiment no és considerat tal pel metge que te l’ha de resoldre. I que es pensa que el teu mal és més petit del que tu sents i pretén treure’t de sobre amb una medicació que tu ja saps que no et fa efecte però el pressumpte professional opina que n’hi ha suficient. El dolor se’t barreja amb la impotència d’adonar-te que el mal continuarà i el teu patiment també, i plores amb molta força. Plores amb desànim, amb ràbia per voler-li traspassar el mal a qui te l’ha de resoldre perquè s’adoni de com estàs. Plores per intentar convèncer a l’immòbil que el moviment existeix.

Quan finalment estàs bé plores d’emoció, d’amor, de gratitud. No et surten, no coneixes, no saps les paraules adequades per retornar a qui t’ha ajudat tot el que ha fet per estar amb tu. Plores per impotència de no poder expressar amb paraules allò que sents i que et reconeixes escàs de vocabulari per verbalitzar. Les galtes se’t mullen de gràcies, i el cor se t’eixampla intentant sortir i mostrar tot el que el llenguatge serà sempre incapaç d’expressar. És un poema silenciós, un gràcies en majúscules esberlat al cel blau del teu retrobat benestar.

No és que el tenir el bloc publicitat per a tothom m’impedís fer-ho sinó que d’alguna forma em sentia menys lliure sabent que allò que escric ho podia veure qualsevol persona del món, li interessés o no, el conegui o no, em coneixi o no. Mai m’he plantejat el bloc com una forma d’expressar-me cap a fora sinó més aviat cap a dins, i per tant mai he fet cas a les estadístiques d’accés. De fet, sempre m’ha sorprès que hi hagués tantes persones llegint coses que, sincerament, deuen interessar més aviat poc.

Per això ara el bloc ja no apareix al Google i per tant això s’ha convertit en una mena de raconet encara més íntim on puc sentir-me més còmode escrivint. Si m’estàs llegint és possiblement perquè em coneixes o, sorprenentment, perquè t’interessa el meu (des)pensament. Sigui com sigui, deixa’m dir-te que si molts cops no m’entens no et preocupis ja que jo tampoc ho faig la majoria de les vegades, i que si escric no és per tu sinó per mi.

Però endavant: passa, remena i opina si vols. Jo seguiré rondant per aquí i escrivint, a voltes vomitant, el que vull expressar. I en Google, que és un tiu molt respectuós, passarà de llarg i tots tant amics.

La raó no és ni filosòfica ni espiritual ni res. Senzillament vull col.laborar a foragitar els sociates de l’Ajuntament i poder votar a Gràcia Decideix, si finalment es fa. Per la resta, em resulta exactament estar empadronat a Barcelona que a Ventdelplà, realment.

El que em rebenta és que ara si que em podran dir, amb raó, que sóc  xava. Però ha de quedar clar que el meu moviment d’empadronació no és per un sentiment de pertanyença sinó per unes ganes d’expulsió d’una gent que no se’n van ni amb aigua calenta.

Quedi clar.

I no, no temo asseure’m a la cadira i deixar-me curar les dents. El meu problema és que me m’anerreglen una (afortunadament sempre la que em fa mal) i per simpatia se’n desperta una altra. I així anem encadenant dolors i cures. I mentalment vaig desenvolupar l’absurda teoria que era millor tenir mal a un queixal, sempre el mateix, que a varis de forma encadenada.

Però el pànic, com la por, són irracionals i per tant no pots basar-t’hi per construir la teva vida. Per això m’alegro que recentment em fotéssin un parell d’hòsties i m’hi fessin anar. Ara ja no tinc mal de queixal i viure sense dolor és, creu-me, algo que no es pot pagar ni amb Mastercard.

Però mentre per una banda em fa pena abandonar KDE per l’altra em sento content ja que malgrat que per la meva professió em passo el dia programant i realitzant coses pels usuaris que sovint milloren (als meus ulls) el que tenien, veig que jo també puc ser un d’ells: puc ser usuari a seques. Puc entendre com ells se senten quan els hi canvio les interfícies i se’m queixen.  Puc convertir-me en un d’ells i dir jo també que una estètica no m’agrada i canviar-me a una altra. Puc dir que em resulta incòmode i que malgrat els avantatges tècnics que segurament suposa el KDE4 en front del KDE 3.5 jo em sentia millor amb l’anterior. I, sobretot, puc canviar. Puc escollir i puc decidir. Exerceixo la possibilitat que tinc i puc canviar. I puc abraçar un altre projecte, i sentir-m’hi a gust.

En definitiva, m’he adonat que jo també sóc usuari i que puc decidir. I ja he decidit.