El meu avi tenia aquesta particularitat, de la gent de poble, de batejar a tothom, tan si sabia el nom, com si no. Ho feia sense mala intenció, inclòs alguna de les seves batejades deixaven entreveure una certa falta de coneixements, com una vegada que va batejar a una senyora francesa amb el nom de “senyora madam”.

Trempa-xeringues (no sé, ni tan sols, si ho escric bé) no l’he trobat a cap diccionari, ni a Internet, o al menys no l’he sabut trobar.

El significat que tinc al cap és més una paraula semblant a la castellana de “petrimetre”, però tampoc. És un home, això ho tinc clar, que va molt arreglat, un xic massa arreglat per ser un home com antes es creia. ¿en podriem dir un metrosexual? Potser si que és una bona definició, però espero trobar-ne una altra menys “moderna”.

Si algú n’ha tingut noticia, agrairia em digués el què. Realment voldria saber si també aquesta és invenció del meu avi. Pura curiositat.

No soc pro”productes-ecològics” ni contrari. Em semblen millor una agricultura raonable, més que un o altre extrem. Com sempre, no tot és blanc o negre.

Vaig molt pels mercats. No sols és una feina, és que m’agrada veure la fruita, la verdura, la carn i el peix. He vist coses suposadament “ecològiques” que no em posaria a la boca mai, i també d'altres que no ho eren i tampoc. Però la perfecció no existeix i hem de menjar.

Tampoc és cert que el més car sigui el millor. Algunes botigues cobren un euro o dos més per passar un drap i presentar-ho amb llum de color sobre un fons idíl·lic, però tot pot ser teatre. Encara que no sempre. Quasi sempre podrem trobar un bon producte es digui d'una manera o altre.

Si en voleu saber alguna cosa més,

http://www.revistadelibros.com/articulo_completo.php?art=2938

És molt llarg i potser pesant pel que no hi estiguin molt interessats, però, el trobo molt realista.

M – T’agrada?

Ll – Si, és molt suau, amb ritme, un pel trista, però maca.

M – He anat a una festa de blues i en una paradeta he trobat aquest CD de Baden Powell & Friends.

Ll – Però aquesta que canta ¿qui és?

M – La meva enamorada Maria Creuza, te una veu un pel ronca, com el vellut.

Ll – I aquest Baden Powell….

M – Un record de la pubertat, quan vaig descobrir que m’agradava la música del Brasil, especialment la bossa nova i altres.

Ll – Llavors això és una mica una mirada cap enredera?

M – També tinc el meu cor, ¿què vols que et digui? Tots tenim les nostres “debilitats” i una de les moltes meves és aquesta “tristesa amb ritme”.

Ll – M’agrada aquesta definició…encara que jo sempre havia tingut la samba i la música brasilenya com a molt alegre.

M – Si, sempre passa el mateix, els llocs més “alegres” sempre amaguen una tristesa gran, quasi més gran que els menys “alegres”. És la dualitat que els humans tenen. Per a mi els andalusos, que sempre es veuen com a molt alegres, son, en el fons molt més dramàtics  que altres que presumen de seriosos. Però és la formula per mantenir-se amb el cap sobre les espatlles. No pots ser trist per fora i per dins, et tiraries d’un balcó. Tot te la seva compensació, el seu equilibri. La natura és així.

Ll – Si, tu mateix, ara filosofes i  ets un ruc integral.

M – Veig que ho has captat bonica…..

Ll – Uy, ara això vol dir…….

M – Va, deixa-ho estar. Escolta…..escolta…

Ll – Mira ara canta das rosas, mira quin ritme….apa, ballem?

M – Això s’encomana….de totes maneres declino l’invitació. ¿has vist ballar mai un mussol? Ho fem fatal…..

Ll – Però us hi fixeu molt….je, je,

M – Calla i escolta, que quan calles estàs més bonica….je, je,

Ll – I ara toquen aquella que diu “A felicidade é como a gota, de orvalho numa pétala de flor, brilha tranqüila,

M – depois de leve oscila, e cai como uma lágrima de amor”

Ll – Tristeza nâo tem fim,

M – Felicidade sim….

Ll – Molt maco….m’agrada

M – A mi també….A minha felicidade está sonando, nos olhos de minha namorada…

Ll – Estàs romàntic, aquesta música et posa tendre?

M – Tendre jo? Sols que penso que algunes vegades la música et passa a través de la ploma….

Ll – El que deia….

Ll – Home, tu fent de rapsode. Quina meravella.

M – Més que de rapsode, vull recitar un vers que m’ha vingut a la memòria llegint altres blogs que també parlen de versos valencians.

Ll – Llavors l’autor és valencià?

M – Si, i he de dir que m’agrada molt.

Ll – Va, comença….

M – Res no m’agrada tant

com enramar-me d’oli cru

el pimentó torrat, tallat en tires.

Cante llavors, distret, raone amb l’oli cru,

amb els prouductes de la terra.

M’agrada molt el pimentó torrat,

mes no massa torrat, que el desgracia,

sinó amb aquella carn mollar que té

en llevar-li la crosta socarrada.

L’expose dins el plat en tongades incitants,

l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal

I suque molt de pa,

en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

Després, en un pessic

del dit gros i el dit index, amb un tros de pa,

agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,

eucaristicament,

me’l mire en l’aire.

De vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

Cloc els ulls i me’l fot.

Ll – Home, que vols que et digui?

M – Genial…..res mes. Genial.

M – Estic buscant un llibre, en cani buscava un llibre i li he dit que ja el trobaria, si, si, en bona m’he ficat.

Ll – ¿Vols que t’ajudi?

M – Un cop de mà no em vindria malament.

Ll – A veure, quin llibre és?

M – “Llibre del secrets d’Agricultura, Casa, Rústica i Pastoril” també conegut per “el llibre del Prior”.

Ll – Autor?

M – Fra Miquel Agustí, Prior del Temple de Perpinyà.

Ll – Em sona a antic, ho és?

M – Si del 1600, però la editorial Altafulla al 1999 va fer una edició facsímil. I aquesta és la que busco. Sembla que està esgotada. I ell el vol en català, que també és en castellà…el noi tot ho complica.

Ll – Home, llavors serà difícil, encara que a vell….

M – Es molt nou per ser a vell, i com que és un llibre molt de forofos de l’agricultura i coses així, serà difícil.

Ll –  Potser si, però mira que te coses rares en cani.

M – Diu que li fan molta il·lusió aquests manuals d’agricultura antics que ara els recuperen. Diu que en te uns quants i vol aquest.

Ll – Que el compri com a llibre de col·leccionista….

M – Però si no te un euro…que vols que es gasti una burrada? Ell col·lecciona coses barates, mira els mussols.

Ll – Podria col·leccionar pedres que son més barates.

M – Ja ho fa.

Ll – No fotis!

M – Rar, però molt rar…..

Ll – Va mirem ara aquests catàlegs….

M – No seria millor trucar a llibreries de vell?

Ll – Potser si….apa, donem el telèfon….

M – I si ho anunciem al bloc?

Ll – Tu creus que algú ho sabrà?

M – Aquesta gent de Gràcia….no saps el que poden fer….son una mica com el cani.

Ll – Vols dir que tot….

M – Em temo que si….

Felicidade sim

Ll – Que estàs escoltant?

M – Al Marcos Vinicius da Cruz de Melo Moraes.

Ll – Altrament dit Vinicius de Moraes….

M – Exacta, amb en Toquinho i la Maria Creuza….

Ll – Aquesta Maria Creuza te una bona veu.

M – Si, una veu com de vellut.

Ll – Et veig molt romàntic…

M – Perquè?

Ll – Música brasilera, animada però a la vegada tendre,

M – Mes aviat la veig una mica trista. La música brasilera tothom la veu com molt animada i jo la veig com d’enyor, una cosa un pel de saudade, com diuen en portuguès.

Ll – I això la fa romàntica, o no?

M – Ara que ho dius….potser si.

Ll – I com és això?

M – El què?

Ll – Escoltar aquesta música?

M – Vaig parlar amb una brasilenya l’altra dia i em van venir ganes d’escoltar aquesta música.

Ll – Uy, uy,

M – No, res. Ja fa molts anys que soc un fan de la música del Brasil. Des de molt jove.

Ll – Una altra brasilenya?

M – No diguis tonteries, va ser per culpa d’una grip.

Ll – Com és això?

M – Estava al llit, i un amic del meu germà petit va venir i em va veure tant avorrit que va portar-me uns discos de música brasilenya i ja va estar. Un amor a primera vista. Després sempre en portava uns cassette al cotxe. Ja veus si fa temps.

Ll – I sempre en Vinicius?

M – No, m’agraden des de Vinicius, Baden Powell, Jobim,  Caetano Veloso, Gilberto Gil, i altres que no cal posar.

Ll – O sigui els més clàssics?

M – Si, en música sempre soc molt “conservador” m’agraden els clàssics, en altres arts soc més ample de mires. Però la música…no sé….potser és que em costa més entendre-la i quan m’arriba ja son clàssics.

Ll – Molt bona aquesta.

M – Ara em deixes escoltar una mica més?

Ll – I tant, a mi també m’agrada com toca la guitarra aquest Toquinho…trobo que és un bon guitarra.

M – Si, ho fa prou bé.

“Eu sei que vou sofrer

A eterna desventura de viver

À espera de viver ao lado teu

Por toda a minha vida”

Ll – Aquesta noia és fabulosa….

M – Si

M – Ce l’amour, mon cherie

Ll – Caram, explica, explica…

M – Imagina un carrer, estret, ple d’acàcies, amb el verd de les seves fulles. Fa baixada i el terra és ple de les petites llavors que cauen fent tirabuixons. La gent parlant, va amunt i avall. Al final del carrer una plaça, rectangular i on les acàcies encara son plenes de flors blaves que semblen fer ombra a la gent que seu a sota. Uns nens corrent i fen xivarri. M’assec en un banc i, amb la mirada perduda, rosego la galeta d’un gelat de vainilla, com aquells d’abans. El sol es va ponent i deixa la plaça a l’ombra….

Ll – A tu et passa alguna cosa. ¿Que tenia el gelat? Alguna cosa t’hi han posat, segur.

M – Es que vinc del cine.

Ll – Carrer amb arbres, baixada, plaça amb arbres de flor blava….un gelat….tu has anat al Verdi.

M – Molt bé Holmes. ¿i que més?

Ll – Ummm, a veure, …..(¿que fan al Verdi?) A….ja ho sé, tu vens de veure Je t’aime Paris…..

M – Les vieux quartiers…le coeur….de Paris….

Ll – I ¿què tal?

M – M’ha agradat Paris….ara l’enyoro….he vist el meu carrer….el meu metro…..les meves excursions…..els meus barris….les meves baguettes….els meus croissants…..els meus restaurants…..

Ll – Però jo dic per la peli. ¿que tal la peli?

M – Fluixeta…..però Paris….és Paris….i per mi és molt…Paris….

Ll – Uf. Avui val més deixar-ho aquí. I de les eleccions ni parlar-ne ¿oi?

M – Quines…? què?

Ll – Que Paris sempre serà Paris.

M – ….ce l’amour….

Ll – Com està aquest avui? Ja l’hi passarà, suposo….

Ll – (satisfeta que no se’n vagi) I t’he enganyat jo, i estic contenta d’haver-te enganyat! I mira: me n’en ric de tu, com tothom , mira! (riu com una boja!. Sí, sí, me n’enric! I encara espero l’altre! (ell corre cap a la taula i agafa la ganiveta)

M – Pel nom de Déu que aquí mateix…!

Ll – (corrent a agafar-lo pel braç esquerre) Sí, sí, t’enganyo! Encara t’enganyo! Que vindrà l’altre! (arrenca una rialla feréstega)

M – Alçant la ganiveta – Que et mataré!

Ll rient i plorant – Mata’m! Mata’m! A que no em mates!

M – Què anava a fer! No puc, no!

Ll refermant-s’hi al veure que s’aparta – Ah, covard! Que ja es veu que t’has venut per diners! (Agafant-se a Menelic perquè el fereixi)

M – Doncs té! Maleïda! (ferint-la en un braç)

Ll satisfeta – Ah! A la fi!

M – llençant el ganivet amb espant – Oh, Déu meu! Què he fet jo!

Ll – És sang! Sang meva! I tu has sigut!…(sostenint-se a la taula) Oh! Quin goig! Si ric! Mira com ric! I ara ric d’alegria!

M – Maleït jo! Maleït jo cent cops, que sóc com les bèsties salvatgines! (Quedant assegut en una cadira i rebregant-se el cap entre les mans)

Ll corrent a ell i caient de genolls i abraçant-s’hi – No, no! Si dic que estic contenta! Si jo vull que acabis amb mi! Que jo vull que em matis! Vine!…Aquí….a dintre el pit!

M  volent-se apartar amb terror – No! No! Deixa’m!

Ll  plorant sense deixar-lo apartar – Si és que jo no puc viure d’aquesta manera! (ella es va apoderant del cor d’en Manelic) Que he sigut amb tu la dona més dolenta del món; i això no ho puc desfer!…Ni el passat de la meva vida tampoc, que no hi ha forces que ho desfacin! (amb desesperació) Vine, vine; que en tant que volia viure no he tingut coratge per dir-te el que he fet jo i el que he consentit, i ara que em vas a matar, ara t’ho diré tot, ara!

M que la volgut interrompre – Sí! Digue-m’ho. Digue-m’ho.

Ll  sanglotant rabiosa – M’han tractat com una pedra dels camins, que es fa anar amb els peus perquè rodoli! Mata’m! Mata’m!

M subjectant-la, plorant – Marta! Ai, Marta!…Si jo no et puc matar, no, perquè t’estimo, Marta! T’estimo! I t’estimava des d’allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu es va fondre mirant.te. I t’he estimat encara més al venir a trobar-te, pobre de mi, davallant a salts, com l’aigua del cims a ajuntar-se amb l’aigua del mar, que diuen que és amarganta! Que ho siga, d’amarganta; que ho siga; ella atrau com tu m’atraus a mi; perquè et desitjo i t’estimo, Marta! (ella es vol desprendre d’ell amb energia bregant) i ara més, ara més; per…perquè no ho sé el perquè, ni em fa falta el saber-ho! Perquè m’has enganyat potser; perquè he sentit la calor de la teva sang; perquè t’he respirat a tota tu tot jo! I mira, per mi no ha lleis d’ací baix ni res que m’aturi, que els llamps i les metrallades m’han fet lliure, i vull jo, perquè ho vull, besar-te i mossegar-te fins a l'ànima, i estrenye’t en mos braços i ofegan-t’hi en ells, confonent en un afanys rabiós la mort i la vida, com a home i com a fera, que ho sóc i ho vull ser sempre home i fera, tot junt, tot, contra de tu i amb tu, i contra tothom, de la terra (la té a ella en sos braços mig desmaiada. Mira cap a la banda de la cortina i se l’emporta ràpid a l’altra banda en sos braços) I ara que me la vingueu a prendre! Ira de Déu! Que vinguen!

Ll – Déu meu.

M – Marta: ets meva! (aixecant-la en sos braços i anant-la a besar)

Ll – No! No! (no consentint-ho i fugint d’ell)

M – Marta?!

Ll resolta – No; perdonar-me aixís, no! Que tu em perdones perquè no saps tot encara. Doncs a saber-ho al punt, i per mi mateixa. I després lo que Déu vulga!

———————————————————————–

 Com que ahir a la nit es van repartir els premis Max de teatre, avui volem fer un petit homenatge a tots aquests centres de Gràcia, que amb els molts esforços que sap moure la voluntat desinteressada i l’amor a la nostre cultura, fan possible que el teatre sigui a l’abast de molta gent, sembrant l’afecte per aquest art tant arrelat a la nostra tradició. Creiem (tant el Mussol, la Lluna i jo mateix) que ells si son dignes de tots els Max.