Sempre m’ha agradat l’animal, però com a representant d’una espècie que, com els búfals, hauria de ser protegida i màxim fer-ne cria de carn, una carn especial.

Encara que prefereixo que no existeixin les “corrides”, pensava que a un moribund, se l’ha de respectar i pot ser que hagués preferit augmentar-li els impostos, restringir l’entrada de menors, etc. I poc a poc s’hagués mort sola.

Però si fins ara pensava així, després d’escoltar alguns defensors de la corrida i les “tradicions” NACIONALS (els mateixos que insulten dient “nacionalistas”), penso que està molt bé haver-ho prohibit.

Tot, en aquest món, te la part bona i la dolenta. La bona és que, en el món civilitzat, ha brillat una nova estrelleta. I el món ho ha vist i està bé.

La part dolenta és que els impresentables han surat com les bombolles de podrit en un llac corromput. Ara resulta que es fa bandera anti-catalana, d’una cosa que fa una dècada es va prohibir en una altra part de la Patria única i ningú en va fer bandera, ni tan sols se’n va parlar més del que calia. Ara si, ara aniran al Parlamento i faran bullir l’olla que dona redits a costa de la ignorància i la mala fe. Però,que us he de dir?…el de sempre pels de sempre.

Els canaris deuen estar molt contents. Si el Parlamento prohibeix la prohibició, ¿que faran? Anar a imposar una plaça a Tenerife i fer “corrides” dia si, dia també?

Com som, ara resulta que els hi hem complicat la vida, fins i tots als amics canaris que ni els anava, ni els venia. I que ja fa una dècada van deixar el vandalisme per la civilització. Per algun motiu ens diuen godos…..Fins ara no ho havia entés.

Ignorant de mi, em pensava que, en una democràcia, el que el poble vota és el que val. Doncs no….Al menys sembla que si, però no, o amb matisos.

Vaig votar a uns per tal que em representin, al Parlamento, Senado, Parlament de Catalunya, etc. Vaig votar lleis, Constitució, Estatuts, etc. I ara venen uns molt honorable i respectables senyors, que no han estat votats per ningú i em diuen que tot el que he votat i no votat, no serveix de res, que ells en saben més i saben “interpretar” millor que ningú el que jo he votat, encara que estiguin en condicions també “interpretables” com a mínim Això si, els ha costat Deu i ajuda….però cada mes cauen les morterades i qui dies passa anys empeny…oi?

De que serveix escollir a tants representants si no fan la seva feina? O la fan malament, que és en definitiva el que diu l’alt tribunal. O no? Ens ha rectificat coses…a tots, per tan som una colla de someres que no sabem on pengem el barret. Al menys en matèria de lleis. No val que alguns siguin neuro-cirugians, físics, matemàtics, biòlegs, advocats, economistes, doctors en tota mena de matèries….res val.

Doncs bé, si en saben tan, que s’ho facin. Però vaja papereta han fet fer als molt honorable membres del Parlamento, Parlament, Senado, a tots els que van anar a votar ( i el poble sobirà? mande?) i també, al nostre bon Rei i Senyor, que va firmà la llei….

Tots fent el paperot i la riota nacional, internacional, etc…..i per això quatre anys….Si senyor, con dos…. com deia un important ministre.

A mi aquest tipus de democràcia no em mola gens, dins la meva gran ignorància penso que no és això companys, no és això. A partir d’ara hauré d’estudiar més i molt més, per arribar a treure tanta ignorància i poder entendre-ho. Però de què em servirà?…….I si passo de tot i jugo a la Loto?

Es va llevar i va voler sortir a fer coses tan simples com comprar el diari. Segur que ell o algú dels seus companys aparexeria en primera pàgina per celebrar l’esdeveniment.

Va agafar el diari i una tremolosa suó freda el va cubrir….a la primera pàgina del diari, un diari del 2145, posava exactament “El TC no arriba a un acord sobre l’Estatut”

M- Em sembla que no hi som…

Ll- Ara va d’allò que el culpable és l’administració, que ho fa sempre malament, etc. O no?

M – Veig que em coneixes. Sempre em queixo de l’administració, ja que sempre hem de queixar-nos del servei que rebem per uns diners, o digues esforç de guanyar-los, que mai estan del tot aprofitats. Però avui no….

Ll- No em diràs que ho han gestionat bé? No és propi de tu…

M- Possiblement és podia gestionar molt, molt millor. Però la culpa no va ser del tot de l’administració. Alguna culpa hem de repetir entre empreses, col·legis, etc.

Ll- O sigui la culpa de l’altre.

M- No, però si sabem que tindrem una situació que pot degenerar en excepcional, hem d’actuar, ho faci o no l’administració. Sempre he pensat que si la carretera és molla o amb gel, per més que posi que la velocitat màxima és 120, no hi aniré ni boig, he d’actuar jo i fer la meva velocitat, molt més reduïda i pensant en el que pot passar. S’ha de ser responsable.

Ll- I aquests que dius, no ho van ser….

M- Si hagués estat a la meva empresa dilluns, a mig matí, quan veia que començava a posar-se malament la cosa. Tots a plegar.

Ll- I si no?

M- O plegues o quan cau la neu, no surts. Et quedes amb el risc de no tenir menjar, calefacció, no poder dormir, etc. Perque no oblidem que de informació en teniem.

Ll – Llavors els pares haurien d’haver anat a buscar els nanos….

M- A la que va caure el primer floc de neu….I no hagués passat ni una quarta part de tot.

Ll – Llavors la culpa és de la gent, en general.

M – No tota, però si una bona proporció. Per exemple el caos circulatori. Encara que el problema del caos a les autopistes, és culpa de l’autopista, que cobra i s’ha de fer responsable del servei que dona, ha donat i donarà. Així també les electriques, l’aigua, etc. El funcionament dels hospitals és de l’administració, etc.

Ll- Vaig que avui reperteixes.

M- Doncs si. Jo també en soc culpable, en la meva mida.

Ll- Petita….

M- Potser no tan petita…ja veus. També hagués pogut fer alguna cosa més i no vaig fer….

Ll – A veure si ara m’han canviat el mussolet….

M- Quan tinc la culpa, intento fer autocrítica….i aquest cop, potser també en vaig tenir una part…..

Ll – Ara si que em deixes glassada….

M – Si que fa fred, si……

Mussol – Sí, molt bonic, per a tu que no pateixes aquest fred.

Ll – Però tu estarrufant les plomes ho soluciones.

M – Quin remei. Deu ser perquè soc una empresa privada…je,je,

Ll – Què vols dir?

M- Alguns, sempre s’omplen la boca dient que l’empresa privada és molt millor que la pública, i altres raons….

Ll – Home, més eficient….

M – Mira ara mateix. Les autopistes anaven cobrant i ja es veia que tot allò era una ratera. Han quedat atrapats igual que a les carreteres. Però pagant, naturalment.

Ll- Home, és una força major….

M – I la llum? Que és una empresa pública, la llum?

Ll- Què vols que facin si ha estat una tempesta tan brutal?

M- Si hagués estat una empresa pública dirien que era natural, que bla,bla,bla…..

Ll – Què vols que et digui?

M – Que una autopista de pagament, pagues per un servei. Si el servei no el reps, ¿perquè pagues? Si estàs abonat a una companyia i et deixa a l’estacada, ¿perquè has de pagar?

Ll- Em sembla que pixes fora del test…..

M – Potser si. Com que soc un mussol, no hi entenc massa d’aquestes coses ¿oi?

Ll – Ni massa, ni gens.

M – No m’agradaria pas ser ara en aquestes tessitures….

Ll – Caram, quin llenguatge….

M – Es que soc una mica llegit….quan tinc llum, clar….

Ll – Au, va, passa cap el cau, que aquí fora et fotràs de fred…Bona nit.

M – Bona nit…..

Lluna – Soc aquí.

M – Has vist que aviat em tocat de sobte amb la realitat?

Ll – Ho dius…?

M – Per l’afer dels pirates. Aqui presumint de fotos amb tots els grans, que si som decisius, que si patatim que si patatam….i de sobte, plaf! La realitat…..

Ll – Si no t’expliques millor….

M – Em pregunto si aquets pirates s’haguessin comportat igual amb un baixell francés, per exemple, o israelià, per dir un estat més petit…

Ll – Segur que s’ho pensen dues vegades avans d’assaltar un d’aquets baixells.

M- Ho veus? Aquí molts jutges intervenint, molt de soroll, però al final….passi per caixa.

Ll- Vols dir que els francesos no haguessin fet el mateix?

M- D’entrada no hagués durat tan de temps. Segon, no haguessin sortit tan ben parats.

Ll- Però els haguessin portat als tribunals, no?

M- Si, possiblement, però al final. Quan els atrapes a tots, no quan n’agafes dos i la resta te els mariners teus sota amenaça.

Ll- Però ha acabat bé.

M- No sé que dir-te. Per sort no han matat a cap mariner, que és el més important.

Ll- Doncs?

M- Però s’ha vist que les medalles eren de llautó. Com ja suspitavem.

Ll- La realitat és sempre molt obstinada.

M – M’espolso la pols de les sabates.

Ll – Els mussols no porteu sabates….

M – Doncs simbòlicament m’espolso la pols de les sabates.

Ll – Perquè?

M – És una forma de dir que ho deixo tot aquí i emprenc el vol.

Ll – Marxes? On vas?

M – Vaig de vacances….

Ll – On ?

M – El lloc és el de menys, vaig a estar-me uns dies amb els meus, a despertar-me i poder dir bon dia a la companya, a estirar-me, a no planificar més que uns minuts abans les coses, a veure com passen els núvols, les gavines i jo esperant amb la màquina de fotos, deixar que la mandra m’impedeixi passar el full del llibre que llegeixo, a fer unes carreres nedant, a deixar-me mullat, a dinar un arròs amb parsimònia, fer una visita a unes pedres antigues, i a mirar el món com gira o veure com vas passant pel cel, amb tota la parsimònia i baven un combinat a la fresca.

Ll – O sigui que ens anirem veien?

M –  Tu sempre ets aquí dalt. Doncs si, ens veurem, encara que poc, ja que el dia vint fas les teves vacances mensuals.

Ll – Es que jo no puc fer les vacances seguides i les faig partides, una mica cada mes.

M – Si, això diuen tots els grans magnats, que ells no fan mai vacances, però a l’hivern son a la neu, a la primavera a la caseta, a l’estiu a fer regates i a la tardor a caçar….Total fan més dies de vacances que la resta, però consta que treballen….

Ll – Uf, ja comencem amb l’esquerrà turmentat. Apa, fes vacances que les tens ben guanyades i personalment penso que et fa falta desconnectar uns dies.

M – No, si encara serà culpa meva….

Ll – Que tinguis unes molt bones vacances. Si et veig amb el cubata, ja et faré l’ullet.

M – No et penso convidar….

Ll – Ja ho sé…..Fins després…i pensa em tornar.

M – De moment penso encara en anar….No et fot, ja vol que torni….

Mussol – Que vols?

Ll – Avui m’ha arribat un acudit. Amb cert retard

M – A veure, digues….

Ll – Diuen que el partit del Madrid i el Barça el declararan nul…..

M – Com?

Ll – Si, ja que diuen que van declarar guanyador al Barça, quan no havien jugat més que el primer set….

M – El primer set?

L – Si home, com el tenis….

M – Ja l’havia agafat a la primera….

Ll – Si, tu ets molt llest. No sé perquè t’explico res.

M – Estava escoltant la propaganda per les eleccions europees.

Ll – I què?

M – Si poses el volum baixen….una meravella per adormir-te…..

Ll – Tan avorrits son?

M – Més, molt més…..Mira com badallo…..apa, adéu. Que tinguis uns somnis ben dolços…..

Ll – No em diguis que vas a dormir?

M – I tan. Per no aguantar aquests, soc capaç de dormir de nit i tot.

Ll – Caram, si que és greu.

M – Buaaaaaaaa…..!!!!!

Ll – Em faràs agafar son a mi també.

M – Bona nit i tapat

L – Bona nit…..

El cel clar i a sota tot ple de llibres i roses. I molta, molta gent.

Ja tinc anys d’experiència per a no creure-ho. No és que aquesta gent d’aquí es deleixi pels llibres i l’amor transmutat en roses. No és cert, sols un ritual. Un ritual que, entre tots, ens hem cregut, diu el cínic o el pessimista.

Potser no tinc fusta de pessimista, potser soc innocent o incaut, però vull pensar que avui si, avui fem el gest d’agradar-nos llegir, com les promeses de cada any d’anar al gimnàs. Avui fem el primer pas, comprem el llibre que “llegirem”, aquest és el propòsit. Potser després criarà pols en algun racó. Però quasi segur que l’encetarem…i, qui sap, pot donar-se el cas que sigui el primer d’una llarga trajectòria.

El llibre, aquest objecte que ben tractat, segur en fa més savis…o al menys ens distraurà, reconfortarà, volarem a altres mons, o plorarem….tot un munt d’emocions en la més negre de les tintes o el més blanc dels papers.

I què dir de la rosa. Tots volem que ens estimin, i aquest dia ho volem una mica més. I potser també volem estimar, cosa quasi més important. De totes maneres, quantes roses serviran per a cobrir aparences, quantes per tapar forats sentimentals inabastables…..i quantes per descobrir el que no sospitàvem, aquella cosa sorprenent i misteriosa que t’omple de un no sé què meravellós.

En aquest dia, llarg o curt, ple de gent o soledat, només desitjar que tingui tothom un bon llibre a prop, temps per gaudir-ho, i, com no, una rosa donada amb tot el paquet complert del que representa. Com si fos la primera vegada.

Bon Sant Jordi.