El Facebook és sorprenent!! Al principi no me’l volia fer, perquè ja tenia blog, fotolog, Tuenti (és molt semblant al Face) i l’espai de l’msn; així que no volia tenir més coses ni registrar-me en lloc més, i menys si ja tenia una cosa bastant igual, com el Tuenti. Però un dia, una amiga de classe em va dir que amb el Face em podia fer una mascota virtual i vaig caure a la temptació!!!

Al principi vaig agregar només uns quants, vaig decidir que aquest cop a la llista d’amics hi tindria només els amics de veritat, alguns familiars i que només l’utilitzaria per crear la mascota virtual, però amb el temps (no gaire temps més) em va començar agregar gent que conec i que em cau bé, però no arriben al punt de ser amics, després de pensar-m’ho els vaig acceptar.

A partir d’aquells moments vaig començar a utilitzar més aplicacions, com els tests, em vaig començar a unir a grups i pàgines, etc, etc.

Una altra cosa que havia decidit era no penjar fotos meves, però els amics em van començar a etiquetar i ja va ser una altra cosa que no vaig complir, així que ara, últimament, estic actualitzant els meus àlbums del Face posant algunes fotos que em ve de gust, hi surti jo o no.

Com ja sabeu, si veu llegir l’anterior actualització, la setmana passada vaig crear un grup i gràcies a aquest, he “conegut” a moltíssima més gent que m’han acabat agregant i els he acceptat per tot el tema del grup, per si volien aportar alguna cosa o no ho sé..per si de cas (també perquè en vaig agregar un i després vaig pensar que si n’agregava un havia d’agregar la resta perquè estan en igualtat de condicions).

Però aquí no és on volia arribar jo, jo vull anar més enllà. Per a mi el “miracle” n’és un altre.

Al Face he trobat ex-professors de primària meus, i ex-companys i companyes. La veritat és que m’ha fet molta il·lusió. Alguns professors els he seguit veient per les festes de Gràcia, a les manifestacions o simplement ens hem creuat pels carrers de la vila. Però tenir-los al Face és diferent, perquè he pogut veure més o menys com són, pel què diuen (escriuen), pel què pengen, pels grups que s’uneixen…els he pogut conèixer una mica millor, interiorment. I ha sigut una experiència molt satisfactòria.

Aquests dos professors concrets (un professor i una professora) m’han fet recordar moltes coses bones de quan anava a primària. Puc dir que si sóc com sóc i qui sóc, ho sóc gràcies a ells i a l’escola en general (evidentment també ho dec a la família i les circumstàncies de la vida). Parlo d’aquests dos professors (Àngels i Cesc) perquè de moment són els únics que han acceptat la meva petició d’amistat.

Professors com ells em van ensenyar a respectar als altres, a ser solidària, a lluitar contra les injustícies, ens van obrir cap a la resta del món explicant-nos problemes com: El deute extern, la pobresa a Àfrica, l’ablació del clítoris (me’n recordo que vam fer un mural amb fotografies i explicacions que després vam penjar al passadís perquè tota l’escola es pogués enterar del que passa a Àfrica) i moltíssimes coses més. Evidentment, la meva família també va influir, ja que després de les explicacions de l’escola, a casa també tocava ronda de preguntes als meus pares i ells també em tiraven cap al respecte, la solidaritat i la lluita no violenta, com l’escola.

He pogut comprovar que l’Àngels i el Cesc realment confiaven en tot el que ens ensenyava l’escola perquè han adoptat (ja fa bastant temps) un nen i una nena etíops, molt macos; aquest fet em demostra molt més que qualsevol altra cosa. Em sento orgullosa d’haver tingut professors com ells i d’haver estudiat al CEIP Patronat Domènech.

Una altra cosa per la que em sembla miraculós és perquè igual que he pogut contactar amb ex-professors també he trobat una ex-companya de classe que va anar amb mi a parvulari, primària i em sembla que fins i tot a l’escola bressol (però d’aquesta última no n’estic segura). Després de 6è de primària vam passar a 1r d’ESO però a instituts diferents i vam perdre TOT el contacte, perquè en aquell moment ni teniem mòbil, ni internet. Tot i així algun cop me l’he trobada pel carrer i només ens ha donat temps a saludar-nos ja que anàvem en direccions contràries i amb altre gent.

Quan la vaig veure al Face em va fer MOLTÍSSIMA IL·LUSIÓ!!! Han passat molts anys, no he sabut res d’ella en tot aquest temps, però a primària la recordo com una bona amiga. No sé pas quins records té ella de mi, però els que tinc jo sobre ella són molt bons =)

Quan era petita hi anava a jugar a les 5 de la tarda, quan sortia de classe, amb el meu pare i el meu germà. Recordo que sempre li deia: “Anem a la placeta a jugar?” i ell em responia: “Sí, ara hi anem.” o a vegades em deia que no. També hi havia els meus companys de classe jugant per allà. Actualment, sempre que quedo amb el Guillem o la Noemí (uns amics del barri) o amb els dos, sempre hi quedo allí i quan passejo el Clifford (un gran danès) també hi passo. Grans moments i grans records. Les cassolades contra la guerra d’Iraq, l’any 2000 Tot el barri reunit a Rius i Taulet fent sonar les cassoles i els estris de cuina sorollosos per tal de queixar-nos.

Aquesta plaça és nostra, forma part del barri, forma part de cada u de nosaltres, forma part dels meus records i del meu present, i espero que del meu futur. L’essència d’aquesta plaça és la mateixa que quan era petita i suposo que ho seguirà essent d’ara en endavant, què més dóna com es digui? El que importa és el que és.

Hi va haver una votació popular, en la qual no hi vaig participar, que va decidir que se li canviés el nom per Plaça de la Vila de Gràcia i ahir en va ser la inauguració. Que s’anomeni així no em molesta, però el record de la meva pregunta més freqüent al sortir de classe queda en rere: “Anem a la placeta Rius i Taulet?” (o a vegades simplement placeta). Tot i així no em desagrada aquest nou nom, però em reitero en el que he dit..què importa el seu nom si segueix essent la mateixa plaça i el nostre sentiment cap a ella no ha canviat? Sí, és cert, ara podem reafirmar i cridar que és la nostra plaça perquè el nom ho demostra =)

Però sóc del parer que els noms són noms i el que compte són els fets.

*******

Hola!! Avui dedico el meu blog al Carles!! un gran amic!!

– Perquè vull!!

– Perquè és el meu blog i puc fer amb ell el que vulgui!! 

– Per ser amic meu!!

– Per ajudarme SEMPRE!!

– Per estar SEMPRE al meu costat!!

– Per els teus concells!!

– Per fer-me riure!!

– Per confiar amb mi!!

– Perquè has estat al meu costat en moments difícils i complicats per a mí!!

– Perquè la falsedat de la gent en gran part l'he descovert gràcies a tu!!

– Perquè ara em toca oblidar i seguir endevant i serà dificil i complicat…però sé que tu estaràs aquí per el que necessiti i amb tu al meu costat tot serà més fàcil!!

– Perquè les persones que més m'he estimat són les que m'estan fent més mal i tu no m'has deixat sola en cap moment!!

– Perquè sempre que em sento sola penso en tu i recordo que no ho estic!!

– Perquè puc comptar amb tu!!

– Perquè sé que quan et necessiti hi seràs…i si no et trobo a l'msn puc agafar el telèfon i marcar el teu número!!

– Perquè sé que si et vull veure només t'ho he de dir i quedem!!

– Perquè t'estimo!!

– Perquè et necessito!!

– Perquè m'has demostrat molt en aquests 7 mesos que fa que ens coneixem!!

– Perquè t'has convertit en algú molt especial a la meva vida!! 

– Per infinitat de coses més!!

Gràcies!! gràcies!! i mil gràcies!!

[22 d'abril del 2006]
El dia que ens vam conèixer

Aquí poso un collage que he fet: 

Bueno…no sé què dir-te més que no sàpigues ja…(perquè tot l'anterior t'ho he dit uns quants cops i ho saps de sobres 8))

Sóc "Tierna-Harta" però ara mateix he tret de dins tota la meva ternura!!

Òscar que et vagi bé la vida…

Cuida't!!

Att: Eliasenda 8)

~Simply I love you~

~Simply I need you~

Això que em pensava que era tan important per mí i que sense ell no podria viure…estic veient que no era tan important i que sense ell puc viure perfectament =D Però fa mal…:( encara l'estimo…:(

Doncs…no gaire cosa…xDDD

Si actualitzo és perquè ho vull fer i perquè l’Oriol m’ha dit que  torni a fer un dels meus posts típics…xDDD osigui que si us rallo o…cualsevol cosa per l’estil…

– Queixes: Oriol!!

Però abans de dir res us informo que dissabte que ve vindré a la trobada i us veuré!!^^ Yeah 8) *.*

Bueno…volia posar un collage que el posaré però el text que volia posar no el posaré…més que res perquè sempre que escric posts em surten de dins i estic inspirada…ara mateix no ho estic…–.–

Així que només faré unes petites reflexions:

– Gelos: No us deixeu portar per ells…per culpa seva us podeu estar perdent una gran persona…

– Amistat: Vigileu bé a qui considereu amic…a vegades no podeu confiar ni en la vostra pròpia ombra…

– Sentiments: No podeu deixar que guanyin a la raó…si estimeu a algú però aquest algú us fa mal no us deixeu trepitjar encara que l’estimeu…heu de guanyar a aquest amor…igual amb els gelos (el que he dit abans xD) que no és just odiar a algú només per ser la ex de, la rotllo de o la nòvia de…sigueu coherents en els perquès de les coses…perquè seguir donant-ho tot per una persona a la qui no li importes i lo únic que fa és fer-te mal? i perquè odiar a algú que ni tan sols coneixes només perquè és l’ex o s’ha liat amb ell…???

Si una amiga us comença a fotre i veieu que el que fa no és normal no busqueu explicacions…simplement feu-li saber que us està fent mal i si realment és amiga pararà i si no para doncs a prendre pel cul i ja trobareu algú millor a qui donar la vostra amistat…no us deixeu trepitjar!!!

Ja sé que sempre parlo del mateix i que rallo, però és igual…

Necessito desfogar-me…

A qui no li agradi que no miri

*Ser valiente…*

*Ser fuerte…*

 *No romperte…* 

Son cosas que no se qué significan…

No soy fuerte… 

No soy valiente… 

Me rompo… 

Soy frágil…ya no aguanto más…tantos golpes…no puedo más… 

Soy cobarde…tengo miedo…miedo a perder lo que más quiero…miedo a perderte… 

Me voy rompiendo…poco a poco me van destruyendo… 

*Soledad*

Sí…me voy quedando sola…me lo van quitando todo…me lo van arrebatando todo…ahora están consiguiendo que te vayas lejos de mí…
 

*No te pongas NUNCA al nivel de tu enemigo…* 

Seguid este consejo por favor…yo no lo he hecho y ahora estoy padeciendo las consecuencias…están acabando conmigo… 

*Jamás debes mirar atrás* 

Aquí es donde creo que está mi problema…que miro atrás…voy perdiendo cosas y en vez de darles la espalda y seguir para alante las voy mirando y voy avanzando de espaldas…de ésa forma es normal que lo perdido no vuelva y lo que tengo lo vaya perdiendo…NUNCA se debe mirar atrás…pero yo lo hago…

¿Cómo vencer al dolor? ¿Cómo vencer la soledad? ¿Cómo vencer al miedo?

~¿Cómo recuperarte?~  

*Sorry, I'm not perfect* 

*Simply I love you* 

*Simply I need you*  

*Como el mosquito más tonto de la manada, yo sigo tu luz aunque me lleve a morir* 

*Te estoy perdiendo…sino te he perdido ya…*

Així que poso un escrit que acavo de fer…

Caminar tranquilamente por la vida… 

Ver un ángel…correr…saltar para alcanzarlo y caer… 

Llorar…mirarlo y contemplarlo…admirarlo… 

Seguirlo desde el suelo…y no poder alcanzarlo… 

Se va…poco a poco se aleja…tú lo sigues…lo quieres para ti… 

Sueña alcanzarlo algún día…cada vez está más alto…pero sigues soñando tenerlo… 

Llegas a un abismo…o saltas o se va…decides saltar…caes y te rompes en mil pedacitos…pero él sigue allá arriba…sigue su camino…debes levantarte y seguir… ¿de qué habrá servido saltar al abismo si  lo dejas escapar? 

Hecha pedazos te levantas y sigues adelante…ahora aún está todavía más alto… 

–    ¿Porqué no lo olvidas de una vez? 

–   ¿Cómo? ¿olvidarlo? ¿y de qué habrá servido este sufrimiento? ¿de qué habrá servido mi sacrificio si lo dejo ir? Yo lo seguiré…pase lo que pase lo seguiré…no dejaré que se vaya… ¿después de haber pasado por tantas cosas voy a tirar la toalla? ¡No! ¡NUNCA! Seguiré esperando a ver si algún día se decide a bajar…

Y siguió su camino…con el tiempo se fue curando…pero iba cayendo…se iba rasguñando… ¿pero qué más daba? El día que cayó por ese abismo se vio sin salida, pero pudo seguir adelante…ya nada le podía doler más que esa caída…y ella lo sabía… 

Su esperanza a veces desvanecía…pero sólo con que el ángel se girara, la mirara y le sonriera ya era suficiente para volver a creer, para volver a soñar, para volver a seguir, para volver a esperar………

http://blocs.gracianet.cat/la-figurita/2006/08/22/reflexio/ Holaa!! feia molt que no publicava un altre post jejeje però és que no sabia què dir…

Doncs avui he trobat la inspiració!!!

És una reflexió que vull fer sobre l’amistat…

Quants cops ho heu passat malament pels amics?

Quants cops us han culpat de coses que no heu fet i us han deixat de parlar?

Quants cops us han fet patir?

Quants cops us han fet plorar?

Quants cops us han fet mal?

Quants amics heu perdut?

Jo només vulia dir que després d’haver passat unes quantes experiències la vida m’ha ensenyat que els amics de veritat SEMPRE queden…per molt que us enfadeu i deixeu de parlar-vos SEMPRE acaben tornant…

Si la persona us ha fet mal i us ha deixat de parlar per un motiu injust i la vuleu recuperar heu de lluitar per fer-ho i si realment és un amic de veritat el recuperareu!! També podeu dir: Sí, però i si m’ha deixat de parlar perquè l’hauria de vulguer recuperar? Això és que realment no te l’estimes com un amic de veritat…si realment l’estimes saps perdonar i durant el temps que no t’ha parlat l’has trobat a faltar…

Si el que feu mal a l’amic sou vosaltres i us doneu compte de l’error heu de demanar perdó…si realment és un amic de veritat us perdonarà!!!

Si heu perdut amics perquè no us han perdonat o vosaltres no els heu volgut perdonar no ploreu per això…aquestes persones no mereixen les vostres llàgrimes…vosaltres valeu molt més que plorar per algú que no ploraria per vosaltres…

Mire-ho d’aquesta manera: Els amics de veritat SEMPRE queden i els que s’envan és que tan bons no eren!!!!

Aquest programa ha significat molt per mí i en aquest post m’agradaria expressar més o menys perquè ja que molts el veieu com un simple programa de ràdio i no enteneu com pot ser que jo i uns cuants més ploréssim per la seva fi…

PAP era un programa on et podies expressar…

Podies opinar, criticar, explicar problemes i ajudar…

Molta gent es va sentir ajudada (entre ells jo)…

A més aquest programa tenia un fòrum i un xat on ens podiem comunicar entre tots els oients i un bon dia es va decidir fer "quedades" per coneixer-nos…

A través del programa ens hem conegut molta gent, em fet bons amics i hem creat lligams forts entre nosaltres i fins i tot també amb els locutors, ja que, estan al corrent de les quedades i cada setmana s’anava a la ràdio a veure’ls i ja ens coneixen…

"Prohibit als pares" era més que un programa de ràdio…

La seva fi ens ha afectat de manera diferent a cadascú…depèn de com ens hi haguessim abocat cada un…els que hi participàvem més ens ha afectat molt ja que no ha sigut un programa de ràdio sinó una part de la nostra vida…

Les quedades es feien cada divendres i dessabte a la tarda (això no era programa), els amics que hem fet hem estat en contata via msn, telèfon, fòrum i quedades…(això tampoc no és programa), quan hem tingut algun problema igual que pots anar a buscar algú que no tingui res a veure amb el programa hem anat a buscar-nos a nosaltres…la relació que tenim amb els locutors molts de nosaltres és bastant estreta osigui que no em vingueu dient que PAP només és un simple programa de ràdio i no cal dramatitzar tant la seva fi…

La veritat és que ja està…no ploro, això ja està superat, però l’ultim dia no ho vaig poder evitar…vaig plorar igual que molts que estàvem alli…fins i tot els locutors van plurar…

Bueno…ja està….la veritat és que ja no sé què més volia dir…només que entengueu com pot ser que per unes cuantes persones de Catalunya PAP ha sigut una part de la nostre vida…

]]> http://blocs.gracianet.cat/la-figurita/2006/07/25/pap/feed/ 13