Com ja ha fet el bloc Monòlegs Políticofestius. Faig constar la meva adhesió a la campanya El món ha de saber-ho.
A partir del 3 de setembre i fins al dia 9, es tracta de visionar tantes vegades com es pugui el documental sobre el cas Èric Bertran.
Es vol aconseguir sortir en les clasificacions del mes vist del youtube.
Per mes informació: Xavier Mir
Encara que no es la meva costum, reprodueix-ho el article que vaig publicar dimarts a la Tortuga.
Per las dates i en agraiment a una feina ben feta, crec que val la pena.
Moltes gràcies
Fa 10 anys va néixer un projecte: Gràcianet, es definia com una xarxa ciutadana. En aquells moments poca gent coneixia internet, menys gent encara l’utilitzava i un número encara menor estava connectada.
La 1ª feina de Gràcianet va ser explicar què volia dir xarxa ciutadana i quina utilitat podia tenir internet per una entitat. En aquells anys a moltes localitats es va anar estenent les xarxes ciutadanes, cíviques, socials…
Moltes han caigut en l’oblit, altres s’han transformat en altres coses, unes quantes més malviuen amb poc futur i menys present i d’altres han caigut sota el control d’institucions i empreses. Gràcianet continua existint i amb molt bona salut.
Cal agrair a Gràcianet, a tots els que són i els que eren i a tots els que seran el seu treball desinteressat. Una xarxa ciutadana, un portal, uns serveis no només són maquinari i programari, bits i gigabits. És sobretot persones que la fan funcionar.
No cal dir que moltes entitats graciènques s’han obert a internet a través de Gràcianet. La seva existència va permetre que entre les primeres fornades d’entitats obrint-se a internet, moltes foren de Gràcia. També és cert que no totes les entitats han sabut treure-hi prou profit.
Els ciutadans també hem pogut disfrutar de Gràcianet. En 10 anys les èpoques han sigut diverses i amb diversos sistemes de funcionament però no cal oblidar els fòrums, primera i segona època, moderats, registrats. Les notícies, l’agenda, els blocs, el correu electrònic etc…
Gràcianet també ha organitzat i participat en trobades, seminaris, cursos de formació, fòrums de debat, convencions…
Per tot això:
Moltes gràcies i cap als 20 anys…
Per més endavant ja analitzaré acuradament el passat, miraré el present i proposaré camins cap el futur per si algú de vosaltres o de Gràcianet ho troba prou interessant.
El meu co-blocaire Alex parlava de blocs polítics o blocs de política. Jo en el meu bloc parlo de política però també de qüestions personals, curiositats, vídeos estranys, etc.
Tenia por que un bloc massa polititzat i ideolitzat marques un caracter determinat i impedis parlar de altres coses. Per això no em vaig apuntar a Poliblocs.
La setmana passada, el Carles Salat em va proposar fer articles per la Tortuga de Gràcia. Perfecte, es la solució als meus dubtes, es evident que no renuncio a parlar de política en el meu bloc.
Despres d'aguantarme. Un premi per vosaltres.
Fa molt temps que conec a Joan Lafarga, em compartit algunes lluites, poques victòries i més derrotes.
Darrerament veig que s’ha instal·lat en el cofoïsme de pensar que el punt d’equilibri és ell. Tothom que es desvia de dit punt s’inclina perillosament cap el buit. Per això les forces polítiques, els polítics, les persones…que discrepen del punt d’equilibri, no aixequen el vol, no saben què defensen ni a qui, etc…
En l’article “Cartalunya, el país de lo Cartanyà” el Joan comet un sofisma. Diu que no sabem on anem ni què defensem i després ataca a un polític que ha dit el que vol i on vol anar.
És evident que Joan Saura no vol col·locar drogues al Caprabo, el Lidl ni a les parades de les pageses de l’Abaceria. És evident que en el programa electoral d’ICV consta la legalització de les drogues; no cal oblidar que el consum fa molts anys que està despenalitzat.
És evident que Joan Saura és, era i de moment continuarà sent partidari d’un govern d’esquerres i catalanista; se’l pot acusar de ser bocamoll, inoportú…però no de no saber on va ni què vol.
En quant a l’Imma Mallol coincideixo plenament amb ella, jo també em sento antisistema, jo també em sento més aprop dels okupes no violents que dels especuladors.
També em sento més a prop dels treballadors que de la patronal, més a prop de les festes de Tenerife que dels “señoritos que quieren dormir”.
Jo també em sento més a prop de Catalunya que de “Cartalunya”.
Jo, lo Vives, sóc un ciutadà el més lliure possible d’un país una mica més lliure que fa 32 anys.
Lo Vives vol ser un ciutadà de Catalunya que ni recull bolets ni fa volar coloms…
Nota aclaratoria:
El article s'ha publicat primer a La tortuga de Gràcia per dos motius:
Se que alguns i algunes s'han molestat i ho entenc perfectament, jo vaig estar dubtant i al final vaig optar per la rapidesa i la feina fàcil. Mil perdons
| Unique Visitors |
WPMU Theme pack by WPMU-DEV.