Xino-xano he arribat a la zona escollida (després em volia apropar a mirar si hi havia nous daus a la que ara és la meva botigaproveidora) i per fer temps m’he dedicat a mirar la gent.  No se com són les cues d’una nit per entrar a un concert però la lluita per la posició en aquestes ocasions no hi té res a envejar. El millor, però, és la complicitat que es crea entre desconeguts. Es pregunten obvietats al veí de vorera, s’increpa els que no respecten les normes cíviques (i es posen davant quan encara trigaran 20 minuts a passar), es comparteixen fotografies (apaurora, si no te les envio ara ho faré demà sens falta) i es fan comentaris privats amb voluntat de públics.

I aquí he vist que la meva originalitat era tant original com mirar amunt quan ens cau aigua al damunt. Tants anys veient-ho per la tele… i no m’ho podia perdre… i ara ho veig en directe… i ara són aquí… i i passen per sota casa… Original, molt original.

Per si algú li pot fer arribar a l’alcalde, Sr Hereu: Compte amb qui l’informa perquè després qui queda malament és l’alcalde. Després que s’omplís la boca dient que l’afectació del transit seria per sota el carrer Aragó resulta que els agents dela Policia Local ja no deixaven baixar de Mallorca. En referència a aquest cos avuí he gaudit d’un espectacle (molt satiosfactori) del que en parlaré un altre dia. Per no barrejar massa.

P.S. La meva primera intenció era parlar de i constatar l’eficàcia d’uns ja vells coneguts ja que eren set els/les treballadors/es de TMB més un agent de la (In)seguretat Privada amb el seu gos els que vetllaven perque cap ciclista no es colés al metro a Tetuan.

La situació viscuda és la següent. (L3-Diagonal> dissabte 11.10 del matí. Un honorable membre d’aquest cos parla en una cantonada de l’estació amb un “motxillero”. No us deixeu enganyar per les primeres impressions ja que estava indicant-li on havia de fer un transbordament. Quan acaba amb aquest servei s’apropa lleuger al torniquet on u pare amb un fill petit té problemes per validar el seu bitllet.

Fins aquí res a dir. Agraeixo la vocació de servei i la seva disponblitat. El que no acabava d’entendre és que collons nassos i feien dues trballadores de TMB arrepenjades fent la petar al costat del torniquet mentre l’agent d’inseguretat privada aten al públic. Dic que no ho entenia perque ara ja ho veig clar.  Cadascú té la seva feina i està perfectament repartida. Un agent suposadament qualificat i no ho dubto pas per la lluita contra el crim es dedica a ajudar viatgers perduts i amb poques mans mentre els informadors de la companyia li fan companyia ja que la seva empresa el fa estar sol.

Mentre això passa no hi ha dia que algú no comenti que a un conegut  seu, no fa massa dies a la meva mare, li van prendre els diners al transport públic.  Vull aprofitar per donar les gràcies als senyors lladres, coneixedors de la seva feina i posseïdors d’uns grans sentiments ja que ho van fer sense causar-li cap mal i van llençar-ho tot allà mateix quedant-se només els diners i uns dècims de loteria. Ma mare ha recuperat unes fotos que l’acompanyen des de fa anys, els diners no eren masses i la loteria no ha tocat.Tot i que ella mateixa deia que si tocava i servia perquè deixessin de robar encara bo. I mentre escric aquestes ratlles ben segur que un altre viatger desorientat haurà trobat el seu destí gracies al’eficaç tasca orientadora dels que jo creia afgents de la inseguretat privada.

Era la crònica d’un fet anunciat.  Davant dels meus nassos (a toro passat és quan te n’adones de tot) li han fotut la cartera a un turista confiat. La tècnica no era nova, de fet jo estava pendent d’un altre noi que ha resultat ser un del tot innocent pare de família.

Fins aquí un sentiment d’impotència terrible però poca cosa més. uns passatgers li han explicat el que ha passat i l’home no s’ho acaba de creure. No ho entenia. Tot ha passa hem pujat tots a Drassanes <L3> i els “xoriços” han baixat ha Liceu. En arribar a Diagonal i veure que el turista en qüestió he anat a buscar els dos segurates que amb les seves armilles taronges fan les funcions informatives que potser hauria de fer el senyor amb americana grana que xerra amb ells.

La conversa ha anat més o menys així (En un perfecte català, això si)

Jo: Bon dia. Que sapigueu que a un tuista, puja ara, li acaben de fotre la cartera… és aquell… va de clar, amb gorra

Ells: Ah. gràcies, Ara?

Quan l’assenyalo un fa el gest de sortir perpo tot queda en això, un gest.

-Si Hem pujat a drssanes i han baixat a Liceu.

-Li han pres la cartera?

-No, l’ha trobada a terra, però buida

–Doncs encara ha tingut sort, l’ha recuperada (potser es pensaven que era un record de família o que hi duia la foto del seu peixet de colors)

-Ja. Jo m’he n’he lliurat tres vefdes ja.

He girat cua emprenyat i he marxat.

Moltes gràcies per la seva col·laboració, agents de la inseguretat privada. Sortir de la valla, intenatra adreçar-se a l’home en qüestió i demanar-li si necessita res, o si vol que avisin la policia, o si té un duro per arribar al seu hotel… jo que se. però no. No podien deixar el seu lloc. potser la conversa ha canviat el seu centre d’atenció. potser ja no parlaven de la victòria de Barça sobre l’etern rival. potser han començat a parlar de la inseguretat que hi ha al món, de que ja no es pot viatjar en metro tranquil.

Per acabar-ho d’arreglar al sortir al carrer veig que ales escales hi ha tres segurates més fen-la petar.  Com que deurien estar fumant o era l’hora del seu esbarjo com els nens d’escola,  potser no se’ls podia molestar.

Encara no m’ho cre. Ho he fet d’una tirada i no he ahagut d’esborrar cap paraula malsonant. de debò que la col·lecció d’adjectius quer em ve al cap cada cop que penso en els l’armilla fosforito repassa tot l’abecedari.

Avui encara puc dir que estic de sort. Per tercer cop des del mes de setembre m’han intentat fotre ma a la cartera sense èxit.

Els tres cops al mateix lloc: Linia 3 Estació Liceu Direcció Gràcia-Trinitat Nova

Els tres cops un grup de tres persones: Els dos primers masculins, avui tots tres femenins.

Els tres cops identificaria la llengua com de l’est, però no em feu dir de quin país. Ni ganes. No penso caure en la generalització fruit del ressentiment.

Els tres cops aparença d’allò més normal. Fins i tot s’han ofès quan quan he descobert les seves intencions La noia d’avui anava vestda de negre  duia una caçadora amb lluentons amagant-se el braç; cabell destenyit, seria blanc oxigenat? Le altres dues colors marrons, que no destacaven gens.

Els tres cops amb el mateix sistema. Apropant-se molt a mi en el moment de pujar sense haver-hi necessitat. Dos bloquejant els meus moviments i la tercera fotent-me ma la butxaca del davant. com que no soc com la de l’acudit no diré que creia que duia “bones intencions.

A diferents hores. Avui a quarts de sis de la tarda. Una hora d’allò més poc habitual per baixar o tornar del centre.

Els tres cops sense èxit. encara tinc la meva cartera, just la que em vaig comprar a finals d’estiu. No se quan de temps durarà la meva sort. Un dia deixaré de reaccionar i em quedaré sense cartera, sense fotos, sense targes de diferents supermercats i superficies. Sense calers no me’n quedaré. tinc el costum de dur el mínim imprescindible.

Avui he estat de sort. I ja en van tres.