Anys més tard, alliberats ja dels debats inútils sobre llibres mediàtics vs llibres cultes, comencem a centrar el debat sobre el llibre digitals i els dispositius ebook.

Personalment, des de fa un temps disfruto de la tinta digital gràcies a un touch de Sony. N’extrec diverses idees que han estat marejant les meves neurones fa moltes setmanes:

1.Nous hàbits de lectura. Els meus hàbits de lectura han canviat des de fa un temps, podem viatjar a sobre amb prop més d’un centenar d’obres en un instrument del tamany d’una quartilla holandesa. L’experiència d’acabar de llegir, per exemple, la trilogia de Millennium en format digital quan les dues primeres parts les vaig gaudir en lletra impressa.

2.Plataformes laberíntiques. Trobant positiu el canvi de lectura, trobant més que acceptables dispositius com el Reader Touch de Sony o el Kindle d’Amazon, les plataformes de les editorials per comprar ebooks són uns autèntics laberints no aptes per a usuaris poc instruïts. No entenc que comprar un llibre digital hagi de ser una gincana vinculat a documents que són links, autentificacions d’ID d’Adobe i instal·lació de programes. Simplificació, senyors, simplificació!!!

3.El preu, discussions eternes. Per Sant Jordi, descomptes i més descomptes. Quatre dies abans, l’edició digital d’un llibre cridat a ser top5 a la diada tenia el mòdic preu de 20 euros. No vull que els ebooks tinguin els preus de les llaminadures, però ni poc ni massa quan els costos de impressió i distribució desapareixen i els marges de benefici augmenten.

4.Ús de les xarxes socials molt limitat. No acabo d’entendre perquè les editorials es plantegen les xarxes socials com Twitter o Facebook com escupideres a l’estil dels newsletters de tota la vida. La interacció entre lectors i autors ha de ser mediatitzada amb més intel·ligència.

5.iPad, un pas intermig. Déu-nostro-senyor-Steve-Jobs ha il·luminat mitja humanitat amb l’iPad, que ha de ser el dispositiu que salvi a la humanitat de l’analfabetisme tecnològic i que fagi guanyar el cel als geeks de tot el món. No obstant, haurem de sortir de la caverna per obrir els ulls i deixar que la poma ens deixi d’encegar. Hi haurà vida després de l’iPad.

6.Deixar la música a una altra part. Els ebooks no poden seguir els passos de les discogràfiques i les productores de cinema. Hi ha una exploració interessant que no pot ser feta amb desconfiança. La millora de la suma dels factors anteriorment especificats hauria d’alterar el producte final.

7.El llibre encara és un fetitxe de molt valor. No serà blanc o negre, no serà paper vs digital. En tot cas, afegim valor a la relació entre uns i altres. Els ebooks no volen ser una moda sinó una aposta que s’anirà consolidant a poc a poc.

Esperant que aquest article on el títol és només una provocació per al seu ús crític, desitjo major imaginació i valentia en el món editorial, un sector que podria encapçalar una revolució tecnològica però que diria que no està per salts mortals sinó per massatges de llombrígols propis.

I un article literari no podria ser de Sant Jordi sense una petita selecció de llibres imprescindibles per a les vostres biblioteques:

–Històries de la història de Barcelona, de Dani Cortijo. Una interessant recopilació d’anècdotes sobre la ciutat que ens ha tocat viure.

–El viatge al poder de la ment, d’Eduard Punset. Un altre apassionant trajecte a càrrec d’un dels intel·lectuals més prolífics de casa nostra.

–Aurora boreal, d’Asa Larsson. Amb personalitat pròpia, la saga negra d’autors suecs continua. Pels qui pensin que no ha vida després del Millennium d’Stieg Larsson.

–Sí, Ministre, traducció a càrrec de Toni Aira. Recomanació ben especial d’un dels politòlegs més importants del nostre país.

–La pell de brau, de Salvador Espriu. Amb motiu del 50 aniversari d’aquesta obra, Grup 62 publica una nova edició amb pròleg de Josep M. Castellet i apèndixs d’autors contemporanis de renom.

–Deixa’m entrar, de Jon Lindqvist. De petits ben gaudir del ‘Petit Vampir’. Ara, retornem al mite del vampirisme amb una altra gran història que ens farà patir de valent.

–Egosurfing, de Llucia Ramis. Perquè sempre m’acabo preguntant què dimonis feia jo anant a classe mentre ella s’ho passava tant bé recorrent el món amb mil i una aventures. Tot i que s’ha vengut com una obra per geeks, el llibre de Ramis és una bona forma per entendre com els mitjans de comunicació i les noves tecnologies canvien les nostres vides, existencialitats que sovint canvien quan et cau a sobre una bossa d’escombraries.

–Esplendor i glòria de la Internacional Papanates, de Quim Monzó. El Mestre, tant a La Vanguardia com als diversos llibres. Monzó és un imperdible de la nostra literatura.

–Els convidats, d’Emili Teixidor. La dura postguerra a les comarques de l’interior. Una gran obra de l’autor de Pa Negre.

–Espiral, de Manuel Baixaulí. Aquest autor comparteix la Sueca natal amb en Joan Fuster. Baixaulí, però ja ha marcat una personalitat pròpia amb un gran llibre com va ser L’home manuscrit.

–Olor de Violetes, de Josep Campmajó. El Premi de novel·la curta Just M. Casero és una autèntica garantia de qualitat -anteriors guanyadors van ser Mònica Batet o Oriol Ràfols, per cert professor meu de filosofia a l’institut-. Campmajó no decep ni al premi ni als seus lectors.

–Tots els contes, de Pere Calders. Un clàssic, per treure’s el barret i per no deixar de recordar-lo a cada diada de Sant Jordi.

-Política 2.0, d’Ernest Benach. El propi autor ja ha tastat que la meva única crítica a aquesta obra és que es fa curta. En volem més, president!

–Alice in Sunderland, de Bryan Talbot. La novel·la gràfica ha de ser sempre present. Crec que de moment m’abstinc de la visió de Tim Burton per refugiar-me en el còmic.

Les recomanacions de:

-Maria Cardona: Sant Jordi 2010

-Barcelona Televisió proposa el hashtag #recomanoelllibre per poder recomanar les obres més importants segons els diversos usuaris.

-Maria Redondo: “Rodamots” de Jordi Palou, “Ulls verds” de Marc Pallarès, “Córrer per ser feliç” de l´Arcadi Alibés, i de ciència, “El sexe social” de l´Eudald Carbonell i “El andar borracho” de Mlodinow.

-Valentí Sanjuan: em quedo amb Trilogia de NY de Paul Auster, el poc valorat After Dark de Murakami i qualsevol de Easton Ellois, possiblement Lunar Park.

-Paula Camps: Ses meves suggerències són: 1. El cuento número trece de Diane Setterfield; 2. Mientras vivimos de Maruja Torres.

-Xevi Montoya: Incerta Glòria (J. Sales), “Els assassins de Franco” (M. Àlvaro) i “El Cafè de la granota”(Moncada).

-Antònia Folguera: Cosas que los nietos deberian saber de Mark Oliver Everett editat per Blackie Books. Las noches dificiles de Buzzetti i La cebolla asesina: Sexo mentiras y armas de destrucción masiva.

-Mònica Planas: 1.’Se sabrà tot’ de Xavier Bosch (Ed.Proa) 2.’No hi ha terceres persones’ d’Empar Moliner (Quaderns crema) 3. 3.’Las series que no me dejan dormir’ de Toni de la Torre (Ara Llibres).

via @paulacamps

“Hem de posar a disposició de la col·lectivitat el nostre talent, el nostre coneixement i la nostra creativitat”. No preguntarem que pot fer Catalunya pel 2.0 sinó que pot fer el 2.0 per Catalunya. I és que la idea del pròxim llibre de l’Ernest Benach, ‘Política 2.0’, és un projecte molt personal al límit entre la utopia -de voler una altra política- i el projecte de país, tan necessari en els nostre dies.

Benach -president del Parlament de Catalunya-, en una trobada dels Sopars-Tertúlia impulsats pel tàndem gironí Eduard Batlle i Germà Capdevila al Restaurant El Coure de Barcelona, ha explicat a un nodrit grup d’amics, coneguts i twittejats les línies mestres d’un llibre que es presenta el pròxim 9 de març.

Tecnologia però també política, de carrer i de passadissos de parlament, criticada, sentida, alienada, global, i moltes altres paraules… aquesta és la cosmologia ideològica d’un Benach que advoca perquè els partits polítics evolucionin i canviïn. Serà la tecnologia que els canviï? És important la tecnologia i en Benach és un bon exemple a l’impulsar una triada tecnològica important entre els escons: l’ús de les Black Berry, dels ordinadors portàtils i de les connexions per posar la vella cambra parlamentària al segle XXI gràcies al Parlament 2.0.

Però les eines no ho són tot. El missatge i, sobretot, la mentalitat són part essencial de l’autoritat més tecnològica del país que promet “no quedar-se quiet”, no només amb les TIC sinó, el més important, en fer i dur una política més pròxima al ciutadà. Hi ha molts reptes que no estan resolts i cal que la classe política ho entengui. Després del triomf d’Obama molts es van posar l’etiqueta de fans d’Obama però pocs van entendre el missatge i la voluntat de canvi de la ciutadania.

Fa uns dies en una conversa informal algú em van dir una frase amb la qual segueixo pensant de tant en tant: “La majoria dels polítics diuen que volen escoltar però si ho fan, no podran escoltar-se a si mateixos; per això la veu dels ciutadans no els hi interessa”. Touché…

Serà la Política 2.0 la forma de canviar la mentalitat dels nostres governants? Llei electoral, finançament de partits, blocs electorals a la televisió pública,… hi ha molts reptes que no estan resolts i que caldrà afrontar en els pròxims anys. Brindem, de moment, per la valentia. Brindem, de moment, per la valentia d’@ebenach.

[+] ‘Blocaires i política 2.0‘

PD: ‘Política 2.0’ es publicarà en versió paper en una coedició d’Angle, Bromera i Cossetània, i en versió digital, a la web d’Edi.cat, la plataforma de llibres digitals que reuneix aquests i altres segells editorials.

Ernest Folch, conseller delegat d’Ara Llibres. Nascut a Barcelona el 1972. Llicenciat en filologia catalana. Amb l’aparició de Leqtor i del projecte digital 36L, el món editorial català pretén consolidar un projecte d’ebooks a l’abast de tothom.

-Com va sorgir la idea?

-Aquesta idea neix de tres coneixements diferents. D’una banda hi ha un àmbit d’empreses editorials encapçalades per Cultura 03 i Vicenç Vives, d’altra banda, el Grup Abacus amb la seva experiència de distribució i d’altra banda tot un seguit d’accionistes encapçalats pel Ferran Soriano que tenien experiència tecnològica i empresarial.

Per tant, volíem unir coneixement editorial, de distribució i tecnològic perquè eren necessàries les tres potes per portar a terme un projecte d’aquest tipus. Volíem tenir una presència física amb punts de venda, com tothom a partir d’avui veurà en els centres Abacus, per vendre el leqtor, el dispositiu que venem a 199 euros. A aquest lector s’uneix a la primera oferta de continguts consistent del nostre país. Havíem de començar a introduir continguts competitius en el mercat i això és possible a través de múltiples acords editorials i a base d’anar en un sistema de càrrega web molt intensa. Volem que l’oferta en digital deixa de ser el germà pobre, que l’oferta s’iguali i que aparegui una nova forma de consumir. La fase 2 seria com es comercialitzen aquest tipus de continguts.

-Quina és la principal característica del leqtor?

-Hem plantejat un sistema obert. No tanquem res. Si algú es compra el nostre lector pot anar a altres tendes i si algú té un altre lector, pot comprar la nostra oferta. És un sistema totalment obert en comparació a altres sistemes com el Kindle, que és un sistema totalment tancat. Aquest concepte obert era la segona premisa que ens van marcar quan van iniciar el projecte. El primer, com ja he dit, tenir el coneixement en tres àmbits: empresa editorial, tecnologia i distribució.

-L’aposta per posar al mercat és tot un repte tenint en compte els múltiples aparells que hi ha actualment a la venda.

-De fet, en alguns casos no competim perquè en el mercat espanyol, per exemple, no hi ha els aparells de Sony. Nosaltres no volem competir amb l’aparell perquè l’hem posat a la venda a preu de cost. Nosaltres el que volem és estimular la venda d’arxius perquè circuli i es consolidi com una forma sòlida de comsum. La batalla dels aparells no ens interessa. Al final la nostra lluita és que hi hagi bons arxius digitals.

-Teniu un públic determinat a qui va dirigir Leqtor?

-Sí, nosaltres hem fet un gran estudi on veiem dos grans grups tradicionals. D’entrada un gran grup tradicional de 45-55 anys que és el consumidor més habitual de llibres, que en consumeix més de cinquanta a l’any. L’altre, és justament, un públic jove poc avesat a la lectura però que s’hi pot enganxar justament amb la qüestió de la tecnologia.

-Algun cop has dit que el món editorial es basava amb la idea que el llibre era molt difícil d’imitar. Ha arribat el moment en què les editorials ja s’ensumen que o bé canvien o el negoci pot anar malament justament per la introducció dels ebooks?

-El món editorial no ha reaccionat fins que ha vist que hi ha uns aparells que amb el concepte de tinta electrònica simula realment la lectura amb una perfecció absoluta. Això és el que després ha permès la comercialització d’uns arxius digitals. El que crec, però, és que l’aparició d’aquests productes no perjudica la indústria editorial perquè una de les coses que veiem és que no es tracta d’una experiència substitutiva, el llibre digital no es carregarà el llibre en paper sinó que el complementarà. Per tant, hi ha estudis que indiquen la meitat dels lectors d’Estats Units que fan servir llibres electrònics després van a la llibreria a comprar-se l’edició en paper per tenir-lo o regalar-lo. Per tant, la indústria editorial s’haurà d’adequar i fer un esforç però no serà un irrupció tan gran com va suposar en el món de la música la descàrrega d’arxius davant del CD.

-Quins objectius us heu marcat?

-Al primer any vendre 100.000 descàrregues digitals i al cap de tres anys apropar-nos a la xifra del milió d’arxius, que això voldria dir que estem en un panorama absolutament normalitzat. Quan haguem aconseguit això voldrà dir que hem assolit el nostre primer gran objectiu.

[+] FER VOLAR AVIONS AMB PAPER DIGITAL

[+] BITFERIT AMB OLOR A TINTA

[+] LEQTOR, LA PRIMERA GRAN EXPERIÈNCIA CATALANA D’EBOOK

Leqtor, però no només és el dispositiu. També és la llibreria digital de la nova plataforma de distribució d’e-books, 36L, que ofereix novetats editorials als mercats català, espanyol i llatinoamericà. Els accionistes de 36L són els grups editorials Cultura03 (Ara Llibres) i Vicens Vives, la cooperativa Abacus. També Ferran Soriano, Jordi Viñas i Gustau Navarro.

Dispositiu-plataforma és un binomi a l’alçada d’Amazon-Kindle. Tot i que aquesta no és la primera experiència d’ebooks al nostre país, sí que és la més agosarada i completa. A més a més, significa un gran pacte de sector empresarial entre editorials ja que en el projecte també hi ha les obres d’Edicions 62 i RBA, per exemple, a més a més, dels productes de les empreses ressenyades a 36L.

El conseller delegat d’Ara Llibres, Ernest Folch. afirma que el preu del llibre digital, el marcava l’editor, i que, de mitjana, era un 35% més barat que no pas el llibre de paper. De moment, la descàrrega més barata serà de set euros i la més cara quinze. Un gran pas per a la consolidació del #paperdigital i, obviament, per a l’edició en català.

[+] FER VOLAR AVIONS AMB PAPER DIGITAL

[+] BITFERIT AMB OLOR A TINTA

L’escriptor Stieg Larsson ha proposat un repte a molts lectors del món: Millenium, la trilogia protagonitzada pel incisiu periodista Michael Blomkqvist i l’hacker Lisbeth Salander. Ho podem qualificar de repte, d’herència, de fenomen,… de mil maneres que van més enllà d’un simple Best-Seller. Ja va passar fa uns anys amb l’obra del nord-americà Dan Brown però amb els tres volums del suec s’ha intensificat. De la mateixa forma, però, que existeix el fenomen Millenium, paral·lelament s’ha instaurat un fenomen d’animadversió cap tot l’univers d’en ‘Kalle’ Blomkqvist que amenaça per excomulgar a tot aquell lector que llegeixi i valori les obres de Larsson.

Francesc-Marc Álvaro s’alinia amb Ramon de España en considerar desmereixedor del seu temps qualsevol de les tres obres de Larsson. Álvaro diu que davant la disjuntiva de llegir o no llegir Larsson, prefereix obviar-lo. No són els únics ni seran els únics que un cop més guixen la línia d’allò que es pot considerar alta cultura i baixa cultura o cultura escombraries.

Mediació

La cultura occidental, almenys la que arriba a casa nostra i a gran part de la conca mediterrània està adscrita encara avui dia a la mediació que en gran part dels dos mil anys d’europeïtat ha estat dictada per la norma de la religió catòlica. La nostra és una societat mediatitzada encara avui dia i allà on l’Església ha perdut el seu poder d’influència la norma i el cànon segueixen sent establerts per l’academicisme i la intel·lectualitat.

És la cultura, i per extensió l’oci, la religió postmoderna del segle XXI que tota classe mitja-burgesa professa i la influència dels nostres intel·lectuals perviu malgrat que cada cop els camins de la consagració de les obres sigui més heterogènia. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials són els percutors que permeten la expansió exponencial dels fenòmens d’aquesta nova religió.

Estúpids influenciables

Quants llibres ha de vendre un autor per deixar de ser bo? Som els lectors, per regla general, estúpids influenciables pel boca-orella? Gran part d’aquestes preguntes retòriques les ha intentat explicat Sergio Vila-Sanjuán al Cultura/S de La Vanguardia fa unes setmanes amb l’article “Después de Larsson, Winslow”. Vila-Sanjuán fa referència a les crítiques a l’autor suec per deixar anar una perla -recomanació-, irònicament, abans que algú s’atreveixi a desprestigiar-la.

Estil·lísticament ens trobem davant llibres molt qüestionables però que poc a poc han anat adoptant el llenguatge audiovisual transportat a les pàgines amb capítols curts i poc descriptius. Ara bé, els formats ja no són els de les novel·les per entregues en els diaris del segle XIX ni les històries del Reader’s Digest. No són obres de poca extensió, sinó que es permeten el luxe de posar-se a l’alça de les obres maratonianes de Proust, Joyce i tants altres enciclopèdics literats.

Em fascina aquesta pràctica habitual de tir a la cultura popular que habitualment i regularment com si es tractés de caça major ens tenen habituats alguns intel·lectuals patriòtics. És la mateixa mediació sacerdotal-xamànica que tants segles han evitat als individus equivocar-se de camí. Els cànons culturals són una espècie GPS en què ni Larsson ni Brown són destins a trobar.

“Lisbeth ha de viure”

M’incloc dins les línies menys sectàries on paradoxalment trobem un Mario Vargas Llosa que aquest estiu defensava Larsson amb tota una declaració d’intencions: “Lisbeth “ha de viure”. I és que em temo que Larsson va posar a la Salander-Adso-Watson en un escenari universal, enmig de la por, l’odi, la irracionalitat, guiant i protegint a un Blomqvist-Baskerville-Holmes. Res més universal, res més popular, res més quotidià. Per aquest motiu no podem témer que ens excomulguin ni que caure a l’infern. Més de 2.000 anys amb les nostres religions que han evolucionat gràcies al boca-orella i la tradició oral. Seguirem compartint les nits amb la Salander.

//www.youtube.com/watch?v=F3mPkXmiH68

En una línia postmoderna de desmuntar mites i creences ‘España sobrenatural’ veu del sarcasme per plantar-nos una història farcida de frikisme però que no pot deixar enrera una bona documentació i, per tant, una erudició que fuig de les lloances per destil·lar un sentit molt crític amb tot allò “sobrenatural”. D’aquest llibre a tota la producció mediàtica del comunicador Iker Jiménez hi ha un abisme però no podem deixar de pensar que beuen de les mateixes fonts per explicar fenòmens que formen part d’una història no oficial.

El principal obstacle d’aquest llibre, però, és descobrir el gra de la palla, el pur frikisme de les referències històriques, les barbaritats dels moviments erudits que no són només anècdotes sinó gairebé tradicions que van quedar en punt mort després de la Guerra Civil (vegi’s per exemple, l’espiritisme).

Com deíem, per tant, una bona tasca documental, amb bones referències d’hemeroteca, per una obra, però molt desigual en una primera part molt interessant i amena i una segona, molt més feixuga. La desigualtat, però, no hauria de fer desistir de la lectura entretinguda d’aquest exercici de fe.

Hi ha llibres amb els quals ens sentim identificats pels personatges o pels escenaris. Més enllà de la ficció, n’hi ha que expliquen gran part del nostre dia a dia, enxarxant els nostres diversos àmbits en una teranyina on oci, aprenentatge i feina perden els seus límits. Un d’aquests llibres de no-ficció és ‘Nanoblogging’ (Editorial UOC, 2009) del professor d’Esade Marc Cortés.

De format minimalista, l’obra de Cortés té la suficient agilitat com per tractar una realitat que està en constant procés de canvi. D’entrada, aquest pot ser un handicap però de moment és un encert. Ser prou ràpid com per explicar què succeix a la xarxa amb els formats que van més enllà dels blogs clàssics i a més a més en llengua castellana posa l’autor a l’òrbita precisa perquè ‘Nanoblogging’ sigui només un petit tast que necessita més continuacions.

Així és; caldrà tornar  seure a Cortés davant d’un ordinador per reescriure la seva obra o bé editar una segona part, amb un sentit una mica més psico o sociològic. De moment, ens trobem amb un tast equilibrat entre la descripció dels processos de nanoblogging i els seus usos. El seu subtítol -“Los usos de las nuevas plataformas de comunicación en la red”- és prou al·lusiu a aquest ús l’èxit del qual té molt a veure amb l’àmbit de què parla Cortés: el món de l’empresa.

I és que en tot l’assumpte, hi ha una paradoxa latent que Cortés no desvetlla però que és molt obvia. Una de les principals plataformes de nanoblogging com és Twitter és utilitzada per milions de usuaris personals però també corporatius i empresarials mentre que la pròpia plataforma no té un model de negoci clar. Tots els que es dediquen al món de les finances i les empreses estan adoptant Twitter, entre d’altres, però sense tenir molt clar quina forma empresarial té.

Aquest fet, en tot cas, no és un problema sinó una anècdota més d’aquests temps i les seves formes d’expansió de les activitats i el coneixement que té en el nanoblogging com la punta de l’iceberg d’un segle XXI canviant i en constant transició cap a un nou món que s’està reduint en molts casos a 140 caràcters. Diuen que els blogs pateixen l’ascens dels nanoblogs. Ara per ara, prefereixo poder deixar una ressenya més extensa. Abans una imatge valia més que mil paraules. Ara 140 paraules valen, en molts casos, més que una imatge.

Sí, llegir és un plaer, un orgasme de sensacions, de virtuts i desitjos. Un bon record, un bon moment i/o una bona decisió. Sant Jordi és la diada de Catalunya, tan cultural, tan plena de petits moments que ronden la lectura, la cultura i el desig. El desig d’estimar els llibres, petits fetitxes, instruments de plaer, de cultura, de personalitat. Sant Jordi és un orgasme. Sant Jordi esdevé festa per diverses raons i diverses formes. Enguany, les formes, són socials, són xarxes i són persones. Aquestes persones, pròximes, amigues, conegudes, llegides o seguides ens recomanen. Les recomanacions, que vagin per endavant. Els llibres, petits fetitxes, són recomanacions. Són cultura. La cultura de les persones:

L’Eduard Batlle i la Núria Castells ens recomanen qualsevol llibre de Henning Mankell. ‘El fill del vent’, per exemple, la darrera novel·la que podem trobar d’aquest autor suec. En Batlle, a més a més, afegeix un autor imprescindible a la meva biblioteca: Paul Auster. Rispau-Batlle acaba amb un petit tast futbolístic, el del de l’ex vicepresident del FC Barcelona, Ferran Soriano: ‘La pilota no entra per atzar’.

En Josep Maria Rosell, Batega a les xarxes socials, aporta ‘El Silenci’ d’en Gaspar Hernández mentre que en Marc Cortés, el senyor Cava&Twitts i professor d’Esade, ens posa sobre la taula ‘La alquimia de las multitudes’ de Pisani. Per si ens quedem curts amb la lectura, Cortés fa una aposta per diversos llibres al seu bloc. Interessants, caldrà estudiar-los. En Marc Pallarés recomana ‘Quina mena de gent som’ d’un periodista imprescindible, en Gaziel.

I seguint, seguint, la Gemma Urgell aposta per dos: Saramago i Jesús Moncada. Les seves obres recomanades, igualment, excel·lents: ‘Ensayo sobre la ceguera’ i ‘Camí de Sirga’.

La presidenta de l’Stic.cat, la Trina Milan, no arriba mai tard a la cita de les recomanacions. Sempre són benvingudes. Milan, que posa sobre la taula la compatibilitat entre els lletraferits i els bitferits, ens fa una doble recomanació: ‘L’art de la vida’ de Z. Bauman i ‘Càlcul d’estructures’ de J. Margarit.

Via twitter, aquestes recomanacions. Via correu electrònic, una que em fa especial il·lusió, la d’en Manuel Baixauli, l’autor de ‘L’Home Manuscrit’ (ep, aquestllibre us el recomano jo, a més a més dels ‘Spin Doctors’ i de ‘Políticas’ dels amics Toni Aira i Antoni Gutiérrez-Rubí, respectivament). En Baixauli ens diu:

“Bon Sant Jordi!
Quan un publica un text, sol repartir exemplars entre la gent que s’estima. No ho faré jo ara, entre altres coses perquè, de l’últim que he escrit, no n’hi ha, d’exemplars, tot i que sí que està publicat. On? A la xarxa.
Ací teniu l’enllaç: http://contesantjordi09.cultura.gencat.cat/
La despesa de correus va a càrrec meu. Si, a més del text, voleu roses, colliu-les vosaltres. Per Sueca no n’hi han.
Ho podeu llegir en versió original, o bé en castellà, anglés o aranés (!).
Us recomane que ho vegeu a pantalla completa.
També ho podeu escoltar, si no voleu fatigar la vista.
Carme Renedo, l’ànima de l’assumpte, posà un interés especial en què el conte es llegira en accent valencià, convençuda que cal normalitzar la diversitat fonètica. Buscàrem algú que ho poguera fer bé, allà a Girona, on s’havien de gravar les veus, i al final trobàrem un xicot que no en sap massa, de llegir davant d’un micro, però que tenia el perfil fonètic adient. Us demanem excuses per les imperfeccions”.

Però si això no és prou, una petita recomanació a través de l’Espai Internet del Telenotícies de Televisió de Catalunya: LibraryThing. Aquesta és una forma 2.0 de compartir la nostra llibreria, els nostres llibres i les nostres lectures. Investigarem i aviat les farem visibles per seguir fent d’aquest Sant Jordi la festa multifòrmica-multiorgàsmica, de passeig, de roses, de llibres, de lectures i bones companyies, de persones, que regalen petons i abraçades,  i recomanacions. Bon Sant Jordi!

PD: Diaridbarcelona 23 bloggers barcelonins ens recomanen els seus llibres per #santjordi. Els vols conèixer? http://tinyurl.com/d6t973