No obstant, com bé explica el director de The Guardian, el mitjà que ha destapat l’escàndol del #phonehacking, les perturbacions al voltant de l’Imperi de News Corporation van començar el 2006 –2003 si fem cas de les declaracions de la mà dreta de Murdoch, Rebekah Brooks assegurant que la policia britànica rebia ‘subvencions’ per part dels periodistes de The Sun– . Alan Rusbridger explica a ‘Com vam destapar l’escàndol de Murdoch’. De la mateixa manera que Nixon no va caure fins dos anys després de les investigacions del Watergate, l’afer Murdoch ha estat una història que s’arrossegava des de feia temps.

Les cloaques de l’Imperi són profundes i potser podríem citar a Hamlet per dir que quelcom fa pudor a la Gran Bretanya, per atrapar a periodistes, polítics i policies. Fa pudor i feia pudor. No recordeu el mateix Rusbridger en una entrevista el passat setembre de 2010 quan explicava la importància de les xarxes socials en la difussió d’aquesta història que va investigar també The New York Times? Recupero un paràgraf d’aquell interessant document que explicava la importància de Twitter en l’afer i la connexió amb Wikileaks:

Rusbridger echa mano de un ejemplo reciente para explicar la fuerza de la revolución digital. Hace dos semanas, The New York Times publicó una oscura historia sobre Rupert Murdoch y escuchas ilegales. Desvelaba que un periodista del tabloide News of the World, propiedad de Murdoch, había realizado pinchazos para conseguir información y que el entonces director del diario, Andy Coulson, hoy director de comunicación del flamante primer ministro, David Cameron, estaba al corriente. “Durante 48 horas, nadie en este país se hizo eco de la historia”, relata Rusbridger. “Ni la BBC ni Sky News dijeron nada. Sin embargo, en Twitter, miles de usuarios clamaban: ‘¿Qué pasa, que eso no es una historia’? Llegó un momento en que el poder de la gente hizo que la historia fuera imposible de ignorar por parte de los medios. Y este es solo un ejemplo”.

Calia ser més radical en el fenomen digital. Cal ser més radical en el fenomen periodístic, millor dit. News Corporation no només ha sobrepassat la il·legalitat en les escoltes telefòniques sinó ha potenciat el perillós fenomen del Tea Party a l’altra banda de l’Atlàntic amb la Fox News. Qui es creu les disculpes de Murdoch al Parlament britànics, a les pàgines dels seus diaris o a les televisions de mig món? Amb els Estats Units mig bloquejats pel deute públic, l’estridència en les formes i el fons de Murdock i Brooks està connectada amb el hooliganisme de la dreta de la dreta nord-americana.

I entre el caos, entre aquell periodisme que punxa els telèfons, d’aquella política conxorxada amb la corrupció policial i els baixos fons, encara hi ha l’oasi d’aquell despatx de @ARusbridger, amb la vista posada al Tamesis i a les petites històries que fan creure que encara existeix periodisme de qualitat. Déu salvi el Guardian!

– El preu de la banda ampla a Espanya és el més car dels països de l‘OCDE. Cal sumar-hi algunes dades representatives de fa dos anys, quan la velocitat d’Espanya era tres vegades més lenta que la de Lituània. A l’article “La velocitat del tocino” deia el següent el 28 d’agost de 2009: “Campions del totxo i el turisme. Aixó sí, amb la velocitat de la xarxa en la posició 43a del món, darrere de Bulgària i Romania [segons dades del mesurador Speedtest.net]“.

-Als Països Baixos, el país europeu amb menys atur, els autònoms paguen 54 euros l’any. Si no factures no pagues més. A l’Estat Espanyol, un autònom paga 250 euros al mes. En aquest sentit, molt interessant l’article de Frans Bakker: “Los autónomos, pieza fundamental para solucionar el paro”.

-Renfe va invertir 3.500 milions d’euros en l’AVE Toledo-Albacete-Cuenca que ara suprimeix. Es preveu que se’n gasti 3.828 a Extremadura i 2.300 a Galícia. Cost diari de la línia, 18.000 euros i número de passatgers, no superior a 10 persones… El model de Castella-La Manxa és el que volia precisament el secretari de Transports dels Estats Units, Ray LaHood. El ‘ministre’ nord-americà assenyalava llavors amb Pepe Blanco al costat que la xarxa i la planificació espanyoles “són les més vanguardistes del món”. Rentables, no.

I encara ens preguntem per què estem en crisi?

“No sé res del futur, només sé que el futur són els joves”

Plató en estat pur. El dubte ens porta a les respostes. A les afirmacions de Castells al Citilab de Cornellà, que considera que els mitjans de comunicació no són el quart poder, sinó l’espai on juga el poder i on es reparteixen les cartes del joc. Els poders forts són aquells que no fa servir la força, que no imposen sinó sedueixen. I és en aquest aspecte on la moderna política ens ofereix bufons mediàtics com Silvio Berlusconi, un expert en l’art de la mediàtica.

I és que la relació de poder és la matriu, el codi font de tot allò que succeix a la societat. El poder s’exerceix en el control de la informació i la comunicació i no és estrany doncs l’enorme concentració de media de l’abans esmentat Berlusconi o de l’etern Rupert Murdoch.

Mobilitat + Autocomunicació de Masses

Però la jerarquia comunicativa i la verticalitat dels models de poder no són eterns. La revolució comunicativa ens porta a un model en transformació. És aquí quan Castells introdueix dues paraules clau: mobilitat i autocomunicació de masses. Rapidesa, immediatesa, globalitat i horitzontalitat. El model nodal de les xarxes socials ens porta un nou panorama on els ciutadans construeixen missatges, competeixen de tu a tu amb els periodistes i els mitjans de comunicació, i val a dir-ho, construeixen una alternativa de poder.

Què ens queda doncs als periodistes? La veracitat. Aquesta és l’últim reducte de la nostra existència segons Castells. Som capaços d’acceptar aquest model? Una evolució dolorosa, sense dubte, i en alguns casos que haurà de realitzar-se sense el beneplàcit de les empreses periodístiques. Són temps del periodista-emprenedor, del branding personal i d’aprofitar reflexions com les de Castells per tornar a trepitjar el carrer… i les xarxes.

PD: Per llegir més sobre la conferència de Castells, recomano el post de Montse Carrasco

Curiós l’ascens d’aquest moviment anomenat ‘Tea Party’ que vol recuperar els valors i la tradició respecte al “socialisme” (sic) del primer president de color dels EUA, i que ens molts aspectes recorda a l’extrema dreta que es mou en termes mediàtics a l’Estat espanyol amb el seu potent ventilador capaç de repetir idioteses fins a convertir-les en llegendes a peu de carrer. Ens sona l’estratègia Goebbels, veritat? Repetir i repetir mentides fins que es converteixin en veritat…

Curiosa aquest linxament a un president com Obama que ha impulsat la reforma sanitària a contracor de molts americans. Curiós aquest distanciament de molts polítics demòcrates als Estats Units però també de molts dels polítics de casa nostra. A un mes per a les eleccions al Parlament de Catalunya ningú vol dir “Obama” ni comparar-se, quan fa poc menys de dos anys era l’exemple a seguir.

Malament anem si no som capaços de veure models a seguir -sobretot pel que fa a la mobilització ciutadana- en el president demòcrata. Malament si el que ahir era un model ara és considerat un Zapatero qualsevol. Malament anem si acabem discutint en els debats i no els programes. Malament anem si no intentem analitzar què significa el vot immigrant i les diverses lleis contra aquests a Arizona o Califòrnia i treure paral·lelismes sobre les polítiques de baixa estopa amb Anglada i Garcia Albiol de protagonistes. En temps de crisi, seguretat i immigració són pòcimes ideals per aixecar passions, desgraciadament.

Obama sap, però, que la clau d’aquestes noves eleccions serà el vot dels immigrants. I els republicans també, tot i que la consideració d’aquest vot sigui totalment diferent. Robert Desposada, president de ‘Latinos for Reform’, un conservador influent i analista polític d’Univisión, ha iniciat una campanya amb uns anuncis que intenten captar el resentiment hispà cap a Washington i els polítics demòcrates. És una estratègia per tal que els llatins NO VOTIN.

Al costat contrari, un vídeo d’America’s Voice: Mobilització dels llatins pel 2 de novembre.

“Als republicans no els importa el vot llatí”, diu el candidat demòcrata John Larsson.

Serà capaç el ‘Tea Party’ d’influenciar i seguir creixent en aquesta Amèrica de somnis però també de malsons, sobretot per a molts nouvinguts? Serà capaç Obama de sobreviure a aquestes eleccions i projectar una segona part de mandat més pràctica? Serem capaços a Catalunya de no caure en la demagògia respecte a les qüestions socials? Serem capaços de sobreposar-nos als intents d’alguns candidats en voler ser la Sarah Palin de torn?

[+] U.S. Midterm Elections 2010

El 8 de març després de la gran nevada escrivíem que “se li haurà de presuposar al Govern de Catalunya l’aprendre dels errors? Les reformes que proposa Benach amb tanta insistència en el món de la política i l’administració pública no són manies ni vanitats de qui queda meravellat per les TIC sinó la constatació d’un canvi de paradigme social.” Era clar: Havíem d’aprendre del #neucat.

Dit però no fet. Éra  massa presupossar que @gencat aprengués com gestionar una jornada  especial com la d’aquesta Vaga General del #29S. Ja no ens qüestionem què feia el secretari general del departament d’Interior, Joan Boada, en una manifestació a Girona quan hi havia festa major (més aviat batalla campal) a Barcelona. Novament les xarxes sociales que gestiona la Generalitat no van estar a l’alçada. Lentitud, excès de burocràcia i impermeabilitat a les consultes i preguntes de la gent. Així podríem qualificar la jornada 2.0 de la Generalitat. El 29 de setembre, @gencat a Twitter es llevava amb tweets que no feien cap referència a l’aturada sindical. Sentien ploure.

Cap referència al seguiment d’informació en altres canals, com per exemple @gencatpremsa o @treballcat, que sí van incloure una mínima informació de la jornada. Poca cosa, res de transversalitat entre els diversos canals de l’administració pública catalana.

De la mateixa forma, com bé deia la Sílvia Cobo sobre l’àmbit comunicatiu, que el ‘real time’ ha guanyat la partida als mitjans digitals, l’administració del país va quedar totalment superada per l’allau d’informació que ens arribava a través de les xarxes socials per part de ciutadans anònims que amb diversos hashtags com #vagageneral #29S #vagarac1 #vaga van informar de tot allò que succeïa a Twitter. La ciutadania es mou més ràpida que els mitjans de comunicació. També hem d’aprendre’n. La monotorització de la jornada que va encendre de nou aquesta ‘Rosa de Foc’ que es diu Barcelona és impressionant. Les xifres parlen i l’administració pública calla.

I és que, ho repeteixo sovint: existeix un canvi de paradigma comunicatiu. Les administracions no s’ho acaben de creure i pensen que no informar, no explicar les coses és una forma de gestionar la tranquilitat. Demanar a quatre dies de les eleccions del 28 de novembre qualsevol canvi sembla inútil certament. Els petits passos digitals necessiten recorreguts amb grans passos i sobretot aprendre dels errors. Amb la neu la Generalitat va respondre tard a les xarxes i amb la vaga ha tornat a demostrar foca eficiència. Mig any després, l’experiència hauria estat un grau si s’hagués après dels errors. La globalització i, sobretot, el ‘real time’ ens dóna l’oportunitat d’explicar-nos i d’entendre el món en què vivim. No podem defugir d’aquesta responsabilitat.

Cal ser àgils, flexibles, transversals, interactuar, escoltar activament i creure que el món de la comunicació canvia i ja no val només convocar rodes de premsa i enviar comunicats. I no ho oblidem, cal sentit comú. Massa complicat?

Però no ens enganyem, si Sarkozy és president de França és perquè el seu pare, Pál Sarkozy de Nagybocsa, va emigrar d’Hongria a França, passant per Àustria o Alemanya. Els fluxos humans són universals, en temps i lloc. Ningú s’escapa, ni el propi president de la república francesa que intenta pujar els seus índexs de popularitat amb controvertides mesures. Amb Sarkozy, no hi ha cortines de fum sinó laberints complexos que serveixen per fer pedre la noció de la realitat. El seu divorci i posterior nuviatge amb Carla Bruni va ser una magnífica campanya publicitària.

Ara, la immigració no deixa de ser una fugida cap endavant per amagar els efectes del seu constant idil·li amb l’eròtica del poder. A principis de setembre, la biografia no autoritzada de Bruni, ‘Carla, una vida secreta’, ens dibuixa un panorama d’impopularitat per la primera dama francesa i el seu consort. Escàndol rera escàndol, el que es va anomenar ‘príncep d’Europa’ i el que havia de ser un dels líders de la Unió s’està convertint en un fix del paper ‘couché’ i de la polèmica populista. Mal camí per qui vol passar a la Història per un estadista.

Davant nostre s’obre un futur incert. No es qüestió d’analitzar com serà, però cal fer palès, d’una vegada per totes, que el nostre país i la nostra nació, que és Catalunya i nosaltres, els catalans, volem una millora en el nostre autogovern i un finançament més just.

“Catalunya està preparada per a emergències pròpies del seu clima, no de països nòrdics“, diu Saura. Catalunya, però, ha d’estar preparada per això i molt més. Hi ha una frase de Jean Cocteau que diu: “Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible”. Caldrà fer cas a Cocteau. Caldrà aprendre dels errors i de l’experiència que va sorgir d’aquest 8 de març que va anul·lar la meva participació al Cava&Twitts (aprofito la falca publicitària per dir que el dia per parlar de Marketing esportiu i xarxes socials serà el pròxim 19 d’abril a les 19 hores al BHotel de Barcelona al costat de Sandro Rosell).

Caldrà aprendre de les iniciatives ciutadanes que van sorgir a la xarxa social per millorar la comunicació, l’única cosa que admet Saura que va fallar. El matí de la nevada vaig proposar una cosa molt senzilla i de sentit comú: l’ús d’un hashtag comú a Twitter, el ja famós #neucat. És de sentit comú aprendre de la transparència, la multidireccionalitat i la rapidesa dels microbloggins per evitar el silenci administratiu.

El #neucat va obrir el debat sobre els requisits d’una veritable administració 2.0, qüestió molt allunyada de la realitat en aquests moments en el nostre país. Apunto alguns punts que apareixen en el ‘Política 2.0’ d’Ernest Benach, en aquest sentit:

1. Cal oferir una interacció en xarxa de manera àgil, ràpida i en temps real.

2. Millorar la qualitat de l’eficàcia i l’eficiència.

3. Realitzar escolta activa.

4. Liderar la posada en marxa de noves solucions.

El dia de la nevada va servir per alguns per (re)descobrir que els mitjans de comunicació tenen una funció social, condició que, d’altra banda, se li hauria de presuposar.

Se li haurà de presuposar al Govern de Catalunya l’aprendre dels errors? Les reformes que proposa Benach amb tanta insistència en el món de la política i l’administració pública no són manies ni vanitats de qui queda meravellat per les TIC sinó la constatació d’un canvi de paradigme social.  Els qui proposem des de fa temps noves formes de relació entre l’administració i el ciutadà volem optimitzar els recursos que destinem als nostres governs.

Catalunya ha d’estar preparada per nevades però també per deixar de banda escletxes digitals i, sobretot, escletxes mentals.

PD: De l’article de Rafel Lujan ‘Quan Twitter esdevé un servei públic’ extreiem una llista d’articles sobre la nevada i les xarxes socials.

Periodismo twitteado: El caso de BTV Noticies y la nieve. Blog deJesús Gordillo.

Btvnoticies: un Twitter ejemplar. Blog de Mònica Ramoneda

Nevada 2.0. Informació al segon a través de Twitter per Aina Rodríguez

Ciutadans fent de ciutadans. Blog de Gemma Urgell

Nevada del 8 de marzo: Twitter suprime el GAP. Blog de Montse Carrasco

Nevada 2.0: Bloc de Saül Gordillo

Geomapa del Tiempo: Blog de Javier Casal

Punxar amb la informació. Blog de Roger Melcior

I seguim amb la mala gestió. Blog de Miquel Quintana

Nevada histórica en Barcelona. Blog Thinking Freak

#neubcn 08032010. Blog de Lady Madona

Nevades i responsabilitats polítiques. Blog d’Edgar Rovira

Homenatge a BTVNOTÍCIES.cat Blog de Miquel Quintana

Apocalipsis Neu – Blog del Taller SMA

Nuevos usos de Twitter: la nevada 2.0. Blog de Cristina Aced

Gràcies a les seves tècniques revolucionàries -el precursor de les mateixes arts del mediàtic David Copperfield-, el conegut com ‘Mag de la Guerra’ va tenir un paper fonamental a la guerra contra l’Alemanya nazi a l’Àfrica. Se li atribueix la protecció del port d’Alexandria dels bombardejos aeris fent un de fals a la Badia de Mayrut, així com l’ús de llums reflectores per evitar igualment el bombardeig del Canal de Suez, indret estratègic pels interessos britànics.

L’exemple de Maskelyne ens mostra la importància d’allò que no es veu, del miratge, de la confusió, de la il·lusió. És una bona estratègia amb la qual estan treballant els equips de molts precandidats a les eleccions del Barça.

Culturalment associem el no mostrar a l’engany, a la desconfiança, el suspens o el misteri. Però com veiem no es tracta d’aixecar catifes que amaguen brossa o armaris que guarden cadàvers.

No parlen els gestos, les intencions, els moviments que no acabem de veure? Calen els micròfons o les càmeres? L’estratègia no verbal, amplificada i viralitzada gràcies a les xarxes socials ens estan oferint molta més informació que la que simplement veuríem entre unes cometes.

Les estratègies dels dos ex sotspresidents del Barça van en aquest sentit. Deixen que els projectils de l’artilleria pesada dels seus detractdors caiguin sobre Mayrut mentre compten, recompten i analitzen els seus efectius.

Al final, el cert, però és que només les urnes i els vots dels socis del Barça decidiran, més enllà de les estratègies. Ara però, els qui demanen accions espectaculars, grans fitxatges i, sobretot, megàfons es miren aquest procés electoral amb certa decepció. Però que no s’enganyin, la posada en marxa de la maquinària de la candidatura del president sortint per a unes altres eleccions no aturarà els tambors de batalla que es preveu per aconseguir la llotja de l’Estadi.