Els llibres d’estils dels diaris prohibirien sense cap mena de dubte els emoticons -tot i que en alguna gran capçalera ja han aparegut més d’un- i tindria dubtes sobre les etiquetes o hashtags que es fan servir a Twitter. No obstant, de forma menys normativa i apel·lant a les noves tendències és de compliment obligat parlar de tot allò que succeix a les xarxes socials. Per tant, ara mateix seria difícil no parlar de #vistinovist, un programa que aquest estiu en @valentisanjuan ha dirigit a Catalunya Ràdio.

Siguem clars, la ràdio del país no va sobrada de bones idees. La tertulia i l’escridassada a les nou del matí és un clàssic, ja sigui per parlar de #torosno o de #estatut. No seré jo qui digui qui són cacatues i qui no. No obstant, s’agraeix que a l’estiu a la graella apareguin espais nous i on es pugui parlar de tot i per a tothom, amb bon ritme i des de molts punts de vista.

Polítics, experts en noves tecnologies, viatgers, emprenedors, nouvinguts, estudiants, cuiners, sommeliers, spindoctors, antropòlegs, tastadors de croissants, gurús, periodistes esportius, poetes versadors, gestors culturals, músics, etc. van visitar la peixera de l’avinguda Diagonal. Aquesta és la vida d’un país, diversa i tecnològica, que demana pas. #Vistinovist és un programa que demana pas, que fuig de les idees enllaunades i prefabricades, dels programes que no fan vacances amb la canícula però que no aporten grans idees.

És difícil que el camarot dels germans Marx funcioni però en Valentí ho aconsegueix i dedicar un espai cada setmana a l’estranya barreja de l’esport i les noves tecnologies ha estat un plaer personal. La ràdio enganxa però al costat de l’equip del #Vistinovist encara més.

Ara, aquest cap de setmana toca una bogeria encara millor, El #Vistinovist24: 24 hores de transmissió des de l’Hotel B. ¿Us hi apunteu?

Será capaç la Generalitat de gestionar les necessitats dels ciutadans de la mateixa forma que ha d’impulsar uns nous usos digitals? La integració de tots els serveis en un únic punt possibilitarà treballar en xarxa? La nova seu potenciarà la lluita contra l’escletxa digital?

[+] MÉS FOTOS DE LA NOVA SEU DE LA GENERALITAT A GIRONA

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Editorial publicat per El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell y Diari de Terrassa.

Relació de guanyadors del Premis Blocs Catalunya 2009:

Millor bloc corporatiu: Gestió del coneixement
Millor bloc personal: La volta dels 25 (Marc Serena)
Millor bloc de Cultura: Altres Barcelones (Dani Cortijo)
Millor bloc d’Educació: Educació emocional, una filosofia de vida
Millor format audiovisual: UMTSForum.net (Laureà Folch)
Premi Lletra – Literatura: Tens un racó dalt del món (J.M. Tibau)
Millor bloc polític: Construïnt sinergies (Raül Romeva)
Millor bloc TIC: Les TIC i la discapacitat (Carlos Garcia i Pedro Cabanes)
1r premi especial STIC.cat: Jil Van Eyle
2n premi especial STIC.cat: Somriures de Bombai

Saura: “Quin tostón, oi?”

Els SMS que envien els polítics són públics?

Coincidències de la vida. Tant parlar d’Educació al meu bloc i al final acabo assegut a l’escó del conseller del ram, Ernest Maragall, a la trobada que Stic.cat va organitzar amb el president del Parlament, n’Ernest Benach. 40 blocaires d’arreu de Catalunya vam ser convidats aquest dilluns en una visita a l’hemicicle català, amb berenar i visita guiada. No direm els noms dels convidats que van sumar més ensaïmades i croissants… Més enllà de les xafarderies i les coses que “no es poden twittejar…” el millor, comprovar l’esforç que es realitza per posar al dia la cambra catalana i trobar diputats que fan feina 2.0, entre ells en Pere Aragonès i en Carles Puigdemont, presents a l’acte.

[+] SI VOLEU XAFARDEJAR, TENIU UNA GALERIA DE FOTOS