Claus per superar el ‘paradigma Lost’
A l’actualitat la majoria de les redaccions dels mitjans de comunicació viuen un pols entre identitats contraposades que, en alguns casos, em recorden als grups que existeixen a la sèrie de ficció Lost (Perdidos, a Cuatro). Posem per cas que un mitjà és una illa remota del Pacífic on han anat a parar els passatgers d’un vol transoceànic després d’un accident. Aquests nadius digitals hauran de conviure amb Els Altres, uns antics pobladors que han viscut a la illa pels segles dels segles. El paradigma Lost en els mitjans de comunicació: dues comunitats d’origen ben diferent convivint en un mateix ecosistema, competint per la subsistència i alienant-se continuament. Fem un exercici de reflexió: com anomenem als companys de feina que no estan al departament digital: els de paper, la resta, els altres,…
Ramón Salaverría, expert en convergència tecnològica, diu en el seu recent llibre ‘Periodismo Integrado’ que els periodistes, en general, no discuteixen la convergència (el procés, el fons,…) sinó la integració (el resultat, la forma). D’entrada, no acabo d’estar d’acord amb aquesta apreciació. Existeixen massa prejudicis quant a forma i fons per considerar una per sobre de l’altra. Es discuteixen les formes de com s’està avançant digitalment en molts mitjans de comunicació però també es qüestiona el fons, considerant que Internet mai podrà véncer els mitjans tradicionals.
D’entrada ens trobem amb un paradigma però immediatament l’estàtica es converteix en moviment per caracteritzar una de les parts que antropològicament m’interessa. Els Altres es mobilitzen en un tipus d’acció, mentalitat, ideologia que qualificaria de ‘neoludisme’, una nova forma d’odi a les màquines i a la tecnologia i que veu directament de la Revolució Industrial. Si en segles passats l’odi a les màquines es traduí en una forma de lluita obrera contra el capitalisme i la industrialització, aquest segon moviment és un procés contra la revolució tecnològica dels nostres dies.
És en aquest punt on els que treballem en el món de la comunicació digital hem de ser profetes en terres alienes. Cal superar el paradigma Lost i trencar la Guerra Freda diària. No és una feina fàcil perquè primer de tot cal saber reconèixer els símptomes.
Els temors del periodisme actual són variats i de procedència diversa:
-El temor a quedar obsolets
-El temor a la reducció de lectors
-El temor de perdre continguts i interès respecte l’edició digital
-El temor a que qualsevol convergència sigui una excusa per retallar drets laborals o directament plantilles.
El desconeixement és converteix en desconfiança. Aquesta es tradueix en temor i aquest en despreci, que en definitiva es converteix en odi.
La relativa experiència que tinc en mitjans digitals i en processos de convergència tecnològica, no obstant, em permet considerar que les propostes que han de passar per la diagnosi prèvia han de tenir una resposta molt pràctica, deixant de banda la filosofia per estructura una sèrie de mesures concretes que a continuació detallo.
1. Promoure ‘stages’ en els departaments digitals. El periodisme tradicional ha de conèixer les rutines de producció de les seccions digitals. Recordem que el pur desconeixement és allò que promou en molts casos la manca d’empatia i sinergia.
2. Les redaccions de segle XXI han de ser els miralls dels nous temps. Els aparells de televisió han de deixar pas als monitors on es projecti la pròpia edició web. Cal conèixer que estem publicant al món i aquelles notícies que són més populars o estan sent més comentades per la gent.
3. Epicentres neuronals. Molts dels exemples proposats per Ramón Salaverría inclouen uns canvis en les redaccions per tal d’incloure unes taules centrals de coordinació per tal de decidir no només els continguts dels mitjans de comunicació sinó els formats amb què seran presentats. Aquests ‘epicentres neuronals’, com jo els anomeno haurien de fer replantejar l’aspecte físic de les redaccions però també les dinàmiques de treball.
4. Akelarres més flexibles. Les reunions de redacció (en argot periodístic, akelarres) que en el cas dels diaris s’executen a les 11-12 hores del migdia i a mitja tarda haurien de tenir un paper secundari per deixar pas a la major determinació de les taules centrals de coordinació. La dinàmica 24/7 de la nova comunicació ha de guanyar pes per sobre les ‘dead lines’ o hores de tancament.
5. Els periodistes han d’anar ‘armats’. El periodisme ha de tenir les eines adequades: gravadores digitals, càmeres de fotos, telèfons mòbils multimèdia, etc. són elements imprescindibles. És evident que el paper i bolígraf no pot deixar d’existir però al seu costat han de conviure els elements electrònics adequats.
6. Barrejar veterania i nous aires. Les seccions digitals no poden ser només un viver de nouvinguts. L’escletxa digital existeix clarament i l’única forma de trencar les escletxes mentals és aportar el millor de cada generació.
7. Convenis adaptats. Laboralment no podem convertir els departament digitals en ‘galeres infrasalarials’ amb condicions per sota de les mitjanes globals. Aquesta és una tendència molt curiosa analitzada en els darrers temps i que prové directament del punt 6 que parlàvem anteriorment al considerar que les seccions digitals són seccions de segon nivell o de formació. Aquest hauria de ser un punt a tractar no només per les empreses sinó també pels comitès de treballadors, en molts casos, proclius a considerar el periodisme digital el causant dels problemes de la professió.
8. Promocionar i extendre els usos dels blogs i/o microbloggings.
9. Formació i reciclatge quant a ‘ofimàtica periodística’. Potenciar, en definitva, les eines digitals que donen o potencien la feina del periodista.
10. Promoure les sinergies en els grups comunicatius. La competència entre els diversos mitjans d’un propi grup de comunicació resta potència a la reconversió tecnològica i, en definitiva, a la posició capdavantera que s’ha de cercar. Cal superar els regnes de taifes per incidir en les coordinacions conjuntes no només a nivell empresarial sinó també a nivell periodístic.
11. Potenciar el seguiment 24 hores. No és només una qüestió local d’ampliar horaris sinó aprofitar els recursos globals (si es tenen, és clar). El cas del Financial Times, que segueix un ritme continu traspassant l’actualitat des de Londres a Hong Kong, passant per Nova York és un exemple a seguir. Les corresponsalies dels mitjans de comunicació s’haurien d’integrar així en el ritme convergent de la redacció mare.
12. La convergència no ha de ser periodística únicament. Cal un treball conjunt en tots els departaments de l’empresa. La transversalitat ha de ser el secret d’aquesta evolució. Màrqueting, publicitat, disseny, etc. han de participar dels nous temps. Cal evitar que una empresa es converteixi en una caixa de canvis: molts elements a diferents velocitats.
13. Potenciar l’ús de xarxes socials. No és una qüestió de modes, sinó de necessitats. Diu Salaverría, en aquest sentit, que “les millors empreses periodístiques del futur seran aquelles que coneguin com és la seva audiència en qualsevol plataforma”.
Eviteu ser supersticiosos amb aquests tretze punts. Més enllà de les càbales, hi ha el repte d’afrontar el paradigma Lost que no és només una escletxa tecnològica a la professió periodística sinó l’acceptació de diverses realitats que conviuen i que costa molt acostar. Quedin aquí algunes idees per combatre el paradigma.
L’encertes! 😀 Jo, a més, afegiria el tema de la formació, imprescindible en aquestes empreses on hi ha persones de cultures laborals i edats ben diferents. No només per aquells que treballen en entorns web, sinó, per qualsevol periodista que pot aprendre de com integrar la xarxa en el seu dia a dia i entendre com funciona el mitjà. I en un segon lloc, també parlaria de la necessitat de crear de petits “nuclis de I+D”, persones que es dediquin a pensar més enllà del dia a dia, cercant nous formats, noves narratives, eines, experiències a altres mitjans, per tal de comunicar-ho i transferir aquest coneixement al mitjà. Estem en un beta permanent, també els periodistes…
Felicitats Miquel! 🙂
Sílvia Cobo said this on 3 juliol 2009 at 09:04
Està molt bé, però el problema és el de sempre: el factor humà. Parles de convergència, parles de reciclatge permament, parles de canviar mètodes de treball, parles d’incorporar noves tecnologíes en un entorn social, el dels periodistes, que és el paradigma d’inmovilisme. Si alguna cosa té de bó l’actual crisi dels mitjans escrits és que precipitarà l’evolució d’aquestes empreses i aquells directors amb dos cares, els quadres mitjans obertament en contra i els redactors que s’agafen baixes laborals per no haver de fer un ‘stage’ a la secció ‘on line’ seràn escombrats per la crua realitat.
Mundix said this on 3 juliol 2009 at 09:20
Una entrada boníssima, m’ha agrdata molt el símil dels Altres.
No sóc periodista i no conec la realitat d’una redacció però crec que les teves reflexions es poden extrapolar a qualsevol empresa on hi ha departaments a càrrec de la presència i activitats online vs “els Altres” que fan les tasques “de tota la vida”, i fins i tot als sectors on un gran nombre d’empreses no s’han adaptat a les TIC i no saben veure que els nous entrants online són també competidors fins que, de vegades, ja és massa tard.
Anna said this on 3 juliol 2009 at 09:27
Un mapa fantàstic de l’estat actual de la professió! Crec que una empresa de comunicació hauria de passar per tots aquests punts, no és una elecció, es ja una obligació!
Montse Carrasco said this on 3 juliol 2009 at 09:57
Miquel, molt bon post, és molt encertada la metàfora de Lost i defineixes molt bé els trets i les mancances. Crec però que el canvi l’estem definint tots plegats, és el que té la xarxa. La interacció és constant i en el cas del periodisme, elpaper dels professionals és clau per a validar i definir el que tots fem, algunes coses són vàlides i altres no però la veracitat de la informació i la opinió la teniu sobretot els professionals, que pèr això heu de trobar la vostra nova metodologia i model de negoci… et felicito
trina said this on 3 juliol 2009 at 10:07
Genial, molt útil. Me l’emporto al delicious.
Oriol Lladó said this on 3 juliol 2009 at 13:18
Miquel, un post genial, un bon anàlisi i molt constructiu. La clau crec que és en la formació i la pedagogia, perdre la por a experimentar (i perquè no, també a fracassar). El que passa a les empreses de comunicació, als mitjans, és extensible també a les empreses; tot i que, en aquest cas és molt més visible (almenys per la resta de la societat). Un punt important també és l’actitud, que ha de ser oberta, receptiva als canvis i a l’evolució. M’ha agradat, i molt!
Gemma said this on 3 juliol 2009 at 15:54
M’agrada la metàfora que fas amb Lost! El que expliques m’ha recordat aquesta vinyeta que es va postejar a lolacomomola fa un temps (he estat buscant-la una estona, que em va impactar quan la vaig veure, i en part, té a veure amb el que expliques!). Tot i així, les empreses de comunicació comencen a tenir em compte la qüestió d'”integrar” les dues redaccions, la digital i la “normal”, com he sentit a dir a molts professionals. Almenys ho tenen en ment, però de la teoria a la pràctica queda bastant a fer, perquè no se sap ben bé per on s’ha de començar. I estic molt d’acord en el que comentes d’unir veterania amb aires nous. Tinc la sensació que als mitjans digitals hi van a parar els nouvinguts al món del periodisme perquè, a més que és una feina constant i pesada la d’actualitzar i actualitzar, i tornar a actualitzar (com en una cadena de muntatge, tal com ho veig), els temors del periodisme que comentes fa que hi hagi desconfiança i un menyspreu evident a la plataforma digital, quan els periodistes haurien d’estar en fase d’aprenentatge dels uns i els altres permanentment! M’ha fet pensar molt el post!
esther said this on 4 juliol 2009 at 18:59
Creo que das en el clavo en muchos puntos. He de confesar que no he visto un solo capítulo de Lost, por lo que no me puedo pronunciar sobre la analogía. Pero creo que ese enfrentamiento entre tradicional-digital es más o menos intenso dependiendo del medio. Por lo que conozco, la batalla es cruenta en algunos, y tendente a una “entente cordiale” en otros, lo que indica que se comienza a hacer camino.
Un tema crucial: la profesionalidad. El entendimiento entre viejos rockeros, como dice John Carlin, y periodistas digitales al final es una cuestión de profesionalidad individual, sobre todo de los primeros. Quien no se quiera adaptar, no vale para este trabajo. Fuera, despedido. Asi de claro (aunque no es así de fácil). Es imperdonable que se pida a los periodistas de más experiencia que se adapten a escribir a la web, a hacer vídeos a nuevas narrativas, y que simplemente se nieguen. Como es imperdonable que un “periodista web” no sea exquisitamente riguroso en la calidad de su contenido (datos, contraste de fuentes…).
Genial lo de la mesa de coordinación. Aunque añadiría un tema crucial: no sólo es contenido y formatos, también comercialización. En esas mesas se tienen que sentar los responsables de estrategia/integración/comercial y, entre todos, decidir cómo “productizar” el contenido: enlaces a redes sociales, banners, publicidad en papel, acuerdos con otros medios digitales, micropago…
Otra cosa: creo que los medios deberían contratar a gestores de medios digitales para salir de ésta. Los periodistas no saben/sabemos gestionar una empresa, sabemos escribir contenido. The Guardian está contratando a gente de ex-Yahoo, Microsoft… para ocupar altos cargos de decisión. ¿Para cuándo la profesionalización a nivel de estrategia de los medios españoles?
Gran post Miquel! Enhorabuena!
Manuel Ángel-Méndez said this on 5 juliol 2009 at 20:19
Hola Miquel, excepcional el teu post.
Solament afegiria una cosa a la que també fa referència en Manuel Àngel-Méndez, les emprese periodístiques no saben com vendre Internet, encara. Em va sobtar molt una conversa que vaig tenir amb un comercial d’un grup ( molt conegut que em deia que tenien campanyes (enfocades exclusivament a Internet) a las que no podien donarr-li sortida perque no sabien aportar solucions als anunciants.
andreu castellano said this on 6 juliol 2009 at 11:17
[…] imperaba en las redacciones de los medios de comunicación a través de una metáfora televisa, el Paradigma Lost, ante tendencias como integración y […]
El camino hacia las nuevas redacciones digitales | Miquel Pellicer said this on 23 novembre 2012 at 09:05
[…] imperaba en las redacciones de los medios de comunicación a través de una metáfora televisa, el Paradigma Lost, ante tendencias como integración y […]
El camino hacia las nuevas redacciones digitales : Marta Franco: Ideas para comunicar en la nube said this on 23 novembre 2012 at 09:27
[…] imperaba en las redacciones de los medios de comunicación a través de una metáfora televisa, elParadigma Lost, ante tendencias como integración y […]
Una nueva era en comunicación. « 4poder.info said this on 2 desembre 2012 at 18:41