A l’actualitat la majoria de les redaccions dels mitjans de comunicació viuen un pols entre identitats contraposades que, en alguns casos, em recorden als grups que existeixen a la sèrie de ficció Lost (Perdidos, a Cuatro). Posem per cas que un mitjà és una illa remota del Pacífic on han anat a parar els passatgers d’un vol transoceànic després d’un accident. Aquests nadius digitals hauran de conviure amb Els Altres, uns antics pobladors que han viscut a la illa pels segles dels segles. El paradigma Lost en els mitjans de comunicació: dues comunitats d’origen ben diferent convivint en un mateix ecosistema, competint per la subsistència i alienant-se continuament. Fem un exercici de reflexió: com anomenem als companys de feina que no estan al departament digital: els de paper, la resta, els altres,…

Ramón Salaverría, expert en convergència tecnològica, diu en el seu recent llibre ‘Periodismo Integrado’ que els periodistes, en general, no discuteixen la convergència (el procés, el fons,…) sinó la integració (el resultat, la forma). D’entrada, no acabo d’estar d’acord amb aquesta apreciació. Existeixen massa prejudicis quant a forma i fons per considerar una per sobre de l’altra. Es discuteixen les formes de com s’està avançant digitalment en molts mitjans de comunicació però també es qüestiona el fons, considerant que Internet mai podrà véncer els mitjans tradicionals.

D’entrada ens trobem amb un paradigma però immediatament l’estàtica es converteix en moviment per caracteritzar una de les parts que antropològicament m’interessa. Els Altres es mobilitzen en un tipus d’acció, mentalitat, ideologia que qualificaria de ‘neoludisme’, una nova forma d’odi a les màquines i a la tecnologia i que veu directament de la Revolució Industrial. Si en segles passats l’odi a les màquines es traduí en una forma de lluita obrera contra el capitalisme i la industrialització, aquest segon moviment és un procés contra la revolució tecnològica dels nostres dies.

És en aquest punt on els que treballem en el món de la comunicació digital hem de ser profetes en terres alienes. Cal superar el paradigma Lost i trencar la Guerra Freda diària. No és una feina fàcil perquè primer de tot cal saber reconèixer els símptomes.

Els temors del periodisme actual són variats i de procedència diversa:

-El temor a quedar obsolets

-El temor a la reducció de lectors

-El temor de perdre continguts i interès respecte l’edició digital

-El temor a que qualsevol convergència sigui una excusa per retallar drets laborals o directament plantilles.

El desconeixement és converteix en desconfiança. Aquesta es tradueix en temor i aquest en despreci, que en definitiva es converteix en odi.

La relativa experiència que tinc en mitjans digitals i en processos de convergència tecnològica, no obstant, em permet considerar que les propostes que han de passar per la diagnosi prèvia han de tenir una resposta molt pràctica, deixant de banda la filosofia per estructura una sèrie de mesures concretes que a continuació detallo.

1. Promoure ‘stages’ en els departaments digitals. El periodisme tradicional ha de conèixer les rutines de producció de les seccions digitals. Recordem que el pur desconeixement és allò que promou en molts casos la manca d’empatia i sinergia.

2. Les redaccions de segle XXI han de ser els miralls dels nous temps. Els aparells de televisió han de deixar pas als monitors on es projecti la pròpia edició web. Cal conèixer que estem publicant al món i aquelles notícies que són més populars o estan sent més comentades per la gent.

3. Epicentres neuronals. Molts dels exemples proposats per Ramón Salaverría inclouen uns canvis en les redaccions per tal d’incloure unes taules centrals de coordinació per tal de decidir no només els continguts dels mitjans de comunicació sinó els formats amb què seran presentats. Aquests ‘epicentres neuronals’, com jo els anomeno haurien de fer replantejar l’aspecte físic de les redaccions però també les dinàmiques de treball.

4. Akelarres més flexibles. Les reunions de redacció (en argot periodístic, akelarres) que en el cas dels diaris s’executen a les 11-12 hores del migdia i a mitja tarda haurien de tenir un paper secundari per deixar pas a la major determinació de les taules centrals de coordinació. La dinàmica 24/7 de la nova comunicació ha de guanyar pes per sobre les ‘dead lines’ o hores de tancament.

5. Els periodistes han d’anar ‘armats’. El periodisme ha de tenir les eines adequades: gravadores digitals, càmeres de fotos, telèfons mòbils multimèdia, etc. són elements imprescindibles. És evident que el paper i bolígraf no pot deixar d’existir però al seu costat han de conviure els elements electrònics adequats.

6. Barrejar veterania i nous aires. Les seccions digitals no poden ser només un viver de nouvinguts. L’escletxa digital existeix clarament i l’única forma de trencar les escletxes mentals és aportar el millor de cada generació.

7. Convenis adaptats. Laboralment no podem convertir els departament digitals en ‘galeres infrasalarials’ amb condicions per sota de les mitjanes globals. Aquesta és una tendència molt curiosa analitzada en els darrers temps i que prové directament del punt 6 que parlàvem anteriorment al considerar que les seccions digitals són seccions de segon nivell o de formació. Aquest hauria de ser  un punt a tractar no només per les empreses sinó també pels comitès de treballadors, en molts casos, proclius a considerar el periodisme digital el causant dels problemes de la professió.

8. Promocionar i extendre els usos dels blogs i/o microbloggings.

9. Formació i reciclatge quant a ‘ofimàtica periodística’. Potenciar, en definitva, les eines digitals que donen  o potencien la feina del periodista.

10. Promoure les sinergies en els grups comunicatius. La competència entre els diversos mitjans d’un propi grup de comunicació resta potència a la reconversió tecnològica i, en definitiva,  a la posició capdavantera que s’ha de cercar. Cal superar els regnes de taifes per incidir en les coordinacions conjuntes no només a nivell empresarial sinó també a nivell periodístic.

11. Potenciar el seguiment 24 hores. No és només una qüestió local d’ampliar horaris sinó aprofitar els recursos globals (si es tenen, és clar). El cas del Financial Times, que segueix un ritme continu traspassant l’actualitat des de Londres a Hong Kong, passant per Nova York és un exemple a seguir. Les corresponsalies dels mitjans de comunicació s’haurien d’integrar així en el ritme convergent de la redacció mare.

12. La convergència no ha de ser periodística únicament. Cal un treball conjunt en tots els departaments de l’empresa. La transversalitat ha de ser el secret d’aquesta evolució. Màrqueting, publicitat, disseny, etc. han de participar dels nous temps. Cal evitar que una empresa es converteixi en una caixa de canvis: molts elements a diferents velocitats.

13. Potenciar l’ús de xarxes socials. No és una qüestió de modes, sinó de necessitats. Diu Salaverría, en aquest sentit, que “les millors empreses periodístiques del futur seran aquelles que coneguin com és la seva audiència en qualsevol plataforma”.

Eviteu ser supersticiosos amb aquests tretze punts. Més enllà de les càbales, hi ha el repte d’afrontar el paradigma Lost que no és només una escletxa tecnològica a la professió periodística sinó l’acceptació de diverses realitats que conviuen i que costa molt acostar. Quedin aquí algunes idees per combatre el paradigma.