Carta a l’amic Albert
Dimarts, quan ens van trucar, no ens ho volíem creure. No ens fèiem a la idea, i tot era molt estrany… De cop i volta ens havíem reunit tots i parlàvem de tu i de tot allò que fèiem plegats… però tu no estaves amb nosaltres.
Avui, tot passejant per Gràcia, ens hem adonat realment que ja no hi ets, que ens hem quedat “orfes”. Se’ns fa molt estrany no trobar-te en qualsevol racó de la Vila, en qualsevol acte cultural de la nostra estimada Gràcia, donant tot el teu suport quan no organitzant-ho… Tal i com hem llegit en diversos articles, com ens podem imaginar una Gràcia sense tu?
També ens hem adonat de la gran quantitat de coses que hem fet i les que ens han quedat per fer… molts projectes que ara, un cop abandonada la vida política, podíem realitzar plegats. Teníem ganes que l’any vinent estiguessis amb la Colla, alçant castells per dur el nom de Gràcia amb orgull, com sempre.
El buit que has deixat és molt gran i molt difícil d’omplir per cap de nosaltres. Però Albert, estigues convençut que no defallirem, que continuarem endavant amb tot allò que ens unia. Recollirem el teu testimoni, treballarem i gaudirem per fer una Vila millor, per fer un món millor, tant des dels Castellers de la Vila de Gràcia com des del Grup 1850, això sí, sempre amb un somriure a la boca, tal com feies tu.
Albert, amic, el nostre buit va més enllà dels projectes que junts hem engegat; és també el de dos amics que han gaudit de la teva companyia durant la Festa Major, Sant Medir, a Port de la Selva (tot jugant a la podrida), i en incomptables sopars on qualsevol tema era vàlid per obrir un debat.
Gràcies amic per tot allò que ens has ensenyat, per tot allò que ens has transmès. Gràcies, en definitiva, per compartir amb nosaltres tants i tants bons moments i, sobretot, per ser un gran amic. Et trobarem molt a faltar.
Fins sempre, amic!
Joan Juste i Palau
Miquel Sendra i Pons