M – Que fas amb aquesta música?
Ll – L’he posat pensant que t’agradaria.
M – Em recorden moments, paisatges, gent, sentiments, etc.
Ll – Et recorden quan et pensaves immortal i capaç de tot….
M – Potser si….de capaç de tot encara ho soc ara….
Ll – Si però no és el mateix que quan sonaven els Carpenters, els Animals, els Beach Boys, el Wilson Pickket, els Byrds, etc.
M – Si, la veritat és que sens coses.
Ll – ¿Com quines?
M – Mira al sentir al Luis Amstrong en aquesta cançó, he tingut unes ganes boixes de menjar ous ferrats amb patates fregides….
Ll – Molt romàntic no ets ¿oi?
M – Ja t’he dit que em desperten coses, i situacions. Va donar la casualitat de que els dissabtes quan anava de marxeta sopava aviat i sempre ous ferrats i patates fregides. I, com que he estat un pajaru de radio tota la vida, escoltava un programa que tenia com a obertura aquesta cançó. I ara ho recordo….
Ll – O sigui de marxeta? On anaves? De disco?
M – No, sempre anàvem un grupet i fèiem una mica el pendó. Però molt tranquil, prendre alguna cosa i sobretot xerrar molt.
Ll – Això últim m’ho crec, tu encara ho fas….
M – Uff, ja comencem.
Ll – I ara que en penses?
M – Que son cançons molt bones, penso que van marcar una època de molta música i bona.
Ll – Vols dir, amb això, que la musica d’ara no és bona?
M – No, però és diferent. Mira, la gent molt jove també escolta Elvis o fan cua per anar a un concert dels Rollings, o escoltar al Boss, tot música de pares i ara de fills. És molt curiós. Nosaltres no escoltàvem música dels nostres pares, exceptuant alguns intèrprets especials. Les coses sembla com si llavors van trencar i ara encara no s’ha superat el llistó.
Ll – Uy, Uy, Uy, t’estàs foten en un jardí….
M – Si, molt típic meu, sempre m’enredo. Però aquesta vegada el tema l’has tret tu.
Ll – Si, però no em donis cap culpa. Ets tu el que diu que la música d’abans era millor que la d’ara. I això fa vell.
M – No he dit això, he dit que hi va haver un bum molt important que sembla com si no s’hagués superat. Que no és el mateix.
Ll – Llavors en que quedem. Era bona o no?
M – Si, a mi em va servir per posar un fons, un decorat, a les meves vivències, encara que no coneixia molt als que feien música, mai he estat molt interessat en la música quotidiana. En aquella època només tenia un objectiu, ganes d’aprendre i veure mon.
Ll – I ja t’ha passat?
M – No. Encara tinc molta, molta curiositat per saber coses i per coneixer més i més. ¿Creus que és algun virus d’aquella època?
Ll – No tranquil, això és teu, vaja, de la pròpia bestia. I no ho curaràs mai. Però veig que amb això de fer la música el teu decorat, és una mica de somnia truites.
M – Si, truites, però mira que en son de bones….les truites amb una música de fons de la Brenda Lee cantant allò de “I’m sorry, so sorry,…” o Chicago amb allò de “I’m a man”…i un gotet de vi negre….
Ll – Això de triper també t’ho hauries de fer mirar.
M – Potser també és de la pròpia bèstia….¿no creus?
Ll – Deixem-ho estar, val més seguir escoltant aquesta música….i mira de ser una mica més romàntic, que no fa mal, de tant en tant.
M – ¿I si em convides a un gelat? Amb un gelat soc molt, però molt més romàntic. I et canto allò de Hey Jude com en Wilson Pickett….
Ll – Però era dels Beatles….
M – És igual, a mi m’agraden aquestes veus trencades….
Ll – Va, anem a fer un gelat i a veure si canvies una mica el xip.
M – Ara mateix faig un reset….ja, ja, ja…