Quan relliscava, sentia que les pedres reien tot posant-se una ma tapant la boca per no fer soroll. Però en feien, i ell, que les sentia, es girava i les renyava. Va agafar-ne una i la va llençar lluny. Les altres van protestar. La pedra al caure, va fer-li sentir el seu disgust amb un soroll clar. Protestava, ara havia caigut entre altres pedres desconegudes i li costaria fer amistat.
Feia fred, això va fer-lo alleugerir el pas, calia anar més de pressa, sense entretenir-se. Anava baixant cap el torrent, allà hi havia arbres i el protegirien del vent. Maleït vent!
Seguia sentint la remor de l'aire entre els matolls. Se'n reien d'ell, tan despentinat, ple de fred, encongit i amb el nas i la cara vermells, entrebancant-se i relliscant.
El cel era blau. Un núvol va passar, tot de pressa, enduent-se l'última llum. Anava recollint la llum i es tornava tot blanc i lluent, a la vegada que el cel es feia més i més fosc.
Un estol de gavines feia filigranes penjant-se del cel amb els fils invisibles. Ballaven amb el vent, pujant i baixant mentres cantaven una de les seves cançons grolleres. El sol les caáva amb fletxes daurades, però en tocar-les elles cridaven i es tornaven blanques, sols les puntes de les ales s'ennegrien. Quan el sol va marxar, les gavines es van enfadar i el cridaven tot dient-li disbarats. Mira que en són de mal parlades aquestes bésties! No es conformen amb res, sempre descontentes de tot.
I aquest vent que no para. Maleït vent!