Ll – Avui no tinc son….
M – No voldràs que t’expliqui un conte com els nens?
Ll – Ho faries? Que bonic, va explica….
M – Santa paciència…..
Ll – Va mussol, va.
M – Una vegada hi havia tot d’ocells que s’havien de repartir uns quants atributs. Alguns va triar volar molt alt, altres poder nedar, altres volar molt ràpid, etc. Al final van quedar dos coses sense repartir, una era ser petit i menjar mosquits i l’altre tenir unes plomes majestuoses i brillants i menjar grà. El paó, molt presumit, va triar les plomes i menjar grà. Va dir – Tindré unes plomes amb reflexes de metall, seran com guspires de llum que enlluernaran al món i serè la reina de les aus. Acompanyaré a reis i prínceps, ja que serè la més alta aristocràcia del món, i quan em sentint cantar ploraran d’emoció.
La pobre oreneta, va triar menjar mosquits, i és clar, menjant aquesta mena d’aliment no pots pas créixer gaire. Així havia de volar molt, molt ràpid amb la boca sempre oberta per atrapar els mosquits diminuts.
Els anys han passat i avui la supèrbia del paó la portat a ser només una au decorativa. La gent la veu exhibir-se i para atenció un moment. La sent cridar i pensa que és un gat enrabiat. En altres temps si que va acompanyar a reis i prínceps, però també a la taula i fent de plat principal. En canvi la humil oreneta menja els mosquits i la gent li agraeix deixant que faci els nius a les taulades i portant una nota d’il·lusió ja que porta amb ella la primavera, quan ve cada any del seu exili.
Ll – Això vol ser una lloança a la humilitat?
M – Més o menys….
Ll – Poc treballat, pot treballat….
M – No era per dormir, que volies un conte?
Ll – Si, però amb aquestes coses….i tan curt…
M – Mai estàs contenta…..apa, siau que jo si que tinc son i vaig a dormir.
Ll – I……em deixes així?
M – Bona nit Lluna…..